Les teories de l'evolució de la història de Smith i Marx

Adam Smith

Així com els autors neoclàssics s'ocupaven de l'estudi de l'individu homo oeconomicus, entenent els seus comportaments de manera universal i atemporal, els autors clàssics Adam Smith (1723-1790) i Karl Marx (1818-1883) generaren unes teories d'evolució social per a emmarcar la seva economia política.

Smith volgué donar una explicació als canvis que havia experimentat la humanitat des de les societats primitives fins a la civilització contemporània al seu temps, i per fer-ho establí quatre etapes o episodis històrics, cada un dels quals caracteritzat per un tipus concret d'activitat productiva, que és la que genera, segons ell, la manera d'organitzar-se socialment (institucions, classes socials, relacions de propietat, forma de govern):

-La primera fase de civilització, que Smith pogué observar encara en els indis americans, era la “caça”. En aquest estadi els pobles viuen en petites comunitats sedentàries, que poden ser molt igualitàries i no els cal establir mecanismes de propietat.

-En l'etapa de “pastura”, els grups, nòmades, són més nombrosos i més rics, i la presència del bestiar i de qui n'és propietari genera desigualtats socials que cal regular. Apareixen, doncs, relacions d'autoritat i subordinació. Malgrat això, l'autor considera que en tenir aquest tipus de societat més “grau de civilització”, les desigualtats es poden disminuir.

-Posteriorment les comunitats es sedentaritzen amb “l'agricultura”, donant lloc a situacions com les de l'Europa feudal: la terra passa a mans privades i qui no és propietari es converteix en serf del seu senyor. La competència entre aquests genera una inestabilitat que impossiblilita les manufactures i el comerç, i per tant, també moure la riquesa que van acumulant.

-Fins que un d'aquests nobles o senyors s'imposa sobre els altres creant la figura del monarca més o menys absolut, i el que coneixem com a Estat modern. Aquesta darrera fase és la del “comerç”, en què aquest primum inter pares¹ es consolida privilegiant les ciutats, font dels seus ingressos. Les urbs creixen i desenvolupen unes manufactures que permetran fomentar l'intercanvi comercial; això incita, de retruc, el consum de béns de luxe per part dels senyors, que canvien de mentalitat, i al desenvolupament agrari, doncs calia alimentar les ciutats. Aquest canvi de mentalitat dels senyors, ara més econòmica, produeix més llibertat política i fa reduir les desigualtats en una societat en la qual queden establertes tres classes socials: els que viuen de la renda de les terres, els que viuen dels salaris, i els que viuen dels beneficis.

Marx prengué, un segle més tard, el mateix esquema d'Smith aplicant a més la filosofia de Hegel². Amb Friedrich Engels (1820-1895) desenvolupà la teoria anomenada del “materialisme històric”, en què aplicaren la dialèctica hegeliana: la realitat evoluciona a través de diferents fases que es contradiuen les unes a les altres; una idea o tesi d'un moment determinat “dialoga” amb una altra que la contradiu, i d'aquesta manera s'avança a una conclusió o síntesi, que conforma un nou moment i que és a la vegada una nova tesi a ser confrontada. Mentre Hegel entenia que tota aquesta evolució formava un part d'un “tot” o “idea”, identificable amb Déu, Marx creia que qui posava en marxa tot aquest procés no era dins el món de les idees, sinó al món material: són els modes de producció qui determinen la marxa de la història.

Seguint aquesta dialèctica, Marx creia que el capitalisme també acabaria passant, ja que les seves contradiccions (veure apartat anterior) conduïrien a una nova etapa socialista.

Bibliografia:

AA.VV., Diccionari de la Llengua Catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1994

“Apunts sobre la problemàtica central dels temes”, Annex 2 del pla docent.

Barbé, Ll. (coord.), Introducció a l'economia, Barcelona, UOC, 1997

Barbé, Ll., El Curso de la economía: grandes escuelas, autores y temas del discurso económico, Barcelona, Ariel, 1996

Weate, J., Història de la filosofia per a joves, Barcelona, Blume, 2002

1 “Primer entre iguals”; dins la noblesa, el que es va posar davant.

2 Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) fou un filòsof idealista alemany

El concepte de plusvàlua i excedent de Marx

Karl Marx (1818-1883) dedicà els seus estudis a analitzar el sistema capitalista que l'envoltava; en va volguer determinar l'origen, l'evolució, i en va predir la fi. Per a aquestes anàlisis es serví de dues teories: la teoria del materialisme històric, amb la qual proposava una certa manera d'evolucionar de la història, i la seva pròpia teoria del valor, a partir de la qual explicaria l'origen de la plusvàlua.

Marx anomenà plusvàlua (o excedent) a l'escreix que observava en els valors de les mercaderies respecte els valors dels elements necessaris per a fabricar-les. És a dir, que quan es fabrica un producte, aquest acaba tenint més valor de canvi que els ingredients que s'han utilitzat per fabricar-lo (matèries primeres, mitjans, força de treball, etc.). Però d'on surt aquest excedent?

Esmentem que segons Marx aquesta diferència es dóna en sistemes que ell anomenava de “reproducció ampliada”, en els quals després d'usar-se les forces de producció es dóna amb escreix una reposició de les matèries primeres i dels estocs, havent garantit la supervivència de la mà d'obra. No seria el cas dels sistemes de reproducció “simple” (reposició justa) o “reduïda” (no s'aconsegueix la reposició).

Recordem també la definició que aquest autor ens fa del capitalisme: és un sistema que es caracteritza per orientar la producció, que és en mans privades, a generar mercaderies per a intercanviar a través de capitals, de diner. Marx definí tres tipus de capital:

-L'usurari, que es dedica a concedir prèstecs per tal d'obtenir-ne interessos i que s'utilitza en el procés: diners → pòlissa de préstec → més diners

-El mercantil, que es dedica a la compra-venda de mercaderies amb l'objectiu d'obtenir més capital que l'inicial:

diners → mercaderia → més diners

Aquests capitals mercantils i usuraris es mouen en l'àmbit de la circulació, de l'intercanvi, i no és aquí a on cal buscar l'origen de l'excedent del sistema, perquè el que guanya un capitalista¹ ho perd l'altre. Així, tal i com s'ha anunciat, és en la fabricació, en l'àmbit de la producció, on es dóna la plusvàlua. I aquí és a on es dedica el tercer tipus de capital:

-L'industrial, que segueix el procés:

diners → mercaderies → procés de producció → altres mercaderies (de més valor!) → més diners

A on seria el desajust en aquests valors de canvi, superiors en la sortida del procés de producció?

Si en qualsevol mercaderia aquest valor es determina a través del temps necessari per a la seva producció, el valor en canvi de la mercaderia “força de treball” serà aquell necessari per a garantir els mitjans de subsistència del treballador i la seva família. Així, d'una banda, l'empresari mira d'ajustar-se al màxim a aquest valor pagant al treballador un salari de subsistència. Però passa que aquest treballador cobreix amb quatre hores diàries de treball aquest valor², quan resulta que en treballa deu. Les hores restants són temps de “plusvàlua”, les que produeixen l'excedent del sistema i les quals se les beneficia l'empresari, que és qui ostenta la propietat dels mitjans de producció.

1 Un capitalista és aquell qui té capital, i qui en l'esquema social de Marx posseeix els béns de producció. Els qui no els posseeixen formen l'altra classe social, la dels proletaris. Aquests darrers tenen per capital la seva força de treball, que venen com a mercaderia als capitalistes empresaris; en aquest cas, presenten un procés “mercaderia (força de treball) → diners → altres mercaderies (productes per subsistir)”.

2 Emprant l'exemple de Lluís Barbé (veure bibliografia).

El valor de canvi; Mercat laboral i salari

EL VALOR DE CANVI

En una definició inicial proposada per Adam Smith, el valor de canvi d'un bé és la mesura del poder que aquest bé ens dóna a l'hora d'intercanviar-lo per altres béns. Aquesta mesura es fa mitjançant els diners, que estableixen en xifres (preus nominals) el valor de canvi de les mercaderies (béns posats al mercat). D'altra banda, cada bé tindria també un valor en ús, subjectiu segons Smith, que és el que li dóna per a la seva utilitat l'usuari que el posseix, sense pensar en si l'ha d'intercanviar o no.

Els autors de l'escola clàssica es preocuparen d'estudiar aquest valor de canvi, la seva mesura i regulació, sense parar massa atenció al valor en ús. Per a ells, el valor de canvi d'un bé es gestava durant la seva producció, abans de portar-lo al mercat; d'aquesta manera, les seves teories es basaven en els costos de producció, en l'estudi del costat de la oferta, la que genera els béns.

En canvi, els neoclàssics opinaven que el valor de canvi d'un bé s'estableix a partir del moment en què aquest és portat al mercat; no doncs en l'àmbit de la producció, sinó en el de l'intercanvi. Així, estudiaven en aquest cas el costat de la demanda, basant-se en els preus de mercat.

Comencem comentant els clàssics:

-Adam Smith creia que la causa del valor de canvi, i la seva regulació a llarg termini, era la remuneració¹ dels tots els factors que intervenen en la producció. Aquests factors són el treball, el capital i la terra, protagonitzats pels treballadors, els empresaris i els terratinents respectivament. Tots ells han d'obtenir uns ingressos (salaris, beneficis i rendes) que serien l'origen del valor de canvi. Aquest es mesuraria, però, per la quantitat de treball que cada un dels tres factors poden adquirir; Smith mesurava salaris, beneficis i rendes en “treball adquirible”.

-David Ricardo i Karl Marx parlarien en canvi del “treball incorporat”. El treball incorporat inclou no només el treball del dia a dia, el que es paga amb salaris, sinó també el treball anterior necessari per haver establert la maquinària o els edificis necessaris per a la producció.

-Thomas de Quincey posà èmfasi en el cost d'obtenció d'un bé. Per a ser mercaderia (que vol dir tenir un valor de canvi diferent de zero) cal que un bé presenti, a part d'un valor en ús, una dificultat per a ser produït, un cost d'obtenció. Aquest determinarà el valor de canvi si és inferior al valor en ús, cosa que passarà en les mercaderies fàcilment reproduïbles; per contra, en les mercaderies escasses, que són de difícil reproducció (cost d'obtenció molt elevat), el valor de canvi s'establirà pel valor en ús que se li dongui.

L'escola neoclàssica, a partir de l'esquema de les tisores de demanda i oferta introduïdes per Alfred Marshall, entén que quan un bé entra al mercat genera dos tipus de preus: el de la demanda serà aquell preu màxim que estan disposats a pagar els compradors, mentre que el preu de la oferta serà aquell preu mínim pel qual els venedors estaran disposats a desprendre's del producte. Aquests preus, representats en un sistema de coordenades (eix de les abscisses-quantitats, eix de les ordenades-preus), formen les corbes de demanda (decreixent) i de la oferta (creixent); al punt a on es creuen ens indica el valor de canvi del producte.

EL MERCAT LABORAL I EL SALARI

Per als autors clàssics existia tota una teoria pròpia del tema de la distribució dels béns, que donant-se en una societat estructurada en classes socials², no podia ser sinó una font de conflicte d'interessos: si els salaris dels treballadors pugen, els beneficis dels empresaris baixen!

Ans al contrari, els neoclàssics situaven la distribució com a una part més de tot l'engranatge de les teories de l'intercanvi. La distribució s'ajusta harmònicament segons les necessitats dels participans; tal i com explicà Léon Marie Esprit Walras (1834-1910), aquests no només participen en mercats de productes, a on els empresaris venen i els terratinents, treballadors i capitalistes compren, sinó també en el mercat de serveis, a on intercanvien els papers: els empresaris van a comprar els serveis productius a terratinents (terra), treballadors (treball) i capitalistes (béns de capital).

El mercat laboral és el mercat de serveis a on “es troben” els empresaris i els treballadors; els primers hi van a comprar la força de treball que posseeixen els segons, els quals la venen a canvi d'un salari. Segons l'organització i composició d'uns (emprasaris demandants) i altres (treballadors ofertants) podem definir quatre tipus de mercats laborals:

-El que es regeix per un “intercanvi bilateral” entre només dos components: el clan dels empresaris davant el sindicat dels treballadors. Una banda i l'altra s'han unit sense fissures: és el que s'anomena situació de monopsoni empresarial i monopoli sindical. Seguint els arguments del neoclàssic Francis Ysidro Edgeworth (1845-1926), en un intercanvi bilateral entre només dos participants amb posicions ben definides, el resultat és molt indeterminat i es resoldrà més favorablement pel que sigui més hàbil negociant.

-El que, tot al contrari, presenta alhora molts treballadors i molts empresaris competint individualment cadascú pels seus interessos. En aquest cas parlem d'un mercat laboral competitiu, en el qual, tal i com plantegen els autors neoclàssics basant-se en el gràfic de les corbes de l'oferta i la demanda, es generarà el màxim excedent per a tot el conjunt, i portarà a més la plena ocupació laboral (que inclou l'atur involuntari).

-Un tercer cas és el hi ha molts empresaris però en canvi sí que els treballadors acudeixen al mercat sindicats, en un monopoli sindical. En aquest cas el poder d'aquests darrers farà que puguin aconseguir que els salaris augmentin, però a la vegada l'ocupació baixarà ja que els empresaris tindran menys capacitat de contractar assalariats.

-Finalment, tindriem els empresaris formant un monopsoni i els treballadors competint individualment. Contràriament al cas anterior, els treballadors veuen l'excedent que els pertoca reduït ja que són els empresaris els que obtenen el màxim benefici.

Bibliografia:

Barbé, Ll., López, X., Quesada, A., “Valor, producció, intercanvi i distribució”, a Barbé, Ll. (coord.), Introducció a l'economia, Barcelona, UOC, 1997

Barbé, Ll., El Curso de la economía: grandes escuelas, autores y temas del discurso económico, Barcelona, Ariel, 1996

“Apunts sobre la problemàtica central dels temes”, Annex 2 del pla docent.

AA.VV., Diccionari de la Llengua Catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1994

1 Remunerar és recompensar, pagar a algú la feina que ha fet o els serveis que ha prestat (Definició diccionari)

2 Per a Smith, Malthus i Ricardo aquestes eren les formades pels terratinents, els empresaris capitalistes i els treballadors. Marx les simplificà entre capitalistes i proletaris.

El concepte de ciència econòmica

Una ciència, en definció de diccionari, és un “conjunt de coneixements i l'activitat destinada a assolir-los”, sobre una part de la realitat que ens envolta. I bona part del que envolta les nostres vides és l'economia.

L'economia, en origen, es referia a l'administració de la casa (oikos=casa, nomos=administració); quan les societats es fan complexes, aquesta administració s'ha d'extendre a les ciutats i als estats, fent-se cada vegada més complicada. I incitant, per tant, a la reflexió dels filòsofs que formaran l'Escola Clàssica entre els segles XVIII i XIX: Smith, Malthus, Ricardo, Mill i Marx.

Per a aquests primers economistes, els seus estudis s'emmarquen al que anomenen “Economia política”, és a dir, l'economia domèstica originària extesa a la societat. Es centren, doncs, en estudiar les lleis socials reguladores de la producció i la distribució dels béns naturals necessaris per al funcionament i supervivència de la comunitat; i aquests lleis socials, que evolucionen com les societats mateixes, les emmarquen en un context històric del qual cal seguir-ne el fil.

A finals del segle XIX, aquesta primera ciència econòmica fa un tomb de la mà d'una nova fornada d'economistes, la de l'anomenada Escola Neoclàssica. Alfred Marshall (1842-1924) és el primer en deixar de parlar de “Political Economy” i passar a parlar d'”Economics”. D'aquesta manera, la ciència econòmica deixa de ser una ciència social per prendre els termes d'una ciència més “pura”, més lògico-formal. Es deixa de banda el context social per fixar-se en com l'individu, l'homo oeconomicus, treballa per obtenir la màxima utilitat del què fa; i això és independent a la classe social a la qual pertanyi. Per a fer-ho, aquest individu es serveix de l'intercanvi i del mercat.

Lluís Barbé¹ ens exposa, de la mà del nàufrag Robinson Crusoe, un exemple molt aclaridor per diferenciar els conceptes d'”Economia Política” i d'”Economia”. La primera no podria treballar en base a aquest personatge, perquè està sol, fora de tota societat. La segona, per contra, entendria per a economia l'estudi de si li sortirà a compte o no una acció concreta per a obtenir-ne un benefici; li valdrà la pena gastar l'energia necessària per nedar fins a un bagul que ha albirat mar endins?

El mateix autor, però, cita les crítiques de l'economista i polític polonès Oskar Lange al concepte neoclàssic d'”Economia”: l'individu és sempre lliure en el moment d'elegir de fer un intercanvi? O es troba subjugat a un context social?

Veiem doncs com la ciència econòmica es pot entendre a partir d'aquests dos conceptes, emanats respectivament de l'Escola Clàssica i l'Escola Neoclàssica. Avui predomina l'”Economia” de tall neoclàssic, si bé també hi ha economistes que entenen la ciència econòmica com a “Economia política”; són els seguidors de l'escola marxista o els neoricardistes.

1 Lluís Barbé, El Curso de la economía: grandes escuelas, autores y temas del discurso económico, Barcelona, Ariel, 1996, pàgs. 17-20