dimecres, 25 de juliol de 2012

COMENTARI AL TEXT “LA PAU PERPÈTUA. UN PROJECTE FILOSÒFIC”


L'interès d'Immanuel Kant (1724-1804) per la filosofia política es féu palès amb la publicació, el 1795, d'aquest text en forma de tractat, amb el qual reflexionava i proposava una sèrie de receptes perquè la humanitat pogués assolir la pau d'una manera definitiva. En aquest moment l'autor ja havia fet les seves “crítiques” a la raó pura, a la raó pràctica i al judici, i el segle XVIII, en el qual Europa havia viscut nombroses guerres protagonitzades per l'interès polític (ja no religiós) dels Estats moderns, es cloïa amb la Revolució Francesa (1789-1799).
Abans d'estipular una sèrie d'articles per a la pau entre els estats, el text s'inicia amb una breu introducció en la qual Kant, com curant-se en salut, adverteix que de la mateixa manera que el “polític pràctic” normalment menysprea les idees del “polític teòric” i el deixa dir, també es vegi aquesta publicació com una proposta més, que no comporta cap perill per a l'estat. Seguidament l'autor inicia una primera secció que proposa sis articles preliminars que vénen a ser unes condicions prèvies per a la pau.
El primer és una crítica als tractats de pau que ometen certs aspectes que evitarien que es reprengués la guerra en el futur; en tant que la pau ha d'ésser perpètua, aquesta mena de tractats no poden ser vàlids. El segon prohibeix l'adquisició d'un estat per part d'un altre, ja que els estats no són meres propietats, sinó “societats d'homes” amb una personalitat moral. El tercer article convida la supressió dels exèrcits permanents, que a més de convertir persones en eines per matar, impulsen la competència i el recel entre els estats; l'autor recorda la diferencia entre un exèrcit permanent i el cas dels ciutadans en armes, que de manera puntual poden alçar-se per defensar-se a ells mateixos o a la pàtria. El quart article fa referència a no demanar diner per a afers de política exterior, perquè si se'n disposa aquest facilita la guerra, a la qual els governants hi tenen, esmenta Kant, una inclinació natural. El cinquè recorda que cap estat no pot ingerir-se en els assumptes interns d'un altre, ni en els seus governs ni en la seva constitució; amb l'excepció per a ajudar un estat que s'està fraccionant en dos. Finalment, el darrer article preliminar adverteix que, en cas d'haver-hi una guerra, no s'haurien d'utilitzar mai mètodes “infames” que puguin dinamitar una futura entesa entre els estats en conflicte.
La segona secció exposa els tres articles “definitius” per a la pau perpètua, recordant d'entrada que la pau no és l'estat natural dels homes, i que per tant si han d'entendre's entre ells haurien de compartir una constitució civil més enllà dels estats. Abans, però, el primer d'aquests tres articles suggereix que la constitució civil de cada estat hauria de ser republicana i no despòtica. En la primera forma de poder les persones són ciutadans, i esdevé difícil que aquests consenteixin una guerra després de valorar els costos que els suposarà; en la segona, per contra, els poders executiu i lesgislatiu no estan separats i parlem de súbdits, que poc podran fer davant l'eventual voluntat bèl·lica dels seus dirigents. Kant posa èmfasi en no confondre república amb democràcia, forma de govern que “necessàriament” també es converteix en una forma de despotisme, en confondre la “majoria” amb el “tot”.
Un cop cada estat tingui una constitució republicana, el següent pas exposat a l'article segon seria entendre aquests estats com a persones, aplicar el dret a aquest nivell (el dret de gents) i anar cap una idea de federalitat, en què els estats s'impliquessin, sense perdre la seva sobirania, en una “lliga de la pau”, que s'oposaria a qualsevol guerra. Per apuntalar-ho, l'article tercer recorda que el dret cosmopolita rau en la hospitalitat universal; sabent que la superfície de la Terra és limitada, un estranger mai hauria de ser tractat hostilment en arribar a un territori.
Havent descrit els tres articles i abans d'un apèndix en què Kant reflexionarà sobre l'encaix entre la moral i la política, el text presenta dues “clàusules addicionals”. En la primera es vol demostrar que, al capdavall, i malgrat una impulsió natural per la guerra, la mateixa natura arrossega l'home cap al dret i això és una garantia per a la pau perpètua. En política, les lleis són un mecanisme per resoldre problemes entre individus; fins i tot, diu l'autor, en farien un poble de diables. El dret de gents que regula les relacions entre els estats veïns i independents, es veu reforçat per la naturalesa diferent dels pobles, que mantenen llengües i religions diverses. I si existeix un “esperit” comercial en la humanitat, d'on emana el dret cosmopolita, aquest és ben contrari a l'estat de guerra.
La segona clàusula addicional es tracta d'un article “secret”, amb certa sorna, per al qual cal que els governants es “rebaixin” a fer cas dels filòsofs, si cal i per no passar vergonya, sense que ho sàpiga ningú. Kant recorda que no és bo que els reis filosofin, però que tampoc ho és que els filòsofs facin de reis, doncs el poder corromp; així, que cadascú faci el seu paper.
Finalment, en l'apèndix l'autor vol conciliar l'activitat política, regida per una astúcia poc virtuosa a nivell ètic però de la qual no cal avergonyir-se'n, amb la moral, la que farà imprescindible el dret públic i el reconeixement del deure. Així, el que calen no són moralistes polítics, sinó polítics morals que s'“agenollin” davant del dret, i que tinguin la capacitat de publicitar no el que “és”, sinó el que “hauria de ser”.

Textos i bibliografia consultada:
Kant, I., Història i política, trad. Salvi Turró, Barcelona, Edicions 62, 2002, pàgs. 194-255
Russell, B. (1961), Una història de la filosofia occidental, trad. Jordi Solé Tura, Barcelona: Edicions 62, 2010, pàg.825
-Quina és la principal discrepància entre Rawls i Nozick?
Tant John Rawls (1921-2002) com Robert Nozick (1938-2002) formen part del corrent de pensament que anomenem liberalisme, per al qual s'han de primar els drets de l'individu per sobre dels del col·lectiu i, entenent que les societats són plurals perquè cada individu és lliure de triar el seu camí, pensa que l'Estat ha de ser el més neutral possible. Ara bé, el primer és el principal referent de la variant igualitària del liberalisme, mentre que Nozick ho és del liberalisme llibertari.
Per al liberalisme llibertari la llibertat de l'individu consisteix en poder actuar sense la interferència de ningú, i pregona un “estat liberal de dret” que només s'ha de cenyir a tasques de vigilància. El liberalisme igualitari, en canvi, defensa que amb aquesta llibertat, anomenada negativa, no n'hi ha prou i per a una llibertat completa cal afegir-hi la llibertat positiva, per a la qual l'individu és lliure si pot escollir realment els propis actes; és a dir, per ser lliure no caldria només poder actuar sense interferències, sinó també amb igualtat d'oportunitats envers els altres. D'aquesta manera, per aquesta variant del liberalisme l'estat ha d'anar una mica més enllà de les tasques de vigilància i garantir la justícia social, a través de preocupar-se per la redistribució de recursos, tot esdevenint un “estat social de dret”.
Per a aplicar-ho en les societats democràtiques contemporànies, Rawls publicà el 1971 Una teoria de la justícia, en la qual presentà dos principis de justícia a partir de cinc idees inicials: entendre la societat com a un sistema equitatiu de cooperació, que està format per ciutadans lliures i iguals amb un sentit propi de la racionalitat, interpretant que cadascú està disposat a obrar amb justícia encara que en realitat no sempre sigui així, que es dota d'unes institucions que vetllen per tal de garantir-ho, i podent imaginar, per justificar-ho tot plegat, una posició original en què les persones lliures s'haurien trobat i posat d'acord per constituir la societat. Per a aquest “contracte social”, les parts es posen a cooperar per tal d'assolir uns béns socials primaris que, és clar, després cal repartir; per a fer-ho justament caldria aplicar els dos principis que postulà Rauwls: tothom té dret a les mateixes llibertats bàsiques, i davant les desigualtats entre individus, inevitables però nogensmenys desitjables, el dret a la igualtat d'oportunitats des del dret mateix a ser diferents.
Ben al contrari, Nozick no imagina cap contracte social, sinó una evolució natural des d'una anarquia inicial fins a un “estat mínim” que, en un mercat lliure, en cap cas s'ha de preocupar per redistribuir res, sinó només perquè cada individu posseeixi, a l'hora de produir, allò que justament li pertoqui. Criticant a Rawls, aquest autor no creu que la cooperació social generi cap problema sobre la justícia de la distribució, perquè en un mercat lliure hauria de ser possible conèixer què aporta cada individu al sistema; de la mateixa manera, tampoc creu en el principi de la diferència: si hi ha d'haver avantatjats i desavantatjats, ¿per què els primers haurien de cooperar en un sistema format per tota la societat si, entenent-se només entre ells, tindrien molt més de benefici?