dimecres, 17 de febrer de 2010

"Tristos Tròpics"


L’antropòleg francès d’origen belga (Brussel·les, 1908-2009) Claude Lévi-Strauss publicà el 1955 aquest llibre, Tristos Tròpics, centrat en els viatges que féu al Brasil la segona meitat dels anys trenta.
            L’autor fou professor a São Paulo (1935), excusa per la qual anà a parar al Brasil, a Nova York (1942) i a París (1950), i representa el corrent teòric de l’estructuralisme. Per a Lévi-Strauss la cultura, tal i com s’expressa en l’art, els ritus i els patrons de la vida diària, és una manifestació de l’estructura de la ment humana[1], la qual funciona segons uns mecanismes que són universals. Així, la seva manera d’entendre els fenòmens culturals es pot comparar amb l’estudi de la lingüística de Jakobson[2], i ha begut de la influència de Sigmund Freud[3] i de Karl Marx[4]. D’altra banda, fou deixeble de Marcel Mauss (1872-1950), fill de l’escola sociològica durkheimiana[5], i format teòricament a partir de l’escola boasiana[6] i del funcionalisme estructural[7] britànic, les tres escoles a partir de les quals formà la seva epistemologia pròpia. Amb Tristos Tròpics Lévi-Strauss ens mostra el seu mètode antropològic i expressa nombroses reflexions que entren en el camp de la psicologia.

            El llibre s’inicia amb una crítica als relats de viatges, que segons l’autor són escrits sobre experiències que ja no hi són, ja han passat, i pensats en el què vol llegir el lector. Escriu el record de la seva partida en vaixell cap al Brasil, amb un accidentat (burocràticament parlant) pas per les Antilles. L’autor fa un repàs a la seva trajectòria personal, en com esdevé etnògraf, la seva “vocació autèntica”, havent estudiat una filosofia que no l’omple del tot.
            Arribat al Brasil, on podrà combinar la docència amb la investigació etnogràfica, el llibre ens transporta a través del seu record a l’Índia, on descriu un ambient angoixant, produït per l’aglomeració humana, sinònim de brutícia i de servitud, provocada per l’excedent humà. És una comparació entre aquest tròpic “abarrotat” i el “vacant” que representa el situat en el continent sud-americà on acaba d’arribar.
            Retornat el pensament al Brasil, doncs, s’inicia la seva descripció dels viatges per trobar-se les primeres tribus a conèixer. Primer els Caduveus, destacant sobretot les pintures que es fan a les cares, i després els Bororo, on es centra en la descripció del seu poblat circular com a representació de l’organització social.
            Després d’un retorn efímer a París, Lévi-Strauss investigà els Nambiquara de la zona mesetària del Brasil, tant injustament coneguts pels seus enfrontaments amb l’home “civilitzat”; l’aproximació a aquesta tribu es fa a través d’una fracassada i decadent línia telegràfica. Finalment, descobreix el paisatge selvàtic anant a estudiar els Tupí-kawaíb.
            El llibre es clou amb el “retorn”, un retorn centrat en els seus pensaments i reflexions personals sobre els viatges que ha fet, i qüestionant-se sobre la seva integració a la societat que el va veure néixer, inadaptació que potser és el que l’empeny a estudiar altres societats. El relat torna a l’Índia altra vegada, per comparar les societats les quals la religió hinduista, l’islam, el budisme i el cristianisme modelen.

            L’autor, en aquest relat de viatges i pensaments, ens mostra una gran erudició. L’interès i les referències a altres estudiosos, el que han dit sobre els seus objectes d’estudi predecessors seus, van sortint a l’obra. Hi ha molt d’èmfasi en comparar-se amb els primers exploradors-colonitzadors europeus del s.XVI, en com fou llavors la seva experiència amb els indis i el “Nou Món” i en com ho experimenta ell al s.XX. També es detecta un enorme interès per la diversitat biològica, amb descripcions acurades tant de plantes i arbres com d’animals. Les descripcions dels diferents paisatges per als quals transcorre el relat, des de les enganxoses zones pantanoses fins a la profunda selva verda, fan que el lector pugui “viatjar-hi”.
            Paral·lelament, Lévi-Strauss ens mostra que un antropòleg, a més de ser un erudit, si es vol fer treball de camp, almenys als tròpics, ha de tenir també molt d’”estómac”. Doncs cal suportar coses que per als europeus poden ser fastigoses, com la presència de boes enormes, o el fet de menjar cucs i d’altres insectes llefiscosos. I, evidentment, condicions climàtiques a les quals aquí no hi estem acostumats, a part de l’absència de comoditats en el transport, tant pel que fa amb el medi com pel que fa al mitjà (a peu, sobre bous, etc.).
            Abans d’entrar en contacte amb els indis, a qui portarà obsequis per intercanviar per objectes, cal contactar amb els intermediaris que el portaran cap a ells, i que sovint representen formes de vida provinents de la decadència de les cultures indígenes, produïda quan entren en relació amb el món occidental. La preocupació per la desintegració física i cultural d’aquestes societats és en l’autor manifesta.
            Amb la convivència amb les diferents tribus, l’escriptor ens pot relatar en el llibre com són físicament, com vesteixen i s’ornamenten, com és la seva organització social i familiar i com viuen al llarg de l’any, amb l’explicació de diverses manifestacions culturals (producció artística, llengua, jocs). El fet de passar d’una tribu a l’altre permet comparacions entre elles, i anar recordant conceptes explicats, que de vegades no són fàcils de comprendre per si sols. A l’edició llegida de l’editorial Paidós hi ha col·leccions de fotos del propi autor que permeten completar les descripcions fetes i posen cara als personatges descrits.

            Tristos Tròpics, doncs, és una obra que combina l’experiència etnogràfica, ja de per si interessant per al lector no introduït en l’estudi de l’antropologia, amb nombrosos conceptes teòrics d’aquest camp, a través del pensament de l’autor que va iniciar el corrent estructuralista, i que a més ens mostra valors morals que de vegades són obviats en la nostra societat.


Bibliografia:

Llobera, Josep R., Antropologia social i cultural, Material docent de la UOC, Barcelona, 2009

Ember, C. R., Ember, M., Antropología cultural, Prentice Hall, Madrid, 1997

AA.VV., Gran Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona (diversos anys).

Bertholet, D., Claude Lévi-Strauss, Universitat de València, València, 2005


[1] Cit. Ember, Antropología cultural, pàg.46
[2] Roman Jakobson (1896-1982) fou el lingüista nord-americà d’origen rus que, amb d’altres col·laboradors, introduí l’estructuralisme en el camp de la lingüística, a partir del Primer Congrés Internacional de Lingüistes el 1928.
[3] Sigmund Freud (1856-1939) fou neuròleg i psiquiatre austríac, fundador de la psicoanàlisi.
[4] Karl Marx (1818-1883) fou filòsof, polític i economista alemany.
[5] Émile Durkheim (1858-1917) incorporà a la sociologia totes les ciències socials. Creia que la manera com està estructurada una societat determina les idees d’aquesta.
[6] L’alemany Franz Boas (1858-1942) fou el pare de l’antropologia als Estats Units. Criticà l’evolucionisme introduint el particularisme històric, corrent teòric pel qual es pensava que un fet cultural s’ha d’explicar a partir dels seus antecedents històrics, rebutjant lleis universals.
[7] Representat per l’anglès Radcliffe-Brown (1881-1955), el funcionalisme estructural introduieix el concepte d’estructura social (tot el teixit de relacions en una societat), la qual es basa en el comportament de la societat.