1. La revolució cultural de la segona meitat de segle XX
Després de finalitzar la Segona Guerra Mundial el 1945, la major part de la humanitat viurà uns canvis culturals que poden ser vistos com a una autèntica revolució. Aquests es dónen a escala planetària, afectant a una majoria d’éssers humans malgrat les diferències socials, polítiques i econòmiques dels diversos indrets del món. I es produeixen de manera molt ràpida, podent ser constatats en el pas d’una sola generació a una altra. Els nous estils de vida que afectaran joves i vells, aniran acompanyats també d’una nova mentalitat sorgida sobretot d’aquesta generació de joves, que conformarà un nou grup social propi.
Segurament aquesta revolució es prolonga fins als nostres dies, o viu un segon esglaó, amb les innovacions tecnològiques en el camp, per exemple, de la comunicació (internet, telefonia mòbil), que han seguit canviant les nostres vides; caldrà anar-ho valorant amb el pas dels anys. En tot cas, la seva explosió o inici es pot cenyir en aquesta etapa de dues dècades llargues que van dels anys cinquanta als setanta.
Després de la derrota del feixisme en el conflicte mundial, el món quedarà dividit en dos blocs enfrontats en una “guerra freda”. Per una banda, el món capitalista, que després de la depressió patida als anys trenta viurà en aquesta etapa una “edat d’or”, caracteritzada per un creixement econòmic espectacular i que finalitzarà amb un retorn a la crisi a partir de 1973. De l’altra, el món socialista, protagonitzat per uns països de caràcter agrari més endarrerits, en els quals els seus règims polítics aconseguiran amb èxit la seva modernització durant el mateix període. Paral·lelament, la descolonització anirà originant nous estats, creant un “tercer món” pobre que seguirà els patrons polítics i culturals de les seves antigues metròpolis.
D’aquesta manera, es pot donar a nivell global la primera de les causes socials d’aquesta revolució cultural: la minorització dràstica dels percentatges de població dedicats a l’agricultura. De representar la meitat o més de la població en la majoria de països, es passà després d’aquest període a valors del voltant del 10%. En els països més industrialitzats, si bé a meitat de segle la població rural ja no era la majoria (a la Gran Bretanya menys del 20%, als Estats Units el 25%, a França entre el 35 i el 40%), es baixà a xifres del 3%. I als més agrícoles, els que partien de més dels tres quarts de la població dedicada al treball del camp, aquesta es reduí a la quarta part (en el cas d’Algèria, del 75% al 25%). Només a la Xina i al sud i sud-est asiàtic, i a l’Àfrica subsahariana, no es visqué aquesta transformació espectacular.
Així, de viure en un medi rural, la majoria de la humanitat passà a viure en un medi urbà, amb la conseqüent transformació i crescuda, sovint descontrolada, de les grans ciutats. Tota aquesta població desplaçada del camp a la ciutat passà a engruixir la societat de masses que havia nascut a principis de segle.
Ara bé, fruit del context de prosperitat econòmica d’aquest període, aquestes masses protagonitzaran la nova societat de consum en el món capitalista. El capitalisme liberal viscut fins llavors havia deixat pas a un capitalisme, el de l’edat d’or, en què l’Estat començà a prendre protagonisme en la vida econòmica. Protegint la iniciativa privada, l’estat esdevé també productor, creant llocs de treball, i consumidor, per tal de generar el que s’anomenà “l’Estat de benestar”. L’Estat, que recapta impostos, genera uns serveis socials i unes infraestructures destinats a tota la població.
D’aquesta manera es pot donar al món capitalista un segon canvi social que també preveien els estats socialistes: l’alfabetització de la població. A l’extensió i prolongació de l’ensenyament bàsic i secundari, s’hi afegeixen les universitats, que seran el bressol d’una nova classe, formada per joves, bona part dels quals es podrà dedicar exclusivament a l’estudi.
I en aquesta nova generació de joves alfabetitzada, la dona, que progressivament també anirà accedint a l’ensenyament superior, ja no es conformarà en viure un paper secundari en el si de la societat. L’accés de la dona al món del treball es generalitzarà, també en les velles generacions, sovint per aportar el salari que abans aportaven els fills, que a partir d’aquest període estudien enlloc de treballar. Així s’inicia el conflicte de la conciliació de la vida laboral amb la familiar, en la qual la dona havia assumit un rol que es començarà a posar en dubte. El feminisme viurà un renaixement en aquesta etapa, generant una consciència femenina de classe (s’aprofitarà fins i tot en el món polític), que reclama per a la dona més llibertat i autonomia.
