La caiguda del bloc soviètic

Entre el 1989 i el 1991 s’acabà de consumar el desmantellament del bloc soviètic, que des de la fi de la Segona Guerra Mundial havia protagonitzat, enfront el bloc occidental encapçalat pels Estats Units, la pugna per la primacia del món, en els camps ideològic, científic, econòmic, militar o polític. Fou un període que es coneix amb el nom de Guerra Freda, adjectiu que indica que el conflicte armat mai es va arribar a perpetrar directament, només a través de països satèl·lits dels uns o els altres. Aquest període de més de quaranta anys, iniciat simbòlicament amb el bloqueig de Berlín¹ el 1948, visqué diferents fases de més o menys tensió o relaxament.

Durant la primera dècada i fins el 1956 es consolidà el que s’anomena la “primera guerra freda”. El comunisme s’extengué a l’Àsia malgrat la voluntat contrària dels Estats Units, que intervingué a la Guerra de Corea (1950-53)². A la vegada, es vivia la primera fase de la descolonització. Amb la crisi de Suez³ aquell 1956, es finiquità definitivament la mentalitat imperialista de les velles potències de Gran Bretanya i França, establint-se així la divisió del món entre els dos grans blocs liderats pels EUA i per l’URSS.

En aquest context, durant els anys seixanta s’acabà de completar la descolonització, ara centrada en les colònies de l’Àfrica subsahariana. Fou una segona fase que si bé va ser menys traumàtica que la primera, centrada a l’Àsia i en el que serien els països àrabs, també configurà nous estats amb dificultats socials i econòmiques, que hagueren de mantenir una dependència “colonial” amb nord-americans, soviètics, o posteriorment també xinesos.

El 1962 visqué el clímax d’aquest primer període de la Guerra Freda, amb la Crisi dels míssils⁴ en l’escenari d’una Cuba a on havia triomfat tres anys abans la revolució liderada per Fidel Castro, que hi instaurà un règim comunista. La consciència que aquesta crisi podria haver acabat amb una catàstofe nuclear, féu que les dues potències es relaxessin i s’iniciés una nova etapa de “coexistència pacífica”, en que cada bàndol es centrà en ocupar-se de les seves pròpies estratègies, seguint de prop els processos descolonizadors dels quals poguessin treure’n profit, i acordant fins i tot la prohibició de fer proves nuclears al mar o a l’espai extraatmosfèric.

Però als anys setanta esclataren un seguit de conflictes⁵ que, sorgits o no de la confrontació bipolar, féren augmentar la tensió internacional; de manera paral·lela, la cursa armamentística havia tornat a desbocar-se. Havia sorgit a la palestra un nou actor de l’escena internacional, el fonamentalisme islàmic, aliè fins llavors a la confrontació entre els dos blocs. El seu ascens a l’Afganistan, amb una revolució islàmica en un país que s’havia anat acostant a l’URSS amb mesures socialitzadores, provocà la invasió soviètica el Nadal de 1979. Aquest fet no només inicià una guerra que es convertí en el “Vietnam de l’URSS”, sinó que també marcà l’inici de la “segona guerra freda”. Els EUA consideraven que l’Afganistan havia d’estar fora de la influència soviètica, i d’aquesta manera embargà les exportacions del seu gra a l’URSS i ajudà a l’armament de les guerrilles islamistes. Acabà de consolidar aquesta segona guerra freda l’ascens del provocador president nord-americà Ronald Reagan el 1981.

No fou fins el 1989 que Mikhaïl Gorbatxov (n.1931), líder soviètic des de 1985, retirà les tropes de l’Afganistan i promogué el final de la Guerra Freda, que una URSS esgotada ja no podia mantenir.

La URSS havia liderat el bloc de l’est que s’havia anat configurant amb els països que seguien el seu exemple i assolien posar a la pràctica una economia socialista, mitjantçant el control d’un Estat governat pel partit únic, el Partit Comunista, i l’aplicació d’una industrialització accelerada en uns països majoritàriament agraris. La revolució dels bolxevics el 1917, que havia culminat amb la creació de l’URSS cinc anys després, tenia una vocació internacionalista, volia liderar també una revolució mundial, i per això molts dels Partits Comunistes de cada país es subordinaven al de la unió soviètica (PCUS) en el marc de la Komintern (o Tercera Internacional).

D’aquesta manera, i amb diferents particularitats, diversos països s’anaren posant sota la òrbita de la URSS, enfront dels països occidentals, d’economia capitalista, que quedaven sota el lideratge dels poderosos Estats Units. Tot plegat quedà escenificat amb l’episodi comentat del blocatge de Berlín, que a part de dividir Alemanya en dos, esperonà també la creació el 1949 per part del bloc occidental de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), amb l’objectiu de col·laborar en la defensa política, econòmica i militar entre els països que el configuraven (inicialment els EUA, Canadà i alguns etats de l’Europa Occidental).

En contrapartida, el bloc oriental acordà el 1955 el Tractat d’Amistat, Col·laboració i Assistència mútua, conegut com el Pacte de Varsòvia. N’eren membres els països comunistes d’Albània (abandonà l’organització el 1962), Bulgària, Txecoslovàquia, Hongria, Polònia, l’RDA, Romania i l’URSS. Ara bé, no tots el països comunistes volgueren sotmetre’s al lideratge dels soviètics. Mai no entrà en el Pacte Iugoslàvia, governada per un Mariscal Tito que havia trencat relacions amb Stalin⁶, ni tampoc la Xina, comunista des de 1949 però que mai va acabar de confraternitzar amb el país veí, amb el qual fins i tot s’hi enemistà⁷.

Convé esmentar també la formació el 1949 del Consell d’Assistència Econòmica Mútua, coneguda amb el nom de COMECON, que era l’organització soviètica per a gestionar les ajudes econòmiques als seus aliats, a imatge del “Pla Marshall” nord-americà, un programa d’ajudes econòmiques per a la reconstrucció dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial, i que Stalin va rebutjar per als seus satèl·lits.

Les coses començaren a anar malament per a l’URSS ja a partir dels primers anys seixanta. Khruixtxov s’havia fet finalment amb la successió d’Stalin, mort el 1953, i malgrat el relaxament que suposà la desestalinització (denuncià els crims del seu antecessor el 1956) el seu mandat acabà tenyit de grans fracassos. D’una banda, amb la catàstrofe agrícola que suposà el fracàs de les campanyes agràries que pretenien colonitzar les estepes de l’Àsia central, i que havien de premetre competir amb els nivells de producció que s’assolien als Estats Units. A partir del 1963, el país sovietic va haver de començar a comprar blat a l’estranger, especialment a l’”enemic” nord-americà i al Canadà. De l’altra, el president soviètic patí la humiliació d’haver de retirar els míssils a Cuba el 1962, mentre que no s’acabava d’aconseguir de seduir dels nous estats africans, ni la penetració realment ferma a l’Orient Mitjà i a Indonèsia. Per acabar-ho d’adobar, es trencava definitivament amb la Xina de Mao (1963).

La dècada del govern de Breznev (1964-1974) no aportà innovacions ni millores en la situació. De fet, Breznev fou un dirigent col·locat per l’apoltronada classe burocràtica i administrativa (la nomenklatura), que ostentava el poder efectiu de manera corrupta i incompetent. La URSS havia entrat en una crisi econòmica manifesta als anys setanta, per la qual hagueren calgut, ja llavors, reformes o ajustos al sistema socialista. Alguna cosa no funcionava quan el 1985 el 60% de les importacions eren material industrial (maquinària, metalls) i el 53% del valor de les exportacions eren de gas i petroli, quan anteriorment la industrialització havia permés a l’URSS ser ella qui exportés a d’altres països maquinària, transports i equipaments⁸. Quan s’inicià la crisi del petroli el 1973, amb la pujada del seu preu dictada per la OPEP⁹, la URSS pogué treure’n grans rèdits donat que en posseïa reserves al seu territori; ara bé, aquests guanys que dissimularen la crisi, feren posposar les reformes que calien al país.

Al mal funcionament de l’economia i la política, s’hi sumava l’enorme despesa econòmica que calia per mantenir el lideratge del bloc de l’est i la rivalitat d’igual a igual amb els Estats Units. Malgrat els problemes interns de l’URSS, l’exèrcit soviètic no deixà d’intervenir sobre els països satèl·lits per mantenir el seu estatus de superpotència.

Ja el 1956 havia intervingut sobre Hongria per sufocar una insurrecció contra el règim estalinista que hi governava (malgrat la mort d’Stalin al 53 i el relaxament a l’URSS, en els països satèl·lits de l’est hi continuaren establerts líders prostalinistes). L’exèrcit soviètic restaurà el fidel règim hongarès causant alguns milers de víctimes. També a Txecoslovàquia s’havia pretès abolir el totalitarisme amb l’ascens d’un líder moderat, Alexander Dubcek, que el gener de 1968 inicià l’anomenada “Primavera de Praga”, procés pel qual es volia democratitzar el sistema i obrir-se a les potències occidentals, però que acabà amb la invasió soviètica el mes d’agost. Amb aquesta demostració de força dels soviètics, les reformes que s’havien intentat impulsar o debatre dins les economies socialistes dels països satèl·lits quedaren frenades; tret, malgrat tot, d’Hongria, a on foren dutes a terme pel mateix govern titella que havia imposat l’URSS. Hongria esdevingué el més desenvolupat dels països de l’Europa de l’est amb l’adopció progressiva d’una economia de mercat.

Podem veure doncs com aquests factors comentats (corrupció, crisi econòmica, costós manteniment del bloc) foren causes indirectes del col·lapse 1989-1991. Indirectes perquè malgrat tot el que no rutllava, el sistema continuà sobrevisquent fins que algú volgué prendre les decisions polítiques per reformar-lo. Tal i com defensa E.Hobsbawm, la política fou la causa directa de la caiguda del bloc. El poble soviètic estava completament amotllat i acomodat al sistema, i de fet no en coneixia cap altre; ni al propi país, on feia molts anys que durava, ni a fora, per la censura que imposava el règim. Algun reformista desesperat arribà a parlar amb ironia de l’homo sovieticus. Així, les reformes s’impulsaren des de dalt, des d’una intel·lectualitat a la qual pertanyia Mikhaïl Gorbatxov, que a diferència d’altres dirigents formats a la fàbrica o al camp, venia d’estudiar Dret.

Gorbatxov assolí la secretaria del PCUS en substitució de Konstantin Txernenko (1984-85) i disposat a continuar les reformes previstes per Iuri Andropov (1982-84), els dos líders que seguiren a Breznev i que duraren ben poc. El nou líder soviètic impulsà la perestroika (“reconstrucció” política i econòmica) i la glasnost (“transparència”), i, com s’ha esmentat, també el final de la guerra freda, que es materialitzà amb la retirada de les tropes a l’Afganistan i als països satèl·lits el 1989.

La perestroika pretenia establir una “economia socialista de mercat”, en què mantenint un centre de decisions econòmic estatal, es permetria l’existència d’empreses autònomes i econòmicament viables. En aquest sentit, es legalitzaren 20.000 empreses cooperatives semiprivades i es permeté la fallida de grans empreses estatals que no havien deixat de donar pèrdues. Però mai s’arribà a passar d’aquí i no es concretaren alternatives eficaces al què s’estava desmantellant, fet que produí el deteriorament del nivell de vida de la població i l’inici del camí cap al col·lapse. La glasnost, l’objectiu de la qual fou la lliure circulació d’idees als mitjans de comunicació (la difusió del què havia passat a l’accident nuclear de Txernòbil del 1986 en fou un clar exemple), encara aguditzà més el procés incidint en la pèrdua de l’autoritat de l’Estat i del Partit sobre els ciutadans, cada vegada més “descreguts”.

Al juliol de 1989 començaren a haver-hi vagues, i l’auge de fronts nacionalistes en diverses repúbliques soviètiques ja era palès. Més que no pas un nacionalisme reaccionant contra el centre, la reacció anava contra el partit comunista local. De fet, l’adveniment a la República Soviètica Federativa Russa del “nacionalista” Boris Ieltsin (1931-2007) el maig de 1990, que denunciava que a la perifèria es vivia millor, fou clau en el procés. I és que aquest, que abandonà el PCUS uns mesos després, establí un contrapoder a Gorbatxov, sobreposant les lleis russes a les soviètiques, i pressionant-lo perquè accelerés les reformes cap a una economia de mercat; això donà ales perquè diferents repúbliques soviètiques comencessin a proclamar-se independents a partir d’aquell 1990. Però també s’oposaven a Gorbatxov els sectors conservadors, que organitzaren un cop d’Estat l’agost del 1991, retenint al líder soviètic durant tres dies a la seva casa d’estiueig. Mentrestant, i a ulls de tot el món, Ieltsin s’erigí en el líder carismàtic de l’oposició al cop, que va fracassar per la desídia dels propis colpistes, que ja no creien ni ells mateixos en poder retornar a l’estat de les coses inicial.

A partir d’aquí, s’accelerà el procés de desmantellament de les estructures polítiques i econòmiques de l’URSS, que suposaren la fi del sistema, i l’oficialització de la independència de les diverses Repúbliques, que ara veien amb recel una Rússia nacionalista amb qui de ben segur podrien sorgir conflictes a les fronteres. Gorbatxov, que el mateix any havia mirat d’evitar la desintegració de l’URSS, promovent un referèndum¹⁰ i un “tractat de la Unió”¹¹, proclamà la seva fi el Nadal de 1991 dimitint del seu càrrec de President.

Per la seva banda, als països satèl·lits de l’est també havien fet caure, ja el 1989, els seus règims comunistes, així com també ho feren a Iugoslàvia i a Albània. La retirada de les tropes soviètiques havia accelerat el procés. Ja no hi havia la pressió de Moscou, doncs a l’URSS de la perestroika ja li anava bé la liberalització dels vells satèl·lits, que haurien de representar el contacte, necessari però indirecte, amb occident. D’aquesta manera, tret de Romania¹², el processos es succeïren de manera pacífica, esperonats per grups d’intel·lectuals reformistes que no els costaria massa de convèncer a una població que, majoritàriament indiferent o resignada amb el que havia de venir, protagonitzà manifestacions massives contràries als règims. L’exemple més clar i avançat del procés fou Polònia, a on el 1980 ja s’havia legalitzat el sindicat obrer Solidarnosc, independent del règim. Les reivindicacions del obrers (entre elles, les eleccions lliures) no foren satisfetes en aquell primer moment, en què amb l’amenaça encara d’una intervenció soviètica, l’Estat i l’Església catòlica (que dominava l’opinió pública polonesa) pactaren per frenar les aspiracions del sindicat. El 1989, però, tot havia canviat.

Cronologia dels fets

		Fets de l’URSS en general	Fets de les Repúbliques Soviètiques en particular	Fets en països satèl·lits
1968				Primavera de Praga, intervenció de l’exèrcit soviètic. En moltes democràcies populars havien sorgit veus reformistes.
70’s		La crisi econòmica global afecta també les economies socialistes.
1980				Onada de vagues a Polònia, encapçalades pel sindicat Solidarnosc.
1985	11 de març	Mikhaïl Gorbatxov, secretari general del PCUS i líder de l’URSS
1986	26 d’abril		Accident nuclear de Txernòbil (Ucraïna)
1987	Maig	Inici oficial de la Perestroika.
1989	Juny			Eleccions semilliures a Polònia. Solidarnosc obté el 35% dels vots.
	Octubre			Fi del règim comunista a Hongria.
	Novembre			Les autoritats del Berlín Oriental autoritzen el pas de ciutadans al sector oest. Caiguda del mur. A Bulgària cau Zivkov i es permet el multipartidisme. Revolució de Vellut a Praga (Txecoslovàquia).
	Desembre	Cimera de Malta Bush-Gorbatxov. Proclamació fi de la Guerra Freda.		Revolta a Romania i caiguda de Ceauçescu.
1990	Març		El Parlament lituà proclama la independència	Primeres eleccions lliures a l’RDA.
	Octubre			L’RDA deixa d’existir, en culminar el procés de reunificació Alemanya
	Desembre		Eslovènia esdevé Estat independent després d’un referèndum	S’instaura el multipartidisme a Albània.
1991	17 de març	Plebiscit sobre el manteniment de la Unió: el 76,4% dels ciutadans hi voten favorablement, però Estònia, Letònia, Lituània, Moldàvia, Geòrgia i Armènia boicotegen el referèndum.
	12 de juny		Ieltsin, president de la Federació Russa amb el 57’3% dels vots.
	1 de juliol	Dissolució oficial del Pacte de Varsòvia
	19 d’agost	Fracàs del cop d’Estat involucionista contra Gorbatxov	Ieltsin n’encapçala la resistència i en surt reforçat.
	20-31d’Agost		Estònia, Letònia, Ucraïna, Moldàvia, l’Azerbaidjan i el Kirguizistan es proclamen independents.
	24 d’Agost	Gorbatxov dimiteix com a secretari general del PCUS
	29 d’Agost	Dissolució del Soviet Suprem i suspensió de les activitats del PCUS.
	Setembre		L’Uzbekistan, el Tadjikistan, Armènia i el Turkmenistan es proclamen independents.
	11 d’octubre	Es suprimeix el KGB (serveis secrets).
	6 de Novembre	Ieltsin il·legalitza el Partit Comunista Rus i el PCUS.
	16 de desembre		El Kazakhstan és la darrera de les repúbliques en proclamar-se independent.
	21 de desembre	Onze de les antigues repúbliques soviètiques creen la Confederació d’Estats Independents.
	24 de desembre	Rússia substitueix l’URSS en el consell de seguretat de l’ONU
	25 de desembre	Gorbatxov dimiteix i anuncia la desintegració de l’URSS.
1993	Gener			Txecoslovàquia es separa en dos estats independents: La RepúblicaTxeca i Eslovàquia.

1 Després de la Segona Guerra Mundial Alemanya quedà dividida en diverses zones d’ocupació, tal i com havien esbossat les potències vencedores a les conferències de Jalta i Potsdam el 1945. A part de territoris cedits directament a l’URSS i a Polònia, foren establertes quatre zones d’ocupació al país que també es reproduïren a la ciutat de Berlín: la francesa, la nord-americana, la britànica i la soviètica. Berlín, situada al vell mig de la zona soviètica, fou blocada per ordre d’Stalin el 1948 i durant onze mesos, en un intent d’expulsar les tres potències occidentals de la capital. L’espisodi culminà amb el desistiment d’Stalin i la creació, el 1949, de la República Federal d’Alemanya (sota el bloc occidental, formada pels territoris d’ocupació nord-americana, francesa i britànica) i la República Democràtica Alemanya (sota el bloc oriental, en els territoris d’ocupació soviètica). Berlín continuà amb un estatus d’ocupació dividida en dos sectors, l’occidental i l’oriental. El 1961 s’alçà el Mur que esdevingué símbol de la Guerra Freda.

2 Corea, antiga colònia del Japó, havia assolit la independència el 1948 però restava dividida, de la mà dels respectius líders, en dos Estats: el del Nord, comunista d’influència soviètica, i el del Sud, sota la tutela dels Estats Units. Amb l’intent d’invasió del Nord sobre el Sud, es desencadenà un conflicte en el qual s’enfrontaren exèrcits occidentals i comunistes, amb la participació dels EUA i la nova Xina comunista de Mao Zedong (només un any després del seu triomf). L’equilibri de forces menà a un final pactat.

3 Amb la crisi de Suez a Egipte, vella colònia britànica independent des de 1936, anglesos i francesos van quedar en evidència en no poder fer front al líder egipci Gamal Abder Nasser, que havia nacionalitzat l’empresa anglofrancesa que controlava el Canal de Suez. Els Estats Units, que havien retirat les ajudes a Egipte pel seu apropament al bloc de l’est, no donaren suport als dos països europeus, que havien volgut anar a la seva, i deixaren clar qui era el líder del bloc occidental.

4 L’octubre d’aquell any un avió espia nord-americà va descobrir que els soviètics estaven instal·lant rampes de míssils a l’illa de Cuba, amb capacitat d’amenaçar tot el territori dels EUA. La cautela del president J.F.Kennedy, que va bloquejar navalment l’illa però no la va bombardejar com suggerien alguns, va fer que s’arribés a una solució negociada, que passava per retirar coets nord-americans de Turquia i comprometre’s a no tornar a intentar envair Cuba.

5 La Guerra del Yom Kippur el 1973 entre àrabs i israelians, el triomf final de la revolució sandinista a Nicaragua el 1979, la inestabilitat a la zona del Vietnam (invasió del Vietnam del Sud el 1975, invasió de Cambodja el 1978, guerra sinovietnamita el 1979), la invasió turca del nord de Xipre el 1974, la guerra civil d’Angola des de 1975. Arreu del planeta esdevenien conflictes que tenin ressò internacional i que implicaven en menor o major mesura les potències internacionals.

6 Iugoslàvia, a on havien triomfat els comunistes després de la Segona Guerra Mundial, decidí intervenir en la Guerra Civil grega entre monàrquics (que tenien el suport de la Gran Bretanya i els EUA) i comunistes malgrat les reticències de l’URSS, que en el marc de les beceroles de la Guerra Freda, no volia tenir més problemes amb les potències occidentals. Mentre que per Stalin la prioritat era el control d’Alemanya (veure nota 1), el Mariscal Tito podia veure en una Grècia comunista un satèl·lit per a “la seva” Iugoslàvia. El trencament es va consumar el 1948 i la guerra va acabar l’any després amb la victòria dels monàrquics.

7 El “gran cisma comunista”, protagonitzat per l’URSS i la Xina, va culminar el 1963. Malgrat que el comunisme xinès s’havia inspirat en la Revolució d’Octubre, fou un moviment no només social sinó també nacional; un país amb una història mil·lenària i fart d’invasions estrangeres, no tenia per què posar-se sota la tutela d’una URSS que a més era tant diferent culturalment.

8 Dades extretes de E.Hobsbawm.

9 Organització dels Països Exportadors de Petroli, formada en aquell moment per l’Aràbia Saudita, l’Iran, l’Iraq, Kuwait, Veneçuela, Equador, Qatar, Líbia, els Emirats Àrabs i Nigèria.

10 Veure Cronologia 17 de març 1991.

11 Gorbatxov volia impulsar amb aquest tractat, que fou menyspreat per l’stablishment del partit, certes modificacions en l’estructura política de l’URSS, amb la creació d’un primer ministre o diversos càrrecs comuns per a tota la Unió. Anava en la línia del què havia pretès un any abans amb la creació de la figura del President federal, que ell mateix s’adjudicà com a líder i Secretari General del PCUS.

12 Romania fou dirigida des de 1965 per Nicolae Ceauçescu, un líder que volgué marcar distàncies amb Moscou (rebutjà la intervenció del Pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia el 1968) però que es caracteritzà sobretot per evolucionar cap a actuacions despòtiques i a afavorir el culte a la seva persona.