dissabte, 19 de febrer de 2011

El concepte de plusvàlua i excedent de Marx

Karl Marx (1818-1883) dedicà els seus estudis a analitzar el sistema capitalista que l'envoltava; en va volguer determinar l'origen, l'evolució, i en va predir la fi. Per a aquestes anàlisis es serví de dues teories: la teoria del materialisme històric, amb la qual proposava una certa manera d'evolucionar de la història, i la seva pròpia teoria del valor, a partir de la qual explicaria l'origen de la plusvàlua.
Marx anomenà plusvàlua (o excedent) a l'escreix que observava en els valors de les mercaderies respecte els valors dels elements necessaris per a fabricar-les. És a dir, que quan es fabrica un producte, aquest acaba tenint més valor de canvi que els ingredients que s'han utilitzat per fabricar-lo (matèries primeres, mitjans, força de treball, etc.). Però d'on surt aquest excedent?
Esmentem que segons Marx aquesta diferència es dóna en sistemes que ell anomenava de “reproducció ampliada”, en els quals després d'usar-se les forces de producció es dóna amb escreix una reposició de les matèries primeres i dels estocs, havent garantit la supervivència de la mà d'obra. No seria el cas dels sistemes de reproducció “simple” (reposició justa) o “reduïda” (no s'aconsegueix la reposició).
Recordem també la definició que aquest autor ens fa del capitalisme: és un sistema que es caracteritza per orientar la producció, que és en mans privades, a generar mercaderies per a intercanviar a través de capitals, de diner. Marx definí tres tipus de capital:

-L'usurari, que es dedica a concedir prèstecs per tal d'obtenir-ne interessos i que s'utilitza en el procés: diners → pòlissa de préstec → més diners

-El mercantil, que es dedica a la compra-venda de mercaderies amb l'objectiu d'obtenir més capital que l'inicial:
diners → mercaderia → més diners

Aquests capitals mercantils i usuraris es mouen en l'àmbit de la circulació, de l'intercanvi, i no és aquí a on cal buscar l'origen de l'excedent del sistema, perquè el que guanya un capitalista1 ho perd l'altre. Així, tal i com s'ha anunciat, és en la fabricació, en l'àmbit de la producció, on es dóna la plusvàlua. I aquí és a on es dedica el tercer tipus de capital:

-L'industrial, que segueix el procés:
diners → mercaderies → procés de producció → altres mercaderies (de més valor!) → més diners

A on seria el desajust en aquests valors de canvi, superiors en la sortida del procés de producció?
Si en qualsevol mercaderia aquest valor es determina a través del temps necessari per a la seva producció, el valor en canvi de la mercaderia “força de treball” serà aquell necessari per a garantir els mitjans de subsistència del treballador i la seva família. Així, d'una banda, l'empresari mira d'ajustar-se al màxim a aquest valor pagant al treballador un salari de subsistència. Però passa que aquest treballador cobreix amb quatre hores diàries de treball aquest valor2, quan resulta que en treballa deu. Les hores restants són temps de “plusvàlua”, les que produeixen l'excedent del sistema i les quals se les beneficia l'empresari, que és qui ostenta la propietat dels mitjans de producció.

1 Un capitalista és aquell qui té capital, i qui en l'esquema social de Marx posseeix els béns de producció. Els qui no els posseeixen formen l'altra classe social, la dels proletaris. Aquests darrers tenen per capital la seva força de treball, que venen com a mercaderia als capitalistes empresaris; en aquest cas, presenten un procés “mercaderia (força de treball) diners altres mercaderies (productes per subsistir)”.
2 Emprant l'exemple de Lluís Barbé (veure bibliografia).