Con la bombona a
cuestas
Iban del Campo i Elena
Marí
28 min, 2002
Espanya
Premi al Millor
Documental en el X Festival Internacional de Vídeo i Multimèdia de
Canàries 2002
Aquest
documental està protagonitzat per un repartidor de butà pakistanès
i la seva família, que viuen a Barcelona des del 1990 ell, i des del
1992 la seva dona i els fills. En aquest cas, el treball pretén ser
una mena de finestra, com si la càmera no hi fos, per tal que el
públic pugui veure una realitat diferent però molt pròxima (el
Raval de Barcelona), sense intermediaris que li expliquin res: es van
veient escenes de la vida diària de la família, i com a molt en
algun moment algun dels protagonistes mira a la càmera per explicar
alguna cosa, sense que sembli una entrevista. Cada espectador n'ha de
treure les seves conclusions, per bé que els autors del reportatge,
solidaris amb el patiment dels protagonistes, volen mostrar la
duresa de les condicions de vida dels protagonistes, posar-la sobre
la taula i que se sàpiga. Això sí, sense fer-ne un drama ni
explicitar cap denúncia; al costat de veure com pateix físicament
el cap de família fent la seva feina, sense sou fix ni contracte,
també s'hi pot veure com els nens es diverteixen en el seu temps
lliure entre les runes d'una casa tirada a terra.
La
família presentada constitueix el model habitual dels immigrants
arribats a Barcelona i arreu de l'Estat als noranta i als primers
anys del segle XXI, i a través d'ells podem conèixer els diversos
problemes que pateixen com a col·lectiu. És l'exemple del pare que
marxa del país d'origen per buscar una vida millor per a la seva
família, la qual viatja al país d'arribada un cop l'home s'hi ha
pogut establir i trobar feina. Una feina que sovint, i com passa en
aquest cas, és d'unes condicions laborals lamentables, però que
permet obtenir un sostre mínim per viure-hi: aquí una mena de
magatzem de lloguer a on s'hi entra des d'un garatge, amenaçat
d'enderroc i a on tenen l'aigua corrent tallada.
Aquestes
dures condicions són compartides amb l'entorn del barri, a on també
hi ha moltes famílies immigrants, i de religió musulmana. Així,
bona part de la interacció social que se'ns mostra és amb el
col·lectiu islàmic, que es troba a la pregària dels divendres que
fan al poliesportiu del barri, que queda petit. La relació amb els
autòctons és sobretot a partir dels clients que li demanen butà,
que essent també de classe social pobra, s'hi pot intuir certa
complicitat. Cas a part és el dels nens, que poden anar a l'escola i
que fins i tot arriben a parlar castellà entre ells amb normalitat
(segurament, però, per la presència de la càmera).
A
dins de casa es pot veure com hi ha la voluntat de preservar la
cultura pròpia, i de complir amb els preceptes de l'islam. El
documental mostra com resen, com celebren el ramadà i alguna altra
festivitat en un àpat en què es muden; en una ocasió, hi ha un
visitant que els guia les oracions i que ensenya a llegir l'Alcorà
als nens, de la mateixa manera que veuen una televisió musulmana en
la qual surten unes models que la noia vol imitar en el vestit.
De
cara al futur, veuen el seu estatge a Barcelona amb esperança,
malgrat les dures condicions. La filla gran, que fa de costurera i
que no descarta tornar al Pakistan, parla de casar-se amb un
pakistanès però seguir visquent a la ciutat. I el documental acaba
informant que el familiar amb qui el protagonista vol muntar un
negoci per deixar el butà ja ha pogut arribar, i que potser
finalment les coses canviaran. Entre crèdits i agraïments, es pot
veure l'amistat que els reporters han fet amb la família, deixant
als nens jugar amb la càmera tot mostrant com és casa seva.
Els
autors no van deixar de fer un treball etnogràfic, tot descrivint
amb la càmera la quotidianitat d'aquesta família. El seu treball de
camp consistí en seguir els protagonistes, en fer-los preguntes,
però en aquest cas, sense interactuar-hi, només observant; no
participaren, per exemple, en els seus àpats ni els acompanyaren en
les seves oracions, aquí no calia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada