dijous, 26 de novembre del 2009

Sobre l’Art

A partir del text de René Huyghe(1)

L’art és un concepte ben complicat de definir. Davant la pregunta “què és l’art?” un es troba abocat a pensar-s’ho dues vegades, i l’interrogador podrà obtenir respostes ben diferents. La mateixa viquipèdia en dóna diverses definicions: l’aplicació d’una habilitat, un acte o facultat propi de l’home, o el conjunt de les Belles Arts. Ernst H.Gombrich ens diu a la seva Història de l’Art que l’Art no existeix, que qui existeixen són els artistes.

Així doncs, podem entendre que l’Art no és un concepte físic, sinó, tal i com ens el defineix René Huyghe en el seu text, una funció essencial de l’home, com una “respiració de l’ànima”, un intercanvi espiritual amb l’entorn que l’envolta. Això sí, l’Art es materialitza amb les obres d’art, que en aquest intercanvi home-entorn poden reflexar el món interior de qui les genera, l’artista, i/o la visió que aquest té del seu món exterior.

L’home, doncs, a diferència dels altres animals, no només té intercanvis biològics amb l’entorn sinó també espirituals. Els homes no només actuen instintivament sinó que poseeixen a més la necessitat de conèixer les causes, els perquès de les coses; això els dóna la capacitat de reflexionar i jutjar que és bo i dolent (coneixement lúcid), propiciant una voluntat de millora i donant-los un sentit de la qualitat. El fet de poder destriar què és el que convé, fa que a part de generar accions, l’home també pugui generar creacions.

L’autor ens diu, havent fet aquest paral·lelisme entre accions i creacions, que si la moral, regida per uns principis ètics, ens dicta la manera d’actuar, l’art, regit per uns principis estètics, dicta la manera de crear.

René Huyghe ens justifica l’estudi de la Història de l’Art com a una altra aproximació al coneixement de l’home, del què ha sigut i com ha evolucionat. La recerca de la qualitat en el camp de l’Art es plasma en el concepte de bellesa, i com es pot veure en les diferents obres d’art que ha generat la humanitat al llarg del temps, la percepció del què és bell no coincideix d’un indret a l’altre o d’una època a l’altra.

Cal anar amb compte, però, en simplificar l’evolució de l’Art com a fruit de la història de l’home. Sí que és veritat que la creació artística es veu influïda per la posició històrica, geogràfica i social de l’artista, però cal no oblidar, ens adverteix l’autor, que el que crea l’obra d’art és una persona individual a la recerca de la qualitat, de la bellesa, i que en aquesta tasca està influït per la seva psicologia pròpia. I un cop creat aquest Art, com a entitat independent que és, pot influir en la societat que l’envolta. És a dir, que l’home influeix en l’Art (que crea), però l’Art, que és real i existeix, influeix psicològicament en l’home.

La comprensió de l’Art únicament com a reflex de la història, ve del corrent materialista[2] del s.XIX, en noms com H.Taine (1828-1893) o K. Marx (1818-1883) que René Huyghe critica. El nostre autor dóna al concepte d’Art una categoria de real i existent, encara que no sigui material, i com a funció no només de la història, sinó també del món intern de l’artista.

Aquesta reciprocitat d’influència entre l’Art i la humanitat, es pot entendre pensant en l’Art com a un mirall, que registra sensacions (desitjos, temors, visions del món i de la vida, etc.) tant individuals com col·lectives, i que al reflexar-les de retorn cap a l’home, juguen un paper actiu en la seva psicologia.

Una obra d’Art, creada individualment, ha fet que l’artista que l’ha creat hagi pogut fer perceptible en els espectadors allò que porta dins, en els seus pensaments propis (somnis, obsessions), i que el diferencien com a individu dels demés. Ara bé, l’espectador també s’hi pot sentir identificat, pot compartir aquestes obsessions i llavors l’Art també li haurà pogut produir una sensació d’alliberament, talment com al mateix artista. O, a la vegada, en la mesura que s’hi pot sentir identificat, l’Art pot imposar-li idees i maneres de sentir.

L’Art doncs, en aquest doble vessant alliberador o impositiu, té un gran poder sobre l’Home i la seva societat. René Huyghe ens posa exemples en els dos vessants. Els psicòlegs fan dibuixar als neuròtics, que amb les imatges creades “purguen”, en paraules del ja llunyà Aristòtil[3], els seus impulsos interiors; se’m acut també, com a exemple, pensar en el hardcore, el punk o altres estils musicals, com a alliberadors de ràbia reprimida, no ja a través d’una imatge sinó de la música, una altra forma d’art. En el vessant contrari, l’impositiu, l’autor ens explica com governants ben llunyans en el temps, però delerosos de reafirmar la seva autoritat, han promocionat les formes d’Art més clàssiques, que segueixen un ordre i una disciplina més clars, mentre que els seus opositors seguien formes d’expressió més lliure. En són exemple Lluís XIV amb el seu palau de Versalles i els opositors al seu poder absolut, les províncies perifèriques que s’expressaven en el barroc; o el neoclassisme promocionat per Napoleó i el romanticisme sorgit dels seus contestaris alemanys.

Havent constatat l’existència de diferents estils artístics podem copsar com l’Art segueix una evolució pròpia en el temps. Tot i ser una creació individual, els individus són dins d’una societat i formen part d’un moment històric que els influeix, tot i no ser, com s’ha explicat, l’única infuència.

Historiadors de l’Art com W. Déonna i H. Focillon[4] han estudiat l’evolució de les diverses formes artístiques i l’han comparat amb una evolució biològica: cada estil s’inicia amb una fase experimental, evoluciona cap a una fase clàssica, després cap a una de manierista i acaba amb una de més complexa i barroca.

De la mateixa manera, per a cada estil o forma d’expressió, n’acostumen a seguir dues d’oposades, una que significa una sistematització i aprofundiment de l’inicial i una altra que suposa una reacció a les maneres de fer que imposa. En són exemple l’impressionisme del segle XIX, al qual van seguir el neoimpressionisme com a sistematització i el simbolisme com a reacció.

Quan parlem de l’Obra d’art, la materialització del concepte d’Art, en podem destriar tres components diferenciats: una realitat exterior, que imposa o no unes necessitats a l’obra i que li requerirà l’ús d’un llenguatge entenedor per als espectadors, els mitjans materials amb els quals s’executa, i el món dels pensaments i els sentiments de l’artista.

En una obra d’Arquitectura el primer component serà el més determinant, en haver de complir un programa de necessitats per a uns usuaris concrets. En la pintura, el segon component, que seria un pla de dues dimensions, pot ser molt limitador si el què es vol expressar és en tres dimensions. Una obra d’art abstracta contemporània beuria molt del tercer component, ja que l’espectador entén i és còmplice de l’artista, que individualment vol expressar el que sent, independentment de llenguatges establerts per la realitat exterior i amb la llibertat d’utilitzar els mitjans que li convinguin (materials en dues o tres dimensions, imatges, sons, espais, etc.). En l’Art contemporani aquest tipus d’Art més individual ha anat a més, mentre que en èpoques anteriors l’artista, si bé aportava també la seva individualitat, era sovint l’intèrpret de la col·lectivitat i el que aquesta sentia o havia de sentir.

Com en l’obra d’Art, Huyghe ens defineix també per a l’artista tres components. En el creador de l’obra d’art hi intervenen un pla mental, un pla visual i un pla manual. El primer inclou tant les intencions lúcides i voluntàries, que poden seguir les teories estètiques establertes, com els impulsos del sentiment, les aspiracions que ha d’expressar o alliberar de la seva ànima. El pla visual és tot el bagatge que ha experimentat l’artista, tot el que ha vist, que serà el seu punt de partida. Finalment el pla manual el conformen les seves habilitats, la tècnica apresa i la dependència del material emprat.

A l’hora de valorar els artistes, com passa amb les obres d’art, cada dia es menysprea més aquest tercer pla més tècnic; en època medieval, per exemple, l’artista que pintava els frescos romànics havia de ser un mestre i haver après una tècnica concreta, se’l reconeixia per la seva capacitat en el dibuix, mentre que avui un artista pot crear una obra virtual per ordinador, sense ser un erudit en una habilitat tècnica concreta i només valent-se del què vol expressar.

Els o les artistes, per a executar les seves obres d’art, creen formes que poden tenir origen en més o menys mesura en els tres plans descrits anteriorment. A partir del cervell i les seves estructures de pensament, en el pla mental, la humanitat ha inventat formes que tenen un origen abstracte, com ho són les figures geomètriques simples. Relacionat amb el pla visual, ha pogut crear formes de font figurativa, al voler representar el que observava en la naturalesa, el que se’n diu art realista. René Huyghe ens adverteix d’una tercera font, la que anomena “concreta”, que prové dels objectes creats per les necessitats tècniques, amb formes que generades a partir d’una utilitat poden passar al camp de la decoració.

Com en l’evolució d’altres conceptes, es pot establir una “llei general” de com les formes poden evolucionar. De la forma sorgida de la còpia d’un objecte real, ja sigui d’origen figuratiu o concret, la humanitat tendeix a la simplificació i a l’ordre, tendeix cap a la forma abstracta. Aquesta, ja lluny de la original, se li donarà inevitablement un nou significat, podent convertint-la de nou al camp de la realitat, en un objecte “real”, o podent esdevenir un símbol.

Més enllà de les formes, qui evoluciona són els artistes. Els tres plans descrits són en constant evolució, sobretot el mental, que es renova constantment i dins d’una mateixa generació humana. El pla visual i el manual evolucionen en la mesura en què les aparences i les condicions tècniques es transformen.

Tot plegat forma part de l’evolució humana. Aquesta també s’expressa a partir de l’escriptura; l’autor ens separa aquí els escriptors del artistes, si bé podem entendre la literatura com a part integrant de l’art, ja que aquesta pot tenir les mateixes funcions alliberadores o impositives en el seu creador o en els seus espectadors (en aquest cas lectors). Huyge fa aquesta separació per a ressaltar el paral·lelisme inconscient que hi ha entre l’art i el pensament d’una època concreta. L’art expressa en imatges una visió del seu temps, mentre que el pensament expressa en paraules la noció d’aquest temps. Escriptors i artistes d’una generació mostren inconsciemnent una posició comuna en el seu temps.

D’aquí l’autor del text fa una crítica a certs artistes contemporanis, els quals saben massa del seu temps i han perdut aquesta inconsciència que els hauria de fer originals; actuen no tant per instint o necessitat, sinó seguint una intel·ligència lògica, influïda directament per l’entorn, pel què potser es pensen que s’espera d’ells. El pas del temps i la perspectiva històrica els arribaran a jutjar com es mereixen.

En tot cas, l’Art té una finalitat comuna en tots els temps, que és la cerca de la bellesa. La bellesa és fruit de l’ambició de cada artista per a aquesta cerca, en el moment en què és assolida amb èxit, quan s’ha fet amb qualitat. Com que hi ha infinites maneres d’arribar-hi, i aquestes estan en constant evolució, es pot dir que la bellesa no es pot jutjar, sinó que “se sent”. La qualitat no es pot mesurar, depèn del do i de l’esforç tant de l’artista com de l’espectador, per tant no hi ha cap fórmula que ens indica com hi hem d’arribar. Simplement hem d’aprendre a sentir-la, en cada forma i context, i, ens diu Huyghe, un recorregut per la Història de l’Art n’és el millor aprenentatge.

Tal com hem vist, però, l’Art no només crea bellesa, sinó que neix de l’intercanvi que l’Home, amb un coneixement lúcid, té amb el seu entorn. La Humanitat ha creat des dels inicis objectes reals, no només per a una utilitat física (eines), sinó també per representar o expressar. L’Art, existent a partir d’aquests dos fets, satisfà en l’Home la superació de dos límits que imposa la naturalesa, el seu entorn: la inevitabilitat del pas del temps i el poder compartir amb els demés el nostre món interior lúcid. Per al primer representa, “imprimeix” per sempre una memòria efímera, per al segon expessa el que sent a la comunitat.

Amb les creacions derivades del representar i expressar, les obres d’art, l’Home transporta al món material reflexos del seu món interior i del món exterior que l’envolta; els reflexos d’aquest últim ho són a la vegada del primer, en ser una interpretació pròpia del segon. D’aquí la importància en la comprensió de la psicologia de l’artista, i en la constatació d’una ànima o món interior propi de l’Home. L’Art, com a intermediari entre l’ànima de l’home i l’entorn o univers, dóna forma a aquest món interior, a la vegada que pot donar una ànima a una forma del món exterior per fer-se-la seva.

Bibliografia:

E.H.Gombrich, Història de l’Art, Trad. de Dolors Udina, Barcelona (2002): Edicions Columna.

AA.VV., Histoire de l’Art, París (1995): Hachette Éducation.


1.Introducció de la seva obra “L’Art et l’Homme” (1958-1961)

[2] Materialisme: “Doctrina filosòfica que estableix la matèria com a constitutiu fonamental de la realitat. Afirma, doncs, no sols la independència del real respecte al pensament humà, que n'és reflex, ..., sinó també la matèria com a substrat darrer de l'univers, .... En establir la prioritat de l'ésser sobre el pensar i de la natura sobre l'esperit, fa d'aquest pensament i del mateix esperit formes específiques d'existència de la matèria, al caràcter d'immanents a la qual resten, per tant, reduïdes.” (www.enciclopedia.cat).

[3] Aristòtil: Filòsof i científic grec, 384-322 aC.

[4] Waldemar Déonna, Cannes 1880 – Ginebra 1959.

Henry Focillon, Dijon 1881 – Connecticut, 1943.