dimecres, 17 de febrer de 2010

El naixement de l'Home

Amb la caiguda dels mites i des de la perspectiva d’un discurs lògic, l’home occidental ha necessitat construir-se una història per explicar-se els orígens. Partint de l’origen de la vida, sabem que unes primeres cèl·lules van evolucionar cap a organismes cada cop més complexos fins a arribar a tota la col·lecció d’éssers vius que avui poblen el planeta, entre els quals ens hi trobem. En aquesta linealitat, ha calgut trobar un moment en què apareixíem com el que som, i sabent-nos “millors”, hem relatat a partir d’aquí tota una sèrie d’episodis en què, un rere l’altre, ens hem anat imposant a les altres ramificacions sorgides d’un mateix progenitor, sempre “inferiors”, en una evolució progressiva que molt bé expressa la típica seqüència de dibuixos que comença amb un home-mico avançant ajupit i que acaba amb un home modern caminant ben dret.
                En aquest esquema biològic, fa entre 7 i 6 milions d’anys apareix dins dels primats la família dels Homínids, d’entre els quals se n’han definit tres gèneres: Orrorin, Australopithecus i Homo (nosaltres). La característica principal de la família és el bipedisme, que és el que ens diferencia de la resta de primats. El següent pas és la cerebrització i la cultura, característiques considerades especifiques del gènere Homo, que apareix fa entre 3 i 2 milions d’anys. Homos i Australopithecus conviuen fins a l’extinció dels darrers ara fa 1 milió d’anys, en un context de progressiva desforestació de l’est del continent africà, escenari d’aquests primers temps. Mentre que els australopitecs van especialitzar-se morfològicament en aprofitar els aliments més abundants del nou medi, la sabana, els Homo habilis, els primers “homos”, van diversificar la seva alimentació alhora que desenvolupaven la capacitat cultural de fer eines. En no especialitzar-se, els seus trets morfològics eren més generals (susceptibles de desenvolupar vàries funcions), i per tant sobrevivien els més llestos, de cervell més gran.
                Així, amb aquesta explicació s’ha associat tradicionalment el naixement de l’home amb la capacitat de fabricar i d’utilitzar una eina (per tenir un cervell més gros), en aquells moments uns primers instruments de pedra. I amb el naixement de l’home i la fabricació d’instruments s’inicia la Prehistòria, prenent com a referència els 2,5 milions d’anys enrere.
                Continuant amb aquest fil conductor, l’Homo habilis segueix evolucionant en diferents cronoespècies (Homo ergaster, Homo antecessor, Homo erectus, Homo sàpiens arcaic o heidelbergensis)[1] dins la primera etapa de la Prehistòria, el Paleolític inferior. En aquest període és quan l’home comença a colonitzar, des de l’Àfrica, la resta del planeta. El següent episodi, el paleolític mitjà, el “protagonitza” a Europa l’Homo neanderthalensis, on s’hi desenvolupa des de fa 120.000 anys fins a 30.000. Des d’en fa 40.000 hi arriba des de l’Àfrica l’Homo sàpiens modern, la nostra espècie, que més progressada que l’home de Neanderthal[2], l’acaba substituint. I així comença la darrera etapa del Paleolític, el superior, que s’acabarà amb la neolització i l’inici del “capítol” Neolític, que s’estableix en el punt concret de fa 10.000 anys, quan s’acaba el període climàtic de la glaciació del Würm.
                Així, ja ens hem construït una història inicial, amb unes etapes cronològiques en les quals se’ls assigna a cada una un tipus de cultura, que de manera esglaonada suposen cada vegada un pas endavant en l’evolució tecnològica. Però és fàcil de veure que aquest fil és molt més encabdellat del que es podria pretendre.
                En primer lloc, són les etapes cronològiques establertes les que es poden desmuntar de manera més evident. La presència de l’Home de Neanderthal defineix el període Paleolític Mitjà, però resulta que només va viure a Europa i al nord d’Àfrica i que s’obvia què podien estar fent altres espècies als altres continents; de la mateixa manera, si l’Homo sàpiens modern protagonitza el Paleolític Superior amb l’arribada a Europa, però sabem que té l’origen a l’Àfrica, ¿per què no es pot pensar que tot el bagatge cultural que el caracteritza recula molts anys enrere però en un altre indret? Només havent introduït la “coordenada” espai en aquest fil històric de l’”homo”, ja veiem com s’embolica, es desfà i fins i tot es talla ràpidament. En tot cas, aquestes etapes eurocèntriques han quedat fixades com a un conveni còmode per a la divisió del temps.
                Un pas més es dóna amb la visió consistent en valorar els condicionants ecològics que influiren en la vida dels homes primitius, i que posa en dubte els propis límits tradicionals del què es pot considerar home. Tal com s’ha dit, habitualment s’ha associat l’homo amb la capacitat cultural de la fabricació d’eines, però aquesta nova visió defensa que moltes altres espècies ben llunyanes, també poden utilitzar eines i tenir un comportament cultural.
                El prehistoriador i etnoarqueòleg Jordi Serrallonga[3] desmonta tota una sèrie de mites associats a l’home, des de l’exclusivitat en l’ús de les eines fins al fet de no dormir als arbres (considerat “cosa de micos”), basant-se en l’observació avui del què passa en entorns similars als que visqueren els primers homínids, i del comportament d’altres primats o animals. Es tracta d’obrir el zoom i considerar l’home com una espècie més de la natura: integrat en un regne animal i per tant susceptible de ser estudiat com a tal.
                Així, tot observant ximpanzès que utilitzen eines, J.Serrallonga ens defensa que són els condicionants ecològics, l’entorn, els que fan desenvolupar, per necessitat, una conducta cultural determinada, i no pas unes capacitats cognitives pròpies de l’espècie. Si els ximpanzès utilitzen eines vegetals, per què pensar que no podien fer-ho també els Australopithecus, molt més propers a nosaltres?
Haver associat l’eina (sinònim de progrés tecnològic) amb l’Homo torna a ser una justificació de la nostra pretesa superioritat sobre el veí, en aquest cas l’Australopithecus.
                Si féssim ciència-ficció, podríem imaginar un món no global on les diferents races que avui configuren l’Homo sàpiens evolucionéssin durant milers d’anys cada una cap a una espècie diferent (és a dir, sense capacitat reproductiva fèrtil entre elles). Les particularitats de cada espècie, establerta en uns indrets determinats, s’anirien configurant d’acord amb les necessitats que els generaria el seu entorn particular. Per tant, no es podria dir que una “espècie” és millor o pitjor, sinó que simplement evoluciona de manera diferent. Reculant en el temps, podem aplicar el mateix raonament per a cada bifurcació evolutiva i sentir-nos més propers a qualsevol espècie viva, més “integrats”[4].
               
                De fet, però, una aranya és una aranya i un home és un home. I el que ens preguntem és en quin moment apareixem com a tals. Si bé el “moment” aparició de l’eina queda desmuntat amb la hipòtesi que altres bípedes també n’utilitzaven, se suposa que continuem sent diferents (pels fòssils que coneixem) a als altres homínids. Així, doncs, potser la religió, com defensa Jordi Nadal Lorenzo[5]? La capacitat d’articular un llenguatge? Els arqueòlegs d’Atapuerca defensen que el “seu” Homo Antecessor tenia ja un comportament religiós, quan aquest s’atribuïa inicialment a partir dels neanderthals. Llavors, ¿els Homos dels quals no es coneix aquest comportament serien més propers als Orrorin, per exemple, que als Homo sàpiens?
                Segurament, no es poden definir “moments”, “temps curts”, en episodis de la nostra història que impliquen milers d’anys, com és el cas de l’evolució biològica. En tot cas, és bo no conformar-nos a imaginar un fil que es complica, el veiem a trossos, i l’origen del qual és absolutament difós.


[1] Aquestes espècies d’homo no tenen per què seguir un ordre cronològic en l’evolució. Els arqueòlegs treballen en diferents indrets del món i troben restes d’Homo que van viure més o menys enrere en el temps; a partir d’aquí, poden classificar-les a una espècie catalogada o crear-ne una de nova si no poden associar-ne les restes a cap d’existent. La relació entre les diferents cronoespècies genera les diferents teories a debatre i discutir.
[2] Talment com anteriorment havia passat amb el triomf evolutiu de l’homínid Homo sobre l’homínid Australopithecus, fa uns anys s’explicava també que l’Homo sàpiens sàpiens s’havia imposat a un menys preparat Homo sàpiens neanderthalesis. Avui l’home de Neanderthal ja no s’associa a un tipus d’Homo sàpiens; provinent d’una altra branca evolutiva més o menys llunyana, trenca de l’arbre geneaològic tradicional.
[3] Lectura 2: Serrallonga, J., Evolució biològica versus evolució cultural: Ecologia i comportament dels primers homínids, 2004
[4] Estudiant l’origen i evolució de l’home, fruit de la necessitat de “classificació” pròpia del discurs lògic, me’n adono que quan arribem a un punt difícilment explicable, on els límits són difosos, es pot comprendre fàcilment la “integració” del discurs mític. He tingut la mateixa sensació que vaig tenir llegint el text del cabdill Seattle, quan relatava diferents animals o espècies del seu entorn.
[5] Lectura 4: Nadal Lorenzo, J., Religiositat en el Paleolític. Símbols i creences