Una ciència, en definció de diccionari, és un “conjunt de coneixements i l'activitat destinada a assolir-los”, sobre una part de la realitat que ens envolta. I bona part del que envolta les nostres vides és l'economia.
L'economia, en origen, es referia a l'administració de la casa (oikos=casa, nomos=administració); quan les societats es fan complexes, aquesta administració s'ha d'extendre a les ciutats i als estats, fent-se cada vegada més complicada. I incitant, per tant, a la reflexió dels filòsofs que formaran l'Escola Clàssica entre els segles XVIII i XIX: Smith, Malthus, Ricardo, Mill i Marx.
Per a aquests primers economistes, els seus estudis s'emmarquen al que anomenen “Economia política”, és a dir, l'economia domèstica originària extesa a la societat. Es centren, doncs, en estudiar les lleis socials reguladores de la producció i la distribució dels béns naturals necessaris per al funcionament i supervivència de la comunitat; i aquests lleis socials, que evolucionen com les societats mateixes, les emmarquen en un context històric del qual cal seguir-ne el fil.
A finals del segle XIX, aquesta primera ciència econòmica fa un tomb de la mà d'una nova fornada d'economistes, la de l'anomenada Escola Neoclàssica. Alfred Marshall (1842-1924) és el primer en deixar de parlar de “Political Economy” i passar a parlar d'”Economics”. D'aquesta manera, la ciència econòmica deixa de ser una ciència social per prendre els termes d'una ciència més “pura”, més lògico-formal. Es deixa de banda el context social per fixar-se en com l'individu, l'homo oeconomicus, treballa per obtenir la màxima utilitat del què fa; i això és independent a la classe social a la qual pertanyi. Per a fer-ho, aquest individu es serveix de l'intercanvi i del mercat.
Lluís Barbé1 ens exposa, de la mà del nàufrag Robinson Crusoe, un exemple molt aclaridor per diferenciar els conceptes d'”Economia Política” i d'”Economia”. La primera no podria treballar en base a aquest personatge, perquè està sol, fora de tota societat. La segona, per contra, entendria per a economia l'estudi de si li sortirà a compte o no una acció concreta per a obtenir-ne un benefici; li valdrà la pena gastar l'energia necessària per nedar fins a un bagul que ha albirat mar endins?
El mateix autor, però, cita les crítiques de l'economista i polític polonès Oskar Lange al concepte neoclàssic d'”Economia”: l'individu és sempre lliure en el moment d'elegir de fer un intercanvi? O es troba subjugat a un context social?
Veiem doncs com la ciència econòmica es pot entendre a partir d'aquests dos conceptes, emanats respectivament de l'Escola Clàssica i l'Escola Neoclàssica. Avui predomina l'”Economia” de tall neoclàssic, si bé també hi ha economistes que entenen la ciència econòmica com a “Economia política”; són els seguidors de l'escola marxista o els neoricardistes.
1 Lluís Barbé, El Curso de la economía: grandes escuelas, autores y temas del discurso económico, Barcelona, Ariel, 1996, pàgs. 17-20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada