El discurs mític i el discurs lògic conviuen des de l’aparició del segon a partir del s.VI aC. No només en el sentit que al món continuen havent-hi avui societats basades en un discurs i d’altres en l’altre, sinó que en les pròpies societats de discurs lògic, aquest conviu en més o menys mesura amb el mític.
L’home que es fa preguntes no pot donar-se sempre respostes que segueixin una explicació raonada, lògica, i per tant l’experiència ontològica pot estar, o ha d’estar, composta per dues esferes, la mítica i la lògica.
En els inicis del discurs lògic, en el marc de la civilització Grega antiga clàssica, es comencen a treure de l’esfera mítica i passar-los a la lògica els ens de l’àmbit polític, administratiu i acadèmic, però es manté en canvi una vida religiosa; les dues esferes conviuen en l’individu.
Les societats occidentals contemporànies, hereves d’aquest discurs inicial, han seguit engruixint l’esfera lògica i aprimant la mítica. Els avenços en l’explicació dels fets naturals i humans de manera lògica, faciliten l’abandó del discurs mític i de la religiositat, filla d’aquest discurs, tot i que sempre s’arriba a aquest punt en què alguna cosa no té explicació, encara que avui aquest punt sigui molt més llunyà. La religiositat, d’altra banda, pot ser rebutjada pel que ha significat (o significa en alguns contextos) de dominació política.
L’home mític viu en un tot integrat; qualsevol objecte o acte forma part d’un cosmos del qual ell n’és una part més, i tot plegat és la reproducció d’un temps mític trascendent protagonitzat per déus o herois, que es va repetint al llarg del temps. L’explicació de les coses és múltiple, provinent d’aquesta esfera trascendent que es pot experimentar des de diversos angles.
Però entre els segles VI i V aC, dins la civilització grega i des de diversos indrets a on estava establerta[1], s’inicia aquesta “confrontació” amb el discurs lògic que hi va naixent. En aquest moment s’inicia un cerca per a l’explicació de les coses; se’n busca la causa concreta que ha produït la conseqüència, que és causa a la vegada d’una subsegüent conseqüència (linealitat). Els actes humans i els fets naturals deixen de ser la repetició d’un arquetip per prendre una singularitat en el temps i en l’espai; així, es valoralitza la realitat material, s’acaba amb l’etern retorn i neix la història, com a successió de fets singulars i originals. L’home, fins en aquell moment integrat al cosmos, passa a ser-ne ell el centre, és el naixement de l’Humanisme.
Aquest nou discurs lògic es materialitza amb unes noves concepcions de l’espai i el temps. L’espai que l’home planifica es projecta ja no segons uns arquetips sinó a partir de projectes racionals i funcionals, com es veu en el naixent urbanisme hipodàmic. Amb l’aparició del gènere literari històric i dels histortiadors es constata aquesta nova percepció del temps.
Qui protagonitza i desenvolupa aquest pas foren els filòsofs, pensadors que actuaren com a primers “científics”, i els propis historiadors que anà generant el discurs lògic. Bona part de la població no contactà mai amb el discurs lògic i seguí vivint en l’esfera mítica.
El perquè d’aquest pas és difícil de discernir, però es pot parlar d’alguns factors que el feren possible. Un d’ells és el de l’escriptura. Aquesta permet un canvi de mentalitat des de dos punts de vista: pot substituir la oralitat, i el receptor que abans escoltava ara llegeix. Si bé Grècia no fou la primera civilització que conegué l’escriptura, sí que conegué la redacció en prosa, amb la qual es feren tractats mèdics, relats històrics, discursos d’oradors o teories filosòfiques per primera vegada.
El plasmar conceptes sobre el paper obliga a una nova forma de pensament, en què a l’escriptor li cal estructurar i classificar idees, i elaborar argumentacions; es generen entitats abstractes, l’escriptura esdevé un instrument plenament lògic. A la vegada, el que abans escoltava per a gaudi d’una textura narrativa, ara llegeix, la qual cosa desenvolupa una intel·ligència crítica.
Paral·lelament al fet de l’escriptura-lectura, el desenvolupament del sistema polític cap a la democràcia, que concedia el dret d’expressió igual per a tots els que participaven en la vida política, generà en aquest àmbit el debat i la discussió d’idees de tu a tu, trencant l’”ordre còsmic” natural fins llavors.
Els mites, transmesos per via oral fins aleshores, també es comencen a transcriure convertint-se en matèria literària. I en comparar-se amb altres gèneres, com l’històric, es possibilita aquesta confrontació entre els dos discursos, en què des del discurs lògic es pot veure el mític amb un cert menyspreu.
El gènere històric apareix amb Heròdot[2], que vol ser cronista del seu temps amb l’objectiu de conservar per a generacions futures la memòria dels fets, fets dels quals en busca les causes, que en ell encara es poden atribuir als mites i divinitats. Tot i amb això, són fets que ell ja percep com a singulars en el temps.
Amb Tucídides[3], el rigor lògic i l’allunyament al mite encara es fan més grans. Aquest historiador es basa en l’estudi de la història recent, en contra d’aquell passat llunyà i trascendent del mite, i té com a premissses la preocupació per la veritat, l’exigència de claredat i el coneixement de la naturalesa dels homes, per a poder entendre’n bé totes les causes, ja que és l’home el protagonista exclusiu dels fets històrics. El gènere històric, doncs, no vol commoure, sinó instruir i convèncer. Arribats a aquest punt es pot comprendre més fàcilment el per què del caràcter “aberrant” del mite des del punt de vista lògic: “…les subtileses mitològiques no mereixen ser sotmeses a un examen seriós. Més val que tornem al costat d’aquells que raonen per la via de la demostració.”[4]
D’altra banda, els propis mites també es van “degradant” com a tals en anar-se convertint en matèria literària. Els diferents mites de la tradició popular queden establerts a partir dels poetes Homer[5] i Hesíode[6] com en un catàleg; en la Teogonia[7] del segon, a la tradició mítica s’hi ha sumat una creació nova. A partir d’aquí, els diversos autors que els prenen com a referència adapten els mites als seus punts de vista i segons les seves necessitats, per a poder fer referència a accions i conductes humanes. El mite pren el valor de paradigma, de model, i ja no té un sentit propi. Ha passat al nivell de llegenda.
En el gènere dramàtic s’accentua aquesta percepció. Els models divins que protagonitzen les escenes mítiques posades davant d’un públic esdevenen ara objectes de discussió. El que abans actuava com a un mite que donava respostes a unes preguntes no formulades, genera ara múltiples preguntes sense resposta.
El mite en format literari va anar prenent però, aquest valor d’ensenyament al qual aspirava també el discurs lògic, i és això el que el salvà, fent una funció al·legòrica. D’aquí que també els mites que figuraven en la vida qüotidiana de la societat pre-lògica hagin fornit el marc de referència cultural del món occidental fins gairebé els nostres dies, com es pot veure en la “seva” història de l’art o en les influències que es poden llegir en la literatura.
I encara més, aquestes preguntes sense resposta citades anteriorment reforcen el mite, que no expressa sinó allò que no pot dir-se d’una altra manera; el mite, doncs, més que al·legòric és tautagòric, tal i com afirmà el filòsof alemany Schelling[8].
[1] El territori de la Grècia actual, la Magna Grècia
[6] Hesíode, poeta grec autor entre d’altres de la Teogonia i els Treballs i dies, Beòcia, sVIIIaC ?
[8] Fridrich Wilhelm Joseph von Schelling, Württemberg, 1775 – Sankt Gallen, 1854, citat per J.P.Vernant (1982) “Razones del mito”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada