dissabte, 19 de febrer de 2011

L’art com a vehicle propagandístic del poder imperial

La fotografia ens mostra una de les quatre cares de la base de la columna que Marc Aureli i Luci Ver féren aixecar al camp de Mart en honor al seu predecessor, Antoní Pius. Aquest emperador succeí Adrià el 138 dC, quan aquest l’adoptà poc abans de la seva mort, i governà fins el 161. El seu govern es caracteritzà per la cautela i la moderació: poc amant de la guerra, en els conflictes externs1 utilitzà la diplomàcia quan fou possible, i no emprengué grans obres, sinó que es dedicà a reparar el que era necessari (arreu de l’Imperi, tot i que pràcticament no sortí de Roma) i a culminar el que havia engegat Adrià. Aquesta austeritat i el fet que diposità el seu patrimoni personal a l’imperi, féu que aquest fos més sanejat i més ric que mai. Així pogué practicar àmpliament l’evergetisme i mantenir el poble content, que a la vegada veia com impulsava lleis que afavorien les famílies més pobres, com eximia de culpa la infidelitat femenina si la dona que la practicava havia patit abans la infidelitat del marit, i altres mesures per a protegir els esclaus, el maltractament dels quals esdevingué delicte. Aquesta activitat legislativa venia recolzada pel Consell Imperial, una mena de consell consultiu que Antoní potencià; amb aquest caràcter obert, de saber escoltar, les relacions amb el Senat també foren bones, i rebé d’aquest el títol de “Pius” (Piadós), després d’haver deïficat Adrià (malgrat que inicialment aquest fet no havia estat ben vist pel Senat).
En favor d’Adrià, Antoní Pius també adoptà com a fill Luci Ver, plançó del que inicialment havia de ser successor d’Adrià enlloc d’Antoní, però que morí prèviament. Malgrat això, Antoní es decantà finalment per Marc Aureli, l’altre fill que havia adoptat, com a successor seu. Aquest, però, no s’oblidà del seu germanastre i el convidà a compartir el poder; fins a la mort de Luci Ver el 169, alguna biografia els anomena com a coemperadors (Marc Aureli encara fou emperador fins el 180).
En aquest període, doncs, és quan Marc Aureli i Luci Ver fan construir aquesta columna. A diferència de la Columna de Marc Aureli (construïda pocs anys després, entre el 176 i el 192), o de la Columna de Trajà (acabada anys abans, el 114 dC), la d’Antoní que ens ocupa era llisa, feta de granit vermell, i no tenia relleus. Les esmentades commemoraven gestes militars i tot un seguit de relleus narraven les batalles dels emperadors pujant en espiral per la columna. En canvi, la columna del “pacífic” Antoní Pius volia commemorar la seva deïficació per part del Senat, i els relleus els trobem a la base, en tres de les quatre cares. Amb l’objectiu propagandístic i d’instruir als observadors que tenien aquests monuments imperials, la quarta cara contenia les inscripcions explicatives. I en la cara principal se’ns mostrava l’apoteosi del deïficat Antoní Pius. La columna, que media uns quinze metres, era coronada per una estàtua de l’emperador vestit com a Júpiter; avui, només se’n conserva la base al Vaticà.
En aquesta escena de l’apoteosi que ens mostra la fotografia, i que és la oposada a la inscripció, hi apareix l’emperador acompanyat de la seva esposa Faustina2, a l’esquena d’un home alat que els ascendeix cap al cel. Tots dos porten un ceptre, símbol del seu poder, i Antoní porta la barba que havia posat de moda l’emperador Adrià. La figura alada representa Aion, que és la personificació del temps absolut i infinit. Portant a la mà un globus celeste pel qual s’hi passeja una serp, simbolitza que la parella esdevé immortal amb la seva ascenció al cel. A banda i banda, sobre les enormes ales d’Aion, hi ha dues àligues “en moviment” que els acompanyen. A la part inferior hi ha ajaguda la personificació del Camp de Mart, agafant-se a l’obelisc provinent d’Egipte que August havia fet instal·lar en aquest indret, i a la dreta la deessa Roma asseguda. La deessa és una personificació de la ciutat, el culte de la qual anava associat al culte imperial que inaugurà l’emperador August; aquesta, està envoltada i vestida (el casc) amb atributs guerrers, i ens podem fixar amb la lloba alletant els bessons que es representen a l’escut en el qual s’arrepenja, i que recorden el seu origen.
Totes aquestes al·legories, per fer entendre als ciutadans moltes de les seves idees, formaven part del patrimoni iconogàfic comú que el poder imperial havia posat en marxa. I aquest patrimoni s’havia emmirallat des dels inicis en el món grec, en un capítol més del procés d’hel·lenització iniciat un parell de segles abans. Primer August, prenent els models escultòrics de la Grècia clàssica (s.V aC), que seguien un llenguatge figuratiu contingut, elegant i sobri, i posteriorment amb Trajà (govern 98 – 117 C) i Adrià (117 – 138 dC), el primer recuperant el model més genuí d’August i el segon com a un hel·lenista entusiasta3. Aquests dos darrers emperadors, els primers nascuts fora de la província itàlica, promoveren la igualtat entre tots els territoris de l’imperi i durant el seu principat el classicisme en l’art anà evolucionant cap a una estètica més patètica i barroca, canvi que culminà en el període antoní.
En l’obra que ens ocupa, a l’apoteosi se’n pot entreveure encara una composició clàssica, simètrica, amb les figures estàtiques de la parella imperial, de Roma i del Camp de Mart, i fins i tot el cap immutable d’Aion; ara bé, la posició del cos d’Aion i les àligues sí que ens volen mostrar un impuls ascendent, que s’estan movent. Altres detalls que trenquen els esquemes clàssics són les peces que sobresurten del marc: l’ala esquerra d’Aion, l’escut de la deessa Roma i part de la roba del Camp de Mart, que “cau” sobre la base.
D’aquesta manera, durant el govern dels antonins (Antoní Pius, Marc Aureli, Còmmode, del 138 al 192) les formes tradicionals de l’art visqueren un crisi que coincidí amb la primera crisi de l’imperi, derivada de l’augment del poder de les províncies.

Bibliografia:

AA.VV., Diccionario ilustrado Latino-Español Español-Latino, Spes, Barcelona, 1964

BIANCHI BANDINELLI, R. (1970), Roma, centro del poder. El Arte romano desde los orígenes hasta el fin del siglo II, Madrid, Aguilar

BRUNEAU, Ph., TORELLI, M., BARRAL, X., La Scultura. Il prestigio dell’antichità dall’VIII secolo aC al V secolo dC, Panini, Módena, 1993

ESPLUGA, X., El món romà. De la Roma del mite al mite de Roma, FUOC, Barcelona, 2005

GRIMAL, P. (1999), El segle d’August (trad. i ed. de R. Bonmatí), Barcelona, Edicions de 1984

MONTANELLI, Indro, Història de Roma, Traducció d’Oriol Sánchez i Vaqué, Columna Edicions, Barcelona, 2008.

P.C.TÀCIT, Annals, llibres I-II, vol. I (trad. i ed. de F. Soldevila), Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1930

ZANKER, P. (1992), Augusto y el poder de las imágenes, Madrid, Alianza


Diversos llocs web sobre el tema:

Web assignatura Història de l’Art I:

1 Antoní Pius féu construir, com Adrià, la seva muralla a Britània, anant una mica més nord enllà. Aques-ta, a part de la seva missió defensiva, també marcava els límits de l’Imperi, que renunciava llavors a anar més enllà, com no ho haurien fet abans alguns governants, per als quals Roma estava destinada a conquerir el món en una missió civilitzadora.
2 Faustina, que morí vint anys abans que l’emperador, no apareix citada en la inscripció. En un exemple més de la seva obra “social”, a la mort de Faustina Antoní creà la Puellae Faustiniance, una institució educativa per a nenes necessitades. Encara que sembla que en vida la seva dona no es portà massa bé amb ell, sí que els seus successors la col·locaren al seu costat en la imatge (no oblidem la funció propagandísti-ca de la columna).
3 Adrià va afavorir les ciutats gregues, especialment Atenes, intervenint en la seva monumentalització i embelliment, i afavorint que les seves elits participessin al Senat. La barba que féu posar de moda, era la pròpia dels costums grecs.