La influència de la civilitzacació d'occident a Cuba

El novembre de 2008 vaig tenir l’oportunitat de viatjar a l’illa de Cuba. Amb tres amics vam fer una ruta en bicicleta que ens va permetre conèixer durant un mes diversos indrets del país, des de la pròpia capital, l’Havana, fins a diverses ciutats com Santiago, Guantánamo o Baracoa a l’est, Trinidad o Cienfuegos al centre, o Pinar del Río a l’oest.

A Cuba hi pren especial rellevància el sistema político-econòmic de República Socialista, que establert de manera dictatorial, va lluitar i lluita per quedar al marge del capitalisme desenvolupat per la civilització occidental. Així, l’arribada d’una modernitat vinguda de l’“Altre” es pot identificar en dos moments de la història.

De primer amb l’adveniment de la pròpia civilització occidental, de la mà dels colonitzadors castellans, que a partir del segle XV convertiren Cuba en una colònia espanyola. Aquesta ho fou fins el 1898, quan assolí la independència tot i que passà llavors a estar sota l’òrbitra dels Estats Units.

I segonament els darrers anys, a on malgrat el rebuig del capitalisme per part del règim sorgit de la Revolució de 1959, no deixen de penetrar a l’illa formes de la cultura del consum pròpies de l’occident contemporani. La introducció d’aquest tipus de “modernitat” es fa a través del turisme i degut, en bona part, a certes mesures oberturistes cap a l’economia de mercat, en l’intent de mantenir viable el sistema després de la caiguda del bloc soviètic (1989-91).

Quan un posa els peus a l’illa de seguida se’n adona que arriba a un altre món. Cuba és un país pobre a on, tret d’algunes zones concretes, sembla que el temps s’hagi aturat als anys seixanta del segle passat. I això es tradueix en una evident degradació en les infraestructures, els edificis, o en els atrotinats cotxes, camions o autobusos que circulen pels carrers de les seves ciutats. Al camp, sobta de veure arades i carros tirats per bous prims i esquifits, ben diferents de les vaques ben alimentades que veiem pasturar pels pirineus catalans.

Però ens continuem trobant, malgrat traspassar la frontera del que anomenem món desenvolupat, en un país amarat per la civilització occidental. El primer i més evident rastre és la seva gent i la llengua que parlen: l’espanyol. La majoria descendeix de colons europeus, i el 50% de la població és mulata, el 40% blanca i al voltant d’un 10%, concentrada sobretot a l’est de l’illa, negra. La població negra és descendent dels esclaus africans que foren transportats per treballar a les plantacions de sucre, després de la gairebé aniquilació total de la població indígena.

De la mateixa manera que una llengua llatina ha esdevingut la pròpia, les religions més practicades són la catòlica romana i la santeria, fusió del cristianisme amb cultes animistes provinents de l’Àfrica.

Si ens fixem en el medi construït, veurem que les ciutats, majoritàriament fundades pels colonitzadors, presenten els traçats ortogonals “racionals” sorgits del bressol grec de la civilització occidental. Com ho foren també les formes arquitectòniques clàssiques que presenta l’omnipresent arquitectura colonial: entaulaments i columnes dòriques, jòniques, corínties, o també toscanes, aquestes darreres provinents del Renaixement italià. O bé els edificis eclesiàstics amb estils provinents del Barroc espanyol. A la ciutat de l’Havana hi destaca el Capitoli, còpia de l’edifici neoclàssic de Washington i que pren el nom del turó més preeminent de Roma. I fins i tot, tot i que no ho vam veure, hi ha mostres de modernisme importat per catalans que hi van fer fortuna.

També els sistemes constructius són propis d’Occident: al costat de moltes edificacions de fusta, arreu de l’illa s’hi troben construccions de blocs de morter o d’un formigó armat precari, amb obres a on de seguida s’hi veuen els encofrats i cimbres propis de la construcció humida.

El funcionament polític també és el propi d’un Estat occidental contemporani, amb institucions com l’assemblea, un partit únic (el Partit Comunista) o la figura del President, càrrec que ocupa honoríficament Fidel Castro, que ha delegat les seves funcions al seu germà Raúl. Aquest Estat, com qualsevol altre, es dota de símbols com ho són els líders de la Revolució o el mitificat “pare de la Pàtria”, José Martí, que són recordats contínuament en monuments i proclames pintades als murs. I disposa d’eines, com ho és el control de l’ensenyament (gratuït per tothom) o dels mitjans de comunicació de masses, per adoctrinar convenienment a la població. El diari Granma i el “Noticiario estelar” a la televisió informen puntualment de les notícies segons la tutela d’un govern que, dictatorial, no tolera dissidències.

Fins a aquest punt es veu com Cuba presenta una estructura de país pròpia d’Occident, encara que com s’ha vist, durant la Guerra Freda i amb la Revolució “dels barbuts”, prengué el camí del socialisme i s’allunyà del que avui visualitzem com a civilització occidental.

El fracàs pràctic de les idees i la derrota del bàndol comunista han fet que Cuba no hagi pogut sortir encara del grup dels països pobres, i que en molts àmbits, com en el de la producció agrícola, sigui un país endarrerit.

Ara bé, aquesta “modernitat” consumista que, com diem, va penetrant a l’illa les darreres dècades, es veu en molts productes que es troben en els supermercats i en algun centre comercial tipus Baricentro que ja es pot trobar a l’Havana, establiments ja de per si propis de la civilització occidental contemporània. Criden l’atenció les llaunes de tuKola, que imiten el disseny la internacional Coca-cola, o la cadena de cafeteries El Rápido, que de lluny podríem confondre amb un McDonald’s.

Amb més o menys ritme, els modes de vida europeus o nordamericans es van extenent pertot, fins i tot en economies com la cubana.

Bibliografia exercici 2:

Pallarès, M., Tulla, A.F., “Criteris de regionalització a escala mundial”, a Estalella, M. i Tulla, A.F. (coord.), Geografia Regional, Barcelona, FUOC, 2008

Maalouf, A., “Quan la modernitat ve de l’Altre”, a Les identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat, Barcelona, La Campana, 2003

Cantón, J., Historia de Cuba. El desafío del yugo y la estrella, La Havana, Si-mar SA, 2000

www.enciclopedia.cat

L'inici de la mundialització

L’escriptor francès Jules Verne (1828-1905), fascinat pels avenços tecnològics del seu temps, creà el personatge de Phileas Fogg que culminaria la juguesca de fer la volta el món en vuitanta dies. Deixant de banda l’increïble paper de visionari que jugà Verne, que anticipà invents com el submarí o el viatge a la lluna, aquest autor copsà com el procés d’industrialització que vivien molts països canviaria la visió del món: la Terra, abans tota ella inabastable, s’estava fent “petita” de la mà de la revolució dels transports. Amb la màquina de vapor aplicada als ferrocarrils i als vaixells, el temps que calia per recórrer certes distàncies es disminuí de manera espectacular; a finals del segle XIX la Terra es podia recórrer “deu vegades més ràpid que fa cent anys”.

D’aquesta manera el procés colonitzador de les potències europees s’estengué en aquells anys fins a gairebé el darrer racó del planeta, desenvolupant una “cursa” imperialista que suposà l’origen de nombrosos problemes que pateix avui la humanitat: des de conflictes armats en el si de les velles colònies africanes, fins a la desigual distribució de la riquesa.

La descoberta de nous móns per part dels europeus, i la manera com es duia a terme aquest procés, tingué dues conseqüències per a la Geografia: una d’immediata en l’auge de l’interès per a la ciència geogràfica, i una de posterior, gairebé cent anys després, en posar-se les bases per entendre el territori en base a regions nodals.

Com molt bé reflectia La volta el món en vuitanta dies, amb Phileas Fogg i els seus acompanyants viatjant per molt diversos indrets, el descobriment de noves cultures i de nous paisatges i climes suposava grans sorpreses, i incentivava la curiositat humana per estudiar-les, classificar-les i analitzar-les. Encara en aquells moments des d’un punt de vista etnocèntric, veient-se els europeus diferents i superiors, abundaren els treballs etnogràfics i geogràfics de la mà d’exploradors que s’endinsaven en els nous móns, al costat dels que hi anaven a fer negoci.

En el terreny propi, aquest interès per la Geografia es centrà en el desenvolupament i prestigi de l’Escola Regional francesa, l’iniciador de la qual fou Paul Vidal de la Blache. Identificant uns “milieux” concrets i els “genres de vie” que s’hi desenvolupaven, la Geografia Regional francesa definia uns “paysages” delimitats, uniformes i propis d’unes maneres de fer (recordem que en aquells moments s’iniciava el paradigma possibilista).

Ara bé, el que es va engendrar en aquells temps foren els funcionaments dinàmics de les societats industrials. La revolució dels transports transformà per sempre una civilització occidental que havia estat estàtica, i en la qual aviat els “paysages” concrets quedarien desdibuixats, sobretot en els indrets que deixaven de ser rurals.

Amb el desenvolupament de les ciutats es formen centres especialitzats (nodes) creant xarxes d’intercanvis de persones, de capitals, de mercaderies, etc. Aquests fluxes, que no són homogenis i creen jerarquitzacions, són l’objecte d’estudi i anàlisi quantitatiu per a la nova geografia regional que reviscolarà a partir dels anys setanta del segle XX. Malgrat aquesta jerarquització, cada un dels elements, dels nodes i les seves àreea d’influència, formen part d’un sistema que conforma la regió a identificar, els límits de la qual ja no són tant “materialment” clars. De tal manera que avui, amb la globalització, es pot arribar a entendre el món com a una sola regió nodal mundial.

Bibliografia exercici 1:

Pallarès, M., Tulla, A.F., “Criteris de regionalització a escala mundial”, a Estalella, M. i Tulla, A.F. (coord.), Geografia Regional, Barcelona, FUOC, 2008

Verne, J., La volta el món en 80 dies, Barcelona, Cruïlla, 1998

El poblament i el model territorial catalans

Entenem el poblament com la manera en què la població s’estableix en l’espai, en un territori determinat. D’aquesta manera, es pot parlar de diferents models territorials a partir del poblament, i estudiar el que s’ha configurat a Catalunya. En l’actualitat, a més, el model s’ha de dirigir i encaminar segons unes lleis que pretenen corregir el desequilibri existent dins el país. I és que la característica principal del poblament a Catalunya és el desigual repartiment de la població entre unes comarques i unes altres, malgrat tenir uns paisatges molt humanitzats a gairebé tot arreu.

Aquest desequilibri es manifesta en la concentració de la població a tot el llarg del litoral, i sobretot a la ciutat de Barcelona i els seus entorns, amb els que forma la Regió metropolitana. I en contraposició, també en grans buits demogràfics en les zones més muntanyoses, especialment en les comarques de la meitat occidental dels Pirineus catalans. Com a dada senzillament espectacular, la comarca del Barcelonès tenia el 2005 una densitat de població de 15.309’4 habitants per quilòmetre quadrat, enfront els només 5 hab./km² a la comarca del Pallars Sobirà. De fet, en dades de 2007, el 68% dels 7.134.697 habitants de Catalunya es concentren en les comarques incloses en l’anomenat àmbit metropolità (Barcelonès, Maresme, Vallès Or., Vallès Occ., Baix Llobregat, Alt Penedès i Garraf), i només a la ciutat de Barcelona ja són el 31,2% de la totalitat¹.

La primera explicació a aquest desequilibri el trobem en el medi físic: el territori català és eminentment muntanyós (només el 28% de la superfície té menys del 10% de pendent) i bona part d’aquesta superfície muntanyosa compta amb un díficil clima d’alta muntanya.

Ja des dels primers assentaments humans, doncs, el poblament es feia a les zones litorals i a les planes interiors i prelitorals. Les primeres cultures, encasades dins la civilització íbera, es basaven en l’agricultura, la ramaderia i un inicipient comerç que seria desenvolupat plenament amb la romanització. Els romans van consolidar una xarxa de ciutats, interconnectades per nous i vells camins, que ja prefiguraven l’estructura que podem veure avui dia. I és que els corredors de comunicació no ténen més remei que establir-se allà on el medi físic, especialment el relleu, els ho permet: bona part de l’actual autopista AP-7 segueix el traçat per on l’emperador August féu prolongar la seva Via Augusta fins a Gades (l’actual Cadis).

Amb l’edat mitjana les ciutats van perdre pes i es generà, interior endins, una expansió del poblament al voltant dels feus medievals, que mantenien un cert equilibri territorial litoral-interior. Ara bé, en aquest període és quan Barcelona, de la mà del seu puixant comerç marítim, esdevé ja el centre polític i financer de Catalunya. És el moment en què apareix l’expressió de Barcelona com a “cap i casal” de Catalunya, malgrat no representar, aquest fet, ni de bon tros el desequilibri poblacional actual.

Aquest es forja amb la industrialització al segle XIX, quan Barcelona i la que esdevindrà la seva regió metropolitana en el futur, es converteixen en un pol d’atracció laboral. S’estableix llavors un “rerepaís” que, a part de perdre població, perd terres de conreu i funcionalitat; malgrat que, això sí, moltes indústries aniran a establir-se rius amunt per aprofitar l’energia hidràulica.

Si bé el gran creixement de la regió metropolitana no s’esdevé fins als anys seixanta i setanta del segle XX, quan molts pobles de la rodalia es convertiren en ciutats (Cerdanyola, Montcada, Sta. Coloma, etc.), aquest desequilibri protagonista del poblament català ja es podia identificar clarament cent anys abans, quan Barcelona començava a construir el seu pla d’Eixample (1859).

A partir de 1975 el procés s’estabilitza i comença una tendència contrària, una “metropolització del territori”. En aquests moments, la indústria s’informatitza i per augmentar la producció ja no és necessari més mà d’obra; és a dir, que l’establiment de les indústries en un lloc determinat no ha d’anar acompanyat d’un augment important de població en aquest lloc, si bé òbviament hi ajuda. I les indústries van a buscar llavors establir-se en llocs on el sòl és més barat, i a on no hi ha una legislació tant restrictiva en matèria de contaminació acústica o atmosfèrica. D’aquesta manera, i amb l’ajut d’unes xarxes de comunicació més eficients que anys enrere, les característiques de la regió metropolitana s’han anat extenent a la resta del territori.

De la mateixa manera que la indústria, també hi ha hagut, en del darrer terç del segle XX, una migració des de Barcelona cap a la primera corona de ciutats (integrants de la regió metropolitana), i posteriorment cap a la segona, en llocs com Manresa, Vic o Igualada.

Cal esmentar també, com a fenomen rellevant, la proliferació aquests mateixos anys de segones residències a la resta del territori català, o al que amb la metropolització es pot anomenar “tercera corona”. Aquest fet ha tingut conseqüències tant negatives com positives. D’una banda, la formació d’urbanitzacions de cases d’estiueig ha estat una amenaça per al medi natural, i ha pogut modificar dràsticament i en molts casos el caràcter històric i social de molts pobles. Però de l’altra, ha fomentat l’activitat econòmica en aquests “buits” demogràfics, permetent que la seva gent hi pogués continuar vivint, amb la dedicació, per exemple, al turisme rural o al negoci dels esports d’hivern.

Així doncs, malgrat haver constatat aquest desequilibri pel que fa al nombre de població que avui encara és ben evident, es parla també, gràcies a aquest procés de metropolització, que la Catalunya rural està adquirint un model territorial de “ciutat difusa”. És a dir, tot el territori s’interrelaciona, com si es tractés d’una sola ciutat, per bé que no amb una trama urbana física contínua, sinó “difusa”.

I així es preveu o es vol controlar, tal i com s’ha esmentat més amunt, a través de diversos Plans territorials. El 1995 es va aprovar el Pla Territorial General de Catalunya, per definir els objectius d’aquest reequilibri territorial. Aquest marc comú estableix els nuclis de població que han de tenir una funció impulsora d’aquest reequilibri, els espais naturals a conservar, o els usos que han de tenir determinades zones, com poden ser l’agrícola o la reserva per a equipaments o infraestructures (de comunicació, d’energia, etc.) que són d’interès general pel país. També defineix set “àmbits”, set zones de característiques homogènies, a on caldrà fer Plans Territorials Parcials, que recolliran la planificació d’aquest model d’una manera més detallada.

Donat els conflictes d’interessos que suposen, i les polèmiques que susciten, aquests Plans parcials van arribant en comptagotes i encara avui no s’han fet tots. El primer va ser el de l’àmbit de les Terres de l’Ebre el 2001, i posteriorment arribarien el de l’Alt Pirineu i Aran (2006), el de Ponent (2007), el de les comarques centrals (2008) i el de Tarragona (2010). El de l’àmbit de Girona encara s’està elaborant, i aquests darrers dies ha sorgit la notícia que el Pla Territorial Metropolità ja és a punt per aprovar-se.

Aquest darrer cas exemplifica les controvèrsies que hi ha en l’elaboració d’aquests plans: com a eina per a definir les estratègies d’ordenació del territori, de com ha de fer-se el seu poblament, les entitats ecologistes n’aplaudeixen per fi la seva aprovació. Ara bé, segons lamenten, aquest Pla de la regió metropolitana no es defineix, per exemple, en la polèmica sobre l’anomenat Quart cinturó².

Malauradament no tot es pot planificar d’antuvi; els interessos de cada moment, o de cada protagonista, estableixen com evoluciona el procés de poblament en un territori.

Bibliografia exercici 1:

Estalella, H. i Garriga, G., “Geografia de Catalunya”, a Estalella, M. i Tulla, A.F. (coord.), Geografia Regional, Barcelona, FUOC, 2008

Sacasas, J., Geografia de Catalunya, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007

http://www10.gencat.cat/ptop/AppJava/cat/plans/general/ptgeneral.jsp

http://www.vilaweb.cat/noticia/3718227/pla-territorial-metropolita-realitat.htm

1 Totes les dades són extretes de la bibliografia esmentada, que al seu torn cita sempre l’Institut d’Estadística de Catalunya.

2 El Quart cinturó és una autovia en procés d’execució que ha d’unir els dos vallesos amb el Baix Llobregat, passant pel nord de Terrassa i Granollers. L’obra ha causat molt de rebuig en els municipis per on ha de passar.

Ressenya de "La construcció territorial de Mallorca"

RULLAN, O., La construcció territorial de Mallorca, Palma de Mallorca, Ed. Moll, 2002

La construcció territorial de Mallorca fou escrita entre el 1995 i el 1999 pel doctor Onofre Rullan, professor de Geografia Regional a la Universitat de les Illes Balears. L’autor, que a part de l’activitat universitària, ha treballat en gabinets professionals i ha ocupat llocs de responsabilitat pública al Govern de les illes, veié publicada aquesta obra el 2002. I per a aquesta el mateix any li fou atorgat el premi Lluís Solé i Sabarís de Geografia de l’Institut d’Estudis Catalans.

El llibre s’estructura en quatre parts. Tal i com les anomena l’autor, les tres primeres tracten de la “Natura”, la “Història” i la “Geografia” de Mallorca respectivament, malgrat advertir els diferents noms que podrien prendre els apartats segons l’especialització que caracteritzi el lector. Cercant una complicitat multidisciplinària, Rullan s’abstreu d’aquesta manera dels matisos que diferencien els diversos gremis de les ciències humanes: les tres primeres parts podrien ser anomenades “Geografia Física”, “Geografia Històrica” i “Geografia Humana” pels geògrafs; “Història Natural”, “Història Humana” i “Geografia” pels naturalistes; “Geografia Física”, “Història” i “Geografia Humana” pels historiadors; o “Geografia”, “Història econòmica” i “Economia regional” pels economistes.

En tot cas, el que vol fer l’autor és un estudi territorial de l’illa de Mallorca, abordant tots els conceptes que ell considera rellevants. L’estudi és culminat per una quarta part en la qual es planteja el futur d’aquest territori. L’objecte de la present ressenya és la quarta part i la introducció de l’obra, a on ens situa en el context conceptual de la geografia regional.

La introducció s’inicia amb la justificació de l’escala comarcal per a l’estudi de Mallorca, tot recordant que la tasca del geògraf és localitzar relacions dins l’espai, per després classificar-les i poder-les analitzar. Per a fer-ho és necessari trobar l’escala d’anàlisi adequada, la que ens permeti copsar la diversitat territorial, sense que se’ns faci impossible poder elaborar una descripció-conclusió final de les relacions en el territori. Segons recorda l’autor, l’escala comarcal, que es mou entre l’1:50.000 i l’1:100.000, és la més “geogràfica”, doncs permet aquest propòsit en “enfocar” correctament els fenòmens humans.

I en aquesta escala, idònia per als 37.000 km² de l’illa, és a on la humanitat ha demarcat en forma de comarques. Demarcar, establir uns límits per a dividir el territori en regions (que per a Mallorca equivalen a les comarques, malgrat ser aquestes una subdivisió de les regions) ha sigut necessari per al control de l’espai, ja sigui per governar-lo o per analitzar-lo. Necessari perquè les demarcacions són fruit de les estructures, socials i econòmiques, de cada moment històric; és a dir, són variables en el temps: el que era vàlid en un període assenyalat queda obsolet després.

Rullan ens prevé de l’error tradicional d’entendre l’espai com a un simple continent de les activitats humanes; per aquesta idea es podria determinar una regió invariable, però resulta que no, que el que avui s’esdevé a un espai concret (regió), demà s’ha extès en d’altres indrets: la regió ha canviat, ja no té els mateixos límits ni funciona de la mateixa manera. Així, el contingut influeix en el continent, de la mateixa manera que aquest ho fa en el primer, perquè les activitats humanes també evolucionen de la mà del lloc a on es desenvolupen.

Aquesta evolució de les regions, que n’assenyala la seva tipologia, es pot identificar amb els diferents paradigmes metodològics que ha desenvolupat el pensament humà. I l’autor ens en fa un repàs molt aclaridor, amb l’elaboració d’un quadre-resum:

-En el període, o més ben dit, en les societats que es regeixen econòmicament per la caça i recol·lecció, que l’autor anomena primitives perquè es situa en el context del món occidental, les regions que es generen són “Naturals”. S’estableixen a partir del medi físic, a on la humanitat actua com a subjecte passiu, com a la “variable dependent” del paradigma determinista.

-En les societats preindustrials, caracteritzades per una economia agrària, aquesta humanitat continua essent una variable dependent del medi, però ja n’és un agent actiu, és capaç de modelar-lo a la seva conveniència; això és el que es té en compte en el paradigma possibilista. D’aquesta manera, es creen regions “Geogràfiques”, a on no només l’agricultura, sinó també les relacions comercials que se’n deriven, hi juguen un paper protagonista.

-El següent estadi de l’evolució econòmica ocidental és la revolució industrial, amb la conseqüent explosió de les ciutats. De fet, com ens explica l’autor, és una “implosió”, doncs les ciutats esdevenen pols econòmics a on es concentra la població seguint una “força centrípeta”. D’aquesta manera, les regions generades, formades per les ciutats i les seves àrees immediates, són “Funcionals”, o també anomenades Urbanes. En les relacions clarament “funcionals” que configuren la regió, ja no només serà necessari el fet de descriure, també caldrà mesurar. I aquí és on entra el paradigma positivista, pel qual, exaltant el llenguatge matemàtic, és veritat tot allò que es pugui quantificar.

-Finalment, la ciutat postindustrial, en la què s’imposa l’economia terciària, sí que “explota” cap a l’exterior, formant una regió “Difusa”, composta per diversos nuclis urbans que poden ser molt llunyans, però sempre interrelacionats entre ells. Es relacionaria l’estudi d’aquest darrer procés amb el paradigma postmodern, caracteritzat per la diversitat d’idees i el trencament amb els dogmes establerts anteriorment. En aquest cas l’explicació que en fa l’autor potser no resulta tant evident i comprensible, en només anomenar el paradigma i no desenvolupar-lo més; en tot cas, som a la introducció i tampoc és l’objecte d’aquesta obra.

Havent establert aquests quatre tipus de regions, la introducció es clou fent referència al factor del “poder”. El poder, que genera conflictes, demarca espais amb fronteres, i pot establir o haver establert altres tipus de regions diferents a les quatre esmentades: les històriques, les administratives o les pla (objectiu ordenador). Aquesta regionalització “des de dalt”, entra sovint en contradiccions amb les regions generades “des de baix”: des de la societat (geogràfiques, funcionals o difuses) o des del medi físic (naturals).

Un cop repassats aquests conceptes propis de la geografia regional, i tenint clar el paper que juguen aquestes contradiccions en el si de l’anàlisi geogràfic, es pot entrar ja en el cos de l’obra.

La quarta part del llibre, intitulada “Mirant cap al futur”, proposa per a Mallorca la promoció d’una geodiversitat que garanteixi aquest futur, amenaçat per unes densitats de població que superen des de fa uns anys la capacitat de l’illa.

Primerament, Rullan exposa l’estat de la qüestió en el moment del canvi de segle. Aquest apartat fa una repassada a l’evolució històrica i estableix les vuit “peces”, de característiques diferenciades, que composen Mallorca. Per a un lector que conegui mínimament l’illa, serà molt interessant de llegir-lo. Aquestes vuit zones s’estableixen a partir de la combinació de tres dualitats existents i clarament visibles: el pla i la muntanya, la ciutat de Palma i la part forana a aquesta, i el litoral i l’interior.

Aquestes dualitats, tret de la primera pla/muntanya, que depèn del medi natural, s’han anat reafirmant al llarg de la història del poblament, que arrenca amb la Mallorca musulmana de la qual l’actual n’és hereva; hi ha períodes anteriors de poblament, però deslligats de la configuració present de l’illa. La Madina Mayûrka, musulmana i després catalana, la Mallorca espanyola i la Mallorca europea, són els períodes temporals en què Rullan divideix l’evolució, tot fent una comparació, curiosa però molt aclaridora, amb les èpoques de l’evolució geològica (mesozoic, terciari i quaternari).

En el primer estadi l’activitat humana ratificava ja la primera dualitat, establint les dues principals activitats agrícoles: l’olivar a la muntanya i el cereal al pla. La industrialització i l’activitat comercial, en la Mallorca espanyola, inicià definitivament el dualisme Palma/part forana, ja que la ciutat i el seu port es convertiren en la “porta” de l’illa a l’exterior; en aquest període també es conforma el “triangle” Palma-Inca-Manacor, els tres nuclis urbans més importants, i que prendran molta rellevància en la proposta final de l’autor. Per últim, la Mallorca europea, instaurada amb l’arribada del turisme massiu a partir dels anys 50 del segle XX, suposà el tercer dualisme en confrontar un litoral altament urbanitzat amb l’interior no turístic. Així, ens queda el medi geogràfic actual configurat per les vuit peces esmentades: el pla metropolità turístic, el pla metropolità no turístic, el pla rural turístic, el pla rural no turístic, i així fins a les vuit combinacions. Aquestes zones, que citades només via text podrien ser molt confuses, es situen en un mapa a on s’identifiquen clarament, així com també les dualitats prèvies per les quals s’han establert.

Però un cop “fotografiats” aquests talls del pastís, l’autor ens recorda que per a estructurar bé un territori, per tenir-lo cohesionat, el que és útil és la identificació de les comarques “funcionals”, més que no pas de les comarques “geogràfiques” clàssiques. El que importa és la funció, les xarxes establertes, abans que la forma que estableix una superfície pretesament homogènia; cal establir, doncs, no una “divisió comarcal”, sinó unes “estructures territorials” a partir de la jerarquització de diferents pols i nodes. Lligant-ho amb l’apartat anterior, se’ns comenta que malgrat que el turisme ha definit la tercera dualitat, aquesta activitat econòmica s’extén a tota l’illa; o de la mateixa manera, també la transhumància dels ramats no es cenyia a una zona concreta, doncs passava del pla a la muntanya i de la muntanya al pla.

L’autor és crític amb la formació de Mancomunitats de municipis, que amb el propòsit de rebre ajuts europeus per aconseguir determinats serveis, s’escapen d’aquest funcionament i obvien relacions més òptimes dins el territori. Elogia, per contra, el Mapa judicial de 1978; per a aquest s’establien tres partits judicials amb seu als vèrtexs de l’esmentat triangle Palma-Inca-Manacor. I és a partir d’aquests tres nuclis que Onofre Rullan composa tres comarques polaritzades, que formen tres regions geodiverses a on interactuen, en cada una d’elles, les diferents zones de l’illa. És a dir, cada regió, lluny de ser homogènia, té una mica de tot; d’aquesta manera les tres comarques s’igualen entre si, evitant els desequilibris territorials.

I evitant també, doncs, el malbaratament de recursos i de “patrimoni territorial”. Entenent aquest plantejament, no caldria relocalitzar població, ni dotar les ciutats turístiques d’uns serveis (necessaris només en determinats moments de l’any) que poden assumir els nuclis tradicionals, que han d’ésser rehabilitats i promocionats. I és que, alerta l’autor, Mallorca ha experimentat des de la segona meitat del segle XX un creixement que homogeneïtza i amenaça aquesta geodiversitat que cal preservar i fomentar.

Per a fer-ho, Rullan proposa que cal actuar sobre l’activitat humana en un doble sentit: apostant per promocionar la diversitat econòmica, més enllà de la base turística, i assolint un decreixement demogràfic. Per al lector, aquest segon sentit potser costa més d’imaginar de posar a la pràctica: com es pot convèncer a la gent que marxi, si s’està actuant per a fer que Mallorca sigui un lloc millor per viure? En tot cas, l’autor pensa a curt termini en una contenció del creixement, per passar després a un progressiu decreixement.

Certament, malgrat es pugui o no a dur a terme el que proposa Rullan en termes de decreixement demogràfic, a l’illa de Mallorca i a molts d’altres indrets s’han sobrepassat uns límits en el creixement urbanístic, que sovint són absurds: el mateix autor denuncia, en un article¹ de 2007, que:

“...a les illes Balears hi ha actualment (2006) 537.911 habitatges dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.261 estan desocupades tot l’any. Per la seva part els plans urbanístics i territorials estableixen un llistó de creixement que permet doblar aquestes xifres”.

És obvi que aquests plans, que cal denunciar, homogeneïtzen el territori i van en contra de la defensada geodiversitat. Llibres com el de Rullan ajuden en aquesta denúncia, des d’un coneixement profund de la realitat territorial i des d’una mirada científica i ben documentada, que per ser-ho no deixa de fer l’obra molt entenedora en el seu conjunt.

Bibliografia:

Pallarès, M. i Tulla, A.F. (coord.), Geografia Regional, Barcelona, FUOC, 2008

http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/S90841.htm

L'Escola Regional Francesa i l'escola de la Regió Nodal

L’Escola Regional Francesa fou la iniciadora de la Geografia Regional, aquella geografia en què la “regió” passà a ser l’objecte d’estudi. A la segona meitat del segle XIX, en el context de l’auge de l’imperialisme europeu, que sol·licitava i possibilitava informació sobre els nous móns que es colonitzaven, i en el marc ideològic d’un possibilisme contraposat al determinisme, sorgí la figura de l’historiador francès Paul Vidal de la Blache (1845-1918).
Vidal de la Blache esdevingué, amb el seu mètode geogràfic, el pioner en donar a la geografia un rang acadèmic propi, diferenciat de la història i de les altres ciències socials. I ho féu en entendre la regió com a el lloc a on es donaven els resultats de la relació entre l’home i el medi que habita. El possibilisme considerava l’home com a agent actiu en el modelatge de la superfície terrestre, és a dir, com a element que posa al seu servei l’entorn natural que ocupa. D’aquesta manera, no només convertí la geografia en la ciència dels “llocs”, sinó que evità també la divisió entre la geografia humana (geògrafs historiadors) i la geografia física (geògrafs geòlegs). Els conceptes de la seva geografia s’anaren desenvolupant en articles a la revista Annales de Géographie, que foren recopil·lats pòstumament a Principes de géographie humaine (1922).
Amb els seus deixebles donà prestigi internacional a l’Escola Regional Francesa, que rastrejà tot França i el mètode de la qual s’exportà a d’altres països, com a Catalunya de la mà de Marc-Aureli Vila. Aquest estudi regional propugnava la redacció de monografies, en què es descrivia la regió a través de l’observació: és a dir, després d’un treball de camp i a partir de la realitat, tot evitant les idees a priori. S’havia d’observar la població (densitat, moviments, distribució), com aquesta s’adaptava al medi i quina importància prenien els transports i comunicacions. Cada regió havia de reunir, com a un tot, uns trets físics i històrico-culturals (relació home-medi) propis i específics, diferenciats de les regions contigües; així, més que interessar-se per uns límits físics, el límit de la regió venia marcat pel “gènere de vida” que tenien els seus habitants1. La regió, doncs, esdevenia la unitat espacial més convenient per estudiar les relacions entre l’home i el seu medi (objectiu de la ciència geogràfica), i es materialitzava visualment en un determinat “paisatge”, que coincidia amb una regió natural, un medi físic, al que es donava gran importància com a generador d’una cultura determinada.
Al mateix Paul Vidal de la Blache no se li escapà que aquesta metodologia que funcionava tant bé a la França rural, trontollava alhora d’estudiar espais a on la industrialització feia no tant evident aquest procés de regionalització. En àrees industrialitzades, més que un estudi de les relacions entre la societat i el seu medi, el que era més susceptible de ser estudiat serien les ciutats i les relacions amb les seves àrees d’influència.
Per aquesta raó, després de la Segona Guerra Mundial, en un context global de creixement espectacular de les ciutats, la Geografia regional entrà en declivi: fins llavors no havia redefinit els seus conceptes inicials i s’havia ocupat de seguir fent estudis allà on el mètode sí funcionava. Així, les monografies regionals acabaren sent vistes com a simples descripcions de certes àrees, sense cap sentit científic.
Fou cap als anys setanta que la geografia visqué una revolució davant la “regió descriptiva” estàtica: la regió entesa com a el resultat de fluxos econòmics, culturals, socials o poblacionals. Empesos per un afany científic de modelitzar, i de reviscolar així la geografia com a ciència, els geògrafs R.J.Chorley i P.Hagget publicaren el 1967 Models in geography. En aquest llibre retornaven a la regió, definida ara com a dinàmica, el paper d’àrea a on es recull la informació i a on s’aplica la metodologia en la Geografia Humana.
Aquests “fluxos” s’han d’establir entre diferents punts, anomenats nodes, que queden jerarquitzats, doncs no tots els fluxos o moviments assoleixen el mateix volum. Així, aquest model s’adequa a la realitat física de les ciutats i les seves àrees d’influència, que formen el que s’anomenen Regions Nodals. En aquestes, s’estableix una dependència recíproca entre un assentament humà principal, generador de cultura i economia, i uns altres nodes secundaris interrelacionats en xarxa (mitjançant diferents fluxos). Malgrat aquest esquema linial i puntual, per a l’estudi regional s’abarca també les superfícies inherents a cada un dels nodes, que en definitiva són un concepte abstracte. De la mateixa manera, també es té en compte el temps, en veure com progressa per la xarxa un determinat flux, i com aquest influeix en els canvis en la regió.
Amb aquest model es podrien abarcar escales completament diferents, per això calia anar alerta en establir uns límits que permetin que el recull de dades sigui fiable (a més gran escala, més gran ha de ser la mostra).
La “regió”, en aquest cas establerta a partir d’un esquema nodal, tornava a ser la protagonista en l’estudi de la relació entre l’home i el seu medi.


Referències bibliogràfiques:

Pallarès, M. i Tulla, A.F. (coordinadors), Geografia Regional, Barcelona, FUOC, 2008

Baylina, M., El paper i l’obra de Paul Vidal de la Blache, Apunts Geografia Regional UAB