Per contra, la vella classe treballadora industrial perdrà els seus trets distintius i es diluirà en aquesta nova societat de masses i consum, malgrat que als països capitalistes seguirà representant un terç de la població, i que als del món comunista es multiplicarà degut a la seva industrialització. D’una banda, els llocs de treball es diversifiquen i s’especialitzen, creant diferències qualitatives dins la classe. De l’atra, l’antic sentiment de col·lectivitat, fruit de la pobresa, deixarà de tenir sentit en un període en que s’assoleix l’ocupació plena i en què el poder adquisitiu augmenta per a permetre d’assolir béns de consum, nous o que anteriorment eren un luxe, com ho són els electrodomèstics, el vehicle privat, la televisió o el telèfon. En els països socialistes es donava el cas, a més, que els vells poders contra qui calia lluitar anteriorment eren ara en mans de l’estat “obrer”.
Aquests canvis socials profunds (de fet, es parla també de revolució social), seran l’escenari i incentiu d’aquesta revolució cultural, que sacsejarà tots els esquemes mentals establerts fins llavors.
L’any 1975, un periodista i un ginecòleg espanyols publicaren el llibre “Las españolas en secreto”, on feien un retrat de la dona espanyola i la seva mentalitat, i com aquesta estava visquent la revolució cultural universal, que també es donava a l’Estat espanyol. Parlant sobre “el pudor, baluarte de la española” relataven la següent situació, que avui ens pot semblar còmica (tot i que ben segur encara es pot donar amb algunes dones grans i en segons quins àmbits):
“Una escena muy frecuente es la de la señora que acude al médico con una determinada dolencia, acompañada de su marido. Después de explicar los síntomas que tiene, el médico le dice:
-Quítese la ropa y déjese algo ligero.
La española se quita el abrigo, que duda entre dejar en una silla o dársela al marido, y no sabe qué hacer.
El médico, que la mira, vuelve a decirle:
-¡Quítese más, quítese más, mujer!
Y la española, alterada y con los colores en la cara, se desprende tímidamente de la camisa. El médico le aplica el estetoscopio, como puede, pero necesita un examen más concienzudo.
-Túmbese ahí y descubra el pecho.
-¿Cómo?
-Sí, que se descubra totalmente el pecho, que tengo que mirarle bien, si quiere que acertemos.
-¿Y me quito todo, doctor?-pregunta la española-. Pues va a verme usted como nunca me ha visto éste.
“Este”, naturalmente es el marido, que presencia en absoluto silencio y con extrañas sensaciones la escena.”
(extret de Las españolas en secreto, pàg.44)
D’aquest exemple, situat en una consulta mèdica, les quals esdevingueren populars en el nou Estat del benestar, en podem extreure alguns dels aspectes i elements que configuren aquesta revolució cultural.
Per començar, el contrast en una mateixa societat de dos móns diferents, que es poden identificar amb el canvi d’una generació a una altra: el metge que amb tota normalitat demana a la senyora que es descobreixi el pit, i ella que es veu ruboritzada per la situació.
Els joves, conscients de ser un grup social diferenciat, generaran una cultura específicament juvenil que marcarà tendències a la resta de la societat; de fet, la cultura juvenil serà la principal actriu d’aquesta revolució. Dins de la societat de consum, el consum juvenil es centrarà en la roba i en la música, la indústria de les quals viuran un auge. La protagonista de l’escena de ben segur que no havia portat pantalons, indumentària que també passà a ser de les dones, ni mostrà mai les cuixes vestint la minifaldilla creada el 1964 per la modista britànica Mary Quant, dona que amb la seva feina assolí una fama internacional. Aquells anys també es popularitzaren els pantalons texans, molt associats al fenomen internacional de la música Rock, estil nascut als anys cinquanta que tenia l’origen en les comunitats afroamericanes dels Estats Units. Aquesta cultura juvenil, doncs, es fixà en els hàbits de la classe baixa urbana, que s’extenien ascendentment cap als joves de classe mitja i alta.
