El que passava a Berlín i a Alemanya fou el paradigma del que passava al món: una ciutat i un país dividits en dos1, entre est i oest, entre comunisme i capitalisme. Per això la caiguda del mur el novembre de 1989, ara fa tot just vint anys, esdevé el símbol històric del final de la Guerra Freda.
El sociòleg i politòleg Ignacio Sotelo posa èmfasi en separar aquest episodi, el de la caiguda del mur, amb el de la conseqüent reunificació del país alemany.
El mur es construí físicament l’agost del 1961, des del bàndol oriental, per impedir el pas de la gent d’una zona a l’altra. Des de la creació de l’RDA el 1949 i fins a la construcció del mur, més de dos milions i mig de persones havien marxat a l’RFA, a la vegada que uns 50.000 berlinesos de l’Est treballaven al sector occidental mentre que gent d’aquest sector comerciava amb l’est2. Això trastocava els plans de l’economia planificada de l’RDA, que va haver de fer-hi front promovent “un mur de protecció antifeixista”, que des del bloc occidental es qualificava com a el “mur de la vergonya”, per impedir la llibertat de pas i dividir una ciutat (i per tant, una societat) en dos.
Quan Gorbatxov convidà a tots els països de l’est a fer la perestroika que ell mirava d’aplicar a l’URSS, el que es volia era “reformar” el socialisme, constituir un sistema que no fos tant rígid i aplicar la glasnost. En general, però, els dirigents d’aquests països no s’atreviren a aplicar una transperència que els podia posar en qüestió, i a la RDA, a més, el règim liderat per Erich Honecker (1912-1994) es caracteritzà pel seu immobilisme. Això féu que el règim, tal i com comenta Sotelo, quedés aïllat internacionalment alhora que la ciutadania se’n allunyava, delerosa de les reformes que s’anunciaven des de l’URSS. D’aquesta manera, malgrat el bon nivell de vida assolit a l’RDA, molta gent començà a voler marxar de manera massiva: la primera meitat del 1989 es donà autorització a 48.000 alemanys de l’est a abandonar el país, mentre que 9.000 ho feien de manera il·legal. Molts es desplaçaren a les capitals d’altres països de l’est (Varsòvia, Praga, Budapest) per refugiar-se a les ambaixades de l’Alemanya occidental, fet que desembocà en què l’estiu d’aquell any s’obrís la frontera entre Hongria i Àustria. La fugida massiva per aquest cantó va fer que l’RDA, amb un Honecker dimitit el 18 d’octubre, anunciés la obertura de la frontera i de les portes del mur de manera imminent. Davant d’aquest anunci, fet el 9 de novembre, la multitud es llençà a enderrocar el mur aquella mateixa nit. I.Sotelo apunta que si Honecker hagués impulsat les reformes dos o tres anys abans, les coses haurien pogut anar de manera diferent; potser llavors la població no hagués girat l’esquena al sistema i no hagués volgut marxar massivament cap a occident.
Aquesta voluntat de la població de l’est no passà desaparcebuda per Helmut Kohl (n.1930), el canceller de l’RFA, que prengué una actitud activa davant la unificació. La RDA encara va sobreviure uns mesos, fins a l’estiu del 1990 en què s’unificà la moneda de les dues alemanyes, i fins la seva dissolució oficial el 3 d’octubre. El govern de coalició que s’havia constituït després de l’obertura de les fronteres emprengué reformes radicals (com la de processar vells dirigents del SED3 i la supressió de la policia política), però en les eleccions lliures convocades pel 18 de març de 1990 guanyaren els partits que s’havien constituït com a bessons dels de l’oest i que propugnaven la reunificació. A partir de llavors el procés, que més que una reunificació fou una absorció de RDA per part de l’RFA, quedà encarrilat. L’Estat liderat per Kohl ja formava part de la OTAN des de 1955, i malgrat les reticències inicials de l’URSS, que volia l’Alemanya reunificada neutral, Gorbatxov acceptà finalment la condició d’occidental del nou Estat. El president nord-americà, George Bush “pare”, no s’hi oposà malgrat les reticències del Regne Unit i de França, que temien pedre l’hegemonia a Europa. També hi havia reticències a Polònia, que s’assegurà que les seves fronteres quedarien intactes. I és que, la temible Alemanya de Hitler que s’havia desmantellat després de la Segona Guerra Mundial, tornava a estar unida. El nazisme, però, ja havia passat a la història aquell 1990.
Bibliografia:
AA.VV., Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, “Autogovern i reptes de la fi de segle 1980-1997”, vol.12, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona, 1998
Bönisch, G.,Wiegrefe, K., Aquella Guerra Freda (Trad. Guillem Soler), Der Spiegel, publicat a El Temps, núm. 1263, 26 d’agost del 2008, pàgs.17-25
Hobsbawm, Eric (1994), Historia del siglo XX, Crítica, Barcelona, 2009
Veiga Rodríguez, F.(2001), Història Contemporània II, FUOC, Barcelona, 2002
1 Veure nota 1.
2 Dades extretes de la Viquipèdia.
3 Sozialistische Einheitspartei Deutschlands, el Partit Socialista Unificat d’Alemanya que governà la RDA des de 1949 fins a 1990.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada