dimecres, 25 de juliol de 2012

Comentari del documental "Con la bombona a cuestas"


Con la bombona a cuestas
Iban del Campo i Elena Marí
28 min, 2002
Espanya
Premi al Millor Documental en el X Festival Internacional de Vídeo i Multimèdia de Canàries 2002


Aquest documental està protagonitzat per un repartidor de butà pakistanès i la seva família, que viuen a Barcelona des del 1990 ell, i des del 1992 la seva dona i els fills. En aquest cas, el treball pretén ser una mena de finestra, com si la càmera no hi fos, per tal que el públic pugui veure una realitat diferent però molt pròxima (el Raval de Barcelona), sense intermediaris que li expliquin res: es van veient escenes de la vida diària de la família, i com a molt en algun moment algun dels protagonistes mira a la càmera per explicar alguna cosa, sense que sembli una entrevista. Cada espectador n'ha de treure les seves conclusions, per bé que els autors del reportatge, solidaris amb el patiment dels protagonistes, volen mostrar la duresa de les condicions de vida dels protagonistes, posar-la sobre la taula i que se sàpiga. Això sí, sense fer-ne un drama ni explicitar cap denúncia; al costat de veure com pateix físicament el cap de família fent la seva feina, sense sou fix ni contracte, també s'hi pot veure com els nens es diverteixen en el seu temps lliure entre les runes d'una casa tirada a terra.
La família presentada constitueix el model habitual dels immigrants arribats a Barcelona i arreu de l'Estat als noranta i als primers anys del segle XXI, i a través d'ells podem conèixer els diversos problemes que pateixen com a col·lectiu. És l'exemple del pare que marxa del país d'origen per buscar una vida millor per a la seva família, la qual viatja al país d'arribada un cop l'home s'hi ha pogut establir i trobar feina. Una feina que sovint, i com passa en aquest cas, és d'unes condicions laborals lamentables, però que permet obtenir un sostre mínim per viure-hi: aquí una mena de magatzem de lloguer a on s'hi entra des d'un garatge, amenaçat d'enderroc i a on tenen l'aigua corrent tallada.
Aquestes dures condicions són compartides amb l'entorn del barri, a on també hi ha moltes famílies immigrants, i de religió musulmana. Així, bona part de la interacció social que se'ns mostra és amb el col·lectiu islàmic, que es troba a la pregària dels divendres que fan al poliesportiu del barri, que queda petit. La relació amb els autòctons és sobretot a partir dels clients que li demanen butà, que essent també de classe social pobra, s'hi pot intuir certa complicitat. Cas a part és el dels nens, que poden anar a l'escola i que fins i tot arriben a parlar castellà entre ells amb normalitat (segurament, però, per la presència de la càmera).
A dins de casa es pot veure com hi ha la voluntat de preservar la cultura pròpia, i de complir amb els preceptes de l'islam. El documental mostra com resen, com celebren el ramadà i alguna altra festivitat en un àpat en què es muden; en una ocasió, hi ha un visitant que els guia les oracions i que ensenya a llegir l'Alcorà als nens, de la mateixa manera que veuen una televisió musulmana en la qual surten unes models que la noia vol imitar en el vestit.
De cara al futur, veuen el seu estatge a Barcelona amb esperança, malgrat les dures condicions. La filla gran, que fa de costurera i que no descarta tornar al Pakistan, parla de casar-se amb un pakistanès però seguir visquent a la ciutat. I el documental acaba informant que el familiar amb qui el protagonista vol muntar un negoci per deixar el butà ja ha pogut arribar, i que potser finalment les coses canviaran. Entre crèdits i agraïments, es pot veure l'amistat que els reporters han fet amb la família, deixant als nens jugar amb la càmera tot mostrant com és casa seva.
Els autors no van deixar de fer un treball etnogràfic, tot descrivint amb la càmera la quotidianitat d'aquesta família. El seu treball de camp consistí en seguir els protagonistes, en fer-los preguntes, però en aquest cas, sense interactuar-hi, només observant; no participaren, per exemple, en els seus àpats ni els acompanyaren en les seves oracions, aquí no calia.