Fins a quin punt som (o hem de ser) relativistes?

            Existeix un vídeo de la col·lecció Disappearing World, que realitzat per l’antropòleg anglès Akbar Ahmed, narra la vida dels Pathans afganesos. En les comunitats pathanes la dona s’ha tapar, des de l’adolescència, amb un burka, malgrat que això no significa que, com relata el reportatge, les dones deixin de tenir un paper molt influent en la societat. Mentre que en el reportatge se’ns fa una presentació dels Pathans fins i tot afable, presentant-los com a gent que lluita per mantenir les seves tradicions i costums, la sinopsi feta per la Xarxa Telemàtica de Catalunya (des d’on es pot extreure el vídeo) descriu el “fanatisme”, el “sexisme” o la “desigualtat social” que representen aquestes tribus pathanes, mai descrites així per l’autor.

            L’arxiver/a de l’Xtec actua des de l’etnocentrisme, jutjant el Pathans des d’uns termes, propis de la societat occidental, que poc s’adiuen per a entendre la vida d’aquestes tribus. Per contra, l’antropòleg és partícep del que es pot anomenar relativisme postmodern, pel qual, èticament, no es pot afirmar que una cosa és bona o dolenta de manera absoluta; “tot és relatiu”, depèn de les circumstàncies o les condicions morals establertes per les diferents societats.

            Traslladat a l’epistemologia, les tesis relativistes propugnen que no hi ha veritats absolutes, només de relatives, i que la ciència no seria més que una creença més entre d’altres. El filòsof  nord-americà Paul Boghossian (doctorat el 1987), físic de formació, es posiciona en contra d’aquesta “doctrina de la Validesa Igual” emparant-se en l’existència de fets objectius, i a més, amb l’interès humà per descobrir-los; defensa doncs el privilegi de la ciència que, admet, pot equivocar-se.

            Boghossian ens alerta que aquest relativisme sobre el coneixement prové del consens entorn al constructivisme que s’ha imposat des dels anys vuitanta, en bona part gràcies a la influència del també nord-americà Richard Rorty (1931-2007). El constructivisme defensa que el coneixement s’ha anat “construïnt”, al llarg del temps, a partir de l’entorn social i material en què interactuen els éssers humans. D’aquesta manera el coneixement es relativitza, passa a entendre’s com a depenent del context a on es genera. Les coses, i com aquestes funcionen, serien sempre vistes des d’una realitat social concreta, des d’una descripció particular, i seria difícil copsar-les com a una realitat independent de les nostres ments, que són “construïdes” recíprocament amb l’entorn social.

            No és el que pensa Boghossian, que tracta de demostrar que no tots els fets són construïts, sinó que n’hi ha d’objectius, universals i independents de la ment, que poden donar-se per a tots els individus malgrat aquests hi creguin o no. ¿No sabem que abans que la ment humana es desenvolupés ja hi havia altres formes de vida? Si la nostra ment construeix el concepte d’electró, com podem acceptar que són els electrons els que ens construeixen a nosaltres? ¿És igual de vàlida la hipotesi que els primers pobladors americans van arribar des de l’Àsia, que la que diu que van sorgir de sota terra?

            Segons Boghossian aquestes qüestions-arguments, que semblen òbvies, Rorty les resol a partir del relativisme: un llenguatge, una cultura, ens fan veure i entendre el món d’una manera determinada. I, l’acusa Boghossian, ho fa extenent un relativisme local a un relativisme global que afectaria tots els assumptes del coneixement. Un relativisme local referit, per exemple, als costums (al Japó xarrupar la sopa és de bona educació) és acceptable i comprensible, perquè aquest sí preveu una veritat absoluta: “hi ha mil maneres al món de menjar la sopa”. Però mai ho seria un relativisme global, que porta inevitablement a la incoherència.

            L’argument clàssic de refús al relativisme constata que si “tot és relatiu”, o bé s’ha d’acceptar que aquesta afirmació també ho és, i per tant invalidem la pròpia tesi (que tot és relatiu també seria relatiu), o bé l’acceptem, aquesta sí, com a una veritat absoluta, malgrat que el propi relativisme vol negar aquest tipus de veritats. Boghossian afegeix, doncs, que el problema del relativisme global és que o bé ha d’acceptar la incoherència esmentada abans, o bé queda atrapat en proposicions de tipus infinit: si s’ha d’acceptar un fet a partir d’una teoria que acceptem, aquest fet (acceptar la teoria) l’haurem d’acceptar també a partir d’una teoria que acceptem, que a la vegada haurà de ser acceptada d’acord amb una teoria també acceptada, i així sense poder parar.

            Establint aquesta incomprensibilitat o el fet que el relativisme s’autodesactiva, Boghossian refusa el constructivisme relativista: tots el fets han sigut construïts? No, existeixen fets objectius independents de la ment.

            Richard Rorty, per la seva part, rebutja l’etiqueta de relativista i defensa el seu pragmatisme. Constatant que, amb el discurs lògic sorgit a la Grècia clàssica, l’ésser humà occidental ha necessitat buscar la veritat de totes les coses (“desig d’objectivitat”), Rorty reivindica la satisfacció de l’aportació personal a la comunitat (“desig de solidaritat”) com l’altra manera de donar un sentit a la vida.

            Així, contraposa els realistes, els qui cerquen la veritat en una realitat objectiva, als pragmatistes, que com ell, defensen que la veritat és allò que va bé de creure a la societat i que sempre pot haver-hi una creença millor que l’establerta. Sempre des d’un consens tant ampli com sigui possible, en un coneixement que, com defensa, és “construït”. El pragmatisme sorgeix des d’una actitud escèptica enfront la recerca de veritats absolutes: si hi ha coses que no podrem saber mai, siguem pràctics, o com proposa Rorty, siguem solidaris.

            Però això no vol dir que els pragmatistes siguin relativistes. Rorty es demarca del relativisme defensant que no totes les creences són igual de bones i que el terme vertader no és equívoc, doncs l’inclouen de manera general totes les cultures. Això sí, com el relativisme, pensa que la veritat no pot ser explicada sense tenir en compte el com i el qui la descriu i la justifica; en tot cas, que acusin el pragmatista d’etnocèntric per abonar-se a les explicacions de la seva pròpia comunitat, sabent que n’hi ha de diferents en d’altres societats. Cosa que farà possible, d’altra banda, que aquestes “altres” comunitats puguin ser respectades; Rorty rebutja d’aquesta manera l’obsessió per a les explicacions objectives, que des del realisme de la cultura occidental no deixen de ser, també, etnocèntriques.

            Veiem que el relativisme com a tesi és fàcilment rebutjable i que els filòsofs volen allunyar-se’n. Malgrat això, alhora de comprendre “l’altre” sovint no tenim més remei que relativitzar. És veritat que podem entreveure valors morals universals, com el dret a la vida o la condemna del robatori; ara bé, no és gens fàcil, des del nostre món occidental, jutjar si la vida de la dona afganesa amb burka és més o menys feliç.

Bibliografia:

Alcoberro, R., “El coneixement: problemes i autors”, a Teoria del Coneixement, Barcelona, FUOC, 2006

Boghossian, P. (2006), El miedo al conocimiento. Contra el relativismo y el constructivismo, Madrid, Alianza Editorial, 2009

Cardús, S., “El coneixement com a fet social”, a Teoria del Coneixement, Barcelona, FUOC, 2006

Ferrater Mora, J., Diccionario de filosofía, Madrid, Alianza, 1994

Rorty, R. (1991), “¿Solidaridad u objetividad?”, a Objetividad, relativismo y verdad, Barcelona, Paidós Ibérica, 1996