dissabte, 19 de febrer de 2011

La Declaració de Drets de Virgínia

El dia 12 de juny de 1776 la Convenció1 de Virgínia, que treballava per dotar aquest Estat d’una Constitució, va aprovar aquests setze articles com a preàmbul d’aquesta. Redactats concretament per George Mason, amo d’una plantació i posseidor d’esclaus, constitueixen el llistat d’una sèrie de Drets de l’Home. El text servirà de model per a les successives constitucions que aniran aprovant els altres estats nord-americans, i d’inspiració, tal i com defensà el jurista alemany Georg Jellinek (1851-1911), de la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà, redactada a França el 1789 durant la Revolució. Thomas Jefferson, també virginià i autor unes setmanes després de la Declaració d’Independència (4 de juliol), inclourà en el redactat d’aquesta les “veritats” expressades en la Declaració de Virgínia, en paraules gairebé textuals.
Ens trobem doncs en el context de la Guerra de la independència nord-americana, que protagonitzaren les tretze colònies que l’imperi britànic tenia en aquest continent.
Des del s.XVII els anglesos havien anat colonitzant des de l’Atlàntic els territoris de la franja est de Nord-Amèrica. Els emigrants hi anaven no només a la recerca de noves terres i riqueses, sinó sovint també per motivacions religioses; molts volgueren crear noves societats utòpiques des de posicions de fe ortodoxes. Per al govern anglès el control d’aquells territoris era un dels fronts en la pugna amb altres imperis colonials per l’hegemonia mundial. La colonització es féu sense cap intent d’assimilació de les cultures autòctones, i es va fer anar reculant els indis fins gairebé a l’extermini, això sí, havent-se aliat amb ells quan calia en la lluita contra altres colonitzadors com els francesos.
Al llarg del s.XVIII les colònies es van desenvolupar i prosperar econòmicament, a la vegada que els seus habitants, que començaven a ser-hi nascuts, anaven adquirint una mentalitat pròpia més dinàmica i emprenedora de la que tenien els ciutadans de la metròpoli. Si el 1700 n’eren 275.000, el 1770 havien passat a ser-ne 2.205.000. Paral·lelament, les guerres contra els indis i contra els colons francesos, amb qui competien per les terres, els generà un sentiment d’unitat alhora que els anava allunyant progressivament de la metròpoli, en nom de la qual lluitaven. Les successives derrotes contra els francesos dels anys 50, amb una Anglaterra més preocupada en el front europeu de la Guerra dels set anys (1756-1763)2 però imposant la seva estratègia, accentuà aquest distanciament. A partir de 1958, però, es girà la truita i foren els anglesos qui obteniren les victòries, culminades amb el Tractat de París (1963) que posà fi als conflictes amb França, quedant les fronteres fixades en el continent nord-americà. Els colons nord-americans, protagonistes de la victòria en el seu territori, havien pres confiança en ells mateixos i ja no els ofegava l’enemic francès, amb qui ara podien tornar a comerciar per a continuar prosperant; però la corona havia acumulat deutes alarmants després de tanta guerra, i això implicà la imposició successiva de nous impostos que requeien sobre l’activitat comercial de les colònies. Els ara ja nord-americans conscients protagonitzaren diversos motins i revoltes, a la vegada que les primeres idees d’independència començaven a arrelar. La metròpoli, desconfiada i temerosa, establí al territori un exèrcit permanent de 10.000 homes amb l’excusa de represaliar als indis.
El 1774 es reuní el primer Congrés Continental a Filadèlfia, amb representants de les tretze colònies per analitzar la situació. El congrés culminà amb el boicot a les manufactures angleses i irlandeses i l’inici de la guerra el 1775. Com s’ha dit, el 4 de juliol de 1776 es redactà la Declaració d’Independència, a la vegada que cada colònia (tret de Connecticut i Rhode Island) anava redactant la seva nova Constitució. La guerra encara durà fins el 1783 amb la redacció del Tractat de Versalles, pel qual els anglesos reconeixen, momentàniament, la conversió del conjunt de les tretze colònies en els nous Estats Units d’Amèrica. Aquests es dotaren d’una Constitució federal el 1787.
Aquells homes reunits a la Convenció de Virgínia formaven part d’una burgesia que havia acumulat grans fortunes, però que tot i amb això no podia disposar d’un poder polític ostentat per una aristocràcia privilegiada i fidel a la corona, ben poc preocupada per les conjuntures econòmiques. Com a Europa, els burgesos nord-americans s’havien anat impregnant de les idees il·lustrades que propugnaven una sobirania nacional i la divisió de poders. Per tant, en aquella guerra no sols lluitaven per la independència política sinó per l’establiment d’un nou règim polític basat en el liberalisme3.

Amb aquest propòsit, doncs, s’iniciava la redacció de la Declaració de Drets. Ho feien sabent-se, tal i com expressa el títol, “representants del bon poble de Virgínia”. El poble és per a ells tot el conjunt d’individus que formen la societat i que han de ser “igualment lliures”. Fins llavors, la societat d’antic règim es dividia en estaments, on cada individu assumia des del naixement el rol que li pertocava segons la família on hagués nascut, sense llibertat d’elecció. La burgesia, que havia anat guanyant poder econòmic des de sota, sense els privilegis de què gaudia l’aristocràcia, no podia entendre l’ordre jeràrquic establert. La Declaració s’iniciava així amb aquesta nova idea social: tots els homes iguals i amb llibertat i independència per buscar-se la vida des del seu naixement (drets innats).
Els colons nord-americans, lluny de la cort anglesa, havien pogut experimentar bé aquesta situació, l’havien pogut viure i ser conscients de com n’eren de molestes les imposicions des de la metròpoli, que es van accentuar, com s’ha comentat, a partir dels anys seixanta.
Sense una missió a la vida establerta, pot aparèixer llavors el concepte de l’obtenció de la felicitat. Del “en aquest món hi hem vingut a patir” es passa a la creença que de la vida se’n pot gaudir, sempre que es tingui llibertat. I un dels mitjans per aconseguir-ho és la propietat, abans restringida només a uns quants, i que ara ha de poder ser “adquirida”. En l’article 1, doncs, queda clar no només que els homes neixen lliures i iguals, sinó que el fet de pertànyer a una societat no els pot suposar una càrrega contra la seva felicitat. Es posen els fonaments del liberalisme: l’individu passa per davant de l’Estat, l’estructura de poder establerta per la societat.
La Declaració continua amb l’organització d’aquestes estructures de poder recalcant que aquest és inherent al poble. Per tant, dirigents i governs han de fer la seva funció sempre en benefici del poble, garantint la seva “protecció i seguretat”, i si no és així aquests han de ser substituïts.
Els articles del quatre al set ens expliquen com ha de ser el funcionament i el control del poder polític. Per començar, els que ostenten el poder (magistrats, legisladors o jutges) no és per obtenir-ne privilegis, sinó estrictament els beneficis per als serveis que fan a la comunitat, i òbviament, els càrrecs de poder no han de ser hereditaris sinó rotatius. Com havia teoritzat Montesquieu4 (1689-1755) en la seva obra L’Esperit de les Lleis, el poder s’ha de dividir en legislatiu, executiu i judicial. Es torna a insistir (art. 5) en el poble, que no li han d’ésser imposades mesures opressives (deixar-lo tranquil) i del qual n’han de ser participants els individus que ostenten el poder. L’execució dels poders, doncs, ha de ser diferent de com ho havia sigut fins llavors, ja han patit prou imposicions.
Posteriorment la Declaració parla de la justícia. S’introdueix el concepte d’imparcialitat en els judicis, a partir de l’establiment oficial i “sagrat” d’un jurat format per dotze homes, com ja era tradició en el seu moment i com ho continua sent vigent en l’actualitat en molts jurats populars5. Es parla també d’abolir la crueltat i de la pressumpció d’innocència, conceptes que encara avui poden no ser complerts en el propi món occiental.
L’article 12 garanteix la llibertat de premsa, acusant de despòtics els governs que la restringeixen. Possiblement tenien ben present el Common Sense, un pamflet publicat el gener de 1776 que defensava la causa independentista, i que tot i perseguit pel govern colonial, va arribar a vendre 150.000 exemplars.
Malgrat el context de guerra en què es reunia la Convenció, els exèrcits permanents són vistos a la Declaració com una amenaça per la llibertat, i s’hi escriu (art.13) que s’haurien d’evitar en temps de pau. La redacció és en condicional, com si costés d’imaginar que fos possible, i havent acceptat prèviament que “una milícia ben reglamentada” és bàsica per a un Estat lliure. Si més no, és curiós com la presència de l’exèrcit anglès podria haver generat un cert grau de pacifisme de l’autor.
A l’article 14 apareix el que potser avui s’anomenaria “integritat territorial”. Es parla dels “límits” de l’Estat de Virgínia, dintre dels quals hi ha d’haver un govern únic i uniforme. Queda clar que el poble és un i que ocupa el territori que li pertany.
Finalment s’entra en el camp de la moralitat, instant al govern a adherir-se a una sèrie de valors (justícia, moderació, austeritat, virtut), i recordant als homes regir-se per la “raó i la convicció, no per la força o la violència”. I si bé llavors s’anomena el “dret al lliure exercici de la religió”, es parla del deure de practicar “la paciència, l’amor i la caritat cristianes”. Anglaterra i els anglesos que havien emigrat a Nord-Amèrica coneixien la lluita per la llibertat religiosa; com a participants tradicionals de la Reforma6, i amb parts de la societat que volien anar més o menys enllà en el seu puritanisme7, els colons anglesos estaven preparats per admetre la diferència religiosa, si bé en aquest cas dins del cristianisme.

Com s’ha comentat inicialment, aquesta Declaració de Drets de Virgínia anava integrada dins d’una constitució, a mode de preàmbul. No era la primera vegada que es feia una relació de Drets ni la primera vegada que s’establien unes normes per escrit, en tenim alguns exemples a Anglaterra mateix8. Però fou el primer cop que, havent definit uns drets individuals, es posava límit legal a les actuacions de l’Estat sobre els individus. Les regles, establertes fins llavors per uns governants i sovint en nom de Déu, eren aplicables ara a aquests i a més partint de la naturalesa de l’home com a individu, que gaudeix d’uns drets innats que no poden ser trepitjats.
Cal remarcar la originalitat d’aquest concepte d’individualitat, que havia estat portada a la pràctica per la nova burgesia, espavilada i emprenedora, i per tant zelosa de la seva prosperitat, i que distancia el Contracte Social (1762) de Rousseau9 (1712-1778) com a precedent de la Declaració de Drets de Virgínia. Si bé Rousseau també pretén un trencament de la societat d’antic règim i parla de llibertat “natural”, aquest sotmet l’home a la comunitat, a la voluntat general d’una societat que ell pensa utòpica.
En el debat entre l’esmentat professor Jellinek i el politòleg francès Émile Boutmy (1835-1906) sobre l’origen de la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789), el primer esmentà aquesta diferencia entre la Declaració de Virgína i Rousseau per fer d’aquesta el precedent de la Declaració francesa, cosa que indignà la intel·lectualitat d’aquell país.
Així, s’està bastant d’acord que aquesta Declaració de Virgínia és un primer pas cap a la consolidació pràctica dels Drets del ciutadà i del funcionament dels Estats que tenim avui dia, amb la seva divisió de poders, i que no feia més que constatar una realitat social que s’havia anat imposant a les colònies angleses de Nord-Amèrica. Aquella realitat no amaga que qui representava el poble, o el considerat poble, no comprenia els esclaus que treballaven en les nombroses plantacions de Virgínia o les dones que encara depenien dels seus marits.
Però era un primer pas, que ha calgut anar completant al llarg dels anys amb la presa de consciència que les societats no són homogènies, que existeixen minories diferenciades de gènere, religioses, ètniques o nacionals, que també cal respectar. El 1948 l’Assamblea General de les Nacions Unides féu un pas mes en aquest sentit i aprovà la Declaració Universal dels Drets Humans10, plasmant a la teoria el encara que convé anar portant a la pràctica.



Bibliografia:

AA.VV., Proa Enciclopèdia Catalana temàtica, vol.6, Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana, 1999

BOSCH, A., Historia de los Estados Unidos, 1776-1945, Barcelona, Crítica, 2005

CANTERO GARCÍA, C., GAYOSO PARDO, M., Historia del Mundo Contemporaneo. Estados Unidos, de la independencia a la Primera Guerra Mundial, Madrid, Ed. Akal, 1988

JELLINEK, Georg, La Declaración de los Derechos del Hombre y del Ciudadano, Trad. y Estudio Preliminar Adolfo Posada, Estudio Introductorio Miguel Carbonell, México D.F., Universidad Nacional Autónoma de México, 2000

JENKINS, Ph., Breve Historia de los Estados Unidos, Madrid, Alianza, 2004

JONES, M.A., Historia de Estados Unidