Tarradellas: del joc polític al mite

El 23 d’octubre de 1977 arribava finalment a Catalunya el President de la Generalitat, Josep Tarradellas (1899-1988), després d’un exili de trenta-vuit anys. La rebuda fou triomfal: milers de persones l’acompanyaren en el trajecte, en cotxe descapotat, que féu de l’aeroport del Prat fins a la plaça Sant Jaume, seu de la institució que s’aconseguia recuperar després de la Dictadura del general Franco. Un cop arribat al Palau de la Generalitat, el President restaurat sortí al balcó i proclamà el cèlebre “Ja sóc aquí!”.

Dos anys abans, amb la mort de Franco i la successió en el rei Joan Carles I, s’havia iniciat la Transició política que havia de menar l’Estat espanyol cap a una monarquia parlamentària. Des de Catalunya, a on l’antifranquisme havia sigut molt actiu i organitzat, es reclamava, de la mà de l’Assamblea de Catalunya¹, l’autonomia política que s’havia aconseguit durant la Segona República (1931-1939).

La Generalitat republicana havia continuat existint a l’exili, amb Tarradellas com a President des de 1954. A partir de llavors la Generalitat funcionà de manera unipersonal: no es formà govern ni es convocà mai més els parlamentaris que encara quedaven. Tarradellas es recluí a la seva residència de Saint-Martin-le-Beau, des d’on seguia el què passava a Catalunya tot esperant tornar-hi com a President.

Així, el procés de restitució de la Generalitat tindria el protagonisme de dos “actors”: d’una banda la figura del President a l’exili i els seus seguidors, i de l’altra les organitzacions que portaven anys treballant des de l’interior del país. A l’Assamblea de Catalunya s’hi afegí, el desembre de 1975, el Consell de Forces Polítiques, que agrupava els partits polítics, encara il·legals.

De seguida les dues organitzacions es reuniren amb Tarradellas i començaren a popularitzar el seu nom, encara molt desconegut, mitjançant les nombroses mobilitzacions socials d’aquell any 1976².

Ara bé, les relacions de Tarradellas amb els activistes de l’interior no eren sempre bones. Sobta de veure el contrast entre la visió sobre el personatge que expressaren el “tarradellista” Josep Maria Bricall³, i l’historiador i activista Josep Benet⁴ (1920-2008). Mentre el primer fa un retrat⁵ afable de la personalitat del President, el segon l’atacà durament. El 1992 publicà⁶ un llibre-recull de textos de Tarradellas, a on se’ns presenta un personatge fosc i manipulador.

Nogensmenys, des de l’exili el President s’havia enemistat amb moltes personalitats i organitzacions. Mitjançant nombroses cartes havia criticat ferotjament institucions com Òmnium Cultural o l’Abadia de Montserrat. Al març de 1977, Tarradellas deixava⁷ clar la poca confiança que tenia en els nous polítics del moment:

“si yo llego mañana mismo a Catalunya, ¿dónde está la gente para gobernar? No hay costumbre, no hay maquinaria, no hay nadie. ¿Cómo un señor que no sabe nada de todo eso piensa que se va a ir a Madrid, , y los conquista, y les toma el pelo?”

Es referia a Jordi Pujol, el qui formava part de la Comissió dels Nou creada per Adolfo Suárez, i a qui Tarradellas no havia pogut convèncer perquè se’n retirés (Bricall, 2003). Suárez, president del govern espanyol des del juliol del 1976, havia tirat endavant el Projecte de Llei de Reforma política: primer a les Corts encara franquistes i després mitjançant el referèndum del 15 de desembre. Suárez formà, després, aquesta comissió amb representants de diversos grups de l’oposició al règim. La finalitat era discutir el procés de legalització dels partits i preparar les primeres eleccions legislatives, que es celebrarien el 15 de juny de 1977.

Tarradellas temia (Bricall, 2003) la dilució de les reivindicacions catalanes dins l’oposició espanyola, cosa que podria dificultar el restabliment de la Generalitat. En aquest sentit intentà crear, sense èxit, una “Assamblea Nacional Provisional de Catalunya”, amb l’objectiu d’unificar i posar sota el seu control l’oposició catalana.

A Madrid, doncs, es tenia ben present el problema catalán. Ja des de l’inici de 1976, encara sota la presidència d’Arias Navarro, el govern espanyol envià emissaris a reunir-se amb Tarradellas. Al novembre fou Suárez qui envià a França un delegat, que es sorprengué positivament de la receptivitat de Tarradellas. Mentre Benet apunta que aquesta reunió secreta ja es feia amb l’intent de marginar els qui menaven la força popular a Catalunya, Bricall explica que després d’aquest primer contacte el govern aparcà les negociacions amb Tarradellas, pensant-se que qui guanyaria les eleccions legisatives a Catalunya seria Jordi Pujol.

Una segona iniciativa de Tarradellas fou la creació, al maig de 1977, de l’Organisme Consultiu de la Generalitat. En aquest ens cada partit hi havia de nomenar els seus representants, que serien ratificats pel President. Però va néixer coix. Ni el PSUC⁸, ni la CDC de Pujol, ni UDC volgueren prendre-hi part, malgrat que sí hi donaren suport el PSC-C, el PSC-R i ERC.

I llavors arribaren les eleccions del 15 de juny. Setmanes abans s’havien anat legalitzant els partits, tret dels independentistes i dels republicans, i Suárez havia creat la UCD. Aquesta guanyà clarament a Espanya, però a Catalunya la tendència havia sigut molt diferent. Amb la victòria de les esquerres⁹ Suárez trobaria a Catalunya uns interlocutors poc còmodes per a ell. I mirà de nou cap a Saint-Martin-Le-Beau: començava l’“Operació Tarradellas¹⁰”.

Només dos dies després que els diputats catalans escollits constituïssin l’Assemblea de Parlamentaris el 25 de juny, Tarradellas fou cridat a Madrid per reunir-se amb Suárez i amb el Rei. L’estada, que durà fins el 3 de juliol, culminà amb el compromís per part del govern espanyol de restablir la Generalitat. Això sí, al mateix nivell que les autonomies que s’haurien de constituir a tot l’Estat.

Malgrat que l’Assamblea de Parlamentaris se’n felicità, de seguida afloraren les tensions per la manera en com s’havien de dur les negociacions. L’acord final fou que fos el President qui les encapçalés, però acompanyat per una comissió de sis parlamentaris¹¹.

Al mes d’agost tingueren lloc a París diverses reunions entre Tarradellas i Salvador Sánchez-Terán, el negociador per part del govern espanyol. De seguida es veié aquest paper secundari en què quedava la comissió, fet que culminà a finals de mes amb la destitució de Josep Benet, que havia fet públiques les crítiques al procés.

Aquestes reunions portaren a uns primers documents escrits, però no encara una solució final. Mentrestant, l’espectacular manifestació “del milió” de l’Onze de Setembre a Barcelona mostrava el suport popular a recuperar la Generalitat i l’Estatut. Fou el 28 de setembre, a Perpinyà, quan es tancaren els acords definitius, amb la presència de Tarradellas, el delegat del govern espanyol, i els líders dels partits, no pas ja la defenestrada comissió. L’endemà el Consell de Ministres aprovava el retorn, que es faria l’esmentat 23 d’octubre, després del qual Tarradellas formaria un govern d’unitat.

Per deixar constància que aquest retorn era una operació d’Estat, el President féu el gest de passar abans per Madrid, a on hi havia el “veritable” poder. Aquesta importància i solemnitat que donava a les formalitats¹², ha estat sovint criticada davant d’uns resultats “reals” que segons els crítics van ser minsos. Jaume Lorés esmenta¹³ l’“inexplicable sentit de la prudència que es concretava moltes vegades en la simple adulació al president Suárez, i fruint de la pròpia autocomplaença en el poder, no havia omplert de continguts polítics la Generalitat provisional en una conjuntura en la qual era factible aconseguir quelcom més per a Catalunya que les litúrgies i els símbols”.

Josep Benet criticà¹⁴ el funcionament del govern d’unitat, que durà fins a les primeres eleccions al Parlament el 1980. Primerament, la “unitat” era relativa, doncs Tarradellas marginà de determinats departaments a socialistes i comunistes; no nomenà, tal i com s’havia compromès, un conseller en cap que hauria d’haver sigut Joan Reventós, el líder de la força més votada en les legislatives de 1977; i s’oposà, també, a mancomunar les quatre diputacions. De fet, Tarradellas fou nomenat legalment no només President de la Generalitat, sinó també de la Diputació de Barcelona, d’on provenien l’estructura i els mitjans d’aquella Generalitat restaurada.

Però més enllà de les pugnes i les cartes que jugà Tarradellas, més o menys criticables, la seva figura esdevingué mítica per a un poble que en aquell episodi recuperava la Generalitat. La seva tossuderia i fidelitat a la institució que representava van permetre que aquesta sobrevisqués com a tal, amb tot el valor simbòlic que això suposava.

Notes:

1 Plataforma creada el 1971 que agrupava partits polítics clandestins i diverses organitzacions socials.

2 Manifestacions il·legals de l’1 i el 8 de febrer a Barcelona, el Congrés de Cultura Catalana, la Marxa de la Llibertat, o l’Onze de setembre multitudinari a Sant Boi.

3 Economista, fou conseller de Governació en el govern de Tarradellas un cop reestablerta la Generalitat.

4 Havent promogut nombrosos episodis de la resistència antifranquista, fou posteriorment senador per l’Entesa dels Catalans (1977) i candidat del PSUC a la presidència de la Generalitat (1980)

5 Josep M. Bricall, Memòria d’un silenci. El govern Tarradellas (1977-1980): una certa manera de fer política, Barcelona, Rosa dels Vents, 2003

6 Josep Benet, El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988), Barcelona, Empúries, 1992

7 Joaquín Soler Serrano, Conversaciones con Tarradellas, Madrid, Sedmay, 1977. Entrevista publicada en format llibre, realitzada en una estada del President a Perpinyà.

8 Sigles de partits. PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalunya. CDC: Convergència Democràtica de Catalunya. UDC: Unió Democràtica de Catalunya. PSC-C: Partit Socialista de Catalunya – Congrés. PSC-R: Partit Socialista de Catalunya – Reagrupament. ERC: Esquerra Republicana de Catalunya. UCD: Unión de Centro Democrático.

9 La victòria electoral fou per la coalició liderada per Joan Reventós, Socialistes de Catalunya (PSC-C + PSOE), 28’44%, seguida pel PSUC, 18’20%, la coalició de centre-esquerra Pacte Democràtic per Catalunya (CDC + Esquerra Democràtica + PSC-R), 16,80%, i la UCD, 16,80%. Més lluny quedaren Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya (dins la qual hi havia UDC), 5,60%, Esquerra de Catalunya – Front Electoral Democràtic (impulsada per ERC, que encara no estava legalitzada), 4,50%, i Alianza Popular, 3,50%.

10 Malgrat accedir als càrrecs públics mitjançant ERC als anys trenta, Tarradellas restaria sempre al marge dels partits.

11 Foren inicialment Josep Benet, Antoni Gutiérrez Díaz, Jordi Pujol, Joan Reventós, Carles Sentís i Josep Maria Triginer.

12 Tarradellas, que havia tastat el poder, tenia clar la importància que prenien les formes. S’exclamava en veure la falta de corbates dels parlamentaris, i demanava que se l’anomenés “President”. (Bricall, 2003).

13 Jaume Lorés, La Transició a Catalunya, 1977-1984. El pujolisme i els altres, Barcelona, Empúries, 1985, pàgs.40-43

14 a Felip Solé i Sabarís, Albert Viladot i Vicenç Relats, L’Estatut: entre el desig i la realitat, Barcelona, Edicions 62, 1989

La derogació de l'Estatut: l'inici del final

[comentari al document de Derogació de l'Estatut per part del general Franco]

Aquest document és un breu text jurídic, una llei, per la qual s’establí que quedava sense vigència l’Estatut de Catalunya de la Segona República espanyola. Fou aprovada i signada a Burgos el 5 d’abril de 1938 per Francisco Franco, el cap i general de l’exèrcit que s’havia rebelat contra la legalitat republicana. Aquesta sublevació, iniciada el 17 de juliol de 1936, va desencadenar una Guerra Civil que encara havia de durar fins a l’abril de 1939. En el moment de promulgar aquesta llei l’exèrcit rebel acabava d’entrar a Catalunya, amb l’ocupació de Lleida, i es feia necessari “aclarir” el marc legal que imposarien els que llavors ja es veien vencedors.

El text té una estructura clara i senzilla de dues parts: un preàmbul a mode de justificació, i la disposició pròpiament dita a través de dos articles. La idea principal que es vol transmetre és que el moviment que encapçala Franco “restaura” els valors i institucions vigents abans de la República, la “responsable” de promulgar un Estatut que no mereix cap validesa a un nivell moral; ara bé, a efectes pràctics, cal decretar aquesta invalidació donat que aquest Estatut era ben real i havia establert una sèrie de mecanismes legals que havien entrat en funcionament. D’aquesta manera, es disposa un article primer per tal que les administracions públiques (estatal, provincial i municipal), de les quatre províncies catalanes, es regeixin per les mateixes normes que la resta de províncies de l’Estat, i un segon article per al qual tot el poder legislatiu i executiu cedit a la Generalitat retorna a l’Estat.

Els promulgadors de la llei protagonitzaren el que ells mateixos van anomenar “Alzamiento nacional”, moviment iniciat oficialment amb el cop d’Estat esmentat de juliol de 1936. Com el primer paràgraf diu, aquest “alçament” pretenia la “ruptura” amb unes institucions, les republicanes, que havien trencat amb uns valors que segons ells eren inherents a la nació espanyola. Per aquest motiu, malgrat ser un cop militar per part de l’exèrcit, s’autoanomenava “nacional”. I quins eren aquests valors?

El lema carlista “Dios, pátria, rey” pot resumir el que defensaven els militars que s’uniren a Franco. Els carlistes havien protagonitzat durant tot el segle XIX la reacció i resistència de l’Antic Règim al nou Estat liberal. Tret de Catalunya, a l’Estat espanyol hi dominava majoritàriament una economia de base agrària, a on el poder polític i moral restava en mans de l’Església i de grans terratinents, molts encara provinents de la vella aristocràcia.

D’aquesta manera, després d’una efímera Primera República de 1873 a 1874, les tensions entre el vell i el nou ordre s’equilibraren, o es feren suportables, amb la Restauració. En aquest règim dos partits majoritaris, el conservador i el liberal, s’alternaren el poder sempre rendint submissió al rei, primer a Alfons XII i després a Alfons XIII. Durà fins que la decadència i la crisi del sistema i del país, derivades de la fi de l’imperi colonial, d’un moviment obrer cada vegada més fort o d’una burgesia descontenta, sobretot provinent de Catalunya, féren intervenir la “mà dura” de Miguel Primo de Ribera (1870-1930). Aquest militar protagonitzà la seva Dictadura de 1923 a 1931, en la qual s’il·legalitzaren sindicats i partits polítics, i a on un exèrcit desprestigiat governà el poder per restablir un ordre que se’ls havia anat escapant de les mans. Aquesta unitat atacava directament aquest fet diferencial català, atac que es traduí en la persecució de la llengua catalana i del que ells anomenaven “separatisme”.

A l’oposició a la Dictadura d’obrers, de republicans, de nacionalistes no espanyols, d’intel·lectuals o d’estudiants, s’hi afegiren també, a partir de la crisi econòmica internacional de 1929, nombrosos empresaris i inversors. Amb Primo de Ribera dimitit, el rei va nomenar un nou govern el 1930, també militar, que en l’anomenada dictatova, intentà un retorn al sistema de la Restauració.

Però el rei ben aviat hagué de renunciar a les seves intencions. Amb la idea de convocar unes eleccions generals a posteriori, Alfons XIII en convocà unes de municipals per veure abans com “respirava” el poble. I el 12 d’abril de 1931 el poble votà majoritàriament, en aquelles municipals, els partits republicans; el rei marxà a l’exili i el 14 d’abril, quan s’anaven sabent els resultats, s’anà proclamant la República en diverses ciutats i pobles de l’Estat espanyol.

A Catalunya, a on havia guanyat la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya, s’anà més enllà i es constituí un govern provisional i autònom. El líder d’ERC, Francesc Macià (1859-1933), proclamà una República catalana que es federava amb els altres Estats que també haurien de constituir “el pobles germans d’Espanya”.

Els republicans espanyols, però, no tenien la mateixa idea que Macià i imposaren un Estat central republicà, que això sí, permetria a Catalunya tenir una certa autonomia política mitjançant la institució que anomenaren Generalitat, que prengué el nom de la vella corporació que havia governat el Principat fins el 1714. La Generalitat, que substituiria les quatre diputacions provincials (d’aquí l’Article Primer), es regiria per un Estatut que aprovarien les Corts espanyoles el 9 de setembre de 1932 i que fou promulgat per la Llei de 15 de setembre que esmenta l’Article Segon. L’Estatut aprovat fou molt diferent del què proposaren i defensaren els diputats catalans, que havia de contenir moltes més atribucions, però establí per a Catalunya un poder legislatiu (el Parlament) i un poder executiu (el Govern).

La Segona República, doncs, suposava per als sectors més reaccionaris de la societat la pèrdua del “rei”, una amenaça a la “unitat de la Pàtria” amb la concessió de l’autogovern a Catalunya i a Euskadi, i un atac a “Déu” en constituir-se com a Estat laic. Malgrat que en bona part del període el poder retornà en mans de les dretes (novembre del 1933- febrer del 1936), aquests sectors no podien tolerar un règim democràtic que en les eleccions de febrer de 1936 tornà a passar en mans de les esquerres. Calia afegir, a més, una forta inestabilitat social fruit del descontentament de la classe obrera, que mai va veure satisfetes del tot les seves reivindicacions.

Així, aquell juliol de 1936 l’exèrcit s’alçà “triomfalment” per restablir el vell ordre; triomfalment és un dir, doncs l’alçament fracassà a les grans ciutats i l’Estat espanyol quedà dividit en dues zones enfrontades militarment: la republicana, dins la qual restà Catalunya, i la dita “nacional”, a on sí havia triomfat la sublevació i a on es començaren a contar els anys des d’aquell fet.

I en aquell “II Any triomfal” és quan els rebels aconseguiren fer recular el Front d’Aragó a dins el territori català. Lleida fou, el 3 d’abril de 1938, la primera ciutat catalana en tastar la repressió que imposarien els vencedors; dos dies més tard, es segellava a Burgos, “capital” de la zona nacional, aquest decret abolint l’autogovern de Catalunya. La Generalitat, malgrat això, continuà vigent a una zona republicana cada vegada més minsa i definitivament condemnada després de la derrota en la Batalla de l’Ebre (juliol de 1938). L’ocupació de Catalunya no fou completa fins el febrer de 1939, però aquella llei de derogació de l’any anterior ja anticipava el què li esperava al seu autogovern; fou l’inici de la fi.

Bibliografia consultada:

Alcoberro, A.(coord.), Història Batxillerat, Barcelona, Teide, 1997

Fuster, J.(coord.), Història de Catalunya II, Barcelona, FUOC, 2010

Raguer, H.(dir.vol.), Història. Política, societat i cultura dels Països catalans, vol.9, Barcelona, Gran Enciclopèdia catalana SA, 1996

Santacana, C., Apuntes Historia de España, El Franquismo.[apunts document word]

El pitjor negoci de l'"homo oeconomicus"

Durant la segona meitat del segle XVIII diversos viatgers¹ van descriure el caràcter treballador del poble català, capficat en el treball i desentès dels afers públics. “Si no podem fer política, farem diners germanet, aquesta serà la nostra política” deia Ramon Cargol al seu germà Bernat², en una representació paròdica del català que algú va presentar com a paradigma de l'homo oeconomicus definit pels economistes neoclàssics.

I és que la derrota dels austriacistes en la Guerra de Successió (1702-1715) havia suposat la pèrdua de les institucions de govern pròpies, la possibilitat de “fer política”. Havent capitulat Barcelona, de seguida es procedí a l’abolició del Consell de Cent i la seva milícia armada, la Coronela, així com de les institucions que havien governat el país fins llavors: la Generalitat, les Corts, la Reial Audiència, etc. Tal i com s’encomanà a José Patiño³, qui n’organitzà tot el desmantellament, documents, ensenyes i dependències de la Generalitat passaren a mans dels administradors de la ciutat, finiquitant així l’Estat català, que havia “cesado por la entrada de las armas del rey nuestro señor”.

Pel Decret de Nova Planta, promulgat el 1716 després d’un any llarg de treball, s’imposà tota una nova arquitectura institucional fortament militaritzada. Calia sotmetre el Principat de Catalunya al naixent Regne d’Espanya, constituït des de llavors a partir de la supremacia política de Castella.

En els municipis es substituí el sistema de govern de representació estamental per l’Ajuntament de regidors de model castellà, en el qual aquests eren nomenats a dit. D’aquesta manera, ja des de la base s’aprofundí en la divisió entre una societat cada vegada més dinàmica, la de l’homo oeconomicus, i les seves autoritats aristocratitzades. Per sobre dels municipis, el territori es dividí en dotze corregiments, al capdavant dels quals es posava un militar castellà, el Corregidor. Dalt d’aquest sistema piramidal, el Real Acuerdo governaria el país; format per una Reial Audiència fent també funcions de govern, seria presidida pel Capitán General, que era la màxima autoritat governativa i el comandant suprem de l’exèrcit.

A la fi de l’Estat català i d’una manera de fer política de base pactista, s’hi sumà la repressió com a subjectes derrotats del conflicte bèl·lic. Mitjançant el control de la Superintendència i el Reial Cadastre, s’imposà una fiscalitat desmesurada, les contribucions de la qual endeutarien rigorosament a la població, sobretot els primers anys. Les armes foren prohibides, així com també la correspondència i la sortida del Principat. Després d’anys de guerra, les tropes vencedores continuaren allotjades en un territori que s’havia mostrat tant rebel, i això era motiu d’abusos per part dels soldats i de delacions entre veïns davant d’aquests⁴.

Als vencedors no se’ls escapava que per consolidar el nou regne unitari no n’hi havia prou d’establir un nou sistema institucional: també calia assimilar culturalment a la població. I això volia dir introduir la llengua castellana, de manera ja directa a la documentació que generaria la Reial Audiència, i progressivament en les demés instàncies: “Pondrá mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

Conscients de la contestació que podrien trobar, les instruccions per als corregidors destinats a Catalunya eren clares. A part de demanar de fer complir la prohibició d’armes i d’aquesta cautela en referència a la introducció de la llengua castellana, es posava èmfasi en parar atenció a possibles conspiracions: calia vigilar “si hacen juntas o salen a los montes”, no fos cas que “se junten gremios ni consejos sin su asistencia”.

I és que, paral·lelament a aquest desencís general encarnat en el mite de l’homo oeconomicus, també hi va haver diverses reaccions en els anys següents⁵; el clima de guerra i repressió no es calmà fins el 1725, amb la pau definitiva que segellarien a Viena borbons i àustries.

Però què féu que les autoritats del Principat, així com també els regnes d’Aragó, València i Mallorca apostessin per l’Arxiduc Carles d’Àustria?

Quan Carles II morí el 1700 havia testat a favor de Felip d’Anjou, nét del puixant rei francès Lluís XIV. Així ho havia preferit la cort de Madrid, que malgrat l’enemistat amb França, ja estava fatigada de la decadència en què vivia la Monarquia Hispànica dels àustries⁶. I així s’acceptà primerament a Catalunya, a on Felip V jurà les constitucions el 1701. Però aquell mateix any Lluís XIV envaí els Països Baixos, suscitant una reacció antiborbònica que es plasmaria amb la Gran Aliança de l’Haia⁷. Recelosos de l’expansionisme francès, els aliats volien com a successor a Carles d’Àustria. S’havia possibilitat una alternativa sòlida per als catalans reticents a Felip V, que féren triomfar la posició austriacista el 1705, amb la Revolta dels vigatans i l’arribada dels aliats a Barcelona i a València.

Aquesta reticència catalana a Felip V, rei francès i amb el beneplàcit de Castella, venia d’un doble sentiment antifrancès i anticastellà⁸. Per una banda, els francesos havien protagonitzat incursions i saquejos a Catalunya, en el marc de la guerra que la Monarquia Hispànica mantingué amb França (1689-1697). Per l’altra, la desconfiança envers Castella venia de lluny; no només per part del poble, que havia hagut de suportar l’allotjament de les tropes castellanes al llarg del segle, sinó també per part de les institucions, que amb el rei instal·lat a Madrid, havien vist com els ministres castellans havien pretès reiteradament retallar les seves atribucions.

Amb l’ascens de l’austriacisme, Carles III instal·là la seva cort a Barcelona mentre feia la guerra a Felip V. Semblava que l’aposta de l’embrionari⁹ Homo oeconomicus donava els seus fruits: les Constitucions foren ratificades, a Barcelona s’hi féu òpera per primera vegada i fins i tot les tropes de l’Arxiduc arribaren a ocupar Madrid l’estiu de 1706.

Ara bé, amb la derrota a la batalla d’Almansa (26 d’abril de 1707) i la subsegüent ocupació de València i Aragó, es començà a veure que si es perdia la guerra haver donat suport a l’Arxiduc podria esdevenir un “negoci” desastrós: Felip V suprimí fulminantment aquests regnes reduint-los a les lleis de Castella. No ja només perquè els considerava seus legítimament, sinó perquè a més s’havien rebel·lat i ara eren també seus per “justo derecho de conquista”.

Els catalans, doncs, no tenien més remei que guanyar la guerra per evitar el que acabaria passant aquell setembre de 1714. I la cosa es posà magra de debò quan el 1711 morí Josep I d’Àustria i Carles III en fou escollit successor. L’arxiduc marxà de Barcelona aquell mateix any per anar a ocupar el tron austríac, alhora que els interessos en el conflicte successori canviaven radicalment: ara no era Felip V l’home susceptible d’ocupar massa poder (el 1712 renuncià a la Corona francesa), sinó Carles III.

D’aquesta manera, per al Tractat d’Utrecht de 1713, els aliats, tret d’Àustria, acceptaren a Felip V. Els anglesos, que tant havien fet perquè l’austriacisme triomfés a la vella confederació catalano-aragonesa, abandonaren els catalans a la seva sort. Havent vist què havia passat a Aragó i València, les institucions catalanes decidiren resistir a ultrança.

A Utrecht hi hagué un record pel cas dels catalans, als quals Felip V asseguraria, per a atenció d’una Anna d’Anglaterra potser afligida per la mala consciència, “todos aquellos privilegios que poseen y gozan”, però que, això sí, “en adelante pueden poseer y gozar los habitadores de las dos Castillas”.

A partir d’aquí la història ja és prou coneguda: Barcelona i Cardona resistiren fins el setembre de 1714, i Mallorca i Eivissa encara aguantaren fins l’any següent. Per a aquest mal negoci, el que esdevindria l’homo oeconomicus hi perdé l’Estat propi i patí una greu repressió, però qui sap si guanyà el context social (no pas el polític) que afavoriria el seu progrés econòmic i industrial, i de retruc, un fet diferencial que seria la base de la seva supervivència com a poble.


Notes:

1 Es retratava la gran activitat comercial de Catalunya, vista com a una petita Anglaterra, i el caràcter treballador i pacient dels seus habitants, que tenien uns costums diferenciats als de la resta de la península. Francisco Nifo, Arthur Young, Alexandre Laborde, Henry Swinburne, Joseph Townsend, Christopher Hervey, Joseph Marshall o Francisco de Zamora en foren alguns noms. [extret de Joaquim Albareda, “De la Nova Planta a la crisi de l’Antic Règim (1714-1787)”, Mòdul 1 Història de Catalunya II , Barcelona, FUOC, 2010, pàgs. 19-21

2 “La memòria dels Cargols”, episodi 7: El Decret de Nova Planta (1716). Aquests personatges ficticis protagonitzaven aquesta sèrie d’humor de la companyia Dagoll Dagom que parodiava, a través d’una família de pagesos, els diferents episodis de la història de Catalunya.

3 José Patiño (1666-1736) ocupà el càrrec de Superintendent creat el 1713. Per a aquest càrrec d’inspiració francesa passà a controlar tots els afers econòmics del Principat.

4 Joaquim Albareda, La Guerra de Successió i l’Onze de setembre, Barcelona, Empúries, 2000, pàgs. 115-129

5 La més destacada en aquest període fou l’alçament guerriller de Carrasclet, el 1719.

6 Antonio Espino, “Catalunya durant el regnat de Carles II”, a Alcoberro, A. (dir.), Catalunya durant la Guerra de Successió, vol. I, Badalona, Ara Llibres, 2006, pàgs. 14-25

7 Signada inicialment entre el regne d’Anglaterra, els Estats Generals de les Províncies Unides i l’Emperador austríac Leopold I, posteriorment també s’hi afegiria Portugal.

8 Joaquim Albareda, “La darrera aposta per l’autogovern”, a Albareda, J. (dir.volum), Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, vol.5, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1995, pàgs.132-134

9 El progrés econòmic del XVIII tingué les seves beceroles al segle anterior, quan uns naixents desenvolupaments manufacturers, comercials i de diversificació agrària permeteren sortir de la crisi que assolà Catalunya a mitjans de segle XVII (guerra, fam i pesta). De fet, els nuclis d’aquesta recuperació econòmica coincidiren amb els principals nuclis austriacistes: Vic, el Maresme, Valls, el Camp de Tarragona. (Extret de Joaquim Albareda)