EL VALOR DE CANVI
En una definició inicial proposada per Adam Smith, el valor de canvi d'un bé és la mesura del poder que aquest bé ens dóna a l'hora d'intercanviar-lo per altres béns. Aquesta mesura es fa mitjançant els diners, que estableixen en xifres (preus nominals) el valor de canvi de les mercaderies (béns posats al mercat). D'altra banda, cada bé tindria també un valor en ús, subjectiu segons Smith, que és el que li dóna per a la seva utilitat l'usuari que el posseix, sense pensar en si l'ha d'intercanviar o no.
Els autors de l'escola clàssica es preocuparen d'estudiar aquest valor de canvi, la seva mesura i regulació, sense parar massa atenció al valor en ús. Per a ells, el valor de canvi d'un bé es gestava durant la seva producció, abans de portar-lo al mercat; d'aquesta manera, les seves teories es basaven en els costos de producció, en l'estudi del costat de la oferta, la que genera els béns.
En canvi, els neoclàssics opinaven que el valor de canvi d'un bé s'estableix a partir del moment en què aquest és portat al mercat; no doncs en l'àmbit de la producció, sinó en el de l'intercanvi. Així, estudiaven en aquest cas el costat de la demanda, basant-se en els preus de mercat.
Comencem comentant els clàssics:
-Adam Smith creia que la causa del valor de canvi, i la seva regulació a llarg termini, era la remuneració1 dels tots els factors que intervenen en la producció. Aquests factors són el treball, el capital i la terra, protagonitzats pels treballadors, els empresaris i els terratinents respectivament. Tots ells han d'obtenir uns ingressos (salaris, beneficis i rendes) que serien l'origen del valor de canvi. Aquest es mesuraria, però, per la quantitat de treball que cada un dels tres factors poden adquirir; Smith mesurava salaris, beneficis i rendes en “treball adquirible”.
-David Ricardo i Karl Marx parlarien en canvi del “treball incorporat”. El treball incorporat inclou no només el treball del dia a dia, el que es paga amb salaris, sinó també el treball anterior necessari per haver establert la maquinària o els edificis necessaris per a la producció.
-Thomas de Quincey posà èmfasi en el cost d'obtenció d'un bé. Per a ser mercaderia (que vol dir tenir un valor de canvi diferent de zero) cal que un bé presenti, a part d'un valor en ús, una dificultat per a ser produït, un cost d'obtenció. Aquest determinarà el valor de canvi si és inferior al valor en ús, cosa que passarà en les mercaderies fàcilment reproduïbles; per contra, en les mercaderies escasses, que són de difícil reproducció (cost d'obtenció molt elevat), el valor de canvi s'establirà pel valor en ús que se li dongui.
L'escola neoclàssica, a partir de l'esquema de les tisores de demanda i oferta introduïdes per Alfred Marshall, entén que quan un bé entra al mercat genera dos tipus de preus: el de la demanda serà aquell preu màxim que estan disposats a pagar els compradors, mentre que el preu de la oferta serà aquell preu mínim pel qual els venedors estaran disposats a desprendre's del producte. Aquests preus, representats en un sistema de coordenades (eix de les abscisses-quantitats, eix de les ordenades-preus), formen les corbes de demanda (decreixent) i de la oferta (creixent); al punt a on es creuen ens indica el valor de canvi del producte.
EL MERCAT LABORAL I EL SALARI
Per als autors clàssics existia tota una teoria pròpia del tema de la distribució dels béns, que donant-se en una societat estructurada en classes socials2, no podia ser sinó una font de conflicte d'interessos: si els salaris dels treballadors pugen, els beneficis dels empresaris baixen!
Ans al contrari, els neoclàssics situaven la distribució com a una part més de tot l'engranatge de les teories de l'intercanvi. La distribució s'ajusta harmònicament segons les necessitats dels participans; tal i com explicà Léon Marie Esprit Walras (1834-1910), aquests no només participen en mercats de productes, a on els empresaris venen i els terratinents, treballadors i capitalistes compren, sinó també en el mercat de serveis, a on intercanvien els papers: els empresaris van a comprar els serveis productius a terratinents (terra), treballadors (treball) i capitalistes (béns de capital).
El mercat laboral és el mercat de serveis a on “es troben” els empresaris i els treballadors; els primers hi van a comprar la força de treball que posseeixen els segons, els quals la venen a canvi d'un salari. Segons l'organització i composició d'uns (emprasaris demandants) i altres (treballadors ofertants) podem definir quatre tipus de mercats laborals:
-El que es regeix per un “intercanvi bilateral” entre només dos components: el clan dels empresaris davant el sindicat dels treballadors. Una banda i l'altra s'han unit sense fissures: és el que s'anomena situació de monopsoni empresarial i monopoli sindical. Seguint els arguments del neoclàssic Francis Ysidro Edgeworth (1845-1926), en un intercanvi bilateral entre només dos participants amb posicions ben definides, el resultat és molt indeterminat i es resoldrà més favorablement pel que sigui més hàbil negociant.
-El que, tot al contrari, presenta alhora molts treballadors i molts empresaris competint individualment cadascú pels seus interessos. En aquest cas parlem d'un mercat laboral competitiu, en el qual, tal i com plantegen els autors neoclàssics basant-se en el gràfic de les corbes de l'oferta i la demanda, es generarà el màxim excedent per a tot el conjunt, i portarà a més la plena ocupació laboral (que inclou l'atur involuntari).
-Un tercer cas és el hi ha molts empresaris però en canvi sí que els treballadors acudeixen al mercat sindicats, en un monopoli sindical. En aquest cas el poder d'aquests darrers farà que puguin aconseguir que els salaris augmentin, però a la vegada l'ocupació baixarà ja que els empresaris tindran menys capacitat de contractar assalariats.
-Finalment, tindriem els empresaris formant un monopsoni i els treballadors competint individualment. Contràriament al cas anterior, els treballadors veuen l'excedent que els pertoca reduït ja que són els empresaris els que obtenen el màxim benefici.
Bibliografia:
Barbé, Ll., López, X., Quesada, A., “Valor, producció, intercanvi i distribució”, a Barbé, Ll. (coord.), Introducció a l'economia, Barcelona, UOC, 1997
Barbé, Ll., El Curso de la economía: grandes escuelas, autores y temas del discurso económico, Barcelona, Ariel, 1996
“Apunts sobre la problemàtica central dels temes”, Annex 2 del pla docent.
AA.VV., Diccionari de la Llengua Catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1994
1 Remunerar és recompensar, pagar a algú la feina que ha fet o els serveis que ha prestat (Definició diccionari)
2 Per a Smith, Malthus i Ricardo aquestes eren les formades pels terratinents, els empresaris capitalistes i els treballadors. Marx les simplificà entre capitalistes i proletaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada