dissabte, 19 de febrer de 2011

Les causes de l'ascens del feixisme

1.Caracterització del moviment

El feixisme és un fenomen social i polític de caire variable, que pren diverses particularitats segons el context a on es desenvolupa, i que encara avui, si bé de manera reduïda, forma part del mapa polític de nombrosos països de l’anomenat món occidental (neofeixisme). El feixisme neix o té precedents en diversos indrets de l’Europa d’entreguerres, però és el cas italià el qui dóna el nom al fenomen. Els Fasci di Combattimento (1919) era el grup creat al voltant de Benito Mussolini, que pogué arribar al poder i passar de la teoria i el moviment social a la pràctica i al règim polític. Sota la forma del nacionalsocialisme també accedí al poder a Alemanya, i existeix un debat historiogràfic sobre en quina mesura l’Espanya de Franco era més o menys feixista.
Com s’ha dit, doncs, convé tenir present el context històric, polític o social particular de cada indret que s’estudïi, i si el que s’estudïa és el moviment o un sistema polític. De fet, el feixisme com a sistema polític és el propi de la Itàlia de Mussolini1; ara bé, com a conducta política va aparèixer en diferents països i pogué donar peu o inspirar a d’altres sistemes amb característiques pròpies, donades pel context immediat.
Després de desgranar-ne l’evolució i mostrant-ne diferents casos, Robert O. Paxton2, en dóna la següent definició: “el feixisme és una forma de conducta política caracteritzada per una preocupació obsessiva per la decadència de la comunitat, la seva humiliació o victimització i per cultes compensatoris d’unitat, energia i puresa, en què un partit amb una base de masses de militants nacionalistes compromesos, treballant en una col·laboració incòmode però eficaç amb les elits tradicionals, abandona les llibertats democràtiques i persegueix amb violència redemptora i sense limitacions ètiques o legals objectius de neteja interna i expansió exterior”.

Així, les persones que s’adherien a moviments de tipus feixista se sentien partíceps d’una comunitat o nació3 en crisi, a la qual calia ressuscitar-ne la grandesa posant els interessos del grup per davant dels de l’individu, per tal de reaccionar contra el liberalisme individualista, la lluita de classes i les influències estrangeres, fenòmens considerats culpables d’aquesta decadència. Per a fer-ho els calia un líder fort, un guia al qual seguir, i no es renunciava a la violència contra els enemics (interns, dins el propi grup) ni a l’expansió territorial, doncs creien en la superioritat d’uns grups sobre els altres, en el marc de l’anomenat darwinisme social4. D’aquesta manera, la tendència al militarisme, a la disciplina, era evident.

2. D’on es venia? El context històrico-polític

El feixisme apareix durant el període anomenat d’entreguerres, un moment en què en acabar la Gran Guerra el capitalisme i l’estat liberal, forjats durant el segle XIX, queden fortament qüestionats. No només amb l’aparició del feixisme als anys vint, sinó amb l’establiment definitiu del primer estat de model socialista, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l’any 1920.

La Gran Guerra o Primera Guerra Mundial esclatà en el context de la competència imperialista entre les potències europees. L’imperi alemany, creat el 1871 per diversos estats entorn el Regne de Prússia, havia renunciat en principi a l’expansió territorial sobre altres estats europeus. Però no deixà d’entrar a la cursa colonial a partir del Congrés de Berlín de 1884, a on s’adjudicà les seves primeres colònies a l’Àfrica. El 1900 Alemanya ja s’havia convertit en la primera potència industrial d’Europa, passant per davant de la Gran Bretanya, a la vegada que anava acumulant recels per la seva política colonialista basada en les aliances amb uns o altres. L’estratègia d’aïllar França, amb la que tenia pugnes territorials frontereres, féu que aquest país busqués l’”entesa” amb la Gran Bretanya i amb Rússia, i que Alemanya anés quedant al seu torn cada vegada més aïllada. Les friccions generades, que a més havien suscitat també una cursa armamentística, acabaren per convertir-se en aquesta “Gran Guerra” d’abast mundial. L’atemptat de Sarajevo5 el 1914 fou el detonant d’un conflicte que enfrontà aquests dos bàndols:
-La coalició dels imperis centrals (Triple Aliança): Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia (es declara neutral); posteriorment s’hi afegiren Turquia (1914) i Bulgària (1915).
-Els països “aliats” (Triple Entesa): França, Rússia i la Gran Bretanya, amb el suport posterior del Japó (1914), Romania (1916), Portugal (1916), els Estats Units (1917), Grècia (1917) i també Itàlia, que canvià de bàndol el 1915.

L’Imperi alemany, al capdavant de les potències centrals, no s’esperava una guerra tant llarga, caracteritzada per l’immobilisme i les trinxeres, i acabà esgotada davant els dos fronts en què havia de combatre: l’occidental a França i l’oriental a Rússia. Si bé les Revolucions de febrer i d’octubre6 de 1917 afebliren la posició russa (es retirà de la guerra el març de 1918), l’entrada dels Estats Units7 a favor dels aliats, la retirada d’un Imperi austríac en descomposició i la caiguda de Bulgària i Turquia trencaren l’equilibri de forces.
De manera paral·lela, a l’interior d’Alemanya les coses van canviar l’últim any de la guerra. El novembre d’aquell 1918, amb el mirall rus d’exemple, va esclatar una revolució social protagonitzada per mariners, soldats i treballadors que va fer caure l’Imperi i conduí a la proclamació de la República el 9 de novembre. El dia 11, els nous dirigents polítics de la República signaren l’armistici sota unes condicions que, a principis del mateix any, els comandaments militars de l’Imperi havien rebutjat. Aquestes condicions, fixades pel president nord-americà T.W. Wilson en la seva declaració dels “Catorze punts”8, quedaren plasmades en el Tractat de Versalles el juny de 1919. El tractat suposà per Alemanya el pagament de fortes indemnitzacions als vencedors, el desarmament, la pèrdua de les colònies extraeuropees a favor dels aliats (França i Gran Bretanya, i en menor mesura el Japó), a més de la reducció de les pròpies fronteres amb la cessió de territoris a França, Bèlgica, Dinamarca i Polònia.

Pel que fa a Itàlia, tot i que formava part de la Triple Aliança amb els imperis alemany i austrohongarès, en començar la guerra es mantingué neutral adduint que aquest era un pacte defensiu. Els aliats, però, li prometeren territoris irredempts9 a canvi del seu suport; així, Itàlia entrà a la guerra el 1915.
Malgrat ser en el bàndol dels vencedors, la guerra féu estralls a un país que quedà emporit i que patí nombroses víctimes en el complicat front alpí. I amb la creació de l’estat de Iugoslàvia, hagué de renunciar a territoris que se li havien promès.

De les condicions amb les què surten aquests dos països del conflicte, podem extreure una primera causa del posterior ascens del feixisme en el si de les seves societats. Tots dos països veuen patir una “humiliació”, Alemanya per la derrota i Itàlia per una “victòria mutilada”. En el marc d’unes societats basades en el nacionalisme, aquest sentiment de ressentiment serà explotat pels líders feixistes i arrelarà en la gent que, a diferència de segles anteriors, ja se sent partícep de formar part de la “seva” nació.

3. Quina era la situació? Context socio-econòmic

Amb l’origen en els temps de la il·lustració, i formant-se durant el segle XIX, la “civilització liberal” preconitzava valors com la raó, el debat, l’educació, la ciència o el perfeccionament de l’home. Els estats liberals, si bé protagonistes de la ferotge cursa imperialista i de les atrocitats produïdes sobre els territoris colonitzats, s’havien anat constituïnt sota unes idees de ciutadania (drets i deures) i amb el refús a sistemes de govern autoritaris. Tal i com ens explica E. Hobsbawm10, tret de Rússia i els territoris sotmesos colonialment, tots els països gaudien de règims parlamentaris representatius en acabar la Gran Guerra. Però alguna cosa no funcionava quan dels 35 governs constitucionals que existien al món el 1920, només en quedaven 12 l’any 1944; aquest autor intitula el període com “la caiguda del liberalisme”.
Als enemics inicials del liberalisme, les velles elits tradicionals i reaccionàries cada vegada menys influents, s’hi havia sumat el moviment obrer, que fins a la revolució russa no fou una amenaça rellevant, i d’ençà els anys vint també el feixisme.

La societat havia canviat. A partir dels anys vint es començarà a parlar de les “masses”. En la societat de masses la majoria de la població podia accedir, i ho feia aglomeradament, a llocs abans reservats a unes minories, com podien ser determinats espectacles, esports o als transports públics; la població votava en sufragi universal, que ja s’havia anat instaurant en els estats liberals; i com s’ha esmentat, les masses se sentien partíceps d’una nació.
Si algú aconseguia dominar la voluntat de les masses, i a través dels llavors ja populars mitjans de comunicació orals i escrits era ben factible, podria assolir el poder de canviar moltes coses. I això és el que féu el feixisme a on aconseguí alçar-se amb el poder: conquerir-lo “constitucionalment”, des de baix i no amb un cop d’estat contra les elits dominants (ans al contrari, pactant-hi). Una altra de les causes del seu triomf, doncs, fou la seducció d’unes masses desencantades que ja no sabien en qui confiar en uns moments que eren de crisi manifesta.

A Itàlia, la desastrosa participació a la Primera Guerra Mundial (600.000 víctimes), que a més s’havia decidit sense el suport majoritari de la població, es va afegir a una greu crisi econòmica. Això produí una forta agitació social per part de les masses obreres, que colpejades per l’atur, esperonaven vagues i ocuparen grans propietats tot creant consells obrers a inspiració dels soviets russos.
És llavors quan aparegueren els Fasci di Combattimento (feixistes de combat), una mena de “germandats” per a combatre el desordre social. Creats per Benito Mussolini11 el 23 de març de 1919 a Milà, agrupaven vells veterans de guerra, sindicalistes partidaris de líders militars i reberen el suport d’intel·lectuals futuristes12; l’alta burgesia i els terratinents li donaren suport econòmic per a crear dos anys més tard el Partit Nacional Feixista. Els seus postulats quedaren escrits el mateix dia de la fundació en un manifest del qual es desprenen les següents característiques:
-Es presentaven inicialment com a un moviment progressista, defensant el sufragi universal (ja establert a Itàlia el 1913) i certes reformes polítiques i socials (salaris mínims, jornada laboral de vuit hores, paper de la dona en la política, abolició privilegis de l’Església). Això els permeté apropar-se a les masses, en detriment dels moviments obrers socialistes.
-Ara bé, eren un moviment d’ordre, per al restabliment de la normalitat, i donaven legitimitat a la Societat de Nacions. D’aquesta manera es guanyaren la simpatia de les velles elits i dels liberals, amb qui anaren en coalició a les eleccions de 1921.
-I per restablir aquest ordre no s’havia de renunciar a la pràctica de la violència, inspirada en les heroïcitats i els mites de guerra engendrats en el conflicte tot just acabat. Això es traduí en vexacions, pallisses, assassinats, contramanifestacions, etc. dirigits contra les organitzacions obreres i els partits d’esquerra. Si bé els feixistes no eren majoritaris en el moment inicial, s’instal·là la sensació que eren els amos del carrer.
-Tot plegat amanit amb un nacionalisme exaltat, que no oblidava de reivindicar els territoris perduts del Fiume i la Dalmàcia i de recordar quins eren els culpables de la crisi en què estava immers el país.

A Alemanya, la República proclamada el novembre de 1918 quedà en mans dels socialdemòcrates i frenà la revolta social iniciada dies abans. La Constitució de Weimar de febrer de 1919 va apuntalar una nova estructura política de República federal, amb un President escollit directament pel poble, i que es regia per un sistema bicameral: el Reichstag (Assamblea elegida per sufragi universal, inclosa la dona) i el Reichsrat (Assamblea dels representats dels 25 estats federats).
Malgrat ser aquesta una estructura avançada en el seu temps, igual que a Itàlia es posà de manifest una gran inestabilitat social.
Des de l’esquerra es volia continuar la revolució iniciada: aquell mateix any 1919 es produí l’alçament espartaquista a Berlín, de signe comunista, que fou aixafada per les Freikorps, uns grups que es podrien comparar amb els Fasci di Combattimento italians i que eren formats per excombatents i oficials de dretes, que reclutaven joves enlluernats per les seves idees. La revolta culminà amb l’assassinat dels dirigents espartaquistes Rosa Luxemburg i Karl Liebknetch13; a l’estat de Baviera també hi va ser esclafada una recent proclamada República soviètica.
De l’altra banda, el 1920 foren les Freikorps les qui recolzaren l’alçament d’un líder ultradretà, que va ser derrotat amb l’ajuda dels sindicats i mitjançant una vaga general, doncs l’exèrcit era reticent a enfrontar-se als qui eren o havien sigut companys d’armes.
El 1920 es creà el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors. L’anomenat partit nazi, liderat des de l’inici per l’excombatent Adolf Hitler14, aplegava obrers en atur, membres de les classes mitjanes arruïnats i joves desenganyats que es veien sense futur. En un primer míting multitudinari a Munic, Hitler desglossà els vint-i-cinc punts que constituïen el programa del partit i que englobaven els ideals que caracteritzarien el moviment:
-Un ideal nacionalista inspirat en el pangermanisme sorgit el segle XIX, que propugnava la unió de tots els pobles de cultura alemanya sota el convenciment de la seva superioritat respecte les altres cultures.
-A diferència del moviment feixista italià15, el nacionalsocialisme alemany era manifestament racista. No només en el sentit de superioritat esmentat, sinó també per un èmfasi en la puresa de la sang. Els jueus, vistos com a contaminadors del poble alemany i com a propagadors del liberalisme i el marxisme, en serien les principals víctimes.
-L’Estat havia de ser fort i totalitari, no regint-se el seu poder a través d’un parlament, sinó directament des del poble, que segons la tradició havia d’ésser jerarquitzat i liderat pel Führer. Com en el cas italià, es feia apologia de la violència i de la guerra.
-Des d’aquest nacionalisme que influïa tots els àmbits, també es propugnava l’anticapitalisme proposant un sistema econòmic genuí, “nacional-socialista”. Aquest sistema havia de resoldre els problemes dels treballadors que patien la greu crisi econòmica; no oblidem que era un partit “dels treballadors”, i que va prendre simbologies del moviment obrer com el roig de la bandera o l’adopció del primer de maig com a festa oficial així que arribà al poder el 1933.

El 1923, en el marc d’una altra doble onada d’alçaments16, els nacionalsocialistes de Hitler van participar en el “putsch” de Munic protagonitzat pel militar Ludendorff el mes de novembre. El cop, que pretenia traslladar-se a Berlín, va fracassar amb l’ajuda de l’exèrcit després que el govern hagués declarat l’estat de setge.
Aquesta nova onada, es va viure en el context d’una fallida financera, culminació de la devaluació que patia la moneda des de la fi de la guerra. La gota que féu vessar el got fou l’ocupació francesa del Ruhr, un regió industrial minera que va ser presa com a penyora dels deutes; la mala gestió econòmica del succés detonà la fallida, però més enllà del cop econòmic, hi havia el cop a la moral dels alemanys.

El desencant de les masses esmentat, venia afavorit en veure que els governs constituïts no trobaven una solució als problemes socials (agitació, descontentament) i econòmics (crisi) del país. I per extensió, s’instal·lava entre els ciutadans la sensació que els mecanismes institucionals vigents no funcionaven, i com s’ha vist, el feixisme n’oferia una alternativa.
Una alternativa que era oposada als moviments socialistes que amenaçaven l’ordre social, amb els nombrosos episodis esmentats tant per a Itàlia com per a Alemanya. Aquests moviments, tenien sempre l’exemple de la Revolució russa i del leninisme17 triomfant al davant; això ha fet que sovint l’ascens del feixisme es vegi únicament com a una resposta particular a la revolució bolxevic, tot i que com s’ha vist i com recorda E. Hobsbawm, són diversos factors els que hi intervenen.

4.L’arribada al poder

El Putsch fracassat de Munic, amb l’intent d’ocupació de Berlín, volia imitar el que un any abans Mussolini havia assolit amb èxit: la Marxa sobre Roma. El 28 d’octubre de 1922 milers de feixistes armats, els “camises negres”, anaren a desfilar a Roma en un gest de força; el rei Víctor Manuel III no s’atreví o no volgué convocar l’estat de setge per a que intervingués l’exèrcit, i després de la dimissió del govern vigent va cridar Mussolini a formar-ne un de nou. A partir d’aquí, la impunitat amb la que els feixistes havien actuat als carrers es traslladà a la política, amb la instauració del règim dictatorial18 el 1925, la depuració dels opositors (polítics, funcionaris, premsa) i la supressió del sufragi universal el 1928. Com a símbol del seu triomf en la societat, el 1924 va gunyar àmpliament les eleccions; havia rebut el suport de la petita i mitjana burgesia, obrers en atur, estudiants, industrials, grans propietaris agrícoles, i comptava, a més, amb el suport del rei, l’exèrcit i l’Església.

A Alemanya Hitler va haver d’esperar a l’inici de la Gran Depressió el 1929 per a fer el gran salt. Si a les eleccions de 1928 havia obtingut 12 escons (de 491), al 1930, en un clima de guerra civil que féu créixer les opcions extremistes, n’assolí 107 (de 597) esdevenint la tercera força política.
Fou només dos anys després, el 1932, quan l’accés al poder del Partit Nacionalsocialista es precipità. A les eleccions presidencials del març i abril (es celebraven en dues voltes) Hitler es presentà com a alternativa a l’exmariscal de guerra Paul von Hindeburg, que aplegava el suport de tots els partits que recolzaven la Constitució de Weimar. Si bé perdé davant del seu rival, que aconseguí 19 milions de vots, Hitler n’obtingué 13 milions, molt per davant dels quatre milions de vots del candidat comunista. I en les eleccions al Reichstag de novembre, el partit nazi esdevingué finalment la primera força.
Amb els conservadors desunits i incapaços de formar governs estables, el gener de 1933 el mateix president Hindenburg va nomenar Hitler primer ministre, perquè governés en coalició amb l’altre partit nacionalista. Amb l’atribució de convocar eleccions al Reichstag, va tornar a fer-ho el mes de març després de l’incendi provocat a la seu parlamentària; obra dels nazis, l’incident es va atribuir als comunistes, que patiren una terrible repressió. En aquestes eleccions el Partit Nacionalsocialista obtingué el 44% dels escons, una majoria suficient perquè, amb el suport dels nacionalistes, Hitler instaurés el Tercer Reich (Imperi) que havia promès. Com a Itàlia, el sistema vigent es va començar a desmuntar des de dalt, acompanyat per una repressió brutal contra els dissidents de la línia política marcada per Hitler i contra els jueus. En el cas alemany, l’evolució política, sense el suport d’una Església19 que a Itàlia podia moderar el moviment, fou encara més radical.


Cronologia dels fets a Itàlia i a Alemanya


Itàlia
Alemanya
1914-1918
Primera Guerra Mundial o Gran Guerra
1919
Creació dels Fasci di Combattimento
Constitució de Weimar. Oposició tant des de la dreta com des de l’esquerra.
Creació del Partit Nacionalsocialista.
1921
El Partit Nacional Feixista entra a l’Assamblea assolint 35 escons en coalició amb els liberals

1922
Marxa sobre Roma. Mussolini és nomenat 1r Ministre i Ministre de l’Interior en un govern de coalició.

1923

Fallida financera. Ocupació francesa de la regió del Ruhr. Doble onada d’alçaments (esquerra – dreta). Putsch de Munic.
1924
El PNF assoleix el 66,3% dels vots

1925
Instauració del Règim dictatorial

1928
Supressió sufragi universal, mesures per afavorir el partit únic.
Política estabilitzadora. Èxit inicial però efímer: la producció industrial acaba caient de manera espectacular.
1932

Hitler queda en segona posició a les eleccions presidencials. En les eleccions al Reichstag de novembre, el PNS esdevé primera força. El president.
1933

Hindenburg nomena Hitler 1r ministre. Incendi al Reichstag. Hitler convoca noves eleccions i obté el 44% dels escons. Proclamació del Tercer Reich, assoliment de poders dicatorials (23 de març Llei de Plens Poders). Dissolució dels altres partits.
1934

Eliminació oposició conservadora i de la dissidència interna. “Nit dels ganivets llargs”. Hitler assoleix a la mort de Hindenburg les funcions de President i Canceller del Reich, amb la ratificació per mitjà d’un plebiscit.
1935
Agressió a Etiòpia

1938

Nit dels vidres trencats” (agressió a les comunitats jueves)
1939
Inici de la Segona Guerra Mundial


5. El cas de l’Espanya de Franco

Als règims dictatorials d’Alemanya i Itàlia, s’hi afegí a finals dels anys trenta l’Espanya de Franco després d’una guerra civil de tres anys. A diferència d’aquests dos països, el nou règim no assolí el poder des de la legalitat establerta, sinó mitjançant un alçament militar.
El 1931 s’havia instaurat la Segona República amb el suport de les forces polítiques progressistes (republicans i socialistes). Els dos primers anys, durant l’anomenat bienni progressista, es dugué a terme una política reformista per millorar les condicions de vida dels obrers (jornada de vuit hores, assegurances, salaris mínims) i dels camperols (intent de reforma agrària) i que també apuntava a l’exèrcit (reducció d’oficials, del servei militar obligatori) i a l’Església, que patí la retirada dels privilegis que tenia; també s’iniciaren períodes d’autogovern a Catalunya i al País Basc. Aquestes reformes suscitaren fortes reaccions en els sectors conservadors, a la vegada que les esquerres patien una forta divisió interna (els socialistes més radicals enfrontats a republicans, auge de l’anarquisme, comunisme feble i dividit). En aquest context polític inestable es creà a l’octubre de 1933 la Falange Española, partit que imitava en la ideologia i els mètodes al Partit Feixista italià, si bé els seus resultats electorals sempre foren molt pobres i no prengué vertadera importància, amb el seu activisme, fins a la Guerra Civil.
En les eleccions de novembre de 1933 les dretes arribaren al poder i iniciaren un període de reacció a totes les mesures anteriors. L’entrada al govern de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), la dreta més conservadora, desencadenà els Fets d’Octubre, en què a Catalunya es proclamà l’Estat Català i a Astúries hi hagué una insurrecció minera. La repressió va ser temible, i a Catalunya s’anul·là l’autonomia i s’empresonà el President Lluís Companys i el seu govern. Arreu de l’Estat hi havia el 1935 més de 30.000 persones (sindicalistes, militants d’esquerres) empresonades per motius polítics. D’aquesta manera, a les eleccions de febrer de 1936 els republicans, els socialistes i els comunistes s’aplegaren sota la coalició del Front Popular, que, amb el suport tàcit dels anarquistes, pogué guanyar les eleccions.
El retorn a les polítiques del primer període es veié interromput ben aviat, amb l’alçament militar del mes de juliol i l’inici de la Guerra Civil, fruit del seu fracàs relatiu, ja que només s’imposà en determinades zones i fracassà en les grans ciutats. La revolta militar no s’imposà en tot el territori estatal fins tres anys després, el 1939.
Mentrestant, el general Francisco Franco20, que s’erigí en “generalíssim dels exèrcits nacionals” i cap de govern de l’Estat el setembre de 1936, començà a bastir el que seria el seu llarg règim.

Si bé la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler donaren suport al bàndol rebel durant la Guerra Civil, convé tenir present les particularitats del franquisme abans de posar-lo al mateix sac que els feixismes emergents de l’Europa d’entreguerres.
La primera i evident, que s’acaba d’esmentar, és l’arribada al poder. Franco no ha seduït unes masses amb el desenvolupament d’una nova ideologia, alternativa al liberalisme i al socialisme. N’és contrari, però perquè forma part dels sectors conservadors més tradicionalistes, els que encara enyoraven l’Antic Règim; de fet, al casar-se es va emparentar amb l’aristocràcia. La revolta dels militars, això sí, aplegà el suport de sectors ben diversos que volien acabar amb el règim republicà: els feixistes de la Falange, els monàrquics partidaris de Juan de Borbón21, els carlistes (monàrquics ultraconservadors) i de l’Església catòlica, que havia patit la irada reacció anticonservadora que es produí els primers dies de guerra en les zones republicanes, i que amb una Carta Pastoral col·lectiva de gairebé tots els bisbes manifestà el seu recolzament a Franco el juliol del 1937.

Franco no era un líder feixista com Mussolini. Com explica Emilio Gentile22, l’italià era un polític professional que s’erigí en líder d’un moviment de masses, que eren les que li donaven el poder. Amb una mentalitat revolucionària, era enemic de les velles elits tradicionals. Per contra, Franco no era un polític sinó un militar que basava la seva força amb el poder de l’exèrcit, i com s’ha esmentat, estava integrat a la mentalitat conservadora i reaccionària de les velles elits.
A Espanya també es creà la figura del partit únic, paper que assumí el 1937 una renovada “Falange Española Tradicionalista y de las JONS”, acollint també els carlistes. Ara bé, si Mussolini era el líder ideològic indiscutible del Partit Feixista italià, Franco se’n mantenia més al marge i jugava el paper d’àrbitre entre les diverses faccions que el recolzaven, que, a més, sovint veia com a un obstacle al seu poder. Sí que és cert que fins el 1942 Franco tingué en la seva obra de govern la influència del seu cunyat format a Itàlia Ramon Serrano Suñer, però d’aquesta se’n allunyà així que la victòria de les potències de l’Eix (Itàlia, Alemanya, Japó) a la Segona Guerra Mundial començà a veure’s difícil.
Seguint amb la comparació hispano-italiana, es poden matitzar diferències en el suport rebut per l’Església Catòlica en ambdós casos. S’ha vist com l’Església donà suport al moviment gairebé des de l’inici, i això féu que a Espanya la seva influència i poder durant el règim fos enorme; Franco, integrat al catolicisme, posà tot el sistema educatiu en mans de l’Església. En canvi, Mussolini obtingué el suport de l’Església posteriorment23 per guanyar-se la simpatia dels catòlics. I si bé la institució eclesiàstica també controlà en certa mesura l’educació, fou en aquest cas l’Església catòlica la que s’integrà a la “religió política” de Mussolini, que havia inventat els seus propis mites i símbols (E. Gentile).

El que a Itàlia (1943) i a Alemanya (1945) finalitzà amb la Segona Guerra Mundial, països per als quals la derrota suposà la fi dels respectius règims dictatorials, a Espanya encara durà fins a la mort del Dictador el 1975 i fins la culminació d’una transició política cap a un règim democràtic. La llargada del franquisme fa que a més aquest evolucioni en diverses etapes fruit del canviant context internacional, i que la comparació amb el feixisme pugui ser encara més distant. Ara bé, la repressió sistemàtica, la manipulació de les masses (ja des de dalt del poder en el cas del franquisme), l’adhesió a un líder, trets característics del feixisme, tingueren lloc fins al darrer moment en l’Espanya de Franco.


6. Bibliografia

AA.VV., Proa Enciclopèdia Catalana Temàtica. El medi social, vol.6, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1999

Alcoberro, A., Barceló, F., Castillo, J., Montardit, N., Història Batxillerat, Ed. Teide, Barcelona, 1997

Font Agulló, J. (dir.), Història i Memòria: el franquisme i els seus efectes als Països Catalans, Publ. Universitat de València i Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, València-Banyoles, 2007.

Hobsbawm, Eric (1994), Historia del siglo XX, Crítica, Barcelona, 2009

Paxton, Robert O. (2004), Anatomía del fascismo, trad. J.M. Álvarez Flórez, Ediciones Península, Barcelona, 2005

Santacana, C., Apuntes Historia de España, El Franquismo.

Veiga Rodríguez, F.(2001), Història Contemporània II, FUOC, Barcelona, 2002



1 Segons definició estricta de l’Enciclopèdia catalana.
2 Paxton, Robert O. (2004), Anatomía del fascismo, trad. J.M. Álvarez Flórez, Ediciones Península, Barcelona, 2005
3 Paxton parla de “comunitat”, però de fet tant en el cas d’Itàlia com en el d’Alemanya aquest grup era la nació, l’Estat-nació del qual formaven part. Així pren rellevància el “nacionalisme exaltat” que va descriure Enric V. Da Cal, en la caracterització que apareix als mòduls UOC.
4 Extrapolació de la teoria de la Selecció Natural de Darwin a l’explicació la societat, que origina una teoria de biaix ultraconservador i racista. (Extret de www.pensament.com/filoxarxa)
5 El 28 de juny de 1914 un estudiant bosnià va assassinar a Sarajevo l’hereu de la corona austríaca, l’arxiduc Francesc Ferran. Àustria, que s’havia annexionat territoris de Bòsnia i Sèrbia, interpretà l’atemptat com a una prova del nacionalisme expansionista serbi, país a qui declarà la guerra amb el suport d’Alemanya, la seva aliada; Rússia, que al seu torn era aliada de Sèrbia, sortí en la defensa d’aquest país balcànic; així, Alemanya declarà la guerra a Rússia i també a la seva aliada França, i en penetrar en el territori neutral belga provocà l’entrada de la Gran Bretanya a la guerra. Per aliances o interessos, els diferents països anaren entrant en cadena en el conflicte.
6 La Revolució Russa tingué dues fases: en la Revolució de febrer es féu caure el règim tsarista per instaurar una república liberal, i la Revolució d’octubre fou la iniciada pels bolxevics, que culminaria amb la creació de la URSS.
7 Els Estats Units s’havien mantingut neutrals els primers anys de guerra, venent armament a ambdós bàndols. Aquesta situació acabà amb l’enfonsament del vaixell nord-americà Lusitània, abatut per part d’un submarí alemany en el marc de l’estratègia de trencar el subministrament dels països aliats.
8 Destacaven les idees de la llibertat de navegació i comerç, l’autogovern i independència de diferents pobles, la reducció d’armaments i la fundació d’una “Societat de Nacions”.
9 L’irredemptisme fou un moviment nacionalista sorgit a Itàlia el 1866 que propugnava la recuperació dels territoris que després de la unificació italiana encara eren sota domini d’altres imperis.
10 HOBSBAWM, Eric (1994), Historia del siglo XX, Crítica, Barcelona, 2009
11 Benito Mussolini (1833-1945) havia estudiat magisteri i de seguida s’afilià al Partit Socialista, del qual n’esdevingué un dels dirigents de l’ala més radical. Partidari inicialment de la neutralitat a la Primera Guerra Mundial, després es posicionà a favor d’entrar-hi, per la qual cosa fou expulsat del seu partit.
12 El futurisme fou un moviment artístic d’avantguarda sorgit el 1909 a Itàlia i que tingué certa difusió a Europa. Rebutjava radicalment la tradició i feia una exaltació de les innovacions presents i les que havien d’arribar en el “futur”, idealitzant la màquina, la velocitat, i fins i tot la guerra i la violència.
13 Rosa Luxemburg (1871-1919), d’origen polonès i jueu, fou una agitadora pacifista en contra de la gran guerra i afirmà que la revolució proletària no podia acabar-se en l’etapa burgesa; tot i estar-hi en contra, s’afegí a l’alçament espartaquista. Amb Karl Liebknetch, entre d’altres, havia fundat l’Spartakusbund, que seria l’embrió del Partit Comunista Alemany (1919).
14 Adolf Hitler (1889-1945) havia nascut a Àustria i ocupà diversos llocs de treball tot somniant en ser pintor artístic. El 1914 s’allistà voluntàriament a l’exèrcit alemany, ja fortament amarat d’un pangermanisme fervorós.
15 El feixisme italià i Mussolini no varen mostrar mai un interès especial pel racisme antisemita, només a partir de 1938 en un gest d’apropament a Hitler. Fins i tot, hi hagué jueus que participaren en la Marxa sobre Roma (R. Paxton).
16 Al mes d’octubre es van constituir governs d’esquerres de majoria comunista als estats de Saxònia i Turíngia, amb el recolzament d’una vaga revolucionària a Hamburg.
17 Vladimir Lenin (1870-1924) fou un líder bolxevic i el primer dirigent de la Unió Soviètica. Com a pensador, va desenvolupar la seva pròpia branca teòrica “leninista” del Marxisme.
18 Es va modificar la Constitució per tal que el primer ministre deixés de tenir responsabilitat parlamentària.
19 Els feixistes rebutjaven l’ordre conservador que representava l’Església o la monarquia: es creaven els seus propis mites i tradicions, a més de mostrar una fascinació per la tecnologia i l’Eugenèsia (utilització de la ciència genètica per a modificar i millorar l’evolució natural humana) (E.Hobsbawm).
20 Francisco Franco (1892-1975) fou un militar que assolí mèrits i càrrecs d’importància dins l’exèrcit. Durant la Segona República passà a un segon pla quan governaren les esquerres, i retornà als alts càrrecs durant el domini de les dretes.
21 El successor d’Alfons XIII, el rei que s’havia exiliat amb l’adveniment de la República el 1931.
22 Citat a Font Agulló, J. (dir.), Història i Memòria: el franquisme i els seus efectes als Països Catalans, Publ. Universitat de València i Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, València-Banyoles, 2007.
23 El 1929 la Itàlia feixista signà amb l’Estat del Vaticà els Pactes de Laterà, que posaven fi a les friccions engendrades durant el procés d’unificació italià.