L’articulat de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics s’inicia amb la definició de comunitat lingüística com a “societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà de comunicació natural i de cohesió entre els seus membres”. Posteriorment (art.5), entén com a grup lingüístic una col·lectivitat que comparteix una mateixa llengua però assentada en l’espai territorial d’una altra comunitat lingüística.
A cada territori, doncs, s’hi ha establert una llengua pròpia que és l’idioma de la comunitat que s’hi ha desenvolupat històricament. Les institucions o administracions en què s’organitzen els territoris empren una llengua que com a tal té el rang d’oficial, i que malauradament pot coincidir o no amb la llengua pròpia. Independentment de les llengües que interactuen en un territori determinat, cada individu té la seva llengua personal.
Segons la declaració, totes les comunitats lingüístiques, i per tant la seva llengua, són iguals en els seus drets. Dins d’un territori compartit per diferents grups lingüístics, però, caldrà tenir en compte la historicitat relativa i la voluntat expressada democràticament a l’hora d’establir un equilibri sociolingüístic que satisfaci aquests drets, així com d’altres factors (migracions de caràcter forçat, precarietat política) que poden aconsellar un tracte reequilibrador d’objectiu compensatori.
Exemplificant amb el cas català, la comunitat lingüística catalana s’ha establert històricament en els territoris anomenats Països Catalans. Dins d’aquests territoris hi habiten també altres grups lingüístics, de llengua castellana, francesa, italiana o avui també cada cop més àrab. Aquests territoris, la llengua pròpia dels quals és el català, són dividits administrativament i pertanyen a diferents Estats, que hi estableixen la seva llengua oficial diferent de la catalana; en alguns casos el català comparteix la oficialitat però en d’altres ni tan sols és reconeguda com a pròpia del territori.
Situacions de compliment o incompliment de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics:
Territori: Principat de Catalunya
1) Títol 1r: articles 7-14. Principis generals
-L’Institut d’Estudis Catalans és la institució que codifica, estandaritza, preserva, desenvolupa i promou el sistema lingüístic català al Principat de Catalunya, garantint el compliment de l’article 9.
2) Títol 2n, part I: articles 15-22. Administració pública i òrgans oficials
-La Generalitat de Catalunya, com a poder i administració pública de Catalunya, empra com a llengua oficial la catalana.
-En el recent cas dels dos joves jutjats per cremar fotos del Rei s’ha incomplert l’article 20, en haver-los negat el dret a ser jutjats en la seva llengua, encara que sigui fora del territori d’origen.
3) Títol 2n, part II: articles 23-30. Ensenyament
-El sistema educatiu públic té com a llengua vehicular el català, llengua pròpia de Catalunya.
-A l’ensenyament secundari i universitari, el dret a rebre les classes en la llengua pròpia del territori (Art.29) no està garantit.
4) Títol 2n, part III: articles 31-34. Onomàstica
-A Catalunya tots els topònims estan regulats i normalitzats.
5) Títol 2n, part IV: articles 35-40. Mitjans de comunicació i noves tecnologies
-Els teclats dels ordinadors incorporen totes les grafies de la llengua catalana, com ho són la “ç”. Amb més o menys facilitat, el programari es pot aconseguir en català.
6) Títol 2n, part V: articles 41-46. Cultura
-En molt poques ocasions es pot anar al cinema a veure pel·lícules doblades al català.
-Biblioteques i museus públics tenen el català com a llengua d’ús normal.
7) Títol 2n, part VI: articles 47-52. Àmbit socioeconòmic
-Els diferents formularis que intervenen en els assumptes de treball, impostos, seguretat social, etc., depenents de ministeris espanyols, es poden demanar en català.
-L’etiquetatge de productes en català és encara testimonial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada