dimecres, 25 de juliol de 2012

COMENTARI AL TEXT “EL CARÁCTER MODIFICADO DE LA ACCIÓN HUMANA”


El present text configura el primer capítol de l'obra més rellevant del filòsof alemany Hans Jonas (1903-1993)1, El principio de responsabilidad2, amb la qual teoritzà sobre el que hauria de ser una nova ètica, de caràcter deontològic, orientada per primer cop cap a una preocupació pel futur. Com explica l'autor, la naturalesa, esdevinguda vulnerable per l'avanç tècnic de la humanitat, ens reclama el nou deure de protegir-la. Es tracta d'una nova “responsabilitat” que va més enllà de nosaltres mateixos, cap al nostre entorn, encara que sigui al capdavall en benefici del propi ésser humà: com ens diu el nou imperatiu ètic que proposa, cal actuar de tal manera que els efectes produïts no comprometin en el futur la vida humana “autèntica” sobre la Terra.
Així, a mode introductori, en aquest primer capítol l'autor ens descriu com s'ha modificat l'acció humana a partir del progrés de la tècnica moderna, i el per què, doncs, cal canviar l'ètica que ha de regular aquesta acció. I és que fins ara les diverses ètiques existents partien d'una condició humana inamovible, que ara ja no ho és, d'un concepte del “bé” clar, avui indecís per nous dubtes i preguntes, i d'uns límits per a l'abast de l'acció humana, actualment sobrepassats.
Jonas ens ho exemplifica portant-nos a l'Antiguitat, període en què la Humanitat ja esdevingué orgullosa de la seva especificitat i poder dins la naturalesa, però moment en el qual encara percebia el seu entorn inalterable i inesgotable: existia una dicotomia entre la ciutat, és a dir, el medi habitable i conegut, i la naturalesa, salvatge i exterior a aquest medi construït.
D'aquesta manera, les ètiques existents eren antropocèntriques, no posaven interès a les accions sobre objectes no humans, i tenint l'ésser humà una essència constant, eren ètiques del present, que jutjaven la moralitat en un context immediat.
Ara bé, en el moment en què es pren consciència de la vulnerabilitat de la naturalesa, la qual podem alterar perillosament, aquesta passa a estar sota la nostra responsabilitat i per tant l'autor ens convida a reflexionar sobre aquesta limitació antropocèntrica: ara cal buscar un “bé”, una moral, per a l'actuació sobre coses extrahumanes. De la mateixa manera, aquesta vulnerabilitat ens suscita un interès per a la conservació del medi, que ens fa travessar els límits del context temporal immediat: ara ens interessa també el futur.
L'ètica tradicional no deixa d'existir en el dia a dia, en l'esfera més privada de cadascú, però l'ascens imparable de l'homo faber, amb capacitat d'actuar sobre la totalitat de la naturalesa, posa de rellevància la nova ètica que per força va dirigida a la col·lectivitat, a l'esfera pública. Jonas ens proposa llavors el nou imperatiu ètic, dirigit a la política pública, tot recordant l'imperatiu categòric de Immanuel Kant (1724-1804), que basat en la raó s'adreçava a l'individu. Si Kant formulà “obra de tal manera que puguis voler també que la teva màxima es converteixi en llei universal”, Jonas proposa “obra de tal manera que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència d'una vida humana autèntica a la Terra”.
Queda clar en el nou imperatiu de Jonas la preocupació pel futur, en fer referència a una “permanència” que pot no estar assegurada. L'autor prossegueix fent un repàs a tres formes d'ètica anteriors que també miren al futur, si bé d'una manera ben diferent a la que ell proposa. Es tracta de les que es formulen a través de les religions que postulen un més enllà per al qual cal preparar-se, a les derivades de l'actuació dels governants, que han de pensar en mantenir un ordre establert, i a les generades per arribar a una utopia.
Un darrer apunt en aquest capítol primer és el recordatori que aquest avenç de la tècnica no només s'aplica a la naturalesa exterior, si no també a la pròpia humanitat. Jonas fa esment a les noves capacitats de prolongar la vida, controlar la conducta i manipular genèticament les persones que han de néixer. Tot plegat genera una sèrie de preguntes sobre la seva conveniència, i sobretot, sobre les seves conseqüències: com pot afectar a l'individu saber-se eternament jove? Quins models poden prendre els homes i les dones manipulats genèticament? Algú podria arribar a manipular les masses a través dels fàrmacs?
L'autor reconeix un cert caràcter utòpic o futurista en aquestes qüestions, però desconeixent fins a on pot arribar el progrés tècnic, i sabent dels desigs i inquietuds de molta gent, convé plantejar-les per assolir una humilitat que s'ha perdut amb el poder que ens ha donat la tècnica. Cal que sigui aquesta nova ètica la que hi teoritzi, per donar eines i idees a uns governs que només poden treballar per als interessos presents.
El capítol es clou posant èmfasi en aquest poder “màxim” del qual a la vegada se'n té un coneixement “mínim” de les seves conseqüències, a més en el moment en què existeix aquest buit ètic sobre el nou abast de les accions humanes. Havent destruït en la nostra societat la categoria del sagrat, i havent-se desvalorat la virtut i la saviesa, Jonas advoca per presentar la “por” a un futur imprecís com a punt de partida del seu imperatiu i de la nova ètica que cal construir.

Textos i bibliografia consultada:
Terricabras, J.M. (coordinador), Ètica, filosofia moral i política, Barcelona: FUOC, 1999
-Què se'ns explica sobre la bioètica en el mòdul?
La bioètica com a disciplina apareix a Amèrica del Nord a inicis dels anys setanta, en preguntar-se, a l'entorn del debat sobre com millorar la vida dels malalts, pel valor i el sentit de la vida. Davant l'aplicació de la biologia i la tecnologia en els pacients de manera indiscriminada, la bioètica fa un toc d'alerta recordant que l'ésser humà no és una màquina, sinó un individu actiu i subjecte de drets inalienables.
S'esmenten diversos teòrics i les definicions que han donat de la bioètica, que pot recollir diferents debats i qüestions amb respostes contradictòries. En tot cas, s'atorga a la vida humana una dignitat que pot ser posada en entredit per quatre “adversaris” que cal evitar en les ciències de la vida: la ignorància, el dogma, la màgia i el lucre. De la mateixa manera, la bioètica s'enfronta al cientisme, per al qual tot se soluciona amb més progrés científic (obviant l'ésser humà com a persona), i també al positivisme, que defensant el mètode científic en exclusiva, deixa de banda els termes més subjectius.
A continuació es fa referència a Hans Jonas, al seu principi de responsabilitat i a l'heurística del temor: hem de ser responsables envers la humanitat futura i envers nosaltres mateixos, i aquesta responsabilitat emana de la por a les possibles conseqüències adverses de les nostres accions.
Aquesta responsabilitat és el primer principi de la bioètica, per bé que s'enumeren quatre principis específics per a la disciplina: el d'autonomia de l'individu dotat de consciència, que no pot ser forçat a rebre cap tractament sense el seu consentiment; el de la justícia, entenent que tots els individus han de gaudir de les mateixes condicions; el de la beneficència, és a dir, cal fer el bé (el bé segons el criteri de cadascú per no contradir el principi d'autonomia); i finalment el de no-maleficència, que afirma que, si no se sap o no és possible fer el bé, almenys cal no fer el mal.
Hi ha un apartat dedicat a la bioètica feminista, que ha pres rellevància pel paper protagonista de la dona en la reproducció i en les pràctiques ginecològiques, i perquè tradicionalment són les dones les que han fet el paper d'infermeres. Així, des d'aquest corrent s'ha introduït el principi de la cura, que posa èmfasi en el paper que juguen els cuidadors o cuidadores (l'autora Carol Gilligan defineix una psicologia específicament femenina per a aquesta capacitat) en el benestar del pacient. Aquest principi, basat en la solidaritat que practiquen els individus, ss contraposa segons aquest corrent al de justícia, que es considera patrimoni del estats.
Completant els tres camps de domini de la bioètica descrits en un apartat anterior (reproducció, genètica i neurologia), el darrer punt ens introdueix en els debats sobre l'avortament i l'eutanàsia, i la qüestió fonamental sobre la qual pivoten, el concepte de vida: cal tenir present que una vida humana digna de ser viscuda inclou tant el fet biològic com el fet personal (consciència i domini d'un mateix, el sentit del passat i el futur, i les capacitats per a la relació social, etc.).
1Format a Alemanya i deixeble de Martin Heidegger (1889-1976), als anys trenta, amb l'ascens del nazisme, emigrà cap a Palestina per la seva condició de jueu. Participà en la Segona Guerra Mundial de la mà de l'exèrcit britànic, i visqué posteriorment l'inici convuls de l'Estat d'Israel. Per dedicar-se a la filosofia marxà el 1949 cap a Amèrica del Nord, primer al Canadà i després, a partir de 1955, als Estats Units on s'incorporà al New School for Social Research de Nova York.
2H. Jonas (1979), El principio de la resposabilidad, Barcelona: Editorial Herder, 1995