Sovint ens despertem amb aquella sensació de decepció, d’haver viscut una situació que resulta que no era real perquè estàvem somniant. Quina ràbia! O quin alleujament!, si resulta que mentre somniàvem patíem. La nostra consciència ens fa notar que només dormíem, que no hem sortit del llit en tota la nit. Però malgrat recordar d’una manera més o menys vaga el que hem somniat, és ben cert que mentre ho fèiem ho crèiem ben real: hem sigut ben feliços o hem patit de debò; hem experimentat sensacions que potser ens han fet somriure, de la mateixa manera que ens hem pogut despertar suats.
Però què és el real? I si resulta que el que ara estem visquent, ens sembla que desperts, no és més que un somni? Podríem despertar-nos en qualsevol moment aclaparats, altra vegada, per aquesta sensació efímera de desorientació.
L’escriptor castellà Calderón de la Barca (1600-1681) defensà, en boca de Segismundo a La vida es sueño (1935), “…que el vivir sólo es soñar…que el hombre que vive, sueña lo que es, hasta despertar”.
Aquesta idea, que ha sorgit nombroses vegades a la literatura universal i que és típica del Barroc, dóna peu a l’expressió del dubte sobre la realitat, sobre el que podem arribar a conèixer.
Com podem demostrar la veritat de tot el que vivim o tot el que fem? L’escepticisme ha defensat, al llarg de la història, la impossibilitat d’aquesta demostració. Segons els escèptics no existeix cap opinió ni cap saber que siguin ferms i segurs; però per aquest mateix supòsit un escèptic tampoc podria defensar categòricament aquesta afirmació. És per això que és difícil construir una doctrina escèptica i que l’escepticisme sovint és més una actitud de rebuig a adherir-se a cap dogma establert.
Al segle XVII de Calderón, ens trobem en el marc de la confrontació religiosa entre catòlics i protestants. La supremacia i la “veritat” de l’Església romana quedaren contestades per la Reforma , fet que provocà una crisi existencial en el saber occidental. Això incentivà de nou l’escepticisme, que ja havia tingut els seus primers pensadors a la Grècia clàssica amb els sofistes o amb Pirró, el primer escèptic considerat com a tal.
Mentre el teatre Barroc, de la mà de Calderón o de W.Shakespeare (1564-1616), expressava aquesta idea de l’existència com a un somni, aparença o il·lusió, René Descartes (1596-1650) dubtava també de tot però maldava per trobar algun coneixement indubtable. Nascut a França i establert a Holanda després de voltar món enrolat a diversos exèrcits, aquest matemàtic de formació prengué una actitud escèptica radical. Però no des del convenciment que no es podria saber mai la veritat sobre els misteris de la natura o l’univers, sinó com a mètode per trobar alguna cosa que fos indubtablement certa.
El 1641 publicà les seves Meditacions metafísiques, després de madurar el que ja havia presentat anònimament a el Discurs del mètode (1637). Descartes consagra la seva primera meditació a “les coses que es poden posar en dubte”: totes. Des de les opinions del pensament oficial fins a la pròpia realitat material del món exterior, tal i com també féu La vida es sueño. Si de vegades ens n’adonem que els sentits ens enganyen, per què no podrien fer-ho contínuament i sense adonar-nos-en? Com ens explica el filòsof francès, és difícil negar l’existència, per exemple, de l’habitació a on ens trobem i dels objectes que hi percebem; però bé que els bojos poden creure viure en un món que no existeix. Qui ens pot demostrar que no ho som nosaltres mateixos, de bojos? De la mateixa manera, bé que mentre somniem també creiem en l’existència d’un món que després resulta que no és real. En definitiva, hem de dubtar de tot el que percebem a través dels sentits.
Ara bé, sigui veritat o mentida el que percebem (desperts o en somnis), aquestes percepcions han d’ésser representació de coses reals. D’algun lloc o altre ho ha d’haver tret, la nostra imaginació; a diferència del que expressava Calderón, no pot ser que tot sigui matèria dels somnis. La imaginació, segons Descartes, construeix entitats complexes i inexistents a partir d’elements més simples, d’idees, que sí han d’existir.
L’argumentació prossegueix amb la posada en dubte de les ciències empíriques (la física, l’astronomia, la medicina): els teoremes que exposen es construeixen a partir de veritats simples, percebudes a través dels sentits i per tant incertes. Per contra, les matemàtiques (l’aritmètica, la geometria), ciències que no tracten objectes sensibles sinó abstractes (nombres, figures), sembla que no haurien de fer-nos dubtar. És a dir, podem dubtar que dos més dos fan quatre? Doncs Descartes, que vol portar el dubte a l’extrem, es planteja un Déu que ens podria enganyar en aquest aspecte. Potser resulta que dos més dos no fan quatre, i que Déu, el qui o el què ho ha creat tot, ens està enganyant. És més, i si fóssim governats per un “geni maligne” que ens imposa les seves mentides? És per això que cal, per intentar trobar alguna certesa, obstinar-nos en dubtar de tot: si no ens creiem res, res ens podrà imposar aquest suposat “geni maligne”.
Fins aquí Descartes acreditaria la impossibilitat del coneixement. Però ell tingué la necessitat de trobar alguna cosa indubtable per viure tranquil. Així, inicià la segona meditació amb el plantejament més famós que va postular: la veritat de la pròpia existència. Tot al nostre voltant pot ser ficció, però en tant que pensem, que imaginem o que podem ser enganyats, existim![1].
A partir d’aquesta primera veritat indubtable se’ns porta a la següent qüestió: d’acord, existim, però què som? Després d’alertar-nos en no confondre’ns en quelcom que no som, com és un cos humà, l’únic que pot afirmar és que som una cosa que pensa, ja que el cos és una forma material que no s’escapa del dubte.
D’aquesta manera, Descartes establí el dualisme, la oposició, entre una realitat exterior formada per les coses materials, la res extensa, i aquesta cosa que sóc i que pensa, la res cogitans. Aquest jo immaterial no és l’ànima entesa com a un alè escampat pel cos que havíem cregut ser, sinó el jo com a un enteniment, una raó o un esperit; en definitiva, una consciència subjectiva.
Aquesta consciència sabem del cert que dubta, entén, afirma o nega, vol o no vol, imagina o sent. Tot plegat es pot executar de manera equivocada, podem imaginar o sentir coses falses, i per tant no seria garantia de veritat, de coneixement. Descartes exemplifica aquest procés amb la relació entre el meu enteniment i un tros de cera, que fonent-la pot prendre infinites formes. Aquestes les percebo amb els sentits (vista, tacte, oïda) però no són aquests els qui em diuen que aquest cos és el mateix d’abans de fondre’l, perquè me l’estan mostrant diferent. Ans al contrari, és la meva raó la que emet el judici pel qual sabem que parlem del mateix tros de cera. Insistint, això sí, que podrà ser un judici equivocat, però en tot cas executat per un jo existent. I perquè la raó pugui emetre que “això” és un tros de cera, hi ha d’haver per força una idea innata del tros de cera; és a partir de l’existència d’aquestes idees innates que Descartes justificarà l’existència de Déu.
Amb aquests raonaments Descartes féu front a l’escepticisme del seu temps i establí la seva pròpia doctrina, el racionalisme cartesià, sent considerat l’iniciador de la filosofia moderna.
Sempre que hi ha una “filosofia oficial”, els seus contraris poden ser encasellats en un escepticisme que pot ser qualificat de trist o desesperat, per acceptar la incapacitat del coneixement, o fins i tot perillós si deriva en nihilisme[2]. Perquè si de fet considerem que res no existeix, que tot és una ficció, qui ens privaria de satisfer, per exemple, un impuls de matar en un determinat moment? El personatge de La vida es sueño ens emplaça a reprimir “esta furia, esta ambición”, ja que no val la pena patir si tot és un somni; però si és així, val la pena reprimir els sentiments negatius? De seguida tornaríem a la necessitat, com experimentà Descartes, de conèixer alguna cosa vàlida a on agafar-nos.
En una altra manera de veure-ho, el filòsof contemporani Fernando Savater (n.1947) exalta l’escepticisme com a una manera d’entendre la vida, acceptant els propis problemes existencials i no fent-los extensibles als demés. Quan això passa, segons aquest autor, és quan es generen tiranies, sistemes filosòfics o doctrines religioses que coarten la llibertat de l’individu. Els escèptics, doncs, lluny de ser gent amargada, serien persones felices i sense afany de fer de missioners o pedagogs. En definitiva, altre cop l’escepticisme com a recepta contra el dogmatisme; ara bé, podria ser avui, aquest escepticisme, el dogma d’una societat cada vegada més egoïsta i poc preocupada pels valors?
Bibliografia:
Alcoberro, R., “El coneixement: problemes i autors”, a Teoria del Coneixement, Barcelona, FUOC, 2006
Ferrater Mora, J., Diccionario de filosofía, Madrid, Alianza, 1981
Gaarder, J. (1995), “El Barroc…de la matèria de què estan fets els somnis…”, a El món de Sofia, trad. E.Folch i T.Hoverstad (1995), Barcelona, Empúries, 2001
Popkin, R.H., La Historia del escepticismo de Erasmo hasta Spinoza, México, FCE, 1983
Savater, F., “Contra la immaculada Concepción”, a Subirats, H., El escepticismo feliz y otros ensayos, Madrid, Mondadori, 1989, pàgs.9-11
[2] Doctrina que nega radicalment la possibilitat del coneixement. El corrent nihilista, dogmatització de l'escepticisme i vinculat sovint amb el pessimisme, es caracteritza per una actitud negativa i anihiladora respecte a tot. En la seva dimensió pràctica suposa una desvaloració dels valors superiors. [extret de www.enciclopedia.cat]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada