El novembre de 2008 vaig tenir l’oportunitat de viatjar a l’illa de Cuba. Amb tres amics vam fer una ruta en bicicleta que ens va permetre conèixer durant un mes diversos indrets del país, des de la pròpia capital, l’Havana, fins a diverses ciutats com Santiago, Guantánamo o Baracoa a l’est, Trinidad o Cienfuegos al centre, o Pinar del Río a l’oest.
A Cuba hi pren especial rellevància el sistema político-econòmic de República Socialista, que establert de manera dictatorial, va lluitar i lluita per quedar al marge del capitalisme desenvolupat per la civilització occidental. Així, l’arribada d’una modernitat vinguda de l’“Altre” es pot identificar en dos moments de la història.
De primer amb l’adveniment de la pròpia civilització occidental, de la mà dels colonitzadors castellans, que a partir del segle XV convertiren Cuba en una colònia espanyola. Aquesta ho fou fins el 1898, quan assolí la independència tot i que passà llavors a estar sota l’òrbitra dels Estats Units.
I segonament els darrers anys, a on malgrat el rebuig del capitalisme per part del règim sorgit de la Revolució de 1959, no deixen de penetrar a l’illa formes de la cultura del consum pròpies de l’occident contemporani. La introducció d’aquest tipus de “modernitat” es fa a través del turisme i degut, en bona part, a certes mesures oberturistes cap a l’economia de mercat, en l’intent de mantenir viable el sistema després de la caiguda del bloc soviètic (1989-91).
Quan un posa els peus a l’illa de seguida se’n adona que arriba a un altre món. Cuba és un país pobre a on, tret d’algunes zones concretes, sembla que el temps s’hagi aturat als anys seixanta del segle passat. I això es tradueix en una evident degradació en les infraestructures, els edificis, o en els atrotinats cotxes, camions o autobusos que circulen pels carrers de les seves ciutats. Al camp, sobta de veure arades i carros tirats per bous prims i esquifits, ben diferents de les vaques ben alimentades que veiem pasturar pels pirineus catalans.
Però ens continuem trobant, malgrat traspassar la frontera del que anomenem món desenvolupat, en un país amarat per la civilització occidental. El primer i més evident rastre és la seva gent i la llengua que parlen: l’espanyol. La majoria descendeix de colons europeus, i el 50% de la població és mulata, el 40% blanca i al voltant d’un 10%, concentrada sobretot a l’est de l’illa, negra. La població negra és descendent dels esclaus africans que foren transportats per treballar a les plantacions de sucre, després de la gairebé aniquilació total de la població indígena.
De la mateixa manera que una llengua llatina ha esdevingut la pròpia, les religions més practicades són la catòlica romana i la santeria, fusió del cristianisme amb cultes animistes provinents de l’Àfrica.
Si ens fixem en el medi construït, veurem que les ciutats, majoritàriament fundades pels colonitzadors, presenten els traçats ortogonals “racionals” sorgits del bressol grec de la civilització occidental. Com ho foren també les formes arquitectòniques clàssiques que presenta l’omnipresent arquitectura colonial: entaulaments i columnes dòriques, jòniques, corínties, o també toscanes, aquestes darreres provinents del Renaixement italià. O bé els edificis eclesiàstics amb estils provinents del Barroc espanyol. A la ciutat de l’Havana hi destaca el Capitoli, còpia de l’edifici neoclàssic de Washington i que pren el nom del turó més preeminent de Roma. I fins i tot, tot i que no ho vam veure, hi ha mostres de modernisme importat per catalans que hi van fer fortuna.
També els sistemes constructius són propis d’Occident: al costat de moltes edificacions de fusta, arreu de l’illa s’hi troben construccions de blocs de morter o d’un formigó armat precari, amb obres a on de seguida s’hi veuen els encofrats i cimbres propis de la construcció humida.
El funcionament polític també és el propi d’un Estat occidental contemporani, amb institucions com l’assemblea, un partit únic (el Partit Comunista) o la figura del President, càrrec que ocupa honoríficament Fidel Castro, que ha delegat les seves funcions al seu germà Raúl. Aquest Estat, com qualsevol altre, es dota de símbols com ho són els líders de la Revolució o el mitificat “pare de la Pàtria”, José Martí, que són recordats contínuament en monuments i proclames pintades als murs. I disposa d’eines, com ho és el control de l’ensenyament (gratuït per tothom) o dels mitjans de comunicació de masses, per adoctrinar convenienment a la població. El diari Granma i el “Noticiario estelar” a la televisió informen puntualment de les notícies segons la tutela d’un govern que, dictatorial, no tolera dissidències.
Fins a aquest punt es veu com Cuba presenta una estructura de país pròpia d’Occident, encara que com s’ha vist, durant la Guerra Freda i amb la Revolució “dels barbuts”, prengué el camí del socialisme i s’allunyà del que avui visualitzem com a civilització occidental.
El fracàs pràctic de les idees i la derrota del bàndol comunista han fet que Cuba no hagi pogut sortir encara del grup dels països pobres, i que en molts àmbits, com en el de la producció agrícola, sigui un país endarrerit.
Ara bé, aquesta “modernitat” consumista que, com diem, va penetrant a l’illa les darreres dècades, es veu en molts productes que es troben en els supermercats i en algun centre comercial tipus Baricentro que ja es pot trobar a l’Havana, establiments ja de per si propis de la civilització occidental contemporània. Criden l’atenció les llaunes de tuKola, que imiten el disseny la internacional Coca-cola, o la cadena de cafeteries El Rápido, que de lluny podríem confondre amb un McDonald’s.
Amb més o menys ritme, els modes de vida europeus o nordamericans es van extenent pertot, fins i tot en economies com la cubana.
Bibliografia exercici 2:
Pallarès, M., Tulla, A.F., “Criteris de regionalització a escala mundial”, a Estalella, M. i Tulla, A.F. (coord.), Geografia Regional, Barcelona, FUOC, 2008
Maalouf, A., “Quan la modernitat ve de l’Altre”, a Les identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat, Barcelona, La Campana, 2003
Cantón, J., Historia de Cuba. El desafío del yugo y la estrella, La Havana, Si-mar SA, 2000
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada