dissabte, 19 de febrer del 2011

Santuari de Sant Simeó l'estilita a Qalaat Siman (Síria)

Aquest santuari forma part de tot un complex monàstic que es construí a finals del segle V, vora el 480 dC, després de la mort de Sant Simeó, al mateix lloc on aquest havia establert la seva columna.
Simeó l’estilita (~388-459) fou un monjo nascut a Sisan (al sud-est de l’Àsia Menor, a tocar de Síria) que finalment optà per la forma d’ascetisme dels estilities. Els estilites (del grec stilos, “columna”) sorgiren al segle V i s’instal·laven dalt de columnes per viure-hi permanentment; fou una pràctica que s’extengué fins al s.XII a Orient, i que encara perdurà fins al s.XV a Rússia. S’explica que Sant Simeó començà aquesta pràctica el 423 dalt d’una columna de 3m, que anà augmentant progressivament fins a arribar a una columna de 16 metres d’alçada i 1m de diàmetre; conegut per tot el món romà, des d’Hispània fins a Aràbia, convertí al cristianisme milers de pagans i els seus seguidors acudien a veure’l en peregrinatge. A la seva mort el seu cos fou traslladat a Antiòquia, però el peregrinatge continuà en aquest lloc a on s’hi alçà el santuari commemoratiu, al voltant de la seva columna.
Aquesta queda al centre d’un espai octogonal, que no se sap si va arribar a estar mai cobert o no per un sostre de fusta. A partir d’aquesta estructura central s’extenen quatre braços de tipologia basilical: de tres naus separades per pilars, sent la central més alta i ampla que les laterals. Aquestes naus laterals connecten amb els espais (exedres) que s’extenen a les quatre cares de l’octògon de les quals no en surten els braços basilicals, de tal manera que es connecten a mode de deambulatori. El braç est és més llarg i finalitza amb una capçalera de tres absis semicirculars, a la vegada que connecta amb dos petits espais quadrats a banda i banda, que poden identificar-se amb el prothesis (a l’esquerra) i el diaconicon (a la dreta)1. Així es dedueix que aquest braç era el que tenia les funcions litúrgiques. En el braç contrari, el de l’oest, s’hi trobava la porta d’accés monumental, amb una entrada per a cada nau, formades per arcs de mig punt sobre columnes i sobre les quals hi ha timpans triangulars; la porta central, que donava a la nau més gran, pren òbviament més importància.
Al voltant d’aquesta estructura principal en forma de creu, s’hi establí el complex monàstic, que fou construït simultàniament o com a molt tard durant els cent anys següents. Aquest contenia les estances pròpies, els albergs de peregrins i un baptisteri que en planta també reprodueix un octògon, que queda inscrit en un quadrat formant un deambulatori. De les activitats emanades del peregrinatge, també es desenvolupà el poblat de Deir Sim’an, al peu del turó a on s’ubicava el santuari.
Síria era al segle V una de les províncies romanes de l’Imperi oriental, que en el període del 476 al 491 fou governat per l’emperador Zenó. Donada la magnitud del complex, és probable que fos l’emperador mateix l’impulsor de la seva construcció. Si bé no se sap del cert, Zenó sí que promogué la construcció de grans edificis a l’adjacent província de Cilícia, i intervingué en les lluites cristològiques que assolaven l’Imperi d’Orient, mirant de posar pau entre els monofisistes i els ortodoxos2. Aquest debat religiós entrava dins la la política per la forta vinculació existent entre Església i Estat, que encara s’accentuà més en època de Justinià (s.VI). I a Egipte i Síria, províncies que giraven entorn les ciutats d’Alexandria i Antiòquia respectivament, s’extengueren les tesis monofisites per oposició a Constantinoble, la seu imperial. Aquestes tres ciutats, seus dels tres patriarcats d’orient, eren els principals centres de creació en aquest inici de l’Imperi romà d’Orient. Però fruit d’aquestes desavinences internes tant Egipte com Síria, que desenvoluparen trajectòries culturals pròpies, caigueren ben aviat, i de grat, en mans musulmanes (s.VII). Aquestes dues regions i els seus deserts foren el bressol, ja durant el segle IV, del monaquisme3, que tant influiria política i culturalment en els segles posteriors de tot el món cristià.
D’aquest manera, Síria desenvolupa per als nombrosos edificis religiosos que es promouen un sistema constructiu propi, del qual el santuari de Sant Simeó n’és un bon exemple. Mentre que a Constantinoble, a la costa occidental de l’Àsia Menor, als Balcans i a Itàlia s’imposa l’ús del maó, a la zona de Síria, amb massissos calcaris, es construeix amb paredats de carreus, en els quals s’escolpeixen motius ornamentístics. Les cobertes s’executen amb fusta, material molt preuat a la zona, o amb voltes de pedra només els espais més petits. El santuari de Sant Simeó, del qual se’n conserva doncs l’estructura vertical (la fusta es fa malbé), fou construït amb carreus molt ben tallats i col·locats en sec; la decoració apareix en relleus escolpits a la pedra, a les dovelles dels arcs i en els capitells de les columnes, que s’adossen als murs com a motius decoratius. També s’utilitzen en la decoració arcs cecs (embeguts en els murs, sense obertura a sota), que no ténen funció estructural. Els capitells presenten formes de fulles espinoses i d’acant, i a les naus segueixen l’ordre corinti. Tot plegat és representatiu de l’arquitectura siriana dels segles V i VI.
Pel que fa a la tipologia edificatòria, el santuari de Qalaat Siman pren la forma en creu dels “martiria”, construccions dedicades als màrtirs, normalment construides entorn la seva tomba. Des de que Constantí (emperador 312-337) es convertí a la fe cristiana i aquesta deixà d’estar perseguida, havien aflorat les esglésies de planta basilical, estructura heredada de l’arquitectura civil que s’adaptava fàcilment a diferents usos, o de planta central, com el cas que ens ocupa. El prototip d’aquesta tipologia central en creu fou l’Església dels Sants Apòstols de Constantinoble, que acollí el sarcòfag de Constantí i el dels emperadors d’Orient fins el segle XI. I els precedents immediats, usant la forma octogonal al centre, serien el Martirion de Nyssa (Capadòcia) del 370 i el de Sant Babil (bisbe d’Antiòquia) del 381; el santuari de Sant Simeó seguiria aquests exemples a gran escala, utilitzant a més, com s’ha vist, també la tipologia basilical pels braços. Al seu torn, Sant Simeó inspirà el monestir que es construí al voltant de la columna de Simeó Estilita el jove4, que visqué un segle més tard que Sant Simeó el vell.
Les formes en planta central són característiques de la que s’anomenarà arquitectura bizantina, que en aquest període tot just es formava i que arribà al seu esplendor amb Justinià al segle VI. L’octògon, forma susceptible d’aparèixer en plantes centralitzades, el veurem també en diferents edificis representatius de l’època justiniana, com l’Església dels Sants Sergi i Bacus a Constantinoble o a la de Sant Vital a Ravenna.

1 En el prothesis es preparaven, segons el ritus ortodox, el pa i el vi de la missa. En el diaconicon s’hi contenien objectes sagrats i ofrenes.
2 Els ortodoxos creien que Crist havia tingut una doble naturalesa, humana i divina, mentre que els monofisistes defensaven que Crist només tenia una naturales divina.
3 El monaquisme pregona una forma de vida caracteritzada per viure radicalment la fe en Déu (el monaquisme es dóna en la religió cristiana, la budista i la hindú) i en comunitat, apartant-se de la resta de la societat. El precedent foren els eremites o anacoretes, que es retiraven solitàriament al desert per fer una vida ascètica (renúncia dels plaers), de pregàries i penitència (els estilites com Sant Simeó són una forma d’anacoretes).
4 Simeó Estilita el jove és considerat Sant per l’església grega, però no per la llatina.

Els regnes bàrbars, transmissors del dret romà

El text present és l’anomenada “llei de cites”, que formava part d’una constitució imperial feta per l’emperador d’occident Valentinià III el 426. Tenia per objectiu establir la validesa de les lleis, encara aplicables, que havien redactat diferents juristes romans anteriors a l’època, prioritzant les seves opinions. Aquesta constitució imperial, a part de dir qui o què es podia “citar”, també contenia altres aspectes com el dret successori o les donacions.
Posteriorment quedà subscrit i formà part del Codi de Teodosi, impulsat des del 429 per l’emperador d’Orient (Teodosi II). Teodosi II, que casà la seva filla amb Valentinià III amb qui mantenia bones relacions, volia ordenar totes les lleis des de Constantí I (272-337) i el 438 féu oficial el seu codi a Constantinoble. El Codex Theodosianus també fou adoptat com a llei a l’Imperi d’Occident i als diferents regnes bàrbars que s’hi formaren (visigots, vàndals, francs), prolongant així el dret romà a les institucions medievals. D’aquesta manera, la seva vigència i aplicació encara perdurà més temps a occident, ja que a orient, a on l’imperi sobrevisqué, va ser substituït pel Codi de Justinià (534).
Els emperadors Teodosi II (408-450), d’orient, i Valentinià III (424-455), d’occident, havien substituït respectivament a Arcadi (395-408) i a Honori (395-423). El 395 aquests dos germans s’havien repartit l’imperi a la mort del seu pare, l’emperador Teodosi I (379-395), que fou qui oficialitzà definitivament la religió cristiana i qui consumà la divisió entre Occident i Orient.
Malgrat ser el destinatari el Senat de la ciutat de Roma, institució que continuava exercint les seves funcions a l’Imperi d’Occident (a Orient s’havia creat un Senat propi a Constantinoble), la disposició es va redactar a Ravenna, que havia substituït Roma com a capital de l’Imperi (com s’ha comentat, originàriament el text era de Valentinià, emperador d’occident). Honori havia decidit el 404 fer de Ravenna la seva residència permanent i per tant seu de la seva cort, ja que era més segura que Roma (que de fet, fou saquejada pel cabdill visigot Alaric el 410); la ciutat nord-italiana continuà sent la residència oficial dels emperadors successius, i també d’Odoacre (476-493), el primer rei de la Itàlia dels Ostrogots, que la mantingué com a capital del seu regne després de la caiguda de l’Imperi d’Occident. Amb la reconquesta d’occident per part de Justinià (527-565), l’emperador d’Orient, també fou seu del govern bizantí a Itàlia.
Els destinataris pràctics de la llei, els jutges, són emplaçats a seguir l’autoritat dels textos escrits pels juristes d’època imperial Papinià, Paulus, Gai, Ulpià i Modestí, que visqueren a cavall dels segles II i III i sota la dinastia dels Severs (193-235). Malgrat igualar l’autoritat que poguessin tenir els cinc autors, s’era conscient que aquests discrepaven en certs aspectes i s’apuntava que calia llavors decidir per majoria. Si aquesta no podia ser possible, el text posa èmfasi en la intel·ligència de Papinià, establint que els seus partidaris podrien fer prevaldre la seva opinió; i si els textos de Papinià no deien res al respecte, els jutges quedaven lliures d’exercir la seva pròpia consideració. Aquest jurista que visqué del 140 al 212, fou considerat el més important dels juristes romans, doncs d’ell foren deixebles, per exemple, els citats Paulus i Ulpià (170-228). Aquests dos juristes, que rivalitzaren entre ells i que criticaren al seu mestre, se’ls treu en aquest cas la validesa en la seva crítica a Papinià. Tot i amb això, aquests dos autors traspassaren aquest Codi de Teodosi i serien els més citats en el Corpus iuris ciuilis (Corpus de Dret Civil) de l’esmentat emperador d’orient Justinià (527-565), que en la seva “restauratio” es preocupà de posar ordre en tot el cos legal romà (les Institutiones, aquest corpus, el citat Codex Iustinianus i les seves Nouellae jurídiques pròpies).
El text també cita altres autors anteriors d’importància com ara Escèvola, jurista que ocupà diverses magistratures durant la República a mitjans del s.II aC. Si bé s’accepten les seves opinions, el text deixa clar que cal contrastar-les amb diversos manuscrits, desconfiant de la seva llunyania en el temps.

El que efectivament és del Cèsar

L’episodi forma part de l’Evangeli de Sant Mateu, el primer dels textos del Nou Testament a la Bíblia dels cristians. La Bíblia, el conjunt de textos doctrinals del cristianisme, es divideix en dues parts: l’Antic Testament, heretat dels jueus i que explica la història d’aquest poble i la seva relació amb Déu, i el Nou Testament, a partir de les ensenyances de Jesús de Natzaret, el qui els cristans consideraven el “salvador” que s’anunciava a l’Antic Testament.
Literàriament, un evangeli (“bona nova” etimològicament del grec) és un text que anuncia, proclama i vol escampar el missatge de Jesús, per tal d’aconseguir la conversió a la fe cristiana, l’adhesió a Crist. D’aquesta manera el Nou Testament s’inicia amb els quatre evangelis canònics: el de Mateu, el de Marc, el de Lluc i el de Joan, tots ells Sants, que s’anomenen també els “evangelistes”.
Es creu que Jesús va viure del 6 aC al 29 dC, en el si de la comunitat jueva. La seva predicació comptà amb nombrosos seguidors, i després de la seva mort a Jerusalem en mans de les autoritats romanes, acusat de sedició, s’establiren diferents grups “cristians”. Els judeocristians no renegaven de la seva condició de jueus, en seguien les normes i costums, i per tant es mostraven contraris a la incorporació de gentils (no jueus) a la naixent comunitat cristiana, ja que aquests darrers no seguien la llei mosaica (la llei de Moisès). El grup hel·lenitzat, per contra, sorgí en comunitats jueves hel·lenòfones de fora Jerusalem i predicava idees que sí trencaven amb part de la tradició mosaica; el seu líder, Esteve, esdevingué el primer màrtir del cristianisme en ser lapidat pels jueus de Jerusalem. Un tercer grup fou el que rodejà Saül de Tars, o Sant Pau, inicialment perseguidor dels cristians però finalment convertit a la nova fe. Pau, anomenat l’apòstol dels gentils, volia universalitzar el que s’estava convertint en una nova religió, i enemistat amb els cristians de Jerusalem i Antiòquia (tendències que havien arribat a un acord al concili de Jerusalem el 58dC), emprengué una sèrie de viatges evangelitzadors per Xipre, Macedònia, Grècia, l’Àsia Menor o Roma. En aquests viatges començà a crear comunitats cristianes al marge dels jueus i dels judeocristians; les Cartes de Sant Pau, moltes d’elles dirigides a aquestes comunitats, formen bona part del Nou Testament i són considerades els primers textos cristians, datats als anys cinquanta.
Els quatre evangelis són posteriors (el de Marc entre el 65 i 70 dC, el de Mateu i el de Lluc cap al 80 dC, i el de Joan cap al 90 dC) però inicien el Nou Testament ja que narren la vida de Jesús; n’estableixen, i així ho van acceptar les autoritats eclesiàstiques, la versió “canònica”. Tot i amb això, cada evangelista fa la seva versió, segueix el seu estil, i de vegades apareixen contradiccions entre l’un i l’altre; els tres primers es coneixen com a evangelis sinòptics pel paral·lelisme que exiteix entre ells, i el de Joan se’n allunya més, mantenint una unitat i cohesió interna pròpies.
Segons la tradició Jesús tingué dotze apòstols, homes que escollí d’entre els seus deixebles per predicar l’evangeli. Aquests, “ministres de la paraula”, ho seguiren fent oralment després de la mort de Jesús. Però hi hagué un moment en què el missatge s’hagué de posar per escrit, per consolidar una doctrina que a inicis del segle III arribaria a ser practicada, protegida i promocionada pels mateixos emperadors, a partir de Constantí (312-337). El primer dels Evangelis canònics de la Bíblia, com s’ha comentat, és el de Mateu, malgrat ser posterior i estar inspirat en el de Marc (hi ha fragments idèntics) i en l’anomenada font Q1. Mateu, però, és considerat un dels dotze apòstols directes de Jesús, i la tradició cristiana convertí doncs el seu evangeli en el primer. Mateu Leví hauria sigut recapador d’impostos abans d’esdevenir apòstol.
Es pensa que Mateu escrigué el seu Evangeli en ambients judeocristians, probablement a Antiòquia (Síria), en llengua aramea i a on el Judaïsme fariseu havia sobreviscut a la destrucció de Jerusalem el 70 dC2. En un ambient de rivalitat entre cristians i fariseus, aquests sempre apareixen en els textos fent la guitza a Jesús, com en l’episodi que ens ocupa. Els fariseus eren una branca del judaïsme caracteritzada per ser religiosament tradicionalistes i per propugnar un nacionalisme extrem, i des de la caiguda de Jerusalem es van convertir en la branca dominant.
Així, enemics de les noves idees que predicava Jesús, en el text els fariseus volen comprometre’l davant els seguidors del rei Herodes, pensant-se que, “rebel” com és Jesús, també es pronunciarà contra el pagament d’impostos. Aquest rei Herodes seria Herodes Antipas, que fidel a Roma, governà els territoris de Galilea i Perea del 4 aC al 39 dC; els havia heredat del seu pare, Herodes el Gran, a qui Roma havia concedit el títol de rei (enlloc del de simple procurador de la província de Judea), i que a la seva mort repartí un regne consolidat i ampliat entre els seus fills.
El text ens mostra, en la veu dels deixebles i abans que aquests li facin la pregunta que els fariseus els han induït, què feia Jesús (“dir la veritat” i “ensenyar el camí de Déu”) i com no feia distincions entre les persones (caràcter universal de la religió cristiana).
I davant d’aquesta, de si és lícit pagar els impostos al Cèsar, Jesús els dóna una resposta enginyosa: ho és, i amb aquesta afirmació no es compromet davant les autoritats, però no té cap importància perquè els diners només ténen un valor terrenal, que no importen gens a Déu. Si les monedes porten una cara del Cèsar, doncs que siguin pel Cèsar, però a Déu se’l “paga” exercint el bé, i aquesta és la lliçó que vol transmetre Mateu en aquest fragment.
1 La font Q seria un text perdut que recopil·laria dites de Jesús de Natzaret i que, juntament amb l’Evangeli de Marc, hauria inspirat els de Mateu i Lluc. Aquesta “Teoria de les dues fonts” va ser proposada per teòlegs protestants alemanys per primera vegada al s.XIX.
2 A l’any 66 dC esclatà a la província de Judea una revolta jueva contra el poder dels Romans, que fou reprimida pels emperador Vespasià i el que seria el seu successor,Titus, amb la destrucció de la capital i del Temple. Es perseguí tant els jueus com els judeocristians.

L’art com a vehicle propagandístic del poder imperial

La fotografia ens mostra una de les quatre cares de la base de la columna que Marc Aureli i Luci Ver féren aixecar al camp de Mart en honor al seu predecessor, Antoní Pius. Aquest emperador succeí Adrià el 138 dC, quan aquest l’adoptà poc abans de la seva mort, i governà fins el 161. El seu govern es caracteritzà per la cautela i la moderació: poc amant de la guerra, en els conflictes externs1 utilitzà la diplomàcia quan fou possible, i no emprengué grans obres, sinó que es dedicà a reparar el que era necessari (arreu de l’Imperi, tot i que pràcticament no sortí de Roma) i a culminar el que havia engegat Adrià. Aquesta austeritat i el fet que diposità el seu patrimoni personal a l’imperi, féu que aquest fos més sanejat i més ric que mai. Així pogué practicar àmpliament l’evergetisme i mantenir el poble content, que a la vegada veia com impulsava lleis que afavorien les famílies més pobres, com eximia de culpa la infidelitat femenina si la dona que la practicava havia patit abans la infidelitat del marit, i altres mesures per a protegir els esclaus, el maltractament dels quals esdevingué delicte. Aquesta activitat legislativa venia recolzada pel Consell Imperial, una mena de consell consultiu que Antoní potencià; amb aquest caràcter obert, de saber escoltar, les relacions amb el Senat també foren bones, i rebé d’aquest el títol de “Pius” (Piadós), després d’haver deïficat Adrià (malgrat que inicialment aquest fet no havia estat ben vist pel Senat).
En favor d’Adrià, Antoní Pius també adoptà com a fill Luci Ver, plançó del que inicialment havia de ser successor d’Adrià enlloc d’Antoní, però que morí prèviament. Malgrat això, Antoní es decantà finalment per Marc Aureli, l’altre fill que havia adoptat, com a successor seu. Aquest, però, no s’oblidà del seu germanastre i el convidà a compartir el poder; fins a la mort de Luci Ver el 169, alguna biografia els anomena com a coemperadors (Marc Aureli encara fou emperador fins el 180).
En aquest període, doncs, és quan Marc Aureli i Luci Ver fan construir aquesta columna. A diferència de la Columna de Marc Aureli (construïda pocs anys després, entre el 176 i el 192), o de la Columna de Trajà (acabada anys abans, el 114 dC), la d’Antoní que ens ocupa era llisa, feta de granit vermell, i no tenia relleus. Les esmentades commemoraven gestes militars i tot un seguit de relleus narraven les batalles dels emperadors pujant en espiral per la columna. En canvi, la columna del “pacífic” Antoní Pius volia commemorar la seva deïficació per part del Senat, i els relleus els trobem a la base, en tres de les quatre cares. Amb l’objectiu propagandístic i d’instruir als observadors que tenien aquests monuments imperials, la quarta cara contenia les inscripcions explicatives. I en la cara principal se’ns mostrava l’apoteosi del deïficat Antoní Pius. La columna, que media uns quinze metres, era coronada per una estàtua de l’emperador vestit com a Júpiter; avui, només se’n conserva la base al Vaticà.
En aquesta escena de l’apoteosi que ens mostra la fotografia, i que és la oposada a la inscripció, hi apareix l’emperador acompanyat de la seva esposa Faustina2, a l’esquena d’un home alat que els ascendeix cap al cel. Tots dos porten un ceptre, símbol del seu poder, i Antoní porta la barba que havia posat de moda l’emperador Adrià. La figura alada representa Aion, que és la personificació del temps absolut i infinit. Portant a la mà un globus celeste pel qual s’hi passeja una serp, simbolitza que la parella esdevé immortal amb la seva ascenció al cel. A banda i banda, sobre les enormes ales d’Aion, hi ha dues àligues “en moviment” que els acompanyen. A la part inferior hi ha ajaguda la personificació del Camp de Mart, agafant-se a l’obelisc provinent d’Egipte que August havia fet instal·lar en aquest indret, i a la dreta la deessa Roma asseguda. La deessa és una personificació de la ciutat, el culte de la qual anava associat al culte imperial que inaugurà l’emperador August; aquesta, està envoltada i vestida (el casc) amb atributs guerrers, i ens podem fixar amb la lloba alletant els bessons que es representen a l’escut en el qual s’arrepenja, i que recorden el seu origen.
Totes aquestes al·legories, per fer entendre als ciutadans moltes de les seves idees, formaven part del patrimoni iconogàfic comú que el poder imperial havia posat en marxa. I aquest patrimoni s’havia emmirallat des dels inicis en el món grec, en un capítol més del procés d’hel·lenització iniciat un parell de segles abans. Primer August, prenent els models escultòrics de la Grècia clàssica (s.V aC), que seguien un llenguatge figuratiu contingut, elegant i sobri, i posteriorment amb Trajà (govern 98 – 117 C) i Adrià (117 – 138 dC), el primer recuperant el model més genuí d’August i el segon com a un hel·lenista entusiasta3. Aquests dos darrers emperadors, els primers nascuts fora de la província itàlica, promoveren la igualtat entre tots els territoris de l’imperi i durant el seu principat el classicisme en l’art anà evolucionant cap a una estètica més patètica i barroca, canvi que culminà en el període antoní.
En l’obra que ens ocupa, a l’apoteosi se’n pot entreveure encara una composició clàssica, simètrica, amb les figures estàtiques de la parella imperial, de Roma i del Camp de Mart, i fins i tot el cap immutable d’Aion; ara bé, la posició del cos d’Aion i les àligues sí que ens volen mostrar un impuls ascendent, que s’estan movent. Altres detalls que trenquen els esquemes clàssics són les peces que sobresurten del marc: l’ala esquerra d’Aion, l’escut de la deessa Roma i part de la roba del Camp de Mart, que “cau” sobre la base.
D’aquesta manera, durant el govern dels antonins (Antoní Pius, Marc Aureli, Còmmode, del 138 al 192) les formes tradicionals de l’art visqueren un crisi que coincidí amb la primera crisi de l’imperi, derivada de l’augment del poder de les províncies.

Bibliografia:

AA.VV., Diccionario ilustrado Latino-Español Español-Latino, Spes, Barcelona, 1964

BIANCHI BANDINELLI, R. (1970), Roma, centro del poder. El Arte romano desde los orígenes hasta el fin del siglo II, Madrid, Aguilar

BRUNEAU, Ph., TORELLI, M., BARRAL, X., La Scultura. Il prestigio dell’antichità dall’VIII secolo aC al V secolo dC, Panini, Módena, 1993

ESPLUGA, X., El món romà. De la Roma del mite al mite de Roma, FUOC, Barcelona, 2005

GRIMAL, P. (1999), El segle d’August (trad. i ed. de R. Bonmatí), Barcelona, Edicions de 1984

MONTANELLI, Indro, Història de Roma, Traducció d’Oriol Sánchez i Vaqué, Columna Edicions, Barcelona, 2008.

P.C.TÀCIT, Annals, llibres I-II, vol. I (trad. i ed. de F. Soldevila), Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1930

ZANKER, P. (1992), Augusto y el poder de las imágenes, Madrid, Alianza


Diversos llocs web sobre el tema:

Web assignatura Història de l’Art I:

1 Antoní Pius féu construir, com Adrià, la seva muralla a Britània, anant una mica més nord enllà. Aques-ta, a part de la seva missió defensiva, també marcava els límits de l’Imperi, que renunciava llavors a anar més enllà, com no ho haurien fet abans alguns governants, per als quals Roma estava destinada a conquerir el món en una missió civilitzadora.
2 Faustina, que morí vint anys abans que l’emperador, no apareix citada en la inscripció. En un exemple més de la seva obra “social”, a la mort de Faustina Antoní creà la Puellae Faustiniance, una institució educativa per a nenes necessitades. Encara que sembla que en vida la seva dona no es portà massa bé amb ell, sí que els seus successors la col·locaren al seu costat en la imatge (no oblidem la funció propagandísti-ca de la columna).
3 Adrià va afavorir les ciutats gregues, especialment Atenes, intervenint en la seva monumentalització i embelliment, i afavorint que les seves elits participessin al Senat. La barba que féu posar de moda, era la pròpia dels costums grecs.

La generosa mà de l'emperador

Aquests tres textos estan inscrits a l’actualment anomenada Porta Maggiore de Roma, i recorden a la població qui va construir, reparar i reconstruir els aqüeductes que hi passaven per sobre. Aquesta estructura en forma de pòrtic es trobava en l’encreuament entre la Via Labicana, que arribava a Roma per l’est, i els aqüeductes de Claudi i l’Aniense Nou, les aigües dels quals passaven per dos conductes, un sobre l’altre, situats darrere l’entaulament on hi ha les inscripcions. Amb la construcció de la muralla d’Aurelià (emperador del 270 al 275 dC) anys més tard, l’estructura passà a ser una de les portes de la ciutat.
El text 1 es pot datar (la redacció del text, no la inscripció pròpiament dita) el 52 dC gràcies als títols que s’esmenten i està situat a la part més superior. Ens recorda que l’emperador Claudi, que governà del 41 al 54 dC, fou qui féu construir, assumint-ne els costos, aquests aqüeductes, els que portaven el seu nom i el de l’Aniense Nou, reblant a més els indrets des d’on recollien les aigües.
El text 2, situat al mig i datat el 71 dC, ens explica que per ordre de l’emperador Vespasià, que ho fou anys després, del 69 al 79 dC, es féu reconstruir els aqüeductes de Claudi, els que venien dels manantials Curti i Cerculi, que després de nou anys havien quedat inutilitzats. Ens recorda que ho fa en “benefici de la ciutat”.
Finalment el text inferior, de l’any 80, ens parla que l’emperador Titus, fill i successor de Vespasià els dos anys següents (79-81 dC), decidí reconstruir amb un nou traçat els aqüeductes que, sense oblidar esmentar-ho, havia fet construir Claudi i ja havia fet reparar Vespasià.
Veiem com els tres emperadors han de fer constar (de poc els servirien si no ho fessin) els seus actes evergètics, les seves “bones obres” envers els ciutadans. Practicar l’evergetisme no només era un deure moral de les classes adinerades o dirigents, sinó també un mitjà de propaganda política; i l’emperador, que regia tot un seguit de càrrecs molts dels quals eren honorífics, no podia ser menys. Per mantenir la legitimitat d’un sistema en què l’emperador concentrava bona part del poder, però que a la vegada “dissimulava” aquesta concentració amb el manteniment de certes estructures republicanes, calia mantenir el prestigi i el favor del poble. I aquest s’aconseguia dedicant diners de la pròpia butxaca a satisfer les seves necessitats: fent donatius de productes de primera necessitat, com els cereals i l’arròs (evergetisme annonari), organitzant espectacles per al poble a l’arena o al circ (evergetisme lúdic), o construint equipaments com el cas dels aqüeductes que ens ocupen (evergetisme edilici).
Per ressaltar el seu poder, doncs, era important recordar les seves obres amb inscripcions com aquestes en monuments públics. I també ho era presentar-se amb la màxima grandesa, per tal de ser admirat en aquest aspecte: i així es presenten els emperadors, enumerant una sèrie de càrrecs o títols que anaven passant d’emperador a emperador. Primer recordant de qui eren fills; Tiberi ho era de Drus, germà de l’emperador que succeí August, i Titus de Vespasià, que inaugurà la dinastia flàvia i que no anomena qui era el seu pare per ser aquest un “simple” publicà1. Tots tres foren pontífexs màxim, càrrec que, des que l’assumí August, se’n anul·là l’elecció i passà a estar en mans del “príncep”; per aquest càrrec controlaven els afers religiosos, el calendari i la interpretació del què volien els déus, fent que els consells donats als altres magistrats fossin “indiscutibles”. Tenir la potestat tribunícia, que es renovava cada any i per això s’anomena el nombre de vegades que porta exercint-la, suposava tenir els poders del Tribú de la plebs sense exercir-ne el càrrec: és a dir, inviolabilitat, potestat per proposar lleis i plebiscits, dret de veto sobre els altres magistrats i capacitat per sancionar els que es saltaven les lleis. També es renovava cada any el consolat, per bé que per a l’emperador era un càrrec formal que es renovava automàticament, i que tenia el segon cònsol sotmès a la seva voluntat, quan abans de l’època imperial els dos cònsols compartien la direcció de l’Estat. També s’anomenava el nombre de vegades que havien estat aclamats com a emperador, títol militar que significava ser el general i cap de l’exèrcit. I finalment, tots tres presentaven el títol honorífic de pare de la Pàtria, que adoptaren la majoria d’emperadors; anteriorment, aquest era lliurat als ciutadans més veterans i que s’havien guanyat el ser escoltats els seus consells. El filòsof i polític Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC) fou el primer a obtenir-lo. En una mostra que el sistema no era inamovible i que anava evolucionant, de la mateixa manera que hi havia matisos en els poders que assolien els diferents emperadors envers el Senat, Titus també apareix com a censor. Aquest títol, que en temps republicans culminava moltes carreres polítiques, era el que s’encarregava de fer el cens i controlar la riquesa dels ciutadans, de tal manera que també constituïa la llista dels Senadors. Escollit cada cinc anys, feia la seva feina durant divuit mesos. Que Titus s’hagués anomenat censor (August havia abolit el càrrec) suposava que encara volia refermar més el seu poder, el de configurar qui era senador i qui no; com s’ha comentat en l’exercici anterior, l’emperador que el va seguir, Domicià, s’enfrontà al Senat en voler atribuir-se la censura perpètua.
Com veiem, doncs, el poder dels emperadors, malgrat venir d’una voluntat/legitimitat divina com havia volgut fer veure el pioner, August, no queia pas del cel i se l’havien de treballar, fent favors, sent generosos, i buscant-se contínuament els suports necessaris per mantenir-lo, inclosos el dels polítics i el de les masses. I la dinastia flàvia, els primers emperadors de la qual foren Vespasià i Titus, ho saberen fer molt bé recuperant la legitimitat popular que les excentricitats de Neró havien posat en dubte.

1 Els publicans s’encarregaven de recaptar impostos a les diverses províncies, sovint de manera arbitrària, i es podien dedicar també als negocis.

Els judicis “contemporanis” sobre August i el seu règim

Aquest és un fragment de text dels Annals de Corneli Tàcit (55-116 dC aproximadament), una obra historiogràfica publicada cap al 115 dC que recollí la història de Roma (sobretot els successos de la casa imperial) des de la mort d’August fins a la mort de Neró, és a dir, dels anys 14 al 68 dC. Tàcit, que també féu carrera política1, s’enorgullia de practicar una historiografia volgudament imparcial, que es basava en relatar el que es rumorejava entre la ciutadania i en intentar d’entendre la psicologia dels seus protagonistes. El nostre fragment, que forma part d’una “introducció” on s’explica la vida d’August, n’és un bon exemple: “els uns deien”, “lloada pels uns i criticada pels altres”. Que busqués la imparcialitat, que mirés d’expressar les diverses opinions, no vol dir que no se’n pugui entreveure la ideologia: com era habitual en molts senadors, era hostil a la figura de l’emperador malgrat resignar-se a formar part del sistema; a la seva obra hi havia una certa nostàlgia a la llibertat republicana, i una crítica moral als seus temps. A Germània, una obra etnogeogràfica sobre els pobles germànics, es contraposava l’austeritat d’aquests a la corrupció que segons Tàcit patia la societat romana. I a Agrícola, una biografia sobre el seu sogre, l’autor s’autojustificava pel fet d’haver estat funcionari amb Domicià2.
El nostre fragment conté el judici que feien d’August els seus partidaris, que en valoren les coses positives (llunyania fronteres, solidesa territorial, embelliment de l’Urbs, etc.) i en justifiquen les negatives (“arrossegat” a les guerres civils, per venjar el pare, etc.).
Amb l’assassinat de Juli Cèsar el 44 aC, entrà en escena el joveníssim August, que havia estat adoptat com a fill pel dictador en el seu testament. Octavià (nom amb el qual es pot designar August abans de l’obtenció d’aquest títol el 27 aC) ja havia ajudat a Juli Cèsar en la Guerra Civil contra Pompeu, i amb ell la inestabilitat política continuà aquells primers anys al capdavant de la vida política romana. De primer, amb l’enfrontament amb els “republicans”, liderats per Cassi i Brut, els assassins del seu pare, que foren perseguits i vençuts a Filips el 42 aC. Amb els “cesarians” Marc Antoni i Lèpid, havia acordat l’any anterior constituir el segon Triumvirat, període que no deixà de ser convuls. Mentre Marc Antoni s’ocupava d’orient, Lèpid ho feia d’Àfrica i Octavià d’occident, a on anà forjant la seva propaganda política, que s’encarregava de recordar que era fill del divinitzat Juli Cèsar (deïficat oficialment l’any 42 aC). El 36 aC el que seria August derrotà a Sext Pompeu, que amb la seva flota dominava el mar i posava restriccions a l’aprovisionament de la península itàlica. D’aquesta manera, amb els èxits militars anà guanyant posicions respecte els altres triumvirs: Lèpid3 quedà arraconat per la seva “indolència”, la seva poca ànsia, i a Marc Antoni, de qui es féu escampar que vivia amb tota mena de luxes, propis d’un monarca oriental i no pas d’un “bon” ciutada romà, el derrotà a la batalla d’Àccium el 31 aC. Octavi retornà a Roma el 29 aC per celebrar que havia sotmès finalment Alexandria (amb la derrota dels amants Marc Antoni i la reina Cleòpatra VII) i la Dalmàcia. Així finalitzà el Triumvirat i es donà pas a la regència d’una sola persona.
Però Octavi ho féu de tal manera que s’evità formalment la monarquia, tan odiada pels romans, i també la dictadura, que segons la legalitat republicana que es volia perpetuar era de caràcter temporal. Així, a part d’estar investit d’una “missió divina” (recordem que era fill d’un déu!), es dedicà a fundar colònies de veterans per les províncies i a practicar, gràcies en bona part al botí aconseguit a Egipte, l’evergetisme, assegurant-se així la fidelitat i l’ascendència sobre el poble i els militars. Esdevingué de fet el “príncep”, el primer en donar la seva opinió al Senat4, que al 27 aC l’honorà concedint-li un nou títol inventat per a l’ocasió, el d’August. “August”, que pot significar sublim o excepcional, era un adjectiu que s’aplicava a llocs o objectes consagrats pels àugurs; aplicat a la persona d’Octavi, i a partir de llavors a la figura de tots els emperadors, en remarcava el seu caràcter diví i reforçava el culte a la seva persona.
Tres dies abans de rebre el títol d’August, Octavi, un cop assolida la pau, havia decidit retornar al Senat el govern de les províncies. Era un gest en què volia mostrar una restauració de la República. Això sí, s’havia reservat el control de la Gàl·lia, a on la frontera del riu Rin encara era feble, la Hispània, a on existien nombroses revoltes dels pobles indígenes, i Síria, que feia frontera amb l’insubmís regne dels Parts; d’aquesta manera es reservava el comandament militar i de les legions. I a més, des de l’any 31 era un dels cònsols cada any. Després del 27 marxà de Roma, per anar a pacificar la Hispània interior, i no hi tornà fins el 23 aC, quan malalt i havent detectat alguna conjura a palau, renuncià també al consolat. Però en contrapartida, assolí la potestat tribunícia, que li atorgava el dret de vetar qualsevol decisió de qualsevol magistrat, el dret a convocar el Senat, i se li concedí l’imperium militar de totes les províncies, no només les que generaven problemes. Finalment, i amb la lleialtat de la majoria de magistrats i senadors, August havia aconseguit el poder absolut, fet que Roma acceptà de bon grat després d’un segle “esquinçada en discòrdies”. I ho havia fet sense trencar amb les institucions que venien de la República, doncs el Senat i els comicis es conservaren, malgrat que dominats per un princeps guiat ni més ni menys que pels déus.
Havent aconseguit una concòrdia al voltant de la seva figura5, s’aconseguí instaurar la pau dins les fronteres de l’imperi, que amb aquesta consolidà els seus territoris i la seva pròpia cohesió. Després de l’esmentada pacificació d’Hispània el 24 aC, s’inicià, amb el simbòlic tancament de les portes del temple de Janus, la pax augustea. La guerra es traslladava a les fronteres (ara ben allunyanes, a l’oceà o als rius Danubi, Rin o Èufrates), però també amb un caire molt més pacificador. Només les fronteres de Germània i Armènia continuaren donant maldecaps, i a Orient decidí fer una política de pactes amb els parts i amb altres reis locals de la zona, renunciant en la mesura del possible a la violència. El valor que es donava a la pau quedà manifest amb la proclamació de l’esmentada pax augustea el 24 aC, i la construcció, el 13 aC i per part del Senat, de l’Ara pacis, un altar dedicat a la pau que celebrava la pacificació definitiva de les províncies occidentals.
Mentrestant, August també s’ocupà de legislar (“servint-se del dret”) per tal de reforçar la moralitat tradicional romana (senzillesa, pràctica de la virtut, etc.) entre la ciutadania. Regulà el nombre d’esclaus que es podien alliberar, i als lliberts a no tots els proporcionà el dret de ciutadania. Va afavorir els casaments, fent un decret contra l’adulteri i va prohibir el matrimoni entre vells que ja no podrien tenir descendència. D’altra banda, augmentà la renda mínima per ser senador, afavorint que només els més rics accedissin a l’ordre senatorial, i que l’ordre eqüestre ocupés tot de nous càrrecs burocràtics.
I tot plegat sense oblidar de fer contenta aquesta ciutadania i també els déus. D’una banda féu construir i reparar nombrosos temples i santuaris. De nova construcció en fou exemple el Temple d’Apol·lo al Palatí (28 aC), el déu que l’havia protegit en les seves conteses i del qui n’havia oficialitzat el culte el 36 aC (August també formava part del col·legi dels decemvirs, els que quostudiaven els Llibres Sibil·lins). De l’altra, també reparà les xarxes de clavegueram i féu construir nous aqüeductes i camins per tot l’imperi (com la cèlebre Via Augusta que des dels Pirineus es prolongà fins a Cadis). I a Roma, a la qual volia equiparar a les grans capitals hel·lenístiques, la va dotar de nous espais públics (passejos, pòrtics), destacant la intervenció al Fòrum, a on restaurà i amplià les basíliques Júlia i Emília, i la construcció adjacent de dos nous fòrums imperials: el de Cèsar i el d’August, que contenia l’imponent temple de Mart Ultor. El Camp de Mart s’establí com a zona de lleure, amb la restauració del teatre de Pompeu i la construcció del teatre de Marcel. S’imposà un nou estil arquitectònic, identificable amb el paper del poder d’August i la seva “magnificència”, que venia molt marcat per l’ús del marbre enlloc de la fins llavors utilitzada terracota; l’ordre arquitectònic més utilitzat fou el corinti.
Aquest embelliment de la ciutat, i la qualitat de vida emanada d’una època de pau, donà peu als escriptors de la cort d’August (Virgili, Horaci, Ovidi, Properci, Titus Livi) a parlar d’un retorn a l’Edat d’Or. I és que August sabé envoltar-se de literats, que no podien fer més que lloances envers la seva persona.
No és el cas de Tàcit que, com hem vist, anys després feia gala de la seva imparcialitat. Després del fragment que ens ocupa, a on s’exposa el que “deien” els seus partidaris, el text continua amb el que “deien” els seus detractors, que no se’ls escapava tota l’astúcia que August va tenir per assolir el que va assolir. Ara bé, Tàcit no jutjà el seu règim.
Notes:
1 Fill d’una família d’ordre eqüestre, arribà a senador el 78 dC, el 88 fou pretor i el 97 cònsol. Els anys 112 i 113 fou procònsol de l’Àsia Menor, època en què començà a esriure història, primer les Històries, obra que relatava el període de Neró a Domicià (69-96 dC), i després els Annals, on hi ha el fragment que ens ocupa. Com a senador, tenia fama de bon orador; de fet, va escriure l’any 80 el tractat sobre oratòria De oratoribus.
2 Domicià fou l’emperador del 81 al 96 dC. Les relacions amb el Senat, que volgué controlar nomenant-se censor perpetu (el qui en designava la composició), foren molt tibants i acabà sent víctima d’una conspiració que el dugué a la mort.
3 El 36 aC quedà exclòs del Triumvirat, per bé que Octavi li conservà el títol de Pontífex Maximus.
4 El princeps senatus era el primer dels senadors, que tradicionalment era el més vell i el que tenia dret a parlar primer.
5 Encara anà augmentant càrrecs: el 14 aC fou nomenat Pontífex Màxim, assolint també el control dels afers religiosos, i el 2 aC fou declarat Pater patriae (pare de la pàtria). La seva autoritat, doncs, no era només política sinó també moral.

L'hel·lenització de Roma

a. Divinitats i cultes orientals que s’introdueixen a Roma en època republicana:

L’hel·lenització de Roma es dóna a partir del segle IV aC amb l’expansió dels dominis de la ciutat, que en aquest segle ja havia completat la dominació de la Península itàlica, i culmina definitivament el segle I aC.
La crisi dels valors tradicionals que suposà l’hel·lenització influí també en la religió, que introduí noves divinitats i els seus cultes, i en modificà d’existents que s’assimilaven figurativament als déus grecs. Com passà amb els canvis en la cultura i l’educació, els nous cultes sovint també suscitaven la reacció dels sectors més conservadors.
Amb una desigualtat creixent dins la societat, el sentiment de col·lectivitat que havia unit els romans començà a donar pas a un creixent individualisme, que trobava respostes en els nous cultes vinguts d’orient. Aquests cultes es caracteritzaven, doncs, per assegurar la salvació de l’individu més que no pas de la col·lectivitat, i honoraven a déus que morien i ressuscitaven; així, introduiren la creença en una ànima immortal que calia salvar. Anomenats cultes mistèrics, eren cultes privats que incloïen rituals d’iniciació en cerimònies secretes o poc conegudes, que podien fer-se en la nocturnitat. Es composaven també per altres litúrgies que podien representar la vida i obra de la divinitat, o la unió d’aquesta amb els seus fidels, mitjançant matrimonis sagrats, banquets o processons. Les processons, al contrari que els rituals d’iniciació, solien fer-se veure acompanyades de cants, crits i música estrident. El culte mistèric a una determinada divinitat no n’excloïa a d’altres, com tampoc no anaven dirigides a classes socials concretes, ja que tenien un caràcter universalista.
La regulació i acceptació d’aquests nous cultes anava a càrrec dels decemvirs, magistrats que en foren dos al principi (duumviris) i que a partir del 367 aC passaren a formar un col·legi sacerdotal de 10 membres (5 patricis i 5 plebeus), que s’encarregaven del culte a Apol·lo i la custòdia dels Llibres Sibil·lins1, i de controlar els sacerdots de Cíbele. L’obertura religiosa no només es feia perquè la gent anava adoptant nous cultes, sinó també per assegurar-se poders divins procedents de fora o per interessos polítics; és el cas de la introducció dels Jocs Tarentins el 249 aC, en honor als déus d’origen grec Dis Pater i Prosèrpina, per assegurar-se la fidelitat de les colònies de Magna Grècia durant la primera Guerra Púnica (264-241 aC).
D’aquesta manera, el panteó romà s’anà ampliant i modificant amb aportacions sobretot gregues, però també frígies, egípcies, síries o sicilianes. Els déus romans inicials eren el trio de déus funcionals Júpiter (màgia i ordre jurídic), Mart (guerra) i Quirinus (producció i cultura), precedits pel déu inicial Janus i per Vesta, la deessa de la llar. Ja en temps dels Tarquinis s’uniren a Júpiter les posteriorment hel·lenitzades Juno (l’esposa, assimilada a Hera, esposa de Zeus) i Minerva (filla, assimilada a Atena), que formaven la tríada capitolina, venerada al Temple del Capitoli. Els primers anys de la República s’afegí una altra tríada, la formada per Ceres (deessa agricultura, Deméter), Líber (déu terra, Ploutos, fill de Demèter) i Líbera (reina món subterrani, Coré-Persèfone, filla de Demèter), per influència dels cultes agraris de Sicília i la Magna Grècia. De la Magna Grècia també havia vingut Afrodita durant el segle VI aC, que, deessa de l’amor, la bellesa i el matrimoni, passà a dir-se Venus per als romans.
Altres déus d’influència grega, enumerats per J. Bayet2, foren:
-Els bessons Càstor i Pòl·lux, els Dioscurs, el 499 aC.
-Mercuri (Hermes grec), missatger i déu del comerç el 495 aC.
-Fruit d’unes pestil·lències que patí Roma, el 431 s’introduí el metge Apol·lo, que evolucionà cap a déu del sol, la bellesa, la poesia i la música.
-El semidéu Hèrcules (Hèracles grec) el 399 aC, que es venerava a l’Ara Màxima (veure PAC 1).
-El 293 aC el fill d’Apol·lo Esculapi (Asclepi grec), déu de la medicina.
-Cíbele, “gran mare dels déus” i vinguda de la regió de Frígia, el 205 aC.
-Bacus (Dionís grec) i les polèmiques bacanals del 186 aC perseguides pel Senat.

D’altra banda, també podem citar els cultes a Éryx, rei sicilià i fill d’Afrodita que s’enfrontà a Hèrcules, o a els déus d’origen egipci Isis, Osiris i Serapis a través de l’illa de Delos, que passà sota dominació romana després d’estar-ho sota els sobirans d’Egipte (s. II aC).


b. El culte a Cíbele i Atis:

L’any 205 aC s’introduí de manera oficial el cute mistèric a la deessa d’origen frigi Cíbele, amb la portada de la pedra negra que la representava a Roma, tal i com s’havia interpretat dels Llibres Sibil·lins. El 191 aC se li construí amb tots els honors un temple propi al Palatí.
Frígia era una regió al centre de l’actual Turquia, i d’allà van venir també els primers sacerdots de Cíbele a Roma. Aquests sacerdots no podien ser ciutadans romans i s’anomenaven gals fent referència al riu Gal de Frígia, que es deia que feia perdre el senderi a qui begués de les seves aigües. El procés també va incloure altres divinitats orientals, com el seu enamorat Atis.
Cíbele era la deessa de la fertilitat i la naturalesa, i es considerava la mare dels déus, podent-se identificar amb la deessa grega Rea, esposa de Cronos (Saturn romà) i mare de Zeus (Júpiter romà). Aquesta s’enamorà d’un mortal, Atis, al qui féu guardià del seu temple a condició que es mantingués verge; però Atis s’enamorà d’una nimfa i això desencadenà la ira de Cíbele, que assassinà la nimfa. Atis embogí i s’emasculà, i a la seva mort Cíbele el convertí en déu.
El culte es feia a través dels esmentats gals, que com Atis eren eunucs (se’ls castrava) i només podien sortir del temple durant les processons de les Megalenses (4 d’abril) i la festa d’Atis (15-27 de març).
La festa de les Megalenses3, en honor a Cíbele, es va celebrar per primera vegada al 204 aC i es féren anualment a partir del 191 amb la construcció del seu temple. El 4 d’abril els gals, que tenien prohibit menjar pa i carn de porc, sortien en processó acompanyant la imatge de la deessa. Cantaven, cridaven i dansaven de manera extasiada, fent molt soroll amb flautes i tambors, i autolesionant-se amb talls, mossegades o flagel·lant-se; també demanaven caritat per al temple, i donaven el perdó pels pecats comesos. A part d’aquestes processons també s’organitzaven uns jocs al Palatí, que presidits pels edils curuls, incloïen representacions teatrals de l’arribada de la deessa a Roma i banquets en honor seu, en els quals patricis i plebeus es convidaven recíprocament.
Les festes en honor a Atis s’extenien del 15 al 27 de març en diferents fases. El primer dia es feia la processó dels portadors de canyes, que feien referència al canyissar a on s’havia amagat el déu després de castrar-se, i es sacrificava un brau “de la fertilitat”. La setmana següent havia de ser d’abstinència i continència, per arribar a la cerimònia de l’arbre el dia 23. En aquesta cerimònia es tallava un pi, que representava Atis, i es portava cobert de violetes (com es feia amb els morts) a dins del temple de Cíbele, acompanyat de lamentacions. El dia 24 era el “dia de la sang”, en què els gals feien el seu “espectacle” com en les Megalenses i es procedia a passar una nit de vetlla fúnebre; amb la sortida del sol del dia 25, el “dia de l’alegria”, el cap dels sacerdots anunciava la ressurrecció del déu i l’esperança per a la salvació dels iniciats en el culte, que esclataven de joia amb una festa desenfrenada. Després d’un dia de descans, el 27 es portava la imatge de la deessa a un torrent proper, a on es banyava per tal d’atraure la pluja i assegurar les collites de la primavera que començava.

1 Custodiats a Roma pels decemvirs, els Llibres Sibil·lins contenien les profecies de les sibil·les, les endevines encarregades de pronunciar els oracles del déu Apol·lo.
2 Veure Bibliografia.
3 Informació extreta de CONTRERAS VALVERDE, J. et alii (1992), Diccionario de la religión romana, Madrid: Ediciones Clásicas

La passejada d'Eneas i Evandre pels indrets de la futura Roma

Aquesta passejada entre Eneas i Evandre es duu a terme en el llibre VIII de l’Eneida del poeta Virgili. Aquest poema èpic fou encarregat per l’emperador August el segle I aC, per a instaurar “oficialment” l’origen mític de l’Imperi i de la seva família. Virgili narra les peripècies de l’heroi troià des de la fugida de Troia fins a la liquidació del seu enemic Turnus, inspirant-se en la Il·líada i la Odissea d’Homer. Invertint-ne l’ordre, en els primers llibres Enees fa d’Ulisses tot viatjant, i en els darrers, es descriu la guerra contra els llatins un cop l’heroi arriba al Laci; el conflicte és suscitat, com no podia ser d’una altra manera, per la pugna d’Eneas i Turnus per Lavínia, la dona amb la qual el primer iniciarà el llinatge reial i d’origen diví (Eneas és fill de la deessa Venus) del qual August i el poble romà se’ns presenten com a descendents.
En aquest llibre VIII Eneas i el seu seguici, ja arribats a l’actual Itàlia i seguint el consell d’un personificat/deïficat riu Tíber, van a trobar-se amb el rei Evandre que, d’origen arcadi, també està enfrontat als llatins. El fragment ens relata el camí que fan Eneas i Evandre cap al palau d’aquest darrer, tot mostrant-nos diversos indrets ben coneguts pels lectors de la Roma imperial, llocs que en un futur han de ser punts neuràlgics de la ciutat que fundarà Ròmul al mateix turó del Palatí, a on en aquest moment hi ha el Palanteum, la ciutat fundada per Evandre.
En l’edició de l’Eneida de la Fundació Bernat Metge se’ns presenta aquest plànol que mostra la geografia del territori que ocuparà la ciutat de Roma, amb la indicació del recorregut de la passejada segons la interpretació que n’han fet diversos estudiosos:


Aquests són els indrets que apareixen en el fragment:

-La porta i altar de Carmental: Evandre, que és fill del déu Hermes i la nimfa Carmenta, mostra primerament a Eneas aquesta porta de la muralla i l’altar dedicats a la seva mare. Carmenta, com ens esmenta el text, posseïa el do de la profecia, que exercia cantant o recitant (d’aquí el seu nom: carmen=poema, himne, càntic, profecia). Segons la tradició Evandre havia fundat el Palanteum dalt del Palatí, i molt posteriorment, en la Roma1 dels Tarquinis, el rei Servi Tul·li amplià el pomerium de la ciutat fins arribar a el Fòrum Boari2. Citar la porta Carmentalis de la Muralla Serviana, situada en aquell indret, es tractaria d’un anacronisme introduït pel poeta.

-Bosc sagrat i cova del Lupercal: El mite explica que la lloba va trobar els bessons Ròmul i Rem al Velabre, la vall que separa els turons del Pal·latí i el Capitoli, i que els va alletar dins aquesta cova situada al peu del primer turó. Després d’haver alliberat Alba Longa3 del poder d’Amuli, retornaren al lloc on es van criar per fundar4 Roma, acompanyats d’un seguici al qual donaren “refugi” en aquest bosc sagrat. Paral·lelament aquesta cova era l’indret on es celebraven certes cerimònies de les Lupercalia, les festes en honor del déu Pan, que es considerava que Evandre havia importat de l’Arcàdia grega.
El novembre de 2007 uns arqueòlegs van descobrir5 una estança per sota de la “Casa d’August”, situada al vessant del Palatí que dóna al Circ Màxim, que segons ells es podria tractar de la cova del Lupercal.

-Argilètum: Etimològicament Argilètum vol dir “mort d’Argos”, i aquest bosc sagrat que observen, una mica més enllà del Fòrum romà, portava aquest nom perquè Evandre hi féu enterrar Argos. Argos fou un hoste seu, que sense el rei saber-ho, havia planejat de matar-lo; els seus súbdits assassinaren l’hoste per impedir-ho. Posteriorment l’Argilètum fou el carrer que unia el Fòrum romà amb el districte de Subura.

-Capitoli i Roca Tarpèia: Posteriorment es dirigeixen cap al turó del Capitoli, que culmina en dos cims més o menys simètrics geogràficament: el Capitoli pròpiament dit i l’Arx (veure mapa adjunt). El capitoli esdevindrà en temps dels etruscs l’acròpoli de la ciutat de Roma, amb la construcció del temple de Júpiter Capitolí; que això sigui així podria ser degut a que ja els súbdits d’Evandre hi “creien” haver vist el déu Júpiter, tal i com Virgili posa en boca del rei. Evandre també mostra unes runes de dos antics fortins que haurien estat fundats pels déus Saturn i Janus respectivament, i que estarien situats en els dos cims esmentats anteriorment6.
Des del Fòrum Boari, al Capitoli s’hi veu i s’hi arriba per la roca Tarpèia. Segons ens explica I.Montanelli7, des d’aquest cingle s’hi llençaven els condemnats per traïdoria; el nom era el d’una romana que, enamorada del rei sabí Titus Taci, li obrí les portes de la ciutat quan els sabins venien a recuperar les seves dones i filles segrestades.

-Fòrum romà i les Carines: De camí cap al palau d’Evandre veuen els ramats pasturar pel Fòrum i per les carines. L’indret que ocuparà el fòrum romà serà un terreny pantanós fins a l’època dels Tarquinis, quan serà dessecat; de la mateixa manera, també és un altre anacronisme parlar de les Carines, que serà un barri “esplèndid” situat al turó de l’Esquilí a l’època d’August8.

-Residència d’Evandre: Finalment arriben als llindars del palau d’Evandre, a on es posa èmfasi en la seva austeritat. Virgili descriu textualment Evandre com a “pobre”; la modèstia i saber viure senzillament, renunciant a les riqueses, és una virtut que també és pròpia dels déus i dels bons governants. Evandre insta al seu hoste Eneas a prendre exemple d’Hèrcules, que també hi fou acollit9. Si la ciutat fundada per Evandre es trobava al Palatí, el seu palau hauria de ser-hi també a dalt o a tocar; en el mapa adjunt, queda situada a l’apèndix de la Vèlia, que prolonga el turó cap al Nord per unir-se amb l’Esquilí.

1 La Roma fundada per Ròmul també al turó del Pal·latí
2 Al Fòrum Boari s’hi trobava l’Ara Màxima, l’altar dedicat a Hèrcules i punt de trobada entre Eneas i Evandre.
3 Ciutat d’origen dels bessons fundada per Ascani, fill d’Eneas, i situada més al sud.
4 Ròmul, beneficiat pels auspicis en detriment de Rem.
6 Extret de comentaris de l’Eneida de la FBM.
7 MONTANELLI, Indro, Història de Roma, Traducció d’Oriol Sánchez i Vaqué, Columna Edicions, Barcelona, 2008.
8 Extret de comentaris de l’Eneida de la FBM.
9 En l’episodi de l’enfrontament entre Hèrcules i Cacus, Evandre hi és present i erigeix l’Ara Màxima en honor del semidéu. Cacus vivia al turó del Palatí i terroritzava els habitants de la zona.

Les teories de l'evolució de la història de Smith i Marx

Adam Smith
Així com els autors neoclàssics s'ocupaven de l'estudi de l'individu homo oeconomicus, entenent els seus comportaments de manera universal i atemporal, els autors clàssics Adam Smith (1723-1790) i Karl Marx (1818-1883) generaren unes teories d'evolució social per a emmarcar la seva economia política.
Smith volgué donar una explicació als canvis que havia experimentat la humanitat des de les societats primitives fins a la civilització contemporània al seu temps, i per fer-ho establí quatre etapes o episodis històrics, cada un dels quals caracteritzat per un tipus concret d'activitat productiva, que és la que genera, segons ell, la manera d'organitzar-se socialment (institucions, classes socials, relacions de propietat, forma de govern):
-La primera fase de civilització, que Smith pogué observar encara en els indis americans, era la “caça”. En aquest estadi els pobles viuen en petites comunitats sedentàries, que poden ser molt igualitàries i no els cal establir mecanismes de propietat.
-En l'etapa de “pastura”, els grups, nòmades, són més nombrosos i més rics, i la presència del bestiar i de qui n'és propietari genera desigualtats socials que cal regular. Apareixen, doncs, relacions d'autoritat i subordinació. Malgrat això, l'autor considera que en tenir aquest tipus de societat més “grau de civilització”, les desigualtats es poden disminuir.
-Posteriorment les comunitats es sedentaritzen amb “l'agricultura”, donant lloc a situacions com les de l'Europa feudal: la terra passa a mans privades i qui no és propietari es converteix en serf del seu senyor. La competència entre aquests genera una inestabilitat que impossiblilita les manufactures i el comerç, i per tant, també moure la riquesa que van acumulant.
-Fins que un d'aquests nobles o senyors s'imposa sobre els altres creant la figura del monarca més o menys absolut, i el que coneixem com a Estat modern. Aquesta darrera fase és la del “comerç”, en què aquest primum inter pares1 es consolida privilegiant les ciutats, font dels seus ingressos. Les urbs creixen i desenvolupen unes manufactures que permetran fomentar l'intercanvi comercial; això incita, de retruc, el consum de béns de luxe per part dels senyors, que canvien de mentalitat, i al desenvolupament agrari, doncs calia alimentar les ciutats. Aquest canvi de mentalitat dels senyors, ara més econòmica, produeix més llibertat política i fa reduir les desigualtats en una societat en la qual queden establertes tres classes socials: els que viuen de la renda de les terres, els que viuen dels salaris, i els que viuen dels beneficis.
Marx prengué, un segle més tard, el mateix esquema d'Smith aplicant a més la filosofia de Hegel2. Amb Friedrich Engels (1820-1895) desenvolupà la teoria anomenada del “materialisme històric”, en què aplicaren la dialèctica hegeliana: la realitat evoluciona a través de diferents fases que es contradiuen les unes a les altres; una idea o tesi d'un moment determinat “dialoga” amb una altra que la contradiu, i d'aquesta manera s'avança a una conclusió o síntesi, que conforma un nou moment i que és a la vegada una nova tesi a ser confrontada. Mentre Hegel entenia que tota aquesta evolució formava un part d'un “tot” o “idea”, identificable amb Déu, Marx creia que qui posava en marxa tot aquest procés no era dins el món de les idees, sinó al món material: són els modes de producció qui determinen la marxa de la història.
Seguint aquesta dialèctica, Marx creia que el capitalisme també acabaria passant, ja que les seves contradiccions (veure apartat anterior) conduïrien a una nova etapa socialista.

Bibliografia:

AA.VV., Diccionari de la Llengua Catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1994

Apunts sobre la problemàtica central dels temes”, Annex 2 del pla docent.

Barbé, Ll. (coord.), Introducció a l'economia, Barcelona, UOC, 1997

Barbé, Ll., El Curso de la economía: grandes escuelas, autores y temas del discurso económico, Barcelona, Ariel, 1996

Weate, J., Història de la filosofia per a joves, Barcelona, Blume, 2002
1 “Primer entre iguals”; dins la noblesa, el que es va posar davant.
2 Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) fou un filòsof idealista alemany

El concepte de plusvàlua i excedent de Marx

Karl Marx (1818-1883) dedicà els seus estudis a analitzar el sistema capitalista que l'envoltava; en va volguer determinar l'origen, l'evolució, i en va predir la fi. Per a aquestes anàlisis es serví de dues teories: la teoria del materialisme històric, amb la qual proposava una certa manera d'evolucionar de la història, i la seva pròpia teoria del valor, a partir de la qual explicaria l'origen de la plusvàlua.
Marx anomenà plusvàlua (o excedent) a l'escreix que observava en els valors de les mercaderies respecte els valors dels elements necessaris per a fabricar-les. És a dir, que quan es fabrica un producte, aquest acaba tenint més valor de canvi que els ingredients que s'han utilitzat per fabricar-lo (matèries primeres, mitjans, força de treball, etc.). Però d'on surt aquest excedent?
Esmentem que segons Marx aquesta diferència es dóna en sistemes que ell anomenava de “reproducció ampliada”, en els quals després d'usar-se les forces de producció es dóna amb escreix una reposició de les matèries primeres i dels estocs, havent garantit la supervivència de la mà d'obra. No seria el cas dels sistemes de reproducció “simple” (reposició justa) o “reduïda” (no s'aconsegueix la reposició).
Recordem també la definició que aquest autor ens fa del capitalisme: és un sistema que es caracteritza per orientar la producció, que és en mans privades, a generar mercaderies per a intercanviar a través de capitals, de diner. Marx definí tres tipus de capital:

-L'usurari, que es dedica a concedir prèstecs per tal d'obtenir-ne interessos i que s'utilitza en el procés: diners → pòlissa de préstec → més diners

-El mercantil, que es dedica a la compra-venda de mercaderies amb l'objectiu d'obtenir més capital que l'inicial:
diners → mercaderia → més diners

Aquests capitals mercantils i usuraris es mouen en l'àmbit de la circulació, de l'intercanvi, i no és aquí a on cal buscar l'origen de l'excedent del sistema, perquè el que guanya un capitalista1 ho perd l'altre. Així, tal i com s'ha anunciat, és en la fabricació, en l'àmbit de la producció, on es dóna la plusvàlua. I aquí és a on es dedica el tercer tipus de capital:

-L'industrial, que segueix el procés:
diners → mercaderies → procés de producció → altres mercaderies (de més valor!) → més diners

A on seria el desajust en aquests valors de canvi, superiors en la sortida del procés de producció?
Si en qualsevol mercaderia aquest valor es determina a través del temps necessari per a la seva producció, el valor en canvi de la mercaderia “força de treball” serà aquell necessari per a garantir els mitjans de subsistència del treballador i la seva família. Així, d'una banda, l'empresari mira d'ajustar-se al màxim a aquest valor pagant al treballador un salari de subsistència. Però passa que aquest treballador cobreix amb quatre hores diàries de treball aquest valor2, quan resulta que en treballa deu. Les hores restants són temps de “plusvàlua”, les que produeixen l'excedent del sistema i les quals se les beneficia l'empresari, que és qui ostenta la propietat dels mitjans de producció.

1 Un capitalista és aquell qui té capital, i qui en l'esquema social de Marx posseeix els béns de producció. Els qui no els posseeixen formen l'altra classe social, la dels proletaris. Aquests darrers tenen per capital la seva força de treball, que venen com a mercaderia als capitalistes empresaris; en aquest cas, presenten un procés “mercaderia (força de treball) diners altres mercaderies (productes per subsistir)”.
2 Emprant l'exemple de Lluís Barbé (veure bibliografia).

El valor de canvi; Mercat laboral i salari

EL VALOR DE CANVI

En una definició inicial proposada per Adam Smith, el valor de canvi d'un bé és la mesura del poder que aquest bé ens dóna a l'hora d'intercanviar-lo per altres béns. Aquesta mesura es fa mitjançant els diners, que estableixen en xifres (preus nominals) el valor de canvi de les mercaderies (béns posats al mercat). D'altra banda, cada bé tindria també un valor en ús, subjectiu segons Smith, que és el que li dóna per a la seva utilitat l'usuari que el posseix, sense pensar en si l'ha d'intercanviar o no.
Els autors de l'escola clàssica es preocuparen d'estudiar aquest valor de canvi, la seva mesura i regulació, sense parar massa atenció al valor en ús. Per a ells, el valor de canvi d'un bé es gestava durant la seva producció, abans de portar-lo al mercat; d'aquesta manera, les seves teories es basaven en els costos de producció, en l'estudi del costat de la oferta, la que genera els béns.
En canvi, els neoclàssics opinaven que el valor de canvi d'un bé s'estableix a partir del moment en què aquest és portat al mercat; no doncs en l'àmbit de la producció, sinó en el de l'intercanvi. Així, estudiaven en aquest cas el costat de la demanda, basant-se en els preus de mercat.
Comencem comentant els clàssics:
-Adam Smith creia que la causa del valor de canvi, i la seva regulació a llarg termini, era la remuneració1 dels tots els factors que intervenen en la producció. Aquests factors són el treball, el capital i la terra, protagonitzats pels treballadors, els empresaris i els terratinents respectivament. Tots ells han d'obtenir uns ingressos (salaris, beneficis i rendes) que serien l'origen del valor de canvi. Aquest es mesuraria, però, per la quantitat de treball que cada un dels tres factors poden adquirir; Smith mesurava salaris, beneficis i rendes en “treball adquirible”.
-David Ricardo i Karl Marx parlarien en canvi del “treball incorporat”. El treball incorporat inclou no només el treball del dia a dia, el que es paga amb salaris, sinó també el treball anterior necessari per haver establert la maquinària o els edificis necessaris per a la producció.
-Thomas de Quincey posà èmfasi en el cost d'obtenció d'un bé. Per a ser mercaderia (que vol dir tenir un valor de canvi diferent de zero) cal que un bé presenti, a part d'un valor en ús, una dificultat per a ser produït, un cost d'obtenció. Aquest determinarà el valor de canvi si és inferior al valor en ús, cosa que passarà en les mercaderies fàcilment reproduïbles; per contra, en les mercaderies escasses, que són de difícil reproducció (cost d'obtenció molt elevat), el valor de canvi s'establirà pel valor en ús que se li dongui.
L'escola neoclàssica, a partir de l'esquema de les tisores de demanda i oferta introduïdes per Alfred Marshall, entén que quan un bé entra al mercat genera dos tipus de preus: el de la demanda serà aquell preu màxim que estan disposats a pagar els compradors, mentre que el preu de la oferta serà aquell preu mínim pel qual els venedors estaran disposats a desprendre's del producte. Aquests preus, representats en un sistema de coordenades (eix de les abscisses-quantitats, eix de les ordenades-preus), formen les corbes de demanda (decreixent) i de la oferta (creixent); al punt a on es creuen ens indica el valor de canvi del producte.






EL MERCAT LABORAL I EL SALARI

Per als autors clàssics existia tota una teoria pròpia del tema de la distribució dels béns, que donant-se en una societat estructurada en classes socials2, no podia ser sinó una font de conflicte d'interessos: si els salaris dels treballadors pugen, els beneficis dels empresaris baixen!
Ans al contrari, els neoclàssics situaven la distribució com a una part més de tot l'engranatge de les teories de l'intercanvi. La distribució s'ajusta harmònicament segons les necessitats dels participans; tal i com explicà Léon Marie Esprit Walras (1834-1910), aquests no només participen en mercats de productes, a on els empresaris venen i els terratinents, treballadors i capitalistes compren, sinó també en el mercat de serveis, a on intercanvien els papers: els empresaris van a comprar els serveis productius a terratinents (terra), treballadors (treball) i capitalistes (béns de capital).
El mercat laboral és el mercat de serveis a on “es troben” els empresaris i els treballadors; els primers hi van a comprar la força de treball que posseeixen els segons, els quals la venen a canvi d'un salari. Segons l'organització i composició d'uns (emprasaris demandants) i altres (treballadors ofertants) podem definir quatre tipus de mercats laborals:
-El que es regeix per un “intercanvi bilateral” entre només dos components: el clan dels empresaris davant el sindicat dels treballadors. Una banda i l'altra s'han unit sense fissures: és el que s'anomena situació de monopsoni empresarial i monopoli sindical. Seguint els arguments del neoclàssic Francis Ysidro Edgeworth (1845-1926), en un intercanvi bilateral entre només dos participants amb posicions ben definides, el resultat és molt indeterminat i es resoldrà més favorablement pel que sigui més hàbil negociant.
-El que, tot al contrari, presenta alhora molts treballadors i molts empresaris competint individualment cadascú pels seus interessos. En aquest cas parlem d'un mercat laboral competitiu, en el qual, tal i com plantegen els autors neoclàssics basant-se en el gràfic de les corbes de l'oferta i la demanda, es generarà el màxim excedent per a tot el conjunt, i portarà a més la plena ocupació laboral (que inclou l'atur involuntari).
-Un tercer cas és el hi ha molts empresaris però en canvi sí que els treballadors acudeixen al mercat sindicats, en un monopoli sindical. En aquest cas el poder d'aquests darrers farà que puguin aconseguir que els salaris augmentin, però a la vegada l'ocupació baixarà ja que els empresaris tindran menys capacitat de contractar assalariats.
-Finalment, tindriem els empresaris formant un monopsoni i els treballadors competint individualment. Contràriament al cas anterior, els treballadors veuen l'excedent que els pertoca reduït ja que són els empresaris els que obtenen el màxim benefici.

Bibliografia:

Barbé, Ll., López, X., Quesada, A., “Valor, producció, intercanvi i distribució”, a Barbé, Ll. (coord.), Introducció a l'economia, Barcelona, UOC, 1997

Barbé, Ll., El Curso de la economía: grandes escuelas, autores y temas del discurso económico, Barcelona, Ariel, 1996

Apunts sobre la problemàtica central dels temes”, Annex 2 del pla docent.

AA.VV., Diccionari de la Llengua Catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1994
1 Remunerar és recompensar, pagar a algú la feina que ha fet o els serveis que ha prestat (Definició diccionari)
2 Per a Smith, Malthus i Ricardo aquestes eren les formades pels terratinents, els empresaris capitalistes i els treballadors. Marx les simplificà entre capitalistes i proletaris.