Els textos que tenim entre mans ens parlen de com van exercir el poder els faraons de l’Antic Egipte i l’emperador romà August, individus que van actuar com a monarques de la seva civilització. Però la manera com s’entenia el poder no era la mateixa a Roma que a Egipte, ja que la primera civilització es regia per un discurs lògic i la segona per un discurs mític; la diferent concepció del temps entre aquests discursos, lineal i d’etern retorn respectivament, fa que a la vegada la concepció del poder sigui completament diferent.
D’entrada veiem que per a l’estudi de la concepció del poder a Roma tenim un text que és l’autobiografia de l’emperador August (63aC-14dC) evidentment referida a ell mateix i allò que va fer; és a dir, parlem d’un personatge en concret i irrepetible, mentre que en els textos egipcis, si bé es poden atribuir a l’època d’un faraó determinat, poden ser vàlids per a qualsevol dels que l’hagin precedit o succeït.
En els textos egipcis es fa referència al rei com a un personatge sobrehumà, transcendent. En el primer, el rei difunt “parla” per donar instruccions al seu successor de com ha de mantenir l’ordre natural de les coses; en el segon, les instruccions són per al poble, que ha d’adorar a un rei perfecte i que actua com a intermediari entre el món dels homes i dels déus, i garanteix l’harmonia universal. El tercer text és una inscripció a les piràmides, del Regne Antic, que relata que el rei fou “format” abans de l’existència del món que els envoltava.
En efecte, el rei era vist com a un déu; de fet era la representació física d’Horus, el déu falcó que simbolitza el rei viu. En morir passa a l’altre vida com a Osiris, que és el rei mort, i Horus es reencarna en un altre individu que és el nou faraó. D’aquest dualisme ve la importància que prenien els monuments funeraris per a l’Egipte faraònic.
En les Res Gestae Divi Avgvsti, August ens relata en primera persona fets i accions, sempre tenyides d’heroïcitat, que va fer durant la seva carrera política i militar fins a atényer tot el poder que va arribar a tenir[1]. Les gestes, per a ser publicades després de la seva mort, havien de servir com a exemple a seguir per als successius emperadors. Aquests tenen un model a seguir però no a repetir; els fets d’August van tenir un lloc i una data concreta, i eren fruit del seu context únic. Tot i l’adjectiu “diví”, l’emperador romà no és vist ni se sent (a priori) com a un déu, és simplement un gran home amb molts mèrits.
La civilització romana s’havia dotat d’unes institucions republicanes, que havien de garantir la igualtat entre els ciutadans de Roma a l’hora d’assolir els càrrecs que tenien el poder de prendre decisions. És a dir, hi havia uns governants que en teoria havien d’exercir el poder en benefici de tots, però que fàcilment es corrompien i actuaven en benefici propi. Ben al contrari que a l’Egipte Faraònic, a Roma existien les lluites pel poder. A Egipte aquestes es podien extendre com a màxim en el si de la família reial, derivades de dubtes sobre el successor escollit; en canvi a Roma la lluita pel poder va provocar nombroses guerres civils.
D’aquesta manera, es forjaren uns “ideals republicans” de rebuig a la concentració del poder en mans d’un sol home. En nom d’aquests ideals van assassinar i conspirar contra Juli Cèsar[2], i sota d’aquests ideals lluità August en el seu ascens cap a ser considerat, paradoxalment, el primer emperador: “vaig aixecar…un exèrcit que em va permetre retornar la llibertat a la República ”[3].
A l’Egipte faraònic el faraó no podia actuar en benefici propi perquè estava al servei de la comunitat, era ni més ni menys el que havia de garantir l’ordre còsmic, tal com havien fet els seus predecessors i tal com havien de fer els seus successors. I de fet, no hi havia motiu material per a fer-ho, car no tenia rivals, la seva vida estava preestablera i no havia de cobdiciar res.
L’arribada al poder d’August és fruit d’una sèrie de mèrits que fan que el poble l’idolatri; ha pres, com es veu en el text, una sèrie de decisions. El faraó, en canvi, està predestinat a ser-ho des de que neix. Si bé August va poder arribar a on era perquè Juli Cèsar l’havia anomenat fill adoptiu seu, i a partir d’August els successors van ser de la família imperial, en la Roma del discurs lògic els súbdits[4] jutgen i valoren l’obra de govern del seu “rei”, i si no els agrada poden organitzar revoltes. A l’Egipte del discurs mític no ens podem imaginar una rebel·lió dels súbdits contra el seu faraó, que és un déu i els actes del qual són assimilats a actes primordials.
Amb la possibilitat de ser “avaluats”, els emperadors romans havien de fer propaganda (política) per assegurar-se la satisfacció dels seus súbdits. Per tant ells mateixos procuren o s’espavilen a fer mèrits davant la comunitat, es busquen els seus propagandistes i aliats i es fan fer monuments en honor propi.
Una manera d’acontentar els súbdits és possibilitar-los més riquesa, i aquesta es pot aconseguir expandint-se territorialment. Els emperadors romans tenien legions guerrejant, ampliant, o defensant fronteres constantment, mentre que Egipte mai tingué la voluntat de conquesta, ni tant sols en l’episodi de la unió entre l’Alt i el Baix Egipte. La satisfacció dels súbdits egipcis depenia del manteniment de l’ordre natural i còsmic, i el riu Nil no fallava amb les seves inundacions anuals, que permetien la collita i l’alimentació de la població, i així doncs el curs normal de la vida establerta. La movilització militar dels faraons era només a través d’una amenaça externa, assimilada al caos, i aquests episodis no es recordaven com a singulars, sinó com a repetició de l’arquetip ideal d’aquest fet.
Aquestes dues mentalitats diferents davant el poder d’un monarca, representades pels faraons egipcis i els emperadors romans, són fruit d’una diferent concepció del temps dels seus discursos. El temps cíclic, d’etern retorn, que caracteritza la civilització de l’Egipte faraònic, significa que no hi ha una incògnita sobre el futur. En aquesta concepció sobre el temps, engendrada a partir del desenvolupament de l’agricultura i dels seus cicles a través dels primers homes neolítics, la vida passa per uns cicles que es repeteixen des del temps primordial i que es repetiran eternament; cadascú ocupa el lloc que li correspon en el cosmos constituït, temorós del caos extern que no ha d’amenaçar l’ordre còsmic. Així, com hem vist, el faraó és un dels déus, l’encarregat d’intermediar amb el món dels homes i d’actuar en el seu benefici, per a uns atributs concrets i inamovibles i en un cosmos determinat.
Per contra, l’emperador romà és un governant que ha assolit o ha de mantenir el poder mostrant uns mèrits i competint amb rivals, en un marc territorial variable. En el discurs lògic que impera a la Roma clàssica el temps ja no és cíclic sinó lineal. L’home camina cap a un futur incert, que es pot anar modelant a través d’esdeveniments singulars, propis dels seus protagonistes. Ja no hi ha uns arquetips ni uns models divins a seguir, sinó una història a escriure; el cosmos varia, com ho poden fer també les estructures de poder.
Això no vol dir que l’origen del temps no pugui ser mític. Ans al contrari, visquent un temps lineal la societat romana s’havia construït un origen mitològic a partir de la llegenda d’Enees[5]. I fins i tot, per refermar el seu poder, tant Juli Cèsar com August van vendre que eren descendents dels primers reis i per tant també dels déus. Que després ells mateixos es creguessin déus o no depenia més dels deliris de grandesa i la pèrdua de senderi que poguessin patir[6].
En tot cas, tampoc el déu que podien imaginar ser els emperadors romans no es correspondria al déu que representava ser el faraó. Perquè el déu que representava el faraó era un més dels déus de la natura, era un déu “integrat” i no pas un Déu únic i omnipotent. Aquesta “omnipotència” terrenal era la que podia conduir els emperadors a creure’s un déu.
A propòsit d’aquest tipus de Déu únic, podem parlar d’un tercer tipus de discurs a part dels discursos mític i lògic: el dels monoteismes. Inaugurat pel poble Hebreu, aquest discurs s’anirà introduint a la civilització romana de la mà del cristianisme. Si el discurs mític no “tenia” història per la concepció d’un temps cíclic, el discurs dels monoteismes concep el temps linialment com ho fa el discurs lògic. Però en aquest cas, aquest temps, que està planejat per Déu, té un destí final. Aquest patiment o inseguretat pel futur, el terror[7] a la història (abolida en les societats de discurs mític), es veu alleujat amb els monoteismes per la fe en un Déu i amb l’esperança que el patiment que suposa aquesta vida acabarà. El discurs lògic, doncs, no pogué ocupar en solitari la mentalitat de l’elit romana durant gaire temps.
Tot i amb això, amb l’adveniment del discurs lògic s’havia acabat per a la civilització romana l’atorgament d’un poder còsmic als seus governants, que ostentaren a partir de llavors un poder poítico-social.
[1] El 23aC és el princeps senatus, el primer dels senadors, el 12aC és nomenat pontifex maximus, la màxima autoritat religiosa, i l’any 2aC obté el títol de pare de la pàtria.
[2] Gai Juli Cèsar, 100aC - 44aC, cònsol, triumvir, dictador i escriptor, creia que era impossible governar l’imperi de la república amb les magistratures tradicionals.
[4] Parlem de la part de la societat amb drets de ciutadania, no dels esclaus, si bé aquests darrers, provinents en gran mesura dels territoris conquerits, també van protagonitzar alguna rebel·lió.
[5] Fou el mateix August qui encarregà al poeta Virgili (70aC-19aC) la redacció de l’Eneida, obra a on es relata el periple de l’heroi troià Enees, des de la seva fugida de la Troia vençuda fins que s’estableix al Laci, origen de Roma.
[6] És coneguda l’excentricitat d’alguns emperadors, com ara Calígula o Neró. Precisament el primer tingué una gran admiració per Egipte i es féu proclamar déu; morí assassinat per ser apartat del poder, cosa que mai li hagués pogut passar a un faraó egipci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada