L’episodi forma part de l’Evangeli de Sant Mateu, el primer dels textos del Nou Testament a la Bíblia dels cristians. La Bíblia, el conjunt de textos doctrinals del cristianisme, es divideix en dues parts: l’Antic Testament, heretat dels jueus i que explica la història d’aquest poble i la seva relació amb Déu, i el Nou Testament, a partir de les ensenyances de Jesús de Natzaret, el qui els cristans consideraven el “salvador” que s’anunciava a l’Antic Testament.
Literàriament, un evangeli (“bona nova” etimològicament del grec) és un text que anuncia, proclama i vol escampar el missatge de Jesús, per tal d’aconseguir la conversió a la fe cristiana, l’adhesió a Crist. D’aquesta manera el Nou Testament s’inicia amb els quatre evangelis canònics: el de Mateu, el de Marc, el de Lluc i el de Joan, tots ells Sants, que s’anomenen també els “evangelistes”.
Es creu que Jesús va viure del 6 aC al 29 dC, en el si de la comunitat jueva. La seva predicació comptà amb nombrosos seguidors, i després de la seva mort a Jerusalem en mans de les autoritats romanes, acusat de sedició, s’establiren diferents grups “cristians”. Els judeocristians no renegaven de la seva condició de jueus, en seguien les normes i costums, i per tant es mostraven contraris a la incorporació de gentils (no jueus) a la naixent comunitat cristiana, ja que aquests darrers no seguien la llei mosaica (la llei de Moisès). El grup hel·lenitzat, per contra, sorgí en comunitats jueves hel·lenòfones de fora Jerusalem i predicava idees que sí trencaven amb part de la tradició mosaica; el seu líder, Esteve, esdevingué el primer màrtir del cristianisme en ser lapidat pels jueus de Jerusalem. Un tercer grup fou el que rodejà Saül de Tars, o Sant Pau, inicialment perseguidor dels cristians però finalment convertit a la nova fe. Pau, anomenat l’apòstol dels gentils, volia universalitzar el que s’estava convertint en una nova religió, i enemistat amb els cristians de Jerusalem i Antiòquia (tendències que havien arribat a un acord al concili de Jerusalem el 58dC), emprengué una sèrie de viatges evangelitzadors per Xipre, Macedònia, Grècia, l’Àsia Menor o Roma. En aquests viatges començà a crear comunitats cristianes al marge dels jueus i dels judeocristians; les Cartes de Sant Pau, moltes d’elles dirigides a aquestes comunitats, formen bona part del Nou Testament i són considerades els primers textos cristians, datats als anys cinquanta.
Els quatre evangelis són posteriors (el de Marc entre el 65 i 70 dC, el de Mateu i el de Lluc cap al 80 dC, i el de Joan cap al 90 dC) però inicien el Nou Testament ja que narren la vida de Jesús; n’estableixen, i així ho van acceptar les autoritats eclesiàstiques, la versió “canònica”. Tot i amb això, cada evangelista fa la seva versió, segueix el seu estil, i de vegades apareixen contradiccions entre l’un i l’altre; els tres primers es coneixen com a evangelis sinòptics pel paral·lelisme que exiteix entre ells, i el de Joan se’n allunya més, mantenint una unitat i cohesió interna pròpies.
Segons la tradició Jesús tingué dotze apòstols, homes que escollí d’entre els seus deixebles per predicar l’evangeli. Aquests, “ministres de la paraula”, ho seguiren fent oralment després de la mort de Jesús. Però hi hagué un moment en què el missatge s’hagué de posar per escrit, per consolidar una doctrina que a inicis del segle III arribaria a ser practicada, protegida i promocionada pels mateixos emperadors, a partir de Constantí (312-337). El primer dels Evangelis canònics de la Bíblia, com s’ha comentat, és el de Mateu, malgrat ser posterior i estar inspirat en el de Marc (hi ha fragments idèntics) i en l’anomenada font Q1. Mateu, però, és considerat un dels dotze apòstols directes de Jesús, i la tradició cristiana convertí doncs el seu evangeli en el primer. Mateu Leví hauria sigut recapador d’impostos abans d’esdevenir apòstol.
Es pensa que Mateu escrigué el seu Evangeli en ambients judeocristians, probablement a Antiòquia (Síria), en llengua aramea i a on el Judaïsme fariseu havia sobreviscut a la destrucció de Jerusalem el 70 dC2. En un ambient de rivalitat entre cristians i fariseus, aquests sempre apareixen en els textos fent la guitza a Jesús, com en l’episodi que ens ocupa. Els fariseus eren una branca del judaïsme caracteritzada per ser religiosament tradicionalistes i per propugnar un nacionalisme extrem, i des de la caiguda de Jerusalem es van convertir en la branca dominant.
Així, enemics de les noves idees que predicava Jesús, en el text els fariseus volen comprometre’l davant els seguidors del rei Herodes, pensant-se que, “rebel” com és Jesús, també es pronunciarà contra el pagament d’impostos. Aquest rei Herodes seria Herodes Antipas, que fidel a Roma, governà els territoris de Galilea i Perea del 4 aC al 39 dC; els havia heredat del seu pare, Herodes el Gran, a qui Roma havia concedit el títol de rei (enlloc del de simple procurador de la província de Judea), i que a la seva mort repartí un regne consolidat i ampliat entre els seus fills.
El text ens mostra, en la veu dels deixebles i abans que aquests li facin la pregunta que els fariseus els han induït, què feia Jesús (“dir la veritat” i “ensenyar el camí de Déu”) i com no feia distincions entre les persones (caràcter universal de la religió cristiana).
I davant d’aquesta, de si és lícit pagar els impostos al Cèsar, Jesús els dóna una resposta enginyosa: ho és, i amb aquesta afirmació no es compromet davant les autoritats, però no té cap importància perquè els diners només ténen un valor terrenal, que no importen gens a Déu. Si les monedes porten una cara del Cèsar, doncs que siguin pel Cèsar, però a Déu se’l “paga” exercint el bé, i aquesta és la lliçó que vol transmetre Mateu en aquest fragment.
1 La font Q seria un text perdut que recopil·laria dites de Jesús de Natzaret i que, juntament amb l’Evangeli de Marc, hauria inspirat els de Mateu i Lluc. Aquesta “Teoria de les dues fonts” va ser proposada per teòlegs protestants alemanys per primera vegada al s.XIX.
2 A l’any 66 dC esclatà a la província de Judea una revolta jueva contra el poder dels Romans, que fou reprimida pels emperador Vespasià i el que seria el seu successor,Titus, amb la destrucció de la capital i del Temple. Es perseguí tant els jueus com els judeocristians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada