dissabte, 19 de febrer del 2011

Santuari de Sant Simeó l'estilita a Qalaat Siman (Síria)

Aquest santuari forma part de tot un complex monàstic que es construí a finals del segle V, vora el 480 dC, després de la mort de Sant Simeó, al mateix lloc on aquest havia establert la seva columna.
Simeó l’estilita (~388-459) fou un monjo nascut a Sisan (al sud-est de l’Àsia Menor, a tocar de Síria) que finalment optà per la forma d’ascetisme dels estilities. Els estilites (del grec stilos, “columna”) sorgiren al segle V i s’instal·laven dalt de columnes per viure-hi permanentment; fou una pràctica que s’extengué fins al s.XII a Orient, i que encara perdurà fins al s.XV a Rússia. S’explica que Sant Simeó començà aquesta pràctica el 423 dalt d’una columna de 3m, que anà augmentant progressivament fins a arribar a una columna de 16 metres d’alçada i 1m de diàmetre; conegut per tot el món romà, des d’Hispània fins a Aràbia, convertí al cristianisme milers de pagans i els seus seguidors acudien a veure’l en peregrinatge. A la seva mort el seu cos fou traslladat a Antiòquia, però el peregrinatge continuà en aquest lloc a on s’hi alçà el santuari commemoratiu, al voltant de la seva columna.
Aquesta queda al centre d’un espai octogonal, que no se sap si va arribar a estar mai cobert o no per un sostre de fusta. A partir d’aquesta estructura central s’extenen quatre braços de tipologia basilical: de tres naus separades per pilars, sent la central més alta i ampla que les laterals. Aquestes naus laterals connecten amb els espais (exedres) que s’extenen a les quatre cares de l’octògon de les quals no en surten els braços basilicals, de tal manera que es connecten a mode de deambulatori. El braç est és més llarg i finalitza amb una capçalera de tres absis semicirculars, a la vegada que connecta amb dos petits espais quadrats a banda i banda, que poden identificar-se amb el prothesis (a l’esquerra) i el diaconicon (a la dreta)1. Així es dedueix que aquest braç era el que tenia les funcions litúrgiques. En el braç contrari, el de l’oest, s’hi trobava la porta d’accés monumental, amb una entrada per a cada nau, formades per arcs de mig punt sobre columnes i sobre les quals hi ha timpans triangulars; la porta central, que donava a la nau més gran, pren òbviament més importància.
Al voltant d’aquesta estructura principal en forma de creu, s’hi establí el complex monàstic, que fou construït simultàniament o com a molt tard durant els cent anys següents. Aquest contenia les estances pròpies, els albergs de peregrins i un baptisteri que en planta també reprodueix un octògon, que queda inscrit en un quadrat formant un deambulatori. De les activitats emanades del peregrinatge, també es desenvolupà el poblat de Deir Sim’an, al peu del turó a on s’ubicava el santuari.
Síria era al segle V una de les províncies romanes de l’Imperi oriental, que en el període del 476 al 491 fou governat per l’emperador Zenó. Donada la magnitud del complex, és probable que fos l’emperador mateix l’impulsor de la seva construcció. Si bé no se sap del cert, Zenó sí que promogué la construcció de grans edificis a l’adjacent província de Cilícia, i intervingué en les lluites cristològiques que assolaven l’Imperi d’Orient, mirant de posar pau entre els monofisistes i els ortodoxos2. Aquest debat religiós entrava dins la la política per la forta vinculació existent entre Església i Estat, que encara s’accentuà més en època de Justinià (s.VI). I a Egipte i Síria, províncies que giraven entorn les ciutats d’Alexandria i Antiòquia respectivament, s’extengueren les tesis monofisites per oposició a Constantinoble, la seu imperial. Aquestes tres ciutats, seus dels tres patriarcats d’orient, eren els principals centres de creació en aquest inici de l’Imperi romà d’Orient. Però fruit d’aquestes desavinences internes tant Egipte com Síria, que desenvoluparen trajectòries culturals pròpies, caigueren ben aviat, i de grat, en mans musulmanes (s.VII). Aquestes dues regions i els seus deserts foren el bressol, ja durant el segle IV, del monaquisme3, que tant influiria política i culturalment en els segles posteriors de tot el món cristià.
D’aquest manera, Síria desenvolupa per als nombrosos edificis religiosos que es promouen un sistema constructiu propi, del qual el santuari de Sant Simeó n’és un bon exemple. Mentre que a Constantinoble, a la costa occidental de l’Àsia Menor, als Balcans i a Itàlia s’imposa l’ús del maó, a la zona de Síria, amb massissos calcaris, es construeix amb paredats de carreus, en els quals s’escolpeixen motius ornamentístics. Les cobertes s’executen amb fusta, material molt preuat a la zona, o amb voltes de pedra només els espais més petits. El santuari de Sant Simeó, del qual se’n conserva doncs l’estructura vertical (la fusta es fa malbé), fou construït amb carreus molt ben tallats i col·locats en sec; la decoració apareix en relleus escolpits a la pedra, a les dovelles dels arcs i en els capitells de les columnes, que s’adossen als murs com a motius decoratius. També s’utilitzen en la decoració arcs cecs (embeguts en els murs, sense obertura a sota), que no ténen funció estructural. Els capitells presenten formes de fulles espinoses i d’acant, i a les naus segueixen l’ordre corinti. Tot plegat és representatiu de l’arquitectura siriana dels segles V i VI.
Pel que fa a la tipologia edificatòria, el santuari de Qalaat Siman pren la forma en creu dels “martiria”, construccions dedicades als màrtirs, normalment construides entorn la seva tomba. Des de que Constantí (emperador 312-337) es convertí a la fe cristiana i aquesta deixà d’estar perseguida, havien aflorat les esglésies de planta basilical, estructura heredada de l’arquitectura civil que s’adaptava fàcilment a diferents usos, o de planta central, com el cas que ens ocupa. El prototip d’aquesta tipologia central en creu fou l’Església dels Sants Apòstols de Constantinoble, que acollí el sarcòfag de Constantí i el dels emperadors d’Orient fins el segle XI. I els precedents immediats, usant la forma octogonal al centre, serien el Martirion de Nyssa (Capadòcia) del 370 i el de Sant Babil (bisbe d’Antiòquia) del 381; el santuari de Sant Simeó seguiria aquests exemples a gran escala, utilitzant a més, com s’ha vist, també la tipologia basilical pels braços. Al seu torn, Sant Simeó inspirà el monestir que es construí al voltant de la columna de Simeó Estilita el jove4, que visqué un segle més tard que Sant Simeó el vell.
Les formes en planta central són característiques de la que s’anomenarà arquitectura bizantina, que en aquest període tot just es formava i que arribà al seu esplendor amb Justinià al segle VI. L’octògon, forma susceptible d’aparèixer en plantes centralitzades, el veurem també en diferents edificis representatius de l’època justiniana, com l’Església dels Sants Sergi i Bacus a Constantinoble o a la de Sant Vital a Ravenna.

1 En el prothesis es preparaven, segons el ritus ortodox, el pa i el vi de la missa. En el diaconicon s’hi contenien objectes sagrats i ofrenes.
2 Els ortodoxos creien que Crist havia tingut una doble naturalesa, humana i divina, mentre que els monofisistes defensaven que Crist només tenia una naturales divina.
3 El monaquisme pregona una forma de vida caracteritzada per viure radicalment la fe en Déu (el monaquisme es dóna en la religió cristiana, la budista i la hindú) i en comunitat, apartant-se de la resta de la societat. El precedent foren els eremites o anacoretes, que es retiraven solitàriament al desert per fer una vida ascètica (renúncia dels plaers), de pregàries i penitència (els estilites com Sant Simeó són una forma d’anacoretes).
4 Simeó Estilita el jove és considerat Sant per l’església grega, però no per la llatina.