L'Escola Regional Francesa i l'escola de la Regió Nodal

L’Escola Regional Francesa fou la iniciadora de la Geografia Regional, aquella geografia en què la “regió” passà a ser l’objecte d’estudi. A la segona meitat del segle XIX, en el context de l’auge de l’imperialisme europeu, que sol·licitava i possibilitava informació sobre els nous móns que es colonitzaven, i en el marc ideològic d’un possibilisme contraposat al determinisme, sorgí la figura de l’historiador francès Paul Vidal de la Blache (1845-1918).
Vidal de la Blache esdevingué, amb el seu mètode geogràfic, el pioner en donar a la geografia un rang acadèmic propi, diferenciat de la història i de les altres ciències socials. I ho féu en entendre la regió com a el lloc a on es donaven els resultats de la relació entre l’home i el medi que habita. El possibilisme considerava l’home com a agent actiu en el modelatge de la superfície terrestre, és a dir, com a element que posa al seu servei l’entorn natural que ocupa. D’aquesta manera, no només convertí la geografia en la ciència dels “llocs”, sinó que evità també la divisió entre la geografia humana (geògrafs historiadors) i la geografia física (geògrafs geòlegs). Els conceptes de la seva geografia s’anaren desenvolupant en articles a la revista Annales de Géographie, que foren recopil·lats pòstumament a Principes de géographie humaine (1922).
Amb els seus deixebles donà prestigi internacional a l’Escola Regional Francesa, que rastrejà tot França i el mètode de la qual s’exportà a d’altres països, com a Catalunya de la mà de Marc-Aureli Vila. Aquest estudi regional propugnava la redacció de monografies, en què es descrivia la regió a través de l’observació: és a dir, després d’un treball de camp i a partir de la realitat, tot evitant les idees a priori. S’havia d’observar la població (densitat, moviments, distribució), com aquesta s’adaptava al medi i quina importància prenien els transports i comunicacions. Cada regió havia de reunir, com a un tot, uns trets físics i històrico-culturals (relació home-medi) propis i específics, diferenciats de les regions contigües; així, més que interessar-se per uns límits físics, el límit de la regió venia marcat pel “gènere de vida” que tenien els seus habitants1. La regió, doncs, esdevenia la unitat espacial més convenient per estudiar les relacions entre l’home i el seu medi (objectiu de la ciència geogràfica), i es materialitzava visualment en un determinat “paisatge”, que coincidia amb una regió natural, un medi físic, al que es donava gran importància com a generador d’una cultura determinada.
Al mateix Paul Vidal de la Blache no se li escapà que aquesta metodologia que funcionava tant bé a la França rural, trontollava alhora d’estudiar espais a on la industrialització feia no tant evident aquest procés de regionalització. En àrees industrialitzades, més que un estudi de les relacions entre la societat i el seu medi, el que era més susceptible de ser estudiat serien les ciutats i les relacions amb les seves àrees d’influència.
Per aquesta raó, després de la Segona Guerra Mundial, en un context global de creixement espectacular de les ciutats, la Geografia regional entrà en declivi: fins llavors no havia redefinit els seus conceptes inicials i s’havia ocupat de seguir fent estudis allà on el mètode sí funcionava. Així, les monografies regionals acabaren sent vistes com a simples descripcions de certes àrees, sense cap sentit científic.
Fou cap als anys setanta que la geografia visqué una revolució davant la “regió descriptiva” estàtica: la regió entesa com a el resultat de fluxos econòmics, culturals, socials o poblacionals. Empesos per un afany científic de modelitzar, i de reviscolar així la geografia com a ciència, els geògrafs R.J.Chorley i P.Hagget publicaren el 1967 Models in geography. En aquest llibre retornaven a la regió, definida ara com a dinàmica, el paper d’àrea a on es recull la informació i a on s’aplica la metodologia en la Geografia Humana.
Aquests “fluxos” s’han d’establir entre diferents punts, anomenats nodes, que queden jerarquitzats, doncs no tots els fluxos o moviments assoleixen el mateix volum. Així, aquest model s’adequa a la realitat física de les ciutats i les seves àrees d’influència, que formen el que s’anomenen Regions Nodals. En aquestes, s’estableix una dependència recíproca entre un assentament humà principal, generador de cultura i economia, i uns altres nodes secundaris interrelacionats en xarxa (mitjançant diferents fluxos). Malgrat aquest esquema linial i puntual, per a l’estudi regional s’abarca també les superfícies inherents a cada un dels nodes, que en definitiva són un concepte abstracte. De la mateixa manera, també es té en compte el temps, en veure com progressa per la xarxa un determinat flux, i com aquest influeix en els canvis en la regió.
Amb aquest model es podrien abarcar escales completament diferents, per això calia anar alerta en establir uns límits que permetin que el recull de dades sigui fiable (a més gran escala, més gran ha de ser la mostra).
La “regió”, en aquest cas establerta a partir d’un esquema nodal, tornava a ser la protagonista en l’estudi de la relació entre l’home i el seu medi.


Referències bibliogràfiques:

Pallarès, M. i Tulla, A.F. (coordinadors), Geografia Regional, Barcelona, FUOC, 2008

Baylina, M., El paper i l’obra de Paul Vidal de la Blache, Apunts Geografia Regional UAB