Un altre tret a destacar és el de la sexualitat. El “em veurà com mai m’ha vist aquest” és una mostra de les diferències en aquest àmbit entre una generació i l’altra. La sexualitat viurà un canvi important amb la popularització de mètodes anticonceptius segurs, en especial amb l’aparició de la píndola anticonceptiva, que es començarà a comercialitzar als Estats Units el 1960. Del llum apagat imposat per la vella moralitat religiosa i el patiment per no engendrar un fill no desitjat, les parelles podran passar a la recerca de la satisfacció. Si que la dona (no pas l’home) arribés verge al matrimoni era un valor espiritual gairebé irrenunciable, amb el nou jovent aquest fet passà a estar fins i tot mal vist.
I és que, la millora de les condicions de vida que comportà la prosperitat significà l’auge i popularització de valors morals nous, centrats en la despreocupació, la valoració del present i l’hedonisme. Amb el “benestar”, la funció i el pes de la religió en les vides privades disminuí, i per tant també les vocacions religioses; si a França s’ordenaren 1028 sacerdots el 1951, el 1977 la xifra es quedà en 99 sacerdots. Amb l’establiment de les vacances pagades i la reducció d’hores de treball setmanals, les estones en què abans la població potser resava, a partir de llavors les utilitzà per la gestió del nou temps d’oci, que multiplicà les seves possibilitats amb la generalització del vehicle privat.
L’actitud d’”éste”, el marit que calla i no sap què dir, ens pot introduir el canvi en la institució familiar, que sí que viuria en aquest cas a la parella de la situació. La família patriarcal, en que l’home ostentava l’autoritat absoluta sobre la dona i els fills, comença a veure’s en crisi en els països més desenvolupats. A partir dels anys seixanta no només es disparen els divorcis, que també passaren a ser legalitzats en els països catòlics, de moral més estricta, sinó que també es comença a normalitzar la gent que viu sola; molts d’aquests joves que protagonitzen l’etapa, ja no marxen de casa per casar-se, sinó per compartir pis en altres formes de convivència. La figura de la “mare soltera” deixa de ser una estranyesa.
Es posa de rellevància així un nou individualisme, engendrat amb les noves condicions que ofereixen els habitatges. En aquesta època daurada, en què tal i com s’ha explicat l’Estat vol intervenir assistint a la societat, es fan les primeres normatives urbanístiques per garantir superfícies mínimes d’habitatge i els serveis que avui ens semblen irrenunciables, com tenir aigua corrent, calefacció central o un bany interior. A Història de la vida privada se’ns dóna una mostra de la “revolució” en els habitatges francesos: l’any 1954 tenien aigua corrent el 58,4% dels habitatges, només el 26,6% tenien un bany interior i simultàniament aigua corrent, bany interior i dutxa el 9%. Vint anys després, el 1973, el 93% ja tenien aigua corrent, el 70% banys interiors i el 61% els dos serveis esmentats més una dutxa. Cada habitatge guanya superfície i habitacions, la qual cosa provocarà que a partir d’aquest moment els membres de la família, que abans compartien una sala i fins i tot un mateix llit, puguin tenir el seu propi espai, puguin col·leccionar objectes personals més enllà dels que cabien a la butxaca i passar estones a casa sols. Es crea una nova intimitat, al marge del nucli familiar; la vida entorn la família dóna pas a una vida privada individual.
Abans d’aquests canvis culturals l’individu es presentava a la societat a través o com a membre d’una família, institució social de la qual el representant i cap, de portes enfora, era el pare; la mare podia regnar la casa, però en la vida pública estava sotmesa al marit. Amb el pas de l’individu per davant de la família, aquesta perd la seva funció pública, es desinstitucionalitza, i li queda només la funció privada. La dona que en l’escena citada es presenta al metge, s’hi presenta ella com a individu, amb un acompanyant que és el marit; uns anys abans, segurament seria el marit qui li explicaria al doctor, i no pas ella, què és el que li passa a la seva dona.
De tot plegat en neix un nou culte al cos, que ve relacionat no només amb l’individualisme, que incitarà a cuidar el que és propi, i no hi ha res més propi que el cos, sinó amb tot el seguit de característiques que s’han anat exposant. La nova indumentària que s’imposa mostra el cos i les seves formes; per tant neix una nova preocupació per l’aparença física. I aquesta, representant d’una identitat personal enaltada, es cuida mitjançant la realització d’esport, que va molt lligat a la nova disponibilitat del temps de lleure, i mitjançant la higiene; no se’ns escapa que amb els canvis a l’habitatge (aigua corrent, cambres de bany interiors) els costums higiènics seran molt diferents. La revista adreçada a la població femenina Elle, publicà “ecandalitzada” el 1951 que el 25% de les dones no es rentaven mai les dents i que el 39% es rentaven només un cop al mes; l’any 1966, les dones de les ciutats més importants de França ja dedicaven mitja hora diària a la cura del cos. Més enllà de la dada, convé destacar el paper que feien les popularitzades revistes femenines, la pionera de les quals fou Marie-Claire el 1937, que pregonaven els nous valors de culte al cos per a les dones. Pel diferent paper, dominant, que havia tingut l’home, el culte al seu cos trigarà més a arribar; però avui dia ja hi ha revistes similars dedicades a la població masculina.
Aquest culte al cos també va molt lligat a l’auge de la cultura juvenil. És quan s’és jove que el cos està en plenitud de facultats. Fer-se gran no interessa, no només pel cos, sinó perquè en aquest període són els joves els qui tallen el bacallà: en el camp de la naixent informàtica, els experts tenen en aquest període sempre menys de trenta anys. Contràriament al que havia passat fins llavors, són els fills els qui ensenyen als pares.
D’altra banda, amb els avenços en el camp de la medicina, la malaltia i la mort s’allunyen de la vida qüotidiana de la gent. Amb les investigacions incentivades per la Segona Guerra Mundial, després del conflicte es generalitzà l’ús d’antibiòtics, la millora de les tècniques d’anestèsia i la pràctica de noves mesures higièniques, com foren l’ús d’instrumental mèdic esterilitzat. De donar les gràcies per ser viu, es passà al “dret de viure” i de voler viure jove, com preconitzava el rock and roll i la publicitat de la indústria dels cosmètics. Aquesta nova mentalitat també comportà una nova actitud enfront la mort; aquesta, que abans es vivia qüotidianament, passà a viure’s als hospitals i a no acceptar-se, a fer por i a commocionar com no ho havia fet mai abans.
Malgrat aquesta nova rellevància de l’individu, els referents culturals dels joves eren tenyits d’utopies humanitàries i de grans ideals. Més que una necessitat d’arribar als objectius finals, de fet utòpics, onejar certes banderes polítiques esdevingué un símbol de classe. L’antiautoritarisme i les actituds radicals i d’exigència passaren a formar part del jovent, que visquent i protagonitzant aquesta etapa de canvis, simpatitzava amb tot allò que fos prohibit o que no fos convencional (reforçant l’esmentat sobre la roba, la música o la sexualitat). D’aquí que es popularitzés en menor o major grau el consum de drogues, en especial la marihuana, i que les reivindicacions d’alliberament de la dona o dels homosexuals, rebels contra l’ordre establert que estava canviant, es veiessin reforçades. D’aquesta manera, subgrups molt concrets, podien influir culturalment a la resta del grup de manera ascendent; recordant el comentat sobre la música rock, també en serien exemple els hippies, dels quals es difongué comercialment part de la seva indumentària colorista. Retornant a la cura de la pròpia imatge, el comportament individual no evità que es seguissin massivament les modes que sortien d’aquests referents culturals i els seus símbols, com ho foren els cabells llargs dels Beatles o la barba del Che Guevara.
Malgrat aquest caràcter més formal que no pas polític de la presa d’aquestes ideologies, convé destacar la influència social i política que tingueren les grans mobilitzacions en el període 1965-1975, com ho van ser el Maig del 68 a París, les manifestacions pacifistes massives contra la Guerra del Vietnam als Estats Units, o en el cas de l’Estat espanyol, l’activisme antifranquista.
2. El cas concret de la dona: el canvi de mentalitat
Aquesta revolució cultural no s’entén sense el paper importantíssim que hi juga la dona, que com s’ha vist, els canvis culturals que experimenta protagonitzen en bona mesura els diferents punts que han anat apareixent en l’apartat anterior.
La dona, sotmesa històricament primer al pare i després al marit, va canviant de manera massiva una mentalitat de submissió per una d’igualtat amb l’home. Aquesta nova mentalitat, que té molt a veure amb la caiguda de la institució familiar i la valorització de l’individu, protagonitza els postulats del nou moviment feminista iniciat als anys seixanta, que es pot anomenar la “segona onada”.
El feminisme com a teoria s’havia iniciat durant la Il·lustració, com a resposta a aquest mateix moviment en què la ciutadania es considerava cosa d’homes i la subordinació de les dones un aspecte més de la naturalesa humana. El primer moviment feminista, anomenat liberal sufragista, es generà amb la internacionalització del capitalisme als s.XIX, on les primeres mobilitzacions reclamaven aquest dret de ciutadania, és a dir, el dret a vot i l’accés als poders públics. Amb l’assoliment del dret a vot a molts països després de la Primera Guerra Mundial el moviment es desinflà.
Als anys seixanta, la crítica feminista es fixa més en els esquemes culturals que en els polítics, amb l’aparició del concepte de patriarcat i la posada en dubte de la institució familiar. La reivindicació ja no és només en l’esfera pública, sinó també en la privada.
Als telers de les velles fàbriques industrials ja hi havia dones treballant i queixant-se per les males condicions, però és en aquest període en què les dones, com a individus, passen a engruixir la població activa en uns treballs (sobretot del sector terciari) que ara són més qualificats, que poden fer tant bé com els homes, i en la nova generació de joves, amb un nivell educatiu superior al de les seves mares i igual al d’ells. Aquesta segona onada feminista es caracteritza per trencar els vells esquemes culturals, per això és part altament activa d’aquesta “revolució”.
Ara bé, l’accés al treball no eximeix la dona de la inèrcia de fer-se càrrec del treball domèstic, i la submissió durant segles encara cueja avui dia amb una mitjana de salaris, per als mateixos treballs, sempre més baixa que la dels homes. És per això que fins avui el feminisme ha seguit ben actiu, reivindicant l’ampliació de drets (com el de l’avortament) i la plena igualtat en termes reals, o denunciant els estereotips que la cultura humana, malgrat aquesta “revolució” cultural, encara arrossega. I òbviament, fixant-se en les condicions de vida de les dones de països més endarrerits.
3. Podem parlar de revolució cultural i revolució feminista en aquesta etapa?
Una revolució és, en la seva definició estricta, un canvi total i radical. Si bé la totalitat difícilment existeix perquè sempre hi ha matisos, la diferència dels percentatges que s’han exposat (població agrícola, serveis habitatge, etc.) entre els anys cinquantes i setantes són espectaculars. És evident que el canvi és radical, i que segons quines vides van viure una autèntica revolució.
Sí que és cert, i cal recordar, que no tothom visqué aquesta revolució i que encara avui no l’ha viscuda; o que la podem veure prolongada encara fins als nostres dies, amb els nous matisos que imposa el context de cada moment. Però sí que arreu hi varen arribar, com a mínim, influències indirectes del fenomen, en un món que al segle XX ha esdevingut globalitzat; molts que no visqueren aquesta revolució voldrien viure-la o s’hi emmirallen encara que sigui per mal.
D’altra banda, la nova mentalitat general no és nova, anys abans aquests canvis es podïen intuir en sectors determinats, sobretot de la burgesia, que ja tenia poder adquisitiu. Ara bé, és en aquest període en què explota i s’extén a la majoria, a les masses que, amb el context concret d’aquests anys, assoleixen una capacitat de consum que “revolucionarà” les seves formes de vida. I aquestes noves formes de vida recauen i són impulsades per una generació concreta de joves que donarà a la nova cultura majoritària la seva fesomia.
La revolució cultural no s’explica sense el canvi que les dones experimenten en els seus hàbits de vida i la seva mentalitat; i les dones, nogensmenys, són la meitat de la humanitat. Ara bé, potser parlar de revolució feminista és més complicat. Encara que el feminisme en aquell moment canvïa tal i com s’ha exposat, i que protagonitza simultàniament amb altres reivindicacions el període, aquest no és un moviment de masses, en què totes les dones (i encara menys tots els homes) ho són. Més aviat va fent forat progressivament, no de cop. I és que la mentalitat envers la relació entre l’home i la dona va molt més enllà que unes formes de vida, uns hàbits, unes modes o uns costums (és a dir, la pròpia cultura). La prova és que, encara avui, el feminisme no ha culminat amb els seus objectius d’igualtat total.
Bibliografia:
AA.VV., Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, “De la Dictadura a la Democràcia”, vol.11, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona, 1998
Ariès, Ph., Duby, G., Historia de la vida privada, vol. 5: De la Primera Guerra Mundial a nuestros días, pàgs. 61-113, Taurus, 1989
Casals, M., Martí, O. (coordinadors), Maig 1968, una nova mirada, dossier especial de la revista “El Temps”, núm.1247, 6 de maig de 2008
Hobsbawm, Eric (1994), Historia del siglo XX, Crítica, Barcelona, 2009
