dissabte, 19 de febrer de 2011

Els regnes bàrbars, transmissors del dret romà

El text present és l’anomenada “llei de cites”, que formava part d’una constitució imperial feta per l’emperador d’occident Valentinià III el 426. Tenia per objectiu establir la validesa de les lleis, encara aplicables, que havien redactat diferents juristes romans anteriors a l’època, prioritzant les seves opinions. Aquesta constitució imperial, a part de dir qui o què es podia “citar”, també contenia altres aspectes com el dret successori o les donacions.
Posteriorment quedà subscrit i formà part del Codi de Teodosi, impulsat des del 429 per l’emperador d’Orient (Teodosi II). Teodosi II, que casà la seva filla amb Valentinià III amb qui mantenia bones relacions, volia ordenar totes les lleis des de Constantí I (272-337) i el 438 féu oficial el seu codi a Constantinoble. El Codex Theodosianus també fou adoptat com a llei a l’Imperi d’Occident i als diferents regnes bàrbars que s’hi formaren (visigots, vàndals, francs), prolongant així el dret romà a les institucions medievals. D’aquesta manera, la seva vigència i aplicació encara perdurà més temps a occident, ja que a orient, a on l’imperi sobrevisqué, va ser substituït pel Codi de Justinià (534).
Els emperadors Teodosi II (408-450), d’orient, i Valentinià III (424-455), d’occident, havien substituït respectivament a Arcadi (395-408) i a Honori (395-423). El 395 aquests dos germans s’havien repartit l’imperi a la mort del seu pare, l’emperador Teodosi I (379-395), que fou qui oficialitzà definitivament la religió cristiana i qui consumà la divisió entre Occident i Orient.
Malgrat ser el destinatari el Senat de la ciutat de Roma, institució que continuava exercint les seves funcions a l’Imperi d’Occident (a Orient s’havia creat un Senat propi a Constantinoble), la disposició es va redactar a Ravenna, que havia substituït Roma com a capital de l’Imperi (com s’ha comentat, originàriament el text era de Valentinià, emperador d’occident). Honori havia decidit el 404 fer de Ravenna la seva residència permanent i per tant seu de la seva cort, ja que era més segura que Roma (que de fet, fou saquejada pel cabdill visigot Alaric el 410); la ciutat nord-italiana continuà sent la residència oficial dels emperadors successius, i també d’Odoacre (476-493), el primer rei de la Itàlia dels Ostrogots, que la mantingué com a capital del seu regne després de la caiguda de l’Imperi d’Occident. Amb la reconquesta d’occident per part de Justinià (527-565), l’emperador d’Orient, també fou seu del govern bizantí a Itàlia.
Els destinataris pràctics de la llei, els jutges, són emplaçats a seguir l’autoritat dels textos escrits pels juristes d’època imperial Papinià, Paulus, Gai, Ulpià i Modestí, que visqueren a cavall dels segles II i III i sota la dinastia dels Severs (193-235). Malgrat igualar l’autoritat que poguessin tenir els cinc autors, s’era conscient que aquests discrepaven en certs aspectes i s’apuntava que calia llavors decidir per majoria. Si aquesta no podia ser possible, el text posa èmfasi en la intel·ligència de Papinià, establint que els seus partidaris podrien fer prevaldre la seva opinió; i si els textos de Papinià no deien res al respecte, els jutges quedaven lliures d’exercir la seva pròpia consideració. Aquest jurista que visqué del 140 al 212, fou considerat el més important dels juristes romans, doncs d’ell foren deixebles, per exemple, els citats Paulus i Ulpià (170-228). Aquests dos juristes, que rivalitzaren entre ells i que criticaren al seu mestre, se’ls treu en aquest cas la validesa en la seva crítica a Papinià. Tot i amb això, aquests dos autors traspassaren aquest Codi de Teodosi i serien els més citats en el Corpus iuris ciuilis (Corpus de Dret Civil) de l’esmentat emperador d’orient Justinià (527-565), que en la seva “restauratio” es preocupà de posar ordre en tot el cos legal romà (les Institutiones, aquest corpus, el citat Codex Iustinianus i les seves Nouellae jurídiques pròpies).
El text també cita altres autors anteriors d’importància com ara Escèvola, jurista que ocupà diverses magistratures durant la República a mitjans del s.II aC. Si bé s’accepten les seves opinions, el text deixa clar que cal contrastar-les amb diversos manuscrits, desconfiant de la seva llunyania en el temps.