Es calcula que al món hi ha més de 6000 llengües vives, milers de parlades per alguns centenars de persones i d’altres que en canvi tenen milions de parlants. En el context globalitzador actual es tendeix cap a l'homogeneïtzació lingüística; s’estima que al segle XXI es perdran el 90% de les llengües actuals, ja sigui per processos de substitució lingüística o per pressions polítiques.
Les llengües, com a sistemes dinàmics que són, poden néixer, evolucionar i morir de manera natural. Malgrat això, l’extinció induïda de milers de llengües comporta conseqüències negatives no només al conjunt de la humanitat, que perd una riquesa cultural de valor incalculable, sinó també als seus parlants per al patiment que els suposa.
En aquest context mundial s’inscriu el debat sobre si la llengua catalana és en perill d’extinció. El català és una llengua que ha estat perseguida políticament durant segles, que encara avui pateix greus traves polítiques, jurídiques i socials, però que malgrat tot encara té una gran vitalitat en nombrosos àmbits.
Cal remarcar, com a factor vital per entendre la situació, que tot el territori (2) en el qual el català és llengua pròpia té com a oficial també una altra llengua, i que en alguns casos la catalana ni tant sols és reconeguda oficialment (Catalunya Nord, Franja de Ponent, l’Alguer). Avui, qualsevol catalanoparlant domina gairebé a la perfecció un altre idioma, l’oficial de l’Estat on viu (espanyol, francès o italià).
En la mort d’una llengua, la lingüista Maria del Carme Junyent (3) defineix tres fases la primera de les quals està vivint la llengua catalana, sobretot en les generacions joves, i és clar, en uns territoris més que en d’altres. En aquesta fase primària, que és irreversible segons l’autora, les llengües que conviuen en una situació bilingüe es jerarquitzen, distribuint-se els àmbits d’ús. Així, s’estableix entre els parlants la pressió d’aprendre i usar la llengua dominant, alhora que la recessiva s’estigmatitza i queda privat el seu desenvolupament en els àmbits on no s’usa, i en conseqüència, simplificant-se i reduint-se. És fàcil de veure aquest procés entre els joves: en molts àmbits en els quals interaccionen la llengua catalana és bandejada sistemàticament, només cal entrar en qualsevol local d’oci nocturn per comprovar-ho.
A partir d’aquí s’entra en una segona fase, la decadència, en què els parlants interrompen la transmissió de la llengua als fills, i per tant aquesta comença a deixar de ser utilitzada en la comunicació habitual. Podem imaginar (i també constatar) la següent situació en parelles mixtes entre catalanoparlants i castellanoparlants: si la llengua d’ús de la parella és la castellana, com és habitual per ser aquesta la llengua dominant, els fills sentiran com a pròpies les dues llengües, tot i que evidentment parlaran majoritàriament i millor la castellana, pressionats a més per l’entorn. Si es repeteix el procés en aquesta segona generació, sentirà el nét la llengua catalana com a seva? Difícilment, perquè a més de ja no ser la pròpia dels pares de manera única, aquests no hauran tingut pas la necessitat ni la inèrcia de transmetre-la-hi.
La darrera fase descrita per Junyent és la mort pròpiament dita, que es consuma amb la mort dels darrers parlants.
Podem analitzar la situació de la llengua catalana a partir de tres factors diferents. El lingüístic pròpiament dit, la base humana i territorial, i el comportament dels seus parlants.
a. Situació lingüística
La majoria de les 6000 llengües existents no tenen unes normes ortogràfiques definides ni unes institucions competents que en regulin la seva evolució. En aquest sentit la catalana té el privilegi de tenir unes normes i uns diccionaris que en garanteixen el seu estudi i el seu ús correcte. El català fou normativitzat a principis de segle XX gràcies a la tasca dels homes i dones de la Renaixença, i en especial de la figura de Pompeu Fabra.
La pressió que suposen les llengües estatals, a nivell d’interferències lingüístiques, pot quedar frenada per l’Institut d’Estudis Catalans, que té les competències en la regulació normativa de la llengua i és on els filòlegs debaten la seva evolució. Tot i amb això, aquesta institució és pròpia únicament del Principat de Catalunya, i si bé a la resta de territoris s’accepten els seus dictàmens, legalment és molt vulnerable davant de moviments secessionistes com el que es viu al País Valencià, atiats des de sectors polítics contraris a la llengua catalana.
A nivell de carrer la situació es fa difícil d’avaluar a nivell quantitatiu, però és ben cert que a on la presència de grups lingüístics no catalanoparlants és majoritària, és a on pitjor es parla la llengua, tant gramaticalment com fonèticament. D’altra banda, la diferència entre les estructures socials dels diferents territoris accentua la diferenciació dialectal.
b. Base humana i territorial
Tot i que no es pot saber amb exactitud, el català és parlat per entre set i vuit milions de persones, la qual cosa situa la llengua catalana entre les cent llengües més parlades del món, i tot i no ser-hi oficial, de les més parlades a la Unió Europea.
Segons els lingüistes, a una llengua li calen almenys 100.000 parlants per sobreviure (4) . Així, doncs, sembla que existeix un marge molt ampli per al català. De fet, els seus parlants desenvolupen una producció cultural prou rendible, i la presència a internet és completament normalitzada. Alhora es compta amb mitjans de comunicació de tota mena, si bé sempre tenen la competència dels mitjans en altres llengües.
Tot i amb això, com s’ha esmentat anteriorment, en les societats on es desenvolupa la comunitat lingüística catalana hi ha sempre altres grups lingüístics sovint amb molts més individus, configurant una realitat sociolingüística desfavorable. L’estructura demogràfica, en els territoris pertanyents a l’Estat espanyol, quedà completament alterada amb la immigració espanyola durant el franquisme, que per la situació del moment difícilment podia integrar-se a la realitat catalana. Així, dins el territori propi del català s’han desenvolupat societats els referents de les quals són completament espanyols, francesos o italians, i en què la llengua i la cultura catalanes són una cosa exòtica o minoritària, fins i tot estranya. Així, la base territorial va minvant, no només a partir del retrocés dels límits exteriors, on la pressió de l’altre llengua és més evident, sinó també des de les grans ciutats que és on es concentren els nouvinguts.
De pocs anys ençà és a l’ordre del dia una nova immigració (a França la situació es viu des de fa més temps) procedent de fora dels límits estatals, i del que es coneix com a món occidental. A primera vista podria semblar que aquest fet ha d’agreujar encara més la situació del català, però podria conduir en canvi a un multilingüisme no jerarquitzat, molt més favorable per al català que el bilingüisme jerarquitzat actual (5) . L’amazic és ja la tercera llengua amb més parlants de Catalunya (6) , què passaria si de l’actual i únicament visible “bilingüisme” entre català i castellà, es passés a una situació en què tres grups lingüístics clarament visibles conviuen en una mateixa societat? Automàticament es desactivarien els moviments lerrouxistes que basen la seva ideologia en una suposada “imposició” del català en contra del castellà, perquè ¿denunciarien llavors que s’està vulnerant els drets dels ciutadans de llengua amazic perquè els seus fills no poden rebre l’ensenyament en la seva llengua? Almenys no sota l’empara d’un fals progressisme que lluita per la “llibertat de tots els espanyols”. Garantits els drets lingüístics individuals de tothom, ningú podria discutir la preeminència de la llengua catalana en els àmbits administratius públics i de l’ensenyament, per ser la llengua de la comunitat que s’ha establert en aquests territoris històricament.
És tot un repte i un factor clau per al futur del català la integració d’aquesta nova immigració. Tot i que no són majoritaris, hi ha nombrosos exemples tant d’immigrants espanyols del segle XX com d’aquests nous immigrants que han fet seva la llengua catalana i la seva defensa.
c.Comportament dels parlants
Després d’haver fet un cop d’ull a la llengua i als seus efectius, el que més importa al capdavall és el comportament d’aquests envers la llengua. Si els que la saben no la parlen, qui ho ha de fer?
És cert que allà on s’ha aconseguit l’oficialitat del català el coneixement i la competència (capacitat d’entendre’l, de llegir-lo, d’escriure’l i de parlar-lo) ha anat creixent cada cop més, perquè en les noves generacions ja s’ha ensenyat a l’escola.
Però d’altra banda es pot veure com el seu ús espontani recula, sobretot entre els joves, i que no s’ha arribat a corregir mai la submissió lingüística: el fenomen pel qual un catalanoparlant (llevat de casos molt concrets) canvia automàticament de llengua davant d’un interlocutor no catalanoparlant.
Aquest comportament, que es podria pensar que prové de la cortesia envers l’altre, priva sovint de l’interès i el contacte que podrien tenir els no catalanoparlants amb la llengua catalana, vital per aprendre-la i normalitzar-la.
L’explicació d’aquest fenomen, segons l’article de la lingüista Maria del Carme Junyent ja esmentat abans, es basa en la percepció que tenen els catalanoparlants de la seva llengua. La percepció que es té del català és de llengua subordinada, i és la mateixa percepció que comparteixen per la seva llengua tots els parlants de llengües minoritàries. Si bé com s’ha vist el català no és pas una llengua minoritària, el fet de pertànyer els seus parlants a estats que prioritzen una llengua “nacional” (7), i que promocionen una realitat unitària diferent de la catalana, accentuen aquesta percepció. Cap d’aquests estats (l’espanyol, el francès i l’italià) ha mogut un dit, i si ho ha fet ha sigut amb recança, per normalitzar la llengua catalana. I de fet, es poden escriure i s’escriuen llibres sencers sobre com han maldat i malden per fer-la desaparèixer.
Les institucions “autonòmiques” de l’estat espanyol, així com Andorra, sí que han aconseguit posar a la pràctica l'oficialització del català en tot allò que correspon a l’administració pública, com són l’ensenyament i la cultura, i fins i tot amb una policia pròpia en el cas del Principat de Catalunya. Sortint de l’àmbit públic, però, en el món privat i dels negocis, la presència del català es torna a comprometre, quedant arraconat en els àmbits prestigiats que sovint queden lluny del carrer.
Fent una ullada a la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (8) es pot veure que quan aquests depenen de l’administració pública (no estatal) són garantits, però quan depenen d’empresaris o dels diners no sempre es compleixen, com per exemple en l’àmbit del cinema comercial, de l’etiquetatge o de les universitats (9).
Així, veiem com els empresaris són també partíceps d’aquesta percepció subordinada de la llengua catalana, que a més en la majoria de casos és econòmicament injustificada.
I doncs?
Si ens posem al cantó pessimista, des de tots tres punts de vista exposats es veuen amenaces per al futur del català: una llengua parlada cada cop pitjor, que els seus parlants en són cada vegada menys, i que a més l’usen menys del que podrien.
Però ningú no ens priva d’imaginar un redreçament de la situació, encara que no s’hagi donat en cap altra llengua.
L’article de Junyent cita els estudis sobre processos de substitució de Giles i Johnson (1987). Aquests processos, segons aquests autors, depenen entre d’altres variables de la percepció dels límits de grup i de la percepció de la vitalitat de grup.
En aquesta gràfica (10) podríem situar cada parlant d’una llengua recessiva segons la seva percepció de les dues variables esmentades.
Si la majoria caiguessin en el primer o quart quadrant, la llengua pot mantenir-se segons aquests autors. En el primer quadrant, es té clar que la llengua està en perill, la perceben amb poca vitalitat, però sí que noten uns límits de grup clars, sòlids i tancats, cosa que permet a aquest grup “movilitzar-se”. En el quart quadrant, tot i percebre uns límits de grup febles, no s’abandona la llengua ja que es continua veient amb vitalitat.
En canvi, en el segon quadrant el grup es confia perquè no percep en cap de les dues variables que la seva és una llengua en perill d’extinció, i la seva indiferència fa que aquest perill es consumi. I en el tercer, es reflectiria el desànim d’un grup que es veu disgregat i amb la seva llengua amb poca vitalitat, i que no té esma per continuar parlant-la i l’abandona.
En definitiva, el que fa salvar una llengua en perill d’extinció és la percepció, per part dels seus parlants, d’una certa amenaça però també de possibilitats d’èxit. D’aquí el títol d’aquest article: “Ens en sortirem” és una frase que denota que la llengua catalana és en una situació perillosa de la qual ha de sortir, però alhora també la convicció que s’aconseguirà.
El que caldria, doncs, seria moure els catalanoparlants que es situen en els segon i tercer quadrant cap al primer o quart quadrant.
Al segon quadrant hi hauria aquells en què el seu entorn és favorable al català, on la presència d’altres llengües no és majoritària i es viu una realitat catalana gairebé normalitzada. En aquests grups ha influït la tradicional propaganda institucional cofoia pel que fa a la llengua, que sempre ha mostrat les dades de l’increment de competència lingüística, sense tenir en compte el comportament. Darrerament, però, sembla que la consciència que el català és en retrocés va en augment, i no deixen d’ajudar-hi els atacs continus que rep la llengua, cada cop més mediatitzats. En són exemple el procés contra els repetidors de TV3 al País Valencià, o el menyspreu que dia sí dia també mostren els jutges espanyols cap al català. Són fets que posen en alerta els catalanoparlants que veuen que la vitalitat en certs àmbits no és tant bona, direccionant-se així cap al primer quadrant.
