INTRODUCCIÓ EPISTEMOLÒGICA A LA HISTÒRIA

epistemologia:      Ciència que tracta dels mètodes, fonaments i valor del coneixement

història:                 1 Narració ordenada i verídica sobre el conjunt dels fets memorables del passat humà, sobre una sèrie determinada d'aquests fets o sobre una persona o una cosa concreta.

                               2 Ciència que s'ocupa de l'estudi d'aquests fets, com a conjunt de les actuacions dels homes en el passat, i de la narració d'aquestes actuacions.

extret de www.enciclopedia.cat

                Entrem en el món de l’estudi de la Història amb aquesta assignatura que s’inicia amb una “introducció epistemològica”. No pot ser d’altra manera, doncs si volem entendre els historiadors o convertir-nos-en, ens convé conèixer quins mètodes utilitzen, per quins fonaments es regeixen i de quina manera s’aproximen i ens mostren els coneixements que adquireixen.

Convé també situar-nos en el món i en el temps en el qual pertanyem, l’occidental, on una sèrie d’individus s’interessen i es proposen l’estudi de la Història de tota la Humanitat, que ha viscut i evolucionat de formes ben diverses segons l’espai i el temps que ha ocupat.

                Així, la primera lectura és una conversa publicada el 1988 entre el filòsof Guy Lardreau (1947-2008) i l’historiador Georges Duby (1919-1996). L’historiador ens parla de com entén el seu ofici i es situa en el corrent nominalista, orientació que s’ha acabat imposant actualment a la concepció realista de la història. Veient les dues definicions d’història que encapçalen aquest escrit, els realistes s’ajustarien a la primera: entenen el passat com a una realitat que poden restaurar i narrar objectivament, és a dir, una narració. El nominalisme imperant avui, en canvi, entén que el passat no existeix i que quan ens hi aproximem és mitjançant les pistes que ens ha deixat en el present, ja siguin en formes evolucionades (de sistemes, de vida, de maneres de fer) o en objectes concrets. Per tant, la història ja no és una simple narració del passat sinó una ciència que estudia totes aquestes pistes i les qüestiona. Amb aquesta mentalitat, s’accepta que cada historiador completa el seu discurs sobre les petjades del passat amb la seva imaginació, que depèn de les influències que hagi rebut. Són aquestes influències també el que l’hauran conduït a estudiar un tema o un altre.

                Inevitablement, doncs, hi pot haver tantes interpretacions possibles com historiadors hi hagi, fent de la Història una ciència no exacta i acceptant la seva subjectivitat. Això no treu que l’ètica de l’historiador sigui buscar sempre la veritat del què va passar amb rigor científic.

                Aquesta subjectivació de la història ha permès també començar a superar-ne la visió eurocèntrica, visió fonamentada en els mites de la superioritat blanca (europea) i de l’endarreriment dels no europeus. Aquests mites, conseqüència de la colonització de bona part del planeta per part dels europeus a partir del s.XVI, feien que els historiadors es centressin sobretot en la història d’Europa, entesa com a universal, obviant la importància de la història dels que havien colonitzat, vençut o eliminat. D’aquesta manera, es sobrevaloraven les aportacions històriques d’Europa a la vegada que s’analitzaven les altres civilitzacions a partir d’uns patrons, econòmics, vàlids només per al sistema europeu. Avui, els historiadors europeus són més conscients que hi ha una alteritat diferent d’occident i que Europa no és el centre del món.

                Constatada aquesta alteritat, descobrim que els “altres” s’han d’entendre no en termes econòmics sinó culturals, i que el fet religiós ocupa part important en les seves vides. La història tradicional, especialista en narrar canvis i avenços en el progrés tecnològic, no sabia explicar i per tant menystenia civilitzacions basades en tradicions mítico-religioses, on no es valora el canvi sinó les permanències. Així, en voler comprendre aquestes altres civilitzacions, neix una història basada en el temps llarg contraposada a la tradicional basada en el temps curt d’episodis concrets i en el temps mitjà de les conjuntures socials i econòmiques.Una història, la de temps llarg, que es fixa en les estructures ideològiques i espirituals que poden abarcar segles i segles de pas del temps.

                Aquest enfoc de la història, doncs, és molt més vàlid per a l’estudi de la Prehistòria i del Món Antic, ja que la majoria de civilitzacions antigues vivia en la permanència de les tradicions i en el rebuig al canvi i a la “història”. És per això que l’estudi de les mentalitats i les  religions ha pres gran importància a l’hora d’estudiar i entendre el passat, i que de vegades les civilitzacions no occidentals actuals poden servir-nos d’exemple per comprendre’l.

                Són les civilitzacions de la Grècia i Roma antigues, predecessores del món occidental actual, les que abandonen aquest discurs religiós, sagrat o mític que avui encara mantenen moltes societats, i inicien el discurs laic, profà o lògic que ens caracteritza com a occidentals.

                Es poden explicar les diferències entre aquests dos discursos a través de tres contraposicions: repetició versus singularitat, integració versus classificació i multiplicitat d’aproximacions versus linealitat.

                La vida de les societats de discurs mític es basa en donar valor i realitat a objectes o actes que reprodueixen arquetips i actes primordials, en la repetició d’accions provinents d’un temps mític protagonitzat per déus o herois; tots els actes (celebracions, guerres) s’assimilen a la repetició d’aquests models “trascendents” i per tant no tenen la singularitat que se’ls donaria en una societat de discurs lògic. Així, la “història” no existeix (o no importa) per a aquests pobles però sí per als de discurs lògic, per als quals els esdeveniments tenen una particularitat en el temps, fet que incita a deixar-ne constància i a generar o escriure una “història”.

                De la mateixa manera, les civilitzacions de discurs mític no consideren l’home sinó com a un ésser més, integrat en el seu entorn, ja sigui en la natura o de manera simbòlica en societats urbanes; tot participa d’allò que és sagrat. Contràriament, el discurs lògic pregona la particularitat dels actes i de cada membre de la natura, donant-los un valor objectiu que porta a la classificació de cada acte, objecte o ésser.

                Aquesta valoració de la particularitat en el discurs lògic comporta la consciència del pas del temps, portant així a la linealitat del discurs, on d’una causa s’esdevé una conseqüència. Quan no existeix aquesta linealitat, cas del discurs mític, es possibilita una multiplicitat d’aproximacions a l’explicació de qualsevol fenomen, que serà sempre integrat en un tot.

                Entendre les diferències entre aquests dos discursos suposa no només la possibilitat d’endinsar-se i comprendre millor les civilitzacions antigues, sinó també la valorització de l’alteritat en el món d’avui, molt necessària per a anar enterrant el tipus d’actituds que van suscitar la carta del cabdill indi Seattle al President dels Estats Units d’Amèrica el 1855, que encara perduren en bona mesura.

                Tot i amb això, veiem com els historiadors, que són fruit d’una mentalitat de discurs lògic, han passat d’estudiar i relatar el passat des de la talaia que entenien que era la seva civilització, entenent-la més moderna i superior, a veure que aquesta civilització a la qual pertanyen és una més de les que ha generat la humanitat, i que per comprendre’n d’altres, del moment present o del passat, no són sempre vàlids els mateixos patrons. De la mateixa manera, s’han adonat que el seu treball, les seves interpretacions, les preguntes que es fan, són fruit també de l’entorn personal i social on interactuen. Per tant, les conclusions a què arriben no són una veritat absoluta ni la Història pot ser una ciència exacta, sinó tal com diu G. Duby, “el somni d’un historiador”.