dissabte, 6 de febrer de 2010

Dialectologia de la llengua catalana


COMPARACIÓ ENTRE ELS DIALECTES CENTRAL I VALENCIÀ

            Com que la meva família som de Mataró i vivim a Cerdanyola del Vallès, el dialecte que parlo és el central, integrat al grup oriental. En aquest exercici es compara amb el valencià, del grup occidental.

            Els dialectes de la llengua catalana es classifiquen en aquests dos grans grups (occidental i oriental). Primerament es comenten les diferències generals entre els dos grups, per després enumerar les diferències concretes entre els dialectes central i valencià, a nivell fonètic, morfològic i lèxic. Aquest és l’esquema que segueixen Francesc Bernat i Jaume Torres a la publicació Mapes per a l’estudi de la llengua catalana.

Diferències bàsiques entre els dialectes orientals i occidentals

            -Reducció de les àtones [a], [e] i [ε] a la vocal neutra [ә] al central, mentre que al valencià no.
                        Cara:               kárә - kára

            -Tancament de les àtones [o] i [כּ] en [u] al català central.
                        Plorar:              plu - plorár

            -Presència de la semivocàlica [j] davant de la palatal sorda [∫] al valencià.
                        Coix:                ko∫ - koj
                        Caixa:              ká∫ә - j∫a

            -La pronúncia de la E tancada tònica provinent del llatí vulgar es fa amb e oberta al central i amb e tancada al valencià. Aquesta és la diferència bàsica entre els dos grans grups que tots detectem de manera immediata en sentir-nos parlar.
                        Cabells:            kәβέλs - kaβéλs

            -En els verbs incoactius (verb que funciona com a indicador del començament d’una acció), al central la vocal tònica és e i al valencià és i.
                                               ParteixiPartixca

Aquestes diferències són extensibles en la comparació general dels dialectes occidentals i els dialectes orientals.

Diferències fonètiques

            -Conservació de la labiodental [v] provinent del català antic al valencià.
                        Visita:              bizítә - vizíta

            -El fenomen de la iodització, pel qual uns fonemes antics es palatitzen (de i a ny, de l a ll, per exemple), es dóna generalment en tots dos dialectes, si bé en algunes zones on es parla el central hi ha gent que encara conserva la pronúncia antiga. He pogut comprovar que els meus avis de Mataró no ioditzen la paraula cabells.
                        Cabells:            kәβέλs / kәβέjskaβéλs

            -Al català central la dental de final de paraula –nt s’emmudeix, mentre que al valencià s’articula.
                        Dent:                den - den[t]

            -Conservació de la –r final al valencià
                        Plorar:              plurá - plorár

            -Ensordiment de consonants sonores al valencià,         de [z] a [s] a visita
                                                                                              de [dףּ] a [t∫] a genoll

                        Visita:              vi[z]itavi[s]ita
                        Genoll: [dףּ]enoll[t∫]enoll

                        Aquesta característica té a veure amb la influència del castellà, tradicionalment amb més influència a la zona valenciana. Avui dia molts parlants de català central també les ensordeixen per la mateixa influència.

Diferències morfològiques

            - Els demostratius aquest i est o este provenen d’una evolució diferent: el central “aquest” prové de la forma reforçada del llatí vulgar ACCU-ISTE i el valencians “est” i “este” de la forma no reforçada ISTE.

            - El pronom feble “em” del central és una forma evolucionada de la forma plena “me” que es conserva en el valencià.
                        La dona em porta
                        La dona me porta

            -La primera persona singular del present de l’indicatiu es forma:
                        Jo canto
                        Jo cante

            -En el present del subjuntiu, en la persona 1 del present Indicatiu i en la persona 4 de l’imperatiu dels verbs incoactius de la tercera conjugació, el parell de lletres -sc- va evolucionar a -xc-, forma que es conserva al valencià, i posteriorment a -ix- en el català central.
                        parteixipartixca

            -La primera persona del singular del pretèrit perfet simple pren la forma composta en el català central.
                        vaig cantarcantí

            -En el present del subjuntiu, també el central pren una forma evolucionada de la medieval que conserva el valencià.
                        és possible que tu cantis – és possible que tu cantes
           
            -El pretèrit imperfet de subjuntiu:
                        és possible que jo cantés – és possible que jo cantara


Diferències lèxiques

            mirall - espill
            llombrígolmelic
                        en aquest cas, contrari al què és habitual, la paraula pròpia de l’occidental (melic) es va introduint en l’oriental. De fet, jo sempre n’he dit melic.
            mitgescalces
            escombragranera
            llavismorros/llavis/làbios
            recsèquia
                        la paraula sèquia té un origen àrab, que ha estat molt més en contacte amb el valencià que amb el central.
            paletaobrer
            tovallóservilleta
                        servilleta és un barbarisme acceptat per al valencià.

Bibliografia:

            BERNAT, F., TORRES, J., Mapes per a l’estudi de la llengua catalana, “COM ensenyar català als adults”, suplement núm.6, desembre 1986, Publicació del Gabinet de Didàctica, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.