Al tercer quadrant hi quedarien aquells que viuen de primera mà la recessió del català, en llocs com la Catalunya Nord, Alacant o les àrees metropolitanes de les grans ciutats. Des d’aquest quadrant tot el que sigui millorar la situació de la llengua augmentaria les possibilitats d’anar cap al primer o cap al tercer quadrant, tot i que en aquests casos tant desfavorables és molt difícil de millorar-la. Amb la consecució d’un estat propi, on la llengua catalana es pogués desenvolupar plenament, molta gent ubicada en aquest tercer quadrant que se sent estrangera a la seva pròpia ciutat podria percebre més fàcilment la pertinença a un grup que és sòlid i tancat. I a la llarga, també una major vitalitat que els portaria si més no cap al quart quadrant.
Sembla, atenent a la seva situació política, que qui està més a prop d’aquesta possibilitat és el Principat de Catalunya. Queda clar que la situació actual del català no és fruit només d’unes circumstàncies desfavorables que la història ens ha donat i amb les quals ens hem de resignar, sinó conseqüència d’elements actius que treballen en contra de la normalització i desenvolupament de la llengua catalana. Tots ells sota l’empara o en nom dels estats ja esmentats. Amb la independència s’acabarien, primer de tot, les interferències polítiques des de Madrid (11).
Però el que és més important, desapareixeria la percepció de subordinació, la percepció que el català no és una llengua “important”; aquestes percepcions que tant influeixen en el comportament dels parlants, i que fan que el seu ús quedi coaccionat. L’estat andorrà, per les seves dimensions físiques i demogràfiques, és difícil que assumeixi aquest paper.
A partir d’aquí, i desenfilant l’argumentari seguit, seria molt més fàcil la integració en català del nous immigrants que no deixaran de venir, fomentant una societat multilingüe amb el català com a punt de trobada. Amb la llengua normalitzada socialment, l’evolució del sistema normatiu podria fer-se amb menys interferències.
Caldrà veure, en els anys venidors que són una cruïlla històrica entre un independentisme que creix i un llengua que retrocedeix, si s’arriba a la creació d’un estat propi i s’aconsegueix redreçar la situació de la llengua, o si el propi retrocés d’aquesta acaba arrossegant a la baixa un independentisme que, perduda la llengua i per tant la identitat, ja no tindrà raó de ser, per molt que continuï l’espoli fiscal.
El temps ens ho dirà.
Notes:
[1] Argente, Joan Albert. Llengua catalana I. Definició de l’objecte d’estudi: la llengua catalana. Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona, 1998
[2] La llengua catalana es parla i és la pròpia del Principat de Catalunya, de bona part del País Valencià, de les Illes Balears, del Principat d’Andorra, de la Catalunya Nord , de l’anomenada Franja de Ponent (territori aragonès limítrof amb Catalunya) i de la ciutat de l’Alguer a l’illa de Sardenya.
[3] Junyent, M. Carme (1999, abril). “El català: una llengua en perill d’extinció?” Revista d’Igualada (núm.1, pàg. 27-31). Igualada
[4] Bjeljac-Babic, Ranka (2000, maig). “Sis mil llengües: un patrimoni en perill. El Correu de la Unesco (núm. 253, pàg. 18-19). París/Barcelona.
[5] veure nota núm.3
[6] Junyent, M. Carme (2003) “Les noves migracions i el futur del català”. L’escletxa (núm. 2, pàg.6). Barcelona
[7] entenent l’Estat com a una única nació, negant l’existència de les altres nacions que el comparteixen
[8] Barcelona, juny del 1996
[9] Les Universitats públiques són, en certa mesura, també un negoci. Algunes Universitats catalanes, com ho és la UPC , davant la presència d’alumnes Erasmus poc fan per a garantir els drets de l’alumnat catalanoparlant, argumentant cínica o equivocadament que l’ús normal del català aniria en contra de la vinguda d’aquests alumnes estrangers.
[10] Interpretació personal Albert Sola.
[11] S’esmenta només Madrid, perquè la independència de la Catalunya Nord de França o de l’Alguer d’Itàlia és ja utòpica.
Albert Sola, desembre de 2007
