El
filòsof australià Peter Singer (Melbourne, 1946) escrigué aquest
text com a capítol final del seu llibre Ètica pràctica1.
En aquesta obra d'ètica aplicada, l'autor repassa diversos problemes
pràctics com són els drets dels animals, l'avortament o
l'eutanàsia, i dóna la seva resposta a la qüestió “què hem de
fer?”, entenent que a priori el què busquem i el què cal fer és
actuar moralment. Ara bé, un cop proposades les seves solucions, en
el capítol que comentem fa un pas més i es pregunta “per què hem
d'actuar moralment?”. I és que, com esmenta, davant les respostes
que ell dóna a aquests problemes hi pot haver qui les acati,
estant-hi d'acord, altres que creguin que hi ha solucions millors,
podent ser contràries, i encara un tercer grup que li dóni la raó,
però que en canvi no apliqui, o no vulgui aplicar, les seves
propostes: “d'acord, això és el correcte, però per què
fer-ho?”. És a través d'aquesta darrera reacció que sorgeix la
qüestió que encapçala el text.
En
primer lloc Singer reclama la necessitat de fer-se aquesta pregunta,
davant d'opinions que la consideren una qüestió sense sentit, que
no cal fer-se, ja que es pressuposaria que sempre he d'actuar
moralment, de la mateixa manera que es pressuposa que sempre he de
ser racional. Però si l'ètica és la preocupació pel bé i la
justícia2,
la qüestió que ens ocupa és indestriable de l'existència
d'aquesta disciplina filosòfica: quan fem un judici ètic (“això
està bé”, “això ho hem de fer així”), l'hem de fer des de
la imparcialitat i aspirar que sigui universal, vàlid per tothom; en
ètica no val a dir “aquesta és la meva opinió, aquella és la
teva, totes dues són vàlides”.
Això
ens condueix, per l'exigència d'“elevar-nos” per sobre d'un punt
de vista propi, a relacionar ètica i raó. Com s'ha defensat moltes
vegades, des dels estoics fins a filòsofs seguidors de Kant, si per
a l'ètica és essencial la universalitat, i si la raó és universal
i objectiva, actuar racionalment seria actuar èticament. Singer
comparteix les dues premisses, però no pas la conclusió: perquè
davant d'un conflicte d'interessos entre el Juan i la Juana, en
l'exemple citat per l'autor, l'actuació dels dos, convençuts que
actuen moralment després del seu propi jufici ètic, serà
contradictòria. És a dir, podem elevar l'egoisme de tots dos a la
categoria de racional, però no podem universalitzar el seu judici
ètic.
Per
solucionar-ho, s'ha parlat d'una “raó pràctica”, introduïda
per David Hume (1711-1776), que només es deu a la voluntat personal
de cadascú, a l'interès egoista, però que Singer vol refusar si el
que cal és, responent a la pregunta que titula el text, dir que
actuar moralment és racional, convenient, i independent dels
interessos de cada individu.
Així,
l'autor inicia un apartat en què analitza fins a quin punt l'interès
egoista és el motor de la moralitat. I efectivament, segons aporta
Singer, en actuar moralment obtenim quelcom que volem, que afavoreix
els nostres interessos a llarg terme, i se'ns premia socialment
atorgant-nos la “virtut” de ser morals. Ens alerta, però, que
això continua sense respondre'ns a la qüestió plantejada, i que
convèncer a algú d'actuar moralment per aquests motius l'incitaria
a actuar interessadament, no pas moralment.
Malgrat
admetre, doncs, que no és contraproduent acabar justificant l'ètica
en funció de l'interès egoista, l'autor ens apunta que, en tot cas,
en tant que som partíceps d'una vida social, no podem deixar de
preocupar-nos pels motius dels judicis ètics, i ens recorda, a més,
que l'acció moral pot ser independent del que ens diguin des de
fora.
És
en aquesta vida social, pròpia de la naturalesa humana, en què
Singer podria trobar la coincidència entre l'ètica i l'interès
egoista: són valors com la compassió, la culpabilitat o la
benevolència els que capaciten per la vida en societat, la qual, al
seu torn, ens aporta protecció i felicitat. Ara bé, contra aquesta
teoria hi ha el cas dels psicòpates, persones per les quals la
socialització els és completament indiferent, i que poden ser
felices igualment, ja que el sentit de la seva vida és el propi
gaudi.
Així
doncs, l'autor cerca la seva resposta en el significat que podem
donar a les nostres vides. Sense, en la majoria de la gent, una
religió que ens el dicti, aquest sentit de la vida passa per fer
coses significatives: si només ens divertíssim, ens acabaríem
avorrint, no seríem feliços. I és que, ens explica Singer, la
felicitat no és un objectiu final, sinó un sentiment que anem
guanyant a mesura que assolim objectius concrets; per tant, sempre
ens cal anar una mica més enllà, i després encara una mica més, i
sempre una mica més. Així, l'interès egoista inicial que correspon
a cada un dels objectius que ens marquem, sempre queda superat:
saltar sempre una mica més enllà del punt de vista personal és una
impulsió a fer quelcom més del que ens preocupi personalment,
podent assolir, doncs, un cert apropament a aquest punt de vista
universal que ens reclamen les accions morals.
D'aquesta
manera, el fet de fer accions morals queda inclòs a la racionalitat.
I això fa que la qüestió que ens ocupa, que segons conclou l'autor
no té una resposta idèntica per tothom, pugui efectivament ésser
irrellevant: per al mecanisme descrit, hauríem d'actuar moralment.
Per aquells que no ho facin, sempre caldrà la pressió social que
exerceixen les lleis i sancions; i pels que s'arribin a preguntar per
què cal fer-ho, Singer ens tranquilitza dient-nos que aquests sempre
seran els més capaços d'adoptar un punt de vista ètic.
-Quins
són els principals models d'ètica?
Deixant
de banda les teories de la metaètica i l'ètica aplicada, l'ètica
normativa, la que estudia i avalua les normes morals existents, ha
presentat històricament dos models principals: l'ètica teleològica
d'origen aristotèlic, i l'ètica deontològica de la qual Kant és
el màxim representant.
Per a
les ètiques teleològiques, sorgides ja en la Grècia clàssica,
l'explicació a les accions morals suggereix la recerca d'una
finalitat (télos), que no és altra que la de ser més
feliços: el que és bo és agradable, dóna plaer i fa millor la
vida, tant individualment com col·lectivament. Això s'aconsegueix
cultivant la virtut davant d'una vida comunitària, la de la polis,
molt més rellevant que la vida individual. D'aquesta manera, essent
un procés diari, que jutja el què està bé i el que no, que
corregeix, és una ètica que va molt lligada a la vida política.
Aristòtil
n'és el principal ideòleg, fent l'èmfasi en el concepte de
felicitat, però també en foren exemples els epicuris, que preferien
parlar de “plaer”, o els posteriors filòsofs utilitaristes.
L'utilitarisme, sorgit a Anglaterra a finals del segle XVIII, posà
l'ull en l'anàlisi social aportant la idea que les accions són
bones quan aporten el màxim benestar per al màxim d'individus; es
considera un representant actual d'aquest corrent l'autor del text de
l'apartat anterior, Peter Singer.
Les
ètiques deontològiques, per la seva banda, proposen unes regles i
normes abans d'actuar, introduint la noció del deure (deon).
Independentment de si aporta benestar personal o col·lectiu, el bo
és complir amb el deure, complir amb la raó humana. Kant denigrà
l'ètica “dels bons consells” en favor d'una ètica autònoma,
cultivada per cada individu, que a través del coneixement ha de
lluitar per posar el racional davant dels sentiments i els desitjos,
per així aconseguir ser moral.
El
cristianisme primitiu pot ser considerat un tipus d'ètica
deontològica, a on el deure no era la raó humana sinó la llei de
Déu. D'altra banda, les ètiques actuals poden proposar nous deures,
per exemple, envers l'ecologia que ens envolta.
Textos
i bibliografia consultada:
Terricabras,
J.M. (coordinador), Ètica, filosofia moral i política,
Barcelona: FUOC, 1999
1P.
Singer (1979), Ética práctica. Barcelona: Editorial Ariel,
1988
2De
la lectura dels Mòduls de l'assignatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada