dissabte, 19 de febrer de 2011

Ressenya de "La construcció territorial de Mallorca"

RULLAN, O., La construcció territorial de Mallorca, Palma de Mallorca, Ed. Moll, 2002

La construcció territorial de Mallorca fou escrita entre el 1995 i el 1999 pel doctor Onofre Rullan, professor de Geografia Regional a la Universitat de les Illes Balears. L’autor, que a part de l’activitat universitària, ha treballat en gabinets professionals i ha ocupat llocs de responsabilitat pública al Govern de les illes, veié publicada aquesta obra el 2002. I per a aquesta el mateix any li fou atorgat el premi Lluís Solé i Sabarís de Geografia de l’Institut d’Estudis Catalans.
El llibre s’estructura en quatre parts. Tal i com les anomena l’autor, les tres primeres tracten de la “Natura”, la “Història” i la “Geografia” de Mallorca respectivament, malgrat advertir els diferents noms que podrien prendre els apartats segons l’especialització que caracteritzi el lector. Cercant una complicitat multidisciplinària, Rullan s’abstreu d’aquesta manera dels matisos que diferencien els diversos gremis de les ciències humanes: les tres primeres parts podrien ser anomenades “Geografia Física”, “Geografia Històrica” i “Geografia Humana” pels geògrafs; “Història Natural”, “Història Humana” i “Geografia” pels naturalistes; “Geografia Física”, “Història” i “Geografia Humana” pels historiadors; o “Geografia”, “Història econòmica” i “Economia regional” pels economistes.
En tot cas, el que vol fer l’autor és un estudi territorial de l’illa de Mallorca, abordant tots els conceptes que ell considera rellevants. L’estudi és culminat per una quarta part en la qual es planteja el futur d’aquest territori. L’objecte de la present ressenya és la quarta part i la introducció de l’obra, a on ens situa en el context conceptual de la geografia regional.

La introducció s’inicia amb la justificació de l’escala comarcal per a l’estudi de Mallorca, tot recordant que la tasca del geògraf és localitzar relacions dins l’espai, per després classificar-les i poder-les analitzar. Per a fer-ho és necessari trobar l’escala d’anàlisi adequada, la que ens permeti copsar la diversitat territorial, sense que se’ns faci impossible poder elaborar una descripció-conclusió final de les relacions en el territori. Segons recorda l’autor, l’escala comarcal, que es mou entre l’1:50.000 i l’1:100.000, és la més “geogràfica”, doncs permet aquest propòsit en “enfocar” correctament els fenòmens humans.
I en aquesta escala, idònia per als 37.000 km2 de l’illa, és a on la humanitat ha demarcat en forma de comarques. Demarcar, establir uns límits per a dividir el territori en regions (que per a Mallorca equivalen a les comarques, malgrat ser aquestes una subdivisió de les regions) ha sigut necessari per al control de l’espai, ja sigui per governar-lo o per analitzar-lo. Necessari perquè les demarcacions són fruit de les estructures, socials i econòmiques, de cada moment històric; és a dir, són variables en el temps: el que era vàlid en un període assenyalat queda obsolet després.
Rullan ens prevé de l’error tradicional d’entendre l’espai com a un simple continent de les activitats humanes; per aquesta idea es podria determinar una regió invariable, però resulta que no, que el que avui s’esdevé a un espai concret (regió), demà s’ha extès en d’altres indrets: la regió ha canviat, ja no té els mateixos límits ni funciona de la mateixa manera. Així, el contingut influeix en el continent, de la mateixa manera que aquest ho fa en el primer, perquè les activitats humanes també evolucionen de la mà del lloc a on es desenvolupen.
Aquesta evolució de les regions, que n’assenyala la seva tipologia, es pot identificar amb els diferents paradigmes metodològics que ha desenvolupat el pensament humà. I l’autor ens en fa un repàs molt aclaridor, amb l’elaboració d’un quadre-resum:
-En el període, o més ben dit, en les societats que es regeixen econòmicament per la caça i recol·lecció, que l’autor anomena primitives perquè es situa en el context del món occidental, les regions que es generen són “Naturals”. S’estableixen a partir del medi físic, a on la humanitat actua com a subjecte passiu, com a la “variable dependent” del paradigma determinista.
-En les societats preindustrials, caracteritzades per una economia agrària, aquesta humanitat continua essent una variable dependent del medi, però ja n’és un agent actiu, és capaç de modelar-lo a la seva conveniència; això és el que es té en compte en el paradigma possibilista. D’aquesta manera, es creen regions “Geogràfiques”, a on no només l’agricultura, sinó també les relacions comercials que se’n deriven, hi juguen un paper protagonista.
-El següent estadi de l’evolució econòmica ocidental és la revolució industrial, amb la conseqüent explosió de les ciutats. De fet, com ens explica l’autor, és una “implosió”, doncs les ciutats esdevenen pols econòmics a on es concentra la població seguint una “força centrípeta”. D’aquesta manera, les regions generades, formades per les ciutats i les seves àrees immediates, són “Funcionals”, o també anomenades Urbanes. En les relacions clarament “funcionals” que configuren la regió, ja no només serà necessari el fet de descriure, també caldrà mesurar. I aquí és on entra el paradigma positivista, pel qual, exaltant el llenguatge matemàtic, és veritat tot allò que es pugui quantificar.
-Finalment, la ciutat postindustrial, en la què s’imposa l’economia terciària, sí que “explota” cap a l’exterior, formant una regió “Difusa”, composta per diversos nuclis urbans que poden ser molt llunyans, però sempre interrelacionats entre ells. Es relacionaria l’estudi d’aquest darrer procés amb el paradigma postmodern, caracteritzat per la diversitat d’idees i el trencament amb els dogmes establerts anteriorment. En aquest cas l’explicació que en fa l’autor potser no resulta tant evident i comprensible, en només anomenar el paradigma i no desenvolupar-lo més; en tot cas, som a la introducció i tampoc és l’objecte d’aquesta obra.
Havent establert aquests quatre tipus de regions, la introducció es clou fent referència al factor del “poder”. El poder, que genera conflictes, demarca espais amb fronteres, i pot establir o haver establert altres tipus de regions diferents a les quatre esmentades: les històriques, les administratives o les pla (objectiu ordenador). Aquesta regionalització “des de dalt”, entra sovint en contradiccions amb les regions generades “des de baix”: des de la societat (geogràfiques, funcionals o difuses) o des del medi físic (naturals).
Un cop repassats aquests conceptes propis de la geografia regional, i tenint clar el paper que juguen aquestes contradiccions en el si de l’anàlisi geogràfic, es pot entrar ja en el cos de l’obra.

La quarta part del llibre, intitulada “Mirant cap al futur”, proposa per a Mallorca la promoció d’una geodiversitat que garanteixi aquest futur, amenaçat per unes densitats de població que superen des de fa uns anys la capacitat de l’illa.
Primerament, Rullan exposa l’estat de la qüestió en el moment del canvi de segle. Aquest apartat fa una repassada a l’evolució històrica i estableix les vuit “peces”, de característiques diferenciades, que composen Mallorca. Per a un lector que conegui mínimament l’illa, serà molt interessant de llegir-lo. Aquestes vuit zones s’estableixen a partir de la combinació de tres dualitats existents i clarament visibles: el pla i la muntanya, la ciutat de Palma i la part forana a aquesta, i el litoral i l’interior.
Aquestes dualitats, tret de la primera pla/muntanya, que depèn del medi natural, s’han anat reafirmant al llarg de la història del poblament, que arrenca amb la Mallorca musulmana de la qual l’actual n’és hereva; hi ha períodes anteriors de poblament, però deslligats de la configuració present de l’illa. La Madina Mayûrka, musulmana i després catalana, la Mallorca espanyola i la Mallorca europea, són els períodes temporals en què Rullan divideix l’evolució, tot fent una comparació, curiosa però molt aclaridora, amb les èpoques de l’evolució geològica (mesozoic, terciari i quaternari).
En el primer estadi l’activitat humana ratificava ja la primera dualitat, establint les dues principals activitats agrícoles: l’olivar a la muntanya i el cereal al pla. La industrialització i l’activitat comercial, en la Mallorca espanyola, inicià definitivament el dualisme Palma/part forana, ja que la ciutat i el seu port es convertiren en la “porta” de l’illa a l’exterior; en aquest període també es conforma el “triangle” Palma-Inca-Manacor, els tres nuclis urbans més importants, i que prendran molta rellevància en la proposta final de l’autor. Per últim, la Mallorca europea, instaurada amb l’arribada del turisme massiu a partir dels anys 50 del segle XX, suposà el tercer dualisme en confrontar un litoral altament urbanitzat amb l’interior no turístic. Així, ens queda el medi geogràfic actual configurat per les vuit peces esmentades: el pla metropolità turístic, el pla metropolità no turístic, el pla rural turístic, el pla rural no turístic, i així fins a les vuit combinacions. Aquestes zones, que citades només via text podrien ser molt confuses, es situen en un mapa a on s’identifiquen clarament, així com també les dualitats prèvies per les quals s’han establert.
Però un cop “fotografiats” aquests talls del pastís, l’autor ens recorda que per a estructurar bé un territori, per tenir-lo cohesionat, el que és útil és la identificació de les comarques “funcionals”, més que no pas de les comarques “geogràfiques” clàssiques. El que importa és la funció, les xarxes establertes, abans que la forma que estableix una superfície pretesament homogènia; cal establir, doncs, no una “divisió comarcal”, sinó unes “estructures territorials” a partir de la jerarquització de diferents pols i nodes. Lligant-ho amb l’apartat anterior, se’ns comenta que malgrat que el turisme ha definit la tercera dualitat, aquesta activitat econòmica s’extén a tota l’illa; o de la mateixa manera, també la transhumància dels ramats no es cenyia a una zona concreta, doncs passava del pla a la muntanya i de la muntanya al pla.
L’autor és crític amb la formació de Mancomunitats de municipis, que amb el propòsit de rebre ajuts europeus per aconseguir determinats serveis, s’escapen d’aquest funcionament i obvien relacions més òptimes dins el territori. Elogia, per contra, el Mapa judicial de 1978; per a aquest s’establien tres partits judicials amb seu als vèrtexs de l’esmentat triangle Palma-Inca-Manacor. I és a partir d’aquests tres nuclis que Onofre Rullan composa tres comarques polaritzades, que formen tres regions geodiverses a on interactuen, en cada una d’elles, les diferents zones de l’illa. És a dir, cada regió, lluny de ser homogènia, té una mica de tot; d’aquesta manera les tres comarques s’igualen entre si, evitant els desequilibris territorials.
I evitant també, doncs, el malbaratament de recursos i de “patrimoni territorial”. Entenent aquest plantejament, no caldria relocalitzar població, ni dotar les ciutats turístiques d’uns serveis (necessaris només en determinats moments de l’any) que poden assumir els nuclis tradicionals, que han d’ésser rehabilitats i promocionats. I és que, alerta l’autor, Mallorca ha experimentat des de la segona meitat del segle XX un creixement que homogeneïtza i amenaça aquesta geodiversitat que cal preservar i fomentar.
Per a fer-ho, Rullan proposa que cal actuar sobre l’activitat humana en un doble sentit: apostant per promocionar la diversitat econòmica, més enllà de la base turística, i assolint un decreixement demogràfic. Per al lector, aquest segon sentit potser costa més d’imaginar de posar a la pràctica: com es pot convèncer a la gent que marxi, si s’està actuant per a fer que Mallorca sigui un lloc millor per viure? En tot cas, l’autor pensa a curt termini en una contenció del creixement, per passar després a un progressiu decreixement.
Certament, malgrat es pugui o no a dur a terme el que proposa Rullan en termes de decreixement demogràfic, a l’illa de Mallorca i a molts d’altres indrets s’han sobrepassat uns límits en el creixement urbanístic, que sovint són absurds: el mateix autor denuncia, en un article1 de 2007, que:
“...a les illes Balears hi ha actualment (2006) 537.911 habitatges dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.261 estan desocupades tot l’any. Per la seva part els plans urbanístics i territorials estableixen un llistó de creixement que permet doblar aquestes xifres”.
És obvi que aquests plans, que cal denunciar, homogeneïtzen el territori i van en contra de la defensada geodiversitat. Llibres com el de Rullan ajuden en aquesta denúncia, des d’un coneixement profund de la realitat territorial i des d’una mirada científica i ben documentada, que per ser-ho no deixa de fer l’obra molt entenedora en el seu conjunt.


Bibliografia:

Pallarès, M. i Tulla, A.F. (coord.), Geografia Regional, Barcelona, FUOC, 2008