dissabte, 19 de febrer de 2011

La generosa mà de l'emperador

Aquests tres textos estan inscrits a l’actualment anomenada Porta Maggiore de Roma, i recorden a la població qui va construir, reparar i reconstruir els aqüeductes que hi passaven per sobre. Aquesta estructura en forma de pòrtic es trobava en l’encreuament entre la Via Labicana, que arribava a Roma per l’est, i els aqüeductes de Claudi i l’Aniense Nou, les aigües dels quals passaven per dos conductes, un sobre l’altre, situats darrere l’entaulament on hi ha les inscripcions. Amb la construcció de la muralla d’Aurelià (emperador del 270 al 275 dC) anys més tard, l’estructura passà a ser una de les portes de la ciutat.
El text 1 es pot datar (la redacció del text, no la inscripció pròpiament dita) el 52 dC gràcies als títols que s’esmenten i està situat a la part més superior. Ens recorda que l’emperador Claudi, que governà del 41 al 54 dC, fou qui féu construir, assumint-ne els costos, aquests aqüeductes, els que portaven el seu nom i el de l’Aniense Nou, reblant a més els indrets des d’on recollien les aigües.
El text 2, situat al mig i datat el 71 dC, ens explica que per ordre de l’emperador Vespasià, que ho fou anys després, del 69 al 79 dC, es féu reconstruir els aqüeductes de Claudi, els que venien dels manantials Curti i Cerculi, que després de nou anys havien quedat inutilitzats. Ens recorda que ho fa en “benefici de la ciutat”.
Finalment el text inferior, de l’any 80, ens parla que l’emperador Titus, fill i successor de Vespasià els dos anys següents (79-81 dC), decidí reconstruir amb un nou traçat els aqüeductes que, sense oblidar esmentar-ho, havia fet construir Claudi i ja havia fet reparar Vespasià.
Veiem com els tres emperadors han de fer constar (de poc els servirien si no ho fessin) els seus actes evergètics, les seves “bones obres” envers els ciutadans. Practicar l’evergetisme no només era un deure moral de les classes adinerades o dirigents, sinó també un mitjà de propaganda política; i l’emperador, que regia tot un seguit de càrrecs molts dels quals eren honorífics, no podia ser menys. Per mantenir la legitimitat d’un sistema en què l’emperador concentrava bona part del poder, però que a la vegada “dissimulava” aquesta concentració amb el manteniment de certes estructures republicanes, calia mantenir el prestigi i el favor del poble. I aquest s’aconseguia dedicant diners de la pròpia butxaca a satisfer les seves necessitats: fent donatius de productes de primera necessitat, com els cereals i l’arròs (evergetisme annonari), organitzant espectacles per al poble a l’arena o al circ (evergetisme lúdic), o construint equipaments com el cas dels aqüeductes que ens ocupen (evergetisme edilici).
Per ressaltar el seu poder, doncs, era important recordar les seves obres amb inscripcions com aquestes en monuments públics. I també ho era presentar-se amb la màxima grandesa, per tal de ser admirat en aquest aspecte: i així es presenten els emperadors, enumerant una sèrie de càrrecs o títols que anaven passant d’emperador a emperador. Primer recordant de qui eren fills; Tiberi ho era de Drus, germà de l’emperador que succeí August, i Titus de Vespasià, que inaugurà la dinastia flàvia i que no anomena qui era el seu pare per ser aquest un “simple” publicà1. Tots tres foren pontífexs màxim, càrrec que, des que l’assumí August, se’n anul·là l’elecció i passà a estar en mans del “príncep”; per aquest càrrec controlaven els afers religiosos, el calendari i la interpretació del què volien els déus, fent que els consells donats als altres magistrats fossin “indiscutibles”. Tenir la potestat tribunícia, que es renovava cada any i per això s’anomena el nombre de vegades que porta exercint-la, suposava tenir els poders del Tribú de la plebs sense exercir-ne el càrrec: és a dir, inviolabilitat, potestat per proposar lleis i plebiscits, dret de veto sobre els altres magistrats i capacitat per sancionar els que es saltaven les lleis. També es renovava cada any el consolat, per bé que per a l’emperador era un càrrec formal que es renovava automàticament, i que tenia el segon cònsol sotmès a la seva voluntat, quan abans de l’època imperial els dos cònsols compartien la direcció de l’Estat. També s’anomenava el nombre de vegades que havien estat aclamats com a emperador, títol militar que significava ser el general i cap de l’exèrcit. I finalment, tots tres presentaven el títol honorífic de pare de la Pàtria, que adoptaren la majoria d’emperadors; anteriorment, aquest era lliurat als ciutadans més veterans i que s’havien guanyat el ser escoltats els seus consells. El filòsof i polític Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC) fou el primer a obtenir-lo. En una mostra que el sistema no era inamovible i que anava evolucionant, de la mateixa manera que hi havia matisos en els poders que assolien els diferents emperadors envers el Senat, Titus també apareix com a censor. Aquest títol, que en temps republicans culminava moltes carreres polítiques, era el que s’encarregava de fer el cens i controlar la riquesa dels ciutadans, de tal manera que també constituïa la llista dels Senadors. Escollit cada cinc anys, feia la seva feina durant divuit mesos. Que Titus s’hagués anomenat censor (August havia abolit el càrrec) suposava que encara volia refermar més el seu poder, el de configurar qui era senador i qui no; com s’ha comentat en l’exercici anterior, l’emperador que el va seguir, Domicià, s’enfrontà al Senat en voler atribuir-se la censura perpètua.
Com veiem, doncs, el poder dels emperadors, malgrat venir d’una voluntat/legitimitat divina com havia volgut fer veure el pioner, August, no queia pas del cel i se l’havien de treballar, fent favors, sent generosos, i buscant-se contínuament els suports necessaris per mantenir-lo, inclosos el dels polítics i el de les masses. I la dinastia flàvia, els primers emperadors de la qual foren Vespasià i Titus, ho saberen fer molt bé recuperant la legitimitat popular que les excentricitats de Neró havien posat en dubte.

1 Els publicans s’encarregaven de recaptar impostos a les diverses províncies, sovint de manera arbitrària, i es podien dedicar també als negocis.