L'interès
d'Immanuel Kant (1724-1804) per la filosofia política es féu palès
amb la publicació, el 1795, d'aquest text en forma de tractat, amb
el qual reflexionava i proposava una sèrie de receptes perquè la
humanitat pogués assolir la pau d'una manera definitiva. En aquest
moment l'autor ja havia fet les seves “crítiques” a la raó
pura, a la raó pràctica i al judici, i el segle XVIII, en el qual
Europa havia viscut nombroses guerres protagonitzades per l'interès
polític (ja no religiós) dels Estats moderns, es cloïa amb la
Revolució Francesa (1789-1799).
Abans
d'estipular una sèrie d'articles per a la pau entre els estats, el
text s'inicia amb una breu introducció en la qual Kant, com
curant-se en salut, adverteix que de la mateixa manera que el
“polític pràctic” normalment menysprea les idees del “polític
teòric” i el deixa dir, també es vegi aquesta publicació com una
proposta més, que no comporta cap perill per a l'estat. Seguidament
l'autor inicia una primera secció que proposa sis articles
preliminars que vénen a ser unes condicions prèvies per a la pau.
El
primer és una crítica als tractats de pau que ometen certs aspectes
que evitarien que es reprengués la guerra en el futur; en tant que
la pau ha d'ésser perpètua, aquesta mena de tractats no poden ser
vàlids. El segon prohibeix l'adquisició d'un estat per part d'un
altre, ja que els estats no són meres propietats, sinó “societats
d'homes” amb una personalitat moral. El tercer article convida la
supressió dels exèrcits permanents, que a més de convertir
persones en eines per matar, impulsen la competència i el recel
entre els estats; l'autor recorda la diferencia entre un exèrcit
permanent i el cas dels ciutadans en armes, que de manera puntual
poden alçar-se per defensar-se a ells mateixos o a la pàtria. El
quart article fa referència a no demanar diner per a afers de
política exterior, perquè si se'n disposa aquest facilita la
guerra, a la qual els governants hi tenen, esmenta Kant, una
inclinació natural. El cinquè recorda que cap estat no pot
ingerir-se en els assumptes interns d'un altre, ni en els seus
governs ni en la seva constitució; amb l'excepció per a ajudar un
estat que s'està fraccionant en dos. Finalment, el darrer article
preliminar adverteix que, en cas d'haver-hi una guerra, no s'haurien
d'utilitzar mai mètodes “infames” que puguin dinamitar una
futura entesa entre els estats en conflicte.
La
segona secció exposa els tres articles “definitius” per a la pau
perpètua, recordant d'entrada que la pau no és l'estat natural dels
homes, i que per tant si han d'entendre's entre ells haurien de
compartir una constitució civil més enllà dels estats. Abans,
però, el primer d'aquests tres articles suggereix que la constitució
civil de cada estat hauria de ser republicana i no despòtica. En la
primera forma de poder les persones són ciutadans, i esdevé difícil
que aquests consenteixin una guerra després de valorar els costos
que els suposarà; en la segona, per contra, els poders executiu i
lesgislatiu no estan separats i parlem de súbdits, que poc podran
fer davant l'eventual voluntat bèl·lica dels seus dirigents. Kant
posa èmfasi en no confondre república amb democràcia, forma de
govern que “necessàriament” també es converteix en una forma de
despotisme, en confondre la “majoria” amb el “tot”.
Un
cop cada estat tingui una constitució republicana, el següent pas
exposat a l'article segon seria entendre aquests estats com a
persones, aplicar el dret a aquest nivell (el dret de gents) i anar
cap una idea de federalitat, en què els estats s'impliquessin, sense
perdre la seva sobirania, en una “lliga de la pau”, que
s'oposaria a qualsevol guerra. Per apuntalar-ho, l'article tercer
recorda que el dret cosmopolita rau en la hospitalitat universal;
sabent que la superfície de la Terra és limitada, un estranger mai
hauria de ser tractat hostilment en arribar a un territori.
Havent
descrit els tres articles i abans d'un apèndix en què Kant
reflexionarà sobre l'encaix entre la moral i la política, el text
presenta dues “clàusules addicionals”. En la primera es vol
demostrar que, al capdavall, i malgrat una impulsió natural per la
guerra, la mateixa natura arrossega l'home cap al dret i això és
una garantia per a la pau perpètua. En política, les lleis són un
mecanisme per resoldre problemes entre individus; fins i tot, diu
l'autor, en farien un poble de diables. El dret de gents que regula
les relacions entre els estats veïns i independents, es veu reforçat
per la naturalesa diferent dels pobles, que mantenen llengües i
religions diverses. I si existeix un “esperit” comercial en la
humanitat, d'on emana el dret cosmopolita, aquest és ben contrari a
l'estat de guerra.
La
segona clàusula addicional es tracta d'un article “secret”, amb
certa sorna, per al qual cal que els governants es “rebaixin” a
fer cas dels filòsofs, si cal i per no passar vergonya, sense que ho
sàpiga ningú. Kant recorda que no és bo que els reis filosofin,
però que tampoc ho és que els filòsofs facin de reis, doncs el
poder corromp; així, que cadascú faci el seu paper.
Finalment,
en l'apèndix l'autor vol conciliar l'activitat política, regida per
una astúcia poc virtuosa a nivell ètic però de la qual no cal
avergonyir-se'n, amb la moral, la que farà imprescindible el dret
públic i el reconeixement del deure. Així, el que calen no són
moralistes polítics, sinó polítics morals que s'“agenollin”
davant del dret, i que tinguin la capacitat de publicitar no el que
“és”, sinó el que “hauria de ser”.
Textos i
bibliografia consultada:
Kant, I.,
Història i política, trad. Salvi Turró, Barcelona, Edicions 62,
2002, pàgs. 194-255
Russell, B.
(1961), Una història de la filosofia occidental, trad. Jordi Solé
Tura, Barcelona: Edicions 62, 2010, pàg.825
-Quina és la principal discrepància entre Rawls i Nozick?
Tant
John Rawls (1921-2002) com Robert Nozick (1938-2002) formen part del
corrent de pensament que anomenem liberalisme, per al qual
s'han de primar els drets de l'individu per sobre dels del col·lectiu
i, entenent que les societats són plurals perquè cada individu és
lliure de triar el seu camí, pensa que l'Estat ha de ser el més
neutral possible. Ara bé, el primer és el principal referent de la
variant igualitària del liberalisme, mentre que Nozick ho és del
liberalisme llibertari.
Per
al liberalisme llibertari la llibertat de l'individu consisteix en
poder actuar sense la interferència de ningú, i pregona un “estat
liberal de dret” que només s'ha de cenyir a tasques de vigilància.
El liberalisme igualitari, en canvi, defensa que amb aquesta
llibertat, anomenada negativa, no n'hi ha prou i per a una llibertat
completa cal afegir-hi la llibertat positiva, per a la qual
l'individu és lliure si pot escollir realment els propis actes; és
a dir, per ser lliure no caldria només poder actuar sense
interferències, sinó també amb igualtat d'oportunitats envers els
altres. D'aquesta manera, per aquesta variant del liberalisme l'estat
ha d'anar una mica més enllà de les tasques de vigilància i
garantir la justícia social, a través de preocupar-se per la
redistribució de recursos, tot esdevenint un “estat social de
dret”.
Per a
aplicar-ho en les societats democràtiques contemporànies, Rawls
publicà el 1971 Una teoria de la justícia, en la qual
presentà dos principis de justícia a partir de cinc idees inicials:
entendre la societat com a un sistema equitatiu de cooperació, que
està format per ciutadans lliures i iguals amb un sentit propi de la
racionalitat, interpretant que cadascú està disposat a obrar amb
justícia encara que en realitat no sempre sigui així, que es dota
d'unes institucions que vetllen per tal de garantir-ho, i podent
imaginar, per justificar-ho tot plegat, una posició original en què
les persones lliures s'haurien trobat i posat d'acord per constituir
la societat. Per a aquest “contracte social”, les parts es posen
a cooperar per tal d'assolir uns béns socials primaris que, és
clar, després cal repartir; per a fer-ho justament caldria aplicar
els dos principis que postulà Rauwls: tothom té dret a les mateixes
llibertats bàsiques, i davant les desigualtats entre individus,
inevitables però nogensmenys desitjables, el dret a la igualtat
d'oportunitats des del dret mateix a ser diferents.
Ben
al contrari, Nozick no imagina cap contracte social, sinó una
evolució natural des d'una anarquia inicial fins a un “estat
mínim” que, en un mercat lliure, en cap cas s'ha de preocupar per
redistribuir res, sinó només perquè cada individu posseeixi, a
l'hora de produir, allò que justament li pertoqui. Criticant a
Rawls, aquest autor no creu que la cooperació social generi cap
problema sobre la justícia de la distribució, perquè en un mercat
lliure hauria de ser possible conèixer què aporta cada individu al
sistema; de la mateixa manera, tampoc creu en el principi de la
diferència: si hi ha d'haver avantatjats i desavantatjats, ¿per què
els primers haurien de cooperar en un sistema format per tota la
societat si, entenent-se només entre ells, tindrien molt més de
benefici?
