Pompeu Fabra fou l’artífex, després d’anys de debats, de la normativització de la llengua catalana. Les seves idees, que van anar evolucionant al llarg de les discussions, giraven entorn l’objectiu principal de donar a la llengua “aquella fesomia, aquella capacitat d’expressió i aquella funció política i social que hauria tingut sense l’abandonament i la submissió a d’altres llengües que va patir durant segles”, en paraules del filòleg Joan Solà.
En un context de diglòssia, on la llengua catalana era resignada a la funció B, el primer objectiu fou reconvertir-la en llengua de cultura.
Els primers escriptors de la Renaixença no tenien cap referència gramatical i cadascú escrivia a la seva manera, a més de tenir com a referents els llunyans autors medievals; d’altra banda, la llengua s’havia dialectalitzat fortament entre els diversos territoris. Calia doncs una normativa unitària i moderna, que fos apta per a tots els registres, no només el literari, i recobrar així una dignitat perduda que havia de permetre encarar el futur.
Si s’havia d’establir una llengua estàndard, vàlida per una comunitat lingüística tant fragmentada, aquesta havia de ser una llengua composicional, normativitzada a partir de les característiques que presentaven els diferents dialectes.
Així, com a exemples d’aquest criteri, la normativa mantingué la grafia de r i t finals, que en certs dialectes són mudes i en d’altres no, i es decantà pels plurals femenins en –es enlloc de –as, per poder correspondre a la pronúncia del català occidental.
La forta influència del castellà (a l’estat espanyol) féu que els lingüistes busquessin la descastellanització, de vegades de manera obsessiva sempre decantant-se per les formes més arcaiques. Si bé Fabra també prenia mesures descastellanitzadores, tenia clar que la normativa havia de fer del català una llengua no arcaica, que no s’allunyés massa del català que es parlava al carrer. Exemples en són l’acceptació de la forma amb enlloc de l’antiga ab, i de mots com buscar, al costat del tradicional cercar.
Això no treia, però, que s’hagués de tenir en compte la llengua antiga, que era la de la plenitud cultural i la que presentava menys interferències d’altres llengües. De manera auxiliar, calia recórrer a la llengua antiga, que d’altra banda tampoc no era tan diferent. En aquest sentit es permeté l’ús del pronom hom, que no era utilitzat popularment però que suposava un enriquiment que no tenia el castellà però sí el francès; o es recuperà la ç en els mots d’origen llatí, tot i que en un primer moment Fabra no hi estava d’acord perquè anava en contra de la modernització i de la simplificació de l’ortografia.
Fabra tenia clar, doncs, que el català havia de ser una llengua clara i lògica en la mesura que fos possible. Així construí una gramàtica l’expressió i la sintaxi de la qual havien de seguir un ordre lògic, i que fos clara i simplificadora. Seguint aquest principi construí i regulà tot el sistema de pronoms febles, tot i que Joan Solà critica que encara és prou feixuc. Un altre exemple de simplificació és la supressió de les grafies ph, th, ch, rh per f, t, c, r respectivament.
A part dels criteris esmentats fins ara, calia també assegurar que fos una llengua autònoma, independent de les llengües veïnes; per això, sense caure en l’excés descastellanitzador comentat abans, sovint optava per decantar-se per solucions no coincidents amb el castellà. Per reforçar aquesta autonomia, per exemple, conservà la ela geminada l·l i rebutjà el lo com a article neutre.
D’altra banda, aquesta autonomia no podia deixar de tenir en compte les altres llengües romàniques, del mateix origen, i d’altres llengües de cultura com l’anglès. El català havia de ser una llengua amb solucions semblants a aquestes, d’aquí que Fabra estudiés altres gramàtiques. Així decidí suprimir certes grafies tradicionals per tal d’igualar el català a aquestes llengües, com en són exemple les paraules que s’escrivien sòlit, diftonch o heroych, que passaren a sòlid (solidus, sólido, solide, solid), diftong (diphtongus, diptongo, diphtongue, diphtong) i heroic (heroicus, heroico, héroïque, heroic).
BIBLIOGRAFIA:
Solà, J., L’Obra de Pompeu Fabra, Editorial Teide, S.A., Barcelona, 1987
Fabra, P., La llengua catalana i la seva normalització, a cura de Francesc Vallverdú, Edicions 62 i “la Caixa”, Barcelona, 1980
Segarra, M., Història de la normativa catalana, Enciclopèdia Catalana S.A., Barcelona, 1985
Fabra, P., Gramàtica catalana, Editorial Teide, S.A., Barcelona, 1968
Fabra, P., Diccionari general de la llengua catalana, Edhasa, Barcelona, 1978
Albert Sola i Gil, octubre de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada