dissabte, 6 de febrer de 2010

Sobre la Pesta Negra, a partir del comentari d'un fragment del Decameró de Boccaccio

Aquest fragment de text forma part del preàmbul del Decameró. El Decameró és l’obra culminant de l’escriptor italià Giovanni Boccaccio, i és considerada la millor obra de la novel•lística medieval, en la qual ja hi apareixen elements renaixentistes. Escrita entre els anys 1349 i 1351, consta d’un recull de cent contes el narrador dels quals són set dones i tres homes que han fugit del pas de la Pesta per Florència l’any 1348, que l’escriptor visqué en primera persona.

En el text, doncs, Boccaccio ens situa a la ciutat de Florència l’any 1348 quan hi arriba la Pesta. Aquesta arriba d’orient enviada per Déu, on ha deixat una gran mortaldat, i de res no serveixen les mesures, higièniques o religioses, que es duen a terme.
Primerament ens descriu els efectes de la malaltia, els primers símptomes de la qual eren la sortida de protuberàncies a les aixelles i l’engonal. A diferència d’orient, ens diu Boccaccio, on el principal indicatiu era que els malalts tenien hemorràgies nasals. Posteriorment aquestes protuberàncies, anomenades bubes, s’escampaven per tot el cos produint taques negres a la pell 1. Al tercer dia d’aparèixer aquest símptomes, i sense cap altra febre o complicació, gairebé tots els malalts morien sense que cap metge hi pogués trobar remei. Que no existís remei féu proliferar falsos metges que s’aprofitaven de la situació.
La Pesta s’escampava als sans només amb qualsevol cosa que hagués estat en contacte amb un malalt; i no només entre els homes, sinó que també podia afectar als animals. L’escriptor relata l’experiència pròpia d’haver vist morir un porc poc després d’haver potinejat els parracs d’un mort per la pesta.
Els que quedaven vius patien per no agafar la malatia i gairebé tots acabaven fugint dels malalts i de tot el que els envoltava. Boccaccio en descriu diferents actituds, tot i que totes tenien en comú el fet de fugir dels malalts. N’hi havia que creien que vivint apartats en l’austeritat i sense excessos els protegiria del mal, a la vegada que d’altres opinaven el contrari, i es llençaven als plaers sense mesura, portats per la idea que potser acabarien morint. Una tercera opció era intermitja entre les altres dues, però enlloc de tancar-se sí que anaven d’un lloc a l’altre tot protegint-se amb flors o herbes aromàtiques, que utilitzaven acostant-les al nas per no respirar pudor de mort. Finalment hi havia els que ho deixaven tot i fugien de les ciutats.
Però en morien de totes aquestes opcions, i el que sobretot constata Boccaccio és l’abandó dels malalts, encara que fossin els propis fills. Davant d’això, els malalts només es podien refiar o bé de la caritat d’amics, que eren en aquest cas molt escassos, o bé de l’avarícia dels criats, ara en una situació privilegiada; molts van intentar fer-ne negoci però la majoria acabaven malalts i morint.
Se sorprèn que fins i tot hi havia homes servint a dones, que davant la calamitat perdien el pudor a ensenyar les seves intimitats; i això portava, segons creia l’autor, que si es salvaven fossin llavors més deshonestes.
A causa de la gran mortaldat desaparegueren hàbits que la població ja no podia seguir. El culte als morts passà del ritus habitual, amb el mort acompanyat per la família, a morts solitàries que acabaven sent anònimes i sense planys per part de ningú, fins i tot amb burles per part dels vius.
La mort a les classes baixes i mitjanes era un espectacle miserable, perquè gairebé tots morien i s’amuntegaven pels carrers. Si s’ajudaven entre ells i recollien els cadàvers no era per compassió sinó per por que la putrefacció els perjudiqués; portaven els morts a les portes perquè els passessin a recollir, posant-los sobre taulers o en taüts compartits. Així, també compartien pregàries i sepultura, en nombroses fosses comunes que es van haver de fer. S’ocupaven de la mort de les persones com qui s’ocupa de la mort d’unes cabres, compara Boccaccio.
El text ens parla també del camp, que no se’n va salvar; allí la situació encara era més dificultosa, car es podia donar menys servei als malalts i morien famílies senceres. L’autor ens explica sorprès que part del bestiar seguia pasturant i fent el camí de tornada a casa sense els amos, com si res no hagués passat.
Entre el març i el juliol d’aquell any, ens informa, fins a 100.000 morts van haver-hi dins les muralles de Florència. Boccaccio acaba aquest fragment de text amb laments per la pèrdua de vida en molts palaus i cases, per l’extinció de llinatges, i per persones que d’un dia per l’altre esdevingueren malaltes i moriren.


Som davant d’un text de gran valor pel què aporta d’experiència personal, d’algú que va viure i veure l’episodi amb els propis ulls dos anys abans. A la vegada, però, cal anar amb compte per la subjectivitat inevitable del document. Podria ser fàcil la invenció de certes anèctdotes 2, més encara venint d’un escriptor al qual se li han de suposar virtuts imaginatives; i tenint en compte que és un supervivent de la catàstrofe, l’exageració seria d’allò més normal. El cas del porc que mor gairebé a l’acte pot ésser de dubtosa veracitat, així com es pot constatar que la xifra dels 100.000 morts a Florència es va quedar entre les 45 i les 65.000 defuncions 3, dades, tot i amb això, igualment espectaculars.
En tot cas, ens mostra com era i com pensava l’autor, i detallar-nos valors de l’època. Com podrien ser atribuir l’envïament de la Pesta a un Déu justament irat amb els mortals o la distinció entre els atributs d’homes i dones (compassió femenina). O també podríem constatar la picaresca de Boccaccio 4 quan afirma que les superviventes que han estat servides per un home són posteriorment més deshonestes, en el sentit en què en aquell temps la societat donava a l’honestedat femenina.


Sabem que l’epidèmia de Pesta Negra va arribar des de l’Àsia per les rutes comercials que envoltaven la Mar Càspia i arribà a Constantinoble l’any 1347. A partir d’aquí, embarcacions genoveses l’escamparen per tota la Mediterrània occidental, i després s’escampà via terrestre cap al nord; l’any 1350 ja havia arribat a tot el món conegut, i encara féu estralls fins ben entrat el segle XV, en diverses onades àmpliament documentades. Es calcula que els deu primers anys moriren 25 milions de persones a Europa (llavors amb 75 milions d’habitants) i 23 milions a Àsia; això suposava en algunes zones més de dos terços de la pobació. La Florència de Boccaccio era, quan hi arribà la pesta el 1348, una de les grans ciutats d’Europa, la primera en patir l’epidèmia. Això portà a que aquest brot de pesta s’arribés a anomenar la “Plaga de Florència” 5.


La Pesta és una malaltia epidèmica causada pel bacil anomenat Yersinia Pestis, que es pot transmetre, a partir de les mucoses o de petits talls a la pell, entre els éssers humans, o bé mitjançant altres animals com les rates, les puces o els polls. De manera general, després d’incubar una setmana, la malaltia s’iniciava amb febres, mal de cap, vòmits, hemorràgies, al•lucinacions, deliris, el coma, i finalment la mort. La variant bubònica, la de l’onada 1348-1350, era la més lleu, amb la mort de “només” la meitat dels qui es contagiaven. Les variants pulmonar i septicèmica eren sempre letals. De brots de pesta ja n’hi documentats a l’època romana, i fins el segle XIX no s’identificà la puça portadora del bacil, que resultà ser paràsita d’un ratolí negre de cua llarga d’origen asiàtic. Amb la presència de ratolins als habitatges de manera normal, la malaltia passà als humans fàcilment.
Tot i que a l’època no es sabien les particularitats científiques de la malatia, sí que metges i autoritats n’intuïen com a causes la falta d’higiene i la corrupció de la matèria orgànica, així com la calor i la humitat com a factors que en facilitaven la propagació. Per això es dictaven mesures 6 per millorar la higiene tal com esmenta Boccaccio a l’inici del text.
Les solucions mèdiques més habituals eren les sagnies, a l’interpretar que les nombroses hemorràgies internes eren fruit d’un excés de sang. Les sagnies es feien o bé obrint una vena amb un bisturí, o bé aplicant sangoneres, un tipus d’anèl•lid de pocs centímetres que xucla la sang. Al buidar-ne fins a mig litre els pacients quedaven tranquils i endormiscats, tot i que a la pràctica això no resolia el problema.
Una pràctica també habitual i que encara empitjorava més l’estat dels malalts, a part de l’horribilitat que suposava, era obrir directament les bubes per buidar-les.


La Pesta Negra s’inscriu en el context de l’anomenada crisi 7 baixmedieval, ja iniciada a principis de segle XIV, o a finals del XIII segons alguns autors. Si bé tradicionalment els historiadors parlaven que l’origen d’aquesta havia sigut la Pesta, avui s’inclou la pesta com a un factor d’agreujament d’aquesta crisi, a la vegada que la pròpia crisi va afavorir en el desenvolupament catastròfic de l’epidèmia.
En aquest període que s’inicia el segle XIV, doncs, es detecta una davallada demogràfica acompanyada per una crisi en l’agricultura que ja no pot mantenir la població, que ha anat augmentant els tres segles precedents. A la vegada la crisi es trasllada a les ciutats, motors de la indústria i el comerç, el bon funcionament del qual depenia en bona mesura de l’excedent agrícola. També hi hem d’afegir els conflictes bèl•lics, com la Guerra dels Cent Anys (iniciada l’any 1339) entre Anglaterra i França, així com les revoltes socials conseqüència de la crisi, com les Jacqueries 8 a França o la revolta camperola de Flandes el 1323.
Les causes de tot plegat són objecte de debat entre els historiadors. Una d’elles és l’empitjorament general del clima, que a principis de segle XIV es va fer més fred i més plujós, provocant anys de males collites i de carestia. L’excedent demogràfic n’és una altra explicació, o bé les inversions improductives dels propietatis rurals i la burgesia mercadera de les ciutats, que invertiren en luxe enlloc d’invertir en millores tècniques i de la producció.
Si en aquest context, hi afegim el pas de la Pesta i la mortaldat que va comportar, podem entendre que la situació esdevingués catastròfica.


L’efecte psicològic que la Pesta Negra provocà en la població fou doblement colpidor. Per una banda provocava terror i histèria, en veient com de dolorosa esdevenia la mort, pel patiment físic que suposava. Per l’altra produí un efecte desmoralitzador; la gent es desinteressava per la feina, no veia sortida a la situació i apàticament es posava a mendicar.
Mentrestant, els clergues predicaven la fi del món i tota mena de calamitats, instant la població a fer processons i penitència per demanar el perdó de Déu, que havia envïat la Pesta pel camí del pecat que havia agafat l’home. La penitència es portava al límit amb el càstig corporal; hi va haver grans grups de gent recorrent Europa tot flagel•lant-se en públic.
A la vegada, s’incitava l’odi cap els jueus, sempre sota sospita per ser considerats els causants de la mort de Jesús, tot culpant-los de les desgràcies. Hi hagueren nombrosos atacs als calls jueus de les ciutats, produint grans matances.


La mort, que fins llavors era vista com a un pas cap a la vida eterna, es vivia amb familiaritat, seguint uns costums i ritus que es vivien, tal com comenta Philippe Ariès, amb resignació passiva i confiança mística. Com indica Boccaccio, la pesta i tot el que suposà d’abandons i fugides, impedí la celebració d’aquests ritus.
Tot i que d’altra banda, aquesta manera familiar de veure la mort s’anava perdent des del segle XII; sobretot a les classes altes, la mort es convertia en el moment en què s’exaltava una biografia particular, individual.
Algun historiador 9 identificà la gran mortaldat causada per la pesta com el causant d’aquest canvi en la concepció de la mort, que a més coincidí amb el sorgiment de la iconografia macabra. Però, aquesta, fou més fruit del sentiment de fracàs provocat per la inquietud de no poder fer prou en aquesta vida, accentuada, això sí, per l’epidèmia que s’endugué tant vells com joves.


NOTES:


1 La pesta s’anomenà “negra” o “bubònica”, per les taques negres o les bubes que apareixien als malalts.


2 Hi ha nombrosos exemples de literatura fantàstica escrita al voltant de la pesta, per part d’escriptors que en van ser contemporanis. Un d’ells fou el frare franciscà Miquel de Piazza, que assegurà haver vist el diable reencarnat en un gos negre amb espases dibuixades a les urpes, quan l’animal atacà una de les nombroses processons que s’organitzaven per combatre “religiosament” la malaltia. Segons ZIEGLER, Ph., The Black Death


3 Segons ZIEGLER, Ph., The Black Death


4 El Decameró era conegut tradicionalment com a un llibre d’obscenitats; avui se’l considera una obra d’art amb variats elements, d’entre els quals els lascius. Segons AA.VV., Gran Enciclopèdia Catalana


5 Segons ZIEGLER, Ph., The Black Death


6 N’és exemple el Regiment de preservació de la pestilència que va escriure per a les autoritats el metge lleidetà Jaume d’Agramunt el mateix any 1348, i que constitueix un resum dels coneixements sobre malalties epidèmiques que es tenien llavors.


7 El terme “crisi” es posa en dubte perquè si bé l’època fou dura i difícil per a la població (pesta, fam, guerres), aquesta “crisi” va suposar el primer pas cap a el capitalisme que havia de substituir un sistema feudal que s’esgotava.


8 Les revoltes camperoles contra les autoritats feudals al centre de França el 1358, s’anomenen Jacqueries per un dels seus líders, Jacques Bonhomme.


9 Segons CHIFFOLEAU, J., Ce qui fait changer la mort dans la région d’Avignon à la fin du Moyen Âge




BIBLIOGRAFIA:


AA.VV., Gran Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona, 1978, diversos volums


BOCCACCIO, G., Decameron, Edición de María Hernández Esteban, Letras Universales, Ed. Cátedra, SA, Madrid, 1994


ARIÈS, Ph., trad. F.CARBAJO i R.PERRIN, Historia de la muerte en occidente. Desde la Edad Media hasta nuestros días, El alcantilado, 28, Quaderns Crema SA, Barcelona, 2000


ZIEGLER, Ph., The Black Death, The Folio Society, Londres, 1997


CHIFFOLEAU, J., Ce qui fait changer la mort dans la région d’Avignon à la fin du Moyen Âge,
dins
AA.VV., Death in the Middle Ages, Leuven University Press, 1983


AA.VV., Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona, 1996, vol.3


AA.VV., Proa Enciclopèdia catalana temàtica, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona, 1998, vol.5


Blanco, Á., La Peste Negra, Anaya, Madrid, 1988


Internet: Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure