dimecres, 17 de febrer de 2010

Concepcions de l’espai a l’antiga Mesopotàmia

                Les civilitzacions de l’antiga Mesopotàmia es desenvoluparen sobre un dels focus primaris de neolització, el del Pròxim Orient, el més conegut i estudiat, i que tradicionalment s’ha considerat l’únic tot i que avui ja se’n coneixen d’altres.
                El canvi neolític, produït a partir d’aquests diversos focus però en un espai de temps relativament coincident, suposà per a l’home la sedenterització, a partir del desenvolupament de l’agricultura. Aquest desenvolupament agrícola es possibilità, entre d’altres factors, per el pas del clima fred del Pleistocè al clima benigne de l’Holocè, ara fa uns 10.000 anys, fet que explica també la coincidència temporal entre els diferents nuclis de neolització.
                Aquest sedentarisme implicà el pas de la construcció de cabanes a cases permanents, que havien de ser sòlides i estables. Amb l’aglomeració d’aquestes unitats es crearen els primers poblats, de més complexitat social com més numeroses eren. La creació d’una estructura social jerarquitzada comportà la varietat en les tipologies edificatòries: cases, edificis governamentals i cívics, edificis religiosos, etc.
                D’altra banda, la mentalitat havia de canviar per força. Els cicles agrícoles introduiren la percepció del temps cíclic, que “retorna”, i la vida estable en un lloc concret feren d’aquest el Cosmos de la gent que hi vivia, oposat al Caos de l’exterior desconegut i desordenat.
                Amb Mesopotàmia coneixem les primeres[1] ciutats pròpiament dites, aglomeracions força més grans que el que es pot qualificar de poblat. Les ciutats mesopotàmiques començaren a aparèixer a partir del 3500aC, i foren concebudes des d’aquesta mentalitat sorgida del Neolític. Amb l’escassetat de pedra i de fusta de la zona els edificis s’aixecaven amb toves[2] o maons cuits normalment per al revestiment, lligats amb betum. Eren ciutats emmurallades que constituiren, tret de períodes d’unificació, entitats polítiques independents, ciutats-estat que desenvoluparen l’escriptura cuneïforme com a mitjà de registre. Dins les muralles s’hi trobaven els palaus dels reis i temples dedicats als déus, destacant-ne els enormes ziggurats, que eren muntanyes escalonades artificials on s’hi situaven temples al cim. Les cultures mesopotàmiques van dissenyar sistemes de dessecació, de canalització d’aigua i de reg per millorar tot el treball agrícola.

                Aquesta descripció física no amaga una planificació de la ciutat des del discurs mític. Tal i com explica M. Eliade tot acte humà és la reprodució d’un acte primordial, que ja s’ha fet en un temps mític per déus o herois. Dissenyar i construir una ciutat no s’escapa d’aquesta concepció: en aquest cas, s’està edificant un hàbitat, un nou Cosmos que reproduirà l’univers i seguirà un arquetip celeste; és al cel on viuen els déus. Tal i com va deixar escrit[3] el rei assiri Senaquerib en fer construir la seva nova capital, Nínive, aquesta havia de seguir el “projecte establert des de temps remots en la configuració del cel”. Totes les ciutats de Babilònia també preneren uns patrons en les constel·lacions. Així mateix, també els temples seguiren aquest arquetip, com el que féu construir el rei sumeri Gudea a Lagash, el plànol del qual li va revelar un déu.
                Així doncs, tot el que està construït, edificis o ciutats, o bé intervingut o conegut per l’home mític, com els entorns d’aquestes, queda assimilat al Cosmos, mentre que l’exterior representa el Caos, sense un model definit. Si en aixecar una nova ciutat es transforma el caos en cosmos, s’està reproduint en aquest acte la creació. La Creació té l’origen en un centre, el centre del món. Per tant, les ciutats no només reprodueixen l’univers sinó que en representen el centre, de la mateixa manera que també ho fan els temples dins les ciutats, o les mateixes ciutats dins el territori conegut en què influeixen, com en el cas de Babilònia. El centre, com a origen de la creació, té un prestigi.
                El centre del món, assimilat en moltes cultures d’arreu en una muntanya sagrada, és el punt d’encontre entre el cel i la terra. Els palaus, temples i ziggurats (aquests literalment) són muntanyes sagrades, ja que són centres i així ho demostren els noms que tenien[4]; així, és en ciutats, i més concretament en palaus i temples, on hi ha el punt de contacte entre el cel, la terra i també l’infern. Contacte que es fa a través del rei, que és qui habita aquests espais.

                Babilònia, el nom de la qual ve de Bab-ilani, que significa “porta dels déus”, s’organitzava entorn d’aquest punt, com passava en les demés ciutats mesopotàmiques. En aquest cas, veiem com clarament el temple de Marduk, el déu més venerat de la ciutat, n’ocupa el centre geomètric. La geometria que pren la ciutat és d’una forma més o menys rectangular d’est a oest. Al temple de Marduk, també anomenat Esàgila, hi havia el ziggurat Etemanki, de set pisos i noranta metres d’altura, la famosa Torre de Babel, i dos santuaris, un de gros a peu de terra, on hi anava la població a fer les oracions en presència d’una reproducció de Marduk en or, i un de més petit dalt del ziggurat, on hi anava el déu en persona a passar-hi la nit. A part de l’encontre cel-terra, Babilònia en concret era el contacte entre la Terra i les regions inferiors, ja que havia sigut construïda sobre la “Porta d’Apsu”, la gran massa d’aigua dolça que hi ha sota la terra i que brolla en forma de rius, fonts o llacs[5].
                Qui sap si el fet d’envoltar les muralles d’un fossat ple d’aigua, aprofitant el pas de l’Èufrates travessant la ciutat, a part de la funció defensiva també tenia o se li va donar un caràcter simbòlic. En tot cas, el potent sistema defensiu consistia en una doble muralla que era atrevessada per nou portes.
                La porta d’Ishtar, al nord, iniciava l’avinguda de les processons, que paral·lela a l’Èufrares, envoltaven de manera més o menys simètrica el recinte religiós central. Entre aquesta i el riu, s’hi trobava el palau reial enganxat a les muralles. El palau, que com s’ha dit també suposova un centre simbòlic, s’ubicava en contacte amb les muralles per facilitar el comandament d’una eventual defensa de la ciutat. Aquesta ubicació també es repetia en d’altres ciutats com ara Dur-Sharrukin, que en aquest cas presentava una ciutadella que també envoltava el recinte religiós amb el Temple de Nabu.

                Tant en el disseny de les ciutats com en el dels propis edificis, intervenia sempre un simbolisme fruit de la mentalitat del discurs mític, encara que els constructors evolucionessin segons les necessitats funcionals de l’arquitectura i dels condicionants propis de l’entorn (clima, materials, etc). Són els contextos de cada civilització els que fan variar les diferents maneres de plasmar amb l’arquitectura i l’urbanisme els espais concebuts des de la mentalitat mítica: arquetípics i sagrats.


 
Bibliografia complementària:

Roth, Leland M., Entender la arquitectura. Sus elementos, historia y significado, Barcelona, Ed.Gustavo Gili SA, 1999, cap.9


[1] Amb el permís de Çatal Hüyük, ciutat neolítica situada a l’actual Turquia que ja existia al 6500aC
[2] Maons d’argila assecats al sol
[3] Eliade, M., El mito del eterno retorno, Buenos Aires, Emecé Editores, 2001
[4] “Muntanya de la casa”, “Casa de la muntanya de totes les terres”, “Muntanya de les tempestes”, “Llaços entre el Cel i la Terra”, etc.