La derogació de l'Estatut: l'inici del final

[comentari al document de Derogació de l'Estatut per part del general Franco]

Aquest document és un breu text jurídic, una llei, per la qual s’establí que quedava sense vigència l’Estatut de Catalunya de la Segona República espanyola. Fou aprovada i signada a Burgos el 5 d’abril de 1938 per Francisco Franco, el cap i general de l’exèrcit que s’havia rebelat contra la legalitat republicana. Aquesta sublevació, iniciada el 17 de juliol de 1936, va desencadenar una Guerra Civil que encara havia de durar fins a l’abril de 1939. En el moment de promulgar aquesta llei l’exèrcit rebel acabava d’entrar a Catalunya, amb l’ocupació de Lleida, i es feia necessari “aclarir” el marc legal que imposarien els que llavors ja es veien vencedors.

El text té una estructura clara i senzilla de dues parts: un preàmbul a mode de justificació, i la disposició pròpiament dita a través de dos articles. La idea principal que es vol transmetre és que el moviment que encapçala Franco “restaura” els valors i institucions vigents abans de la República, la “responsable” de promulgar un Estatut que no mereix cap validesa a un nivell moral; ara bé, a efectes pràctics, cal decretar aquesta invalidació donat que aquest Estatut era ben real i havia establert una sèrie de mecanismes legals que havien entrat en funcionament. D’aquesta manera, es disposa un article primer per tal que les administracions públiques (estatal, provincial i municipal), de les quatre províncies catalanes, es regeixin per les mateixes normes que la resta de províncies de l’Estat, i un segon article per al qual tot el poder legislatiu i executiu cedit a la Generalitat retorna a l’Estat.

Els promulgadors de la llei protagonitzaren el que ells mateixos van anomenar “Alzamiento nacional”, moviment iniciat oficialment amb el cop d’Estat esmentat de juliol de 1936. Com el primer paràgraf diu, aquest “alçament” pretenia la “ruptura” amb unes institucions, les republicanes, que havien trencat amb uns valors que segons ells eren inherents a la nació espanyola. Per aquest motiu, malgrat ser un cop militar per part de l’exèrcit, s’autoanomenava “nacional”. I quins eren aquests valors?

El lema carlista “Dios, pátria, rey” pot resumir el que defensaven els militars que s’uniren a Franco. Els carlistes havien protagonitzat durant tot el segle XIX la reacció i resistència de l’Antic Règim al nou Estat liberal. Tret de Catalunya, a l’Estat espanyol hi dominava majoritàriament una economia de base agrària, a on el poder polític i moral restava en mans de l’Església i de grans terratinents, molts encara provinents de la vella aristocràcia.

D’aquesta manera, després d’una efímera Primera República de 1873 a 1874, les tensions entre el vell i el nou ordre s’equilibraren, o es feren suportables, amb la Restauració. En aquest règim dos partits majoritaris, el conservador i el liberal, s’alternaren el poder sempre rendint submissió al rei, primer a Alfons XII i després a Alfons XIII. Durà fins que la decadència i la crisi del sistema i del país, derivades de la fi de l’imperi colonial, d’un moviment obrer cada vegada més fort o d’una burgesia descontenta, sobretot provinent de Catalunya, féren intervenir la “mà dura” de Miguel Primo de Ribera (1870-1930). Aquest militar protagonitzà la seva Dictadura de 1923 a 1931, en la qual s’il·legalitzaren sindicats i partits polítics, i a on un exèrcit desprestigiat governà el poder per restablir un ordre que se’ls havia anat escapant de les mans. Aquesta unitat atacava directament aquest fet diferencial català, atac que es traduí en la persecució de la llengua catalana i del que ells anomenaven “separatisme”.

A l’oposició a la Dictadura d’obrers, de republicans, de nacionalistes no espanyols, d’intel·lectuals o d’estudiants, s’hi afegiren també, a partir de la crisi econòmica internacional de 1929, nombrosos empresaris i inversors. Amb Primo de Ribera dimitit, el rei va nomenar un nou govern el 1930, també militar, que en l’anomenada dictatova, intentà un retorn al sistema de la Restauració.

Però el rei ben aviat hagué de renunciar a les seves intencions. Amb la idea de convocar unes eleccions generals a posteriori, Alfons XIII en convocà unes de municipals per veure abans com “respirava” el poble. I el 12 d’abril de 1931 el poble votà majoritàriament, en aquelles municipals, els partits republicans; el rei marxà a l’exili i el 14 d’abril, quan s’anaven sabent els resultats, s’anà proclamant la República en diverses ciutats i pobles de l’Estat espanyol.

A Catalunya, a on havia guanyat la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya, s’anà més enllà i es constituí un govern provisional i autònom. El líder d’ERC, Francesc Macià (1859-1933), proclamà una República catalana que es federava amb els altres Estats que també haurien de constituir “el pobles germans d’Espanya”.

Els republicans espanyols, però, no tenien la mateixa idea que Macià i imposaren un Estat central republicà, que això sí, permetria a Catalunya tenir una certa autonomia política mitjançant la institució que anomenaren Generalitat, que prengué el nom de la vella corporació que havia governat el Principat fins el 1714. La Generalitat, que substituiria les quatre diputacions provincials (d’aquí l’Article Primer), es regiria per un Estatut que aprovarien les Corts espanyoles el 9 de setembre de 1932 i que fou promulgat per la Llei de 15 de setembre que esmenta l’Article Segon. L’Estatut aprovat fou molt diferent del què proposaren i defensaren els diputats catalans, que havia de contenir moltes més atribucions, però establí per a Catalunya un poder legislatiu (el Parlament) i un poder executiu (el Govern).

La Segona República, doncs, suposava per als sectors més reaccionaris de la societat la pèrdua del “rei”, una amenaça a la “unitat de la Pàtria” amb la concessió de l’autogovern a Catalunya i a Euskadi, i un atac a “Déu” en constituir-se com a Estat laic. Malgrat que en bona part del període el poder retornà en mans de les dretes (novembre del 1933- febrer del 1936), aquests sectors no podien tolerar un règim democràtic que en les eleccions de febrer de 1936 tornà a passar en mans de les esquerres. Calia afegir, a més, una forta inestabilitat social fruit del descontentament de la classe obrera, que mai va veure satisfetes del tot les seves reivindicacions.

Així, aquell juliol de 1936 l’exèrcit s’alçà “triomfalment” per restablir el vell ordre; triomfalment és un dir, doncs l’alçament fracassà a les grans ciutats i l’Estat espanyol quedà dividit en dues zones enfrontades militarment: la republicana, dins la qual restà Catalunya, i la dita “nacional”, a on sí havia triomfat la sublevació i a on es començaren a contar els anys des d’aquell fet.

I en aquell “II Any triomfal” és quan els rebels aconseguiren fer recular el Front d’Aragó a dins el territori català. Lleida fou, el 3 d’abril de 1938, la primera ciutat catalana en tastar la repressió que imposarien els vencedors; dos dies més tard, es segellava a Burgos, “capital” de la zona nacional, aquest decret abolint l’autogovern de Catalunya. La Generalitat, malgrat això, continuà vigent a una zona republicana cada vegada més minsa i definitivament condemnada després de la derrota en la Batalla de l’Ebre (juliol de 1938). L’ocupació de Catalunya no fou completa fins el febrer de 1939, però aquella llei de derogació de l’any anterior ja anticipava el què li esperava al seu autogovern; fou l’inici de la fi.

Bibliografia consultada:

Alcoberro, A.(coord.), Història Batxillerat, Barcelona, Teide, 1997

Fuster, J.(coord.), Història de Catalunya II, Barcelona, FUOC, 2010

Raguer, H.(dir.vol.), Història. Política, societat i cultura dels Països catalans, vol.9, Barcelona, Gran Enciclopèdia catalana SA, 1996

Santacana, C., Apuntes Historia de España, El Franquismo.[apunts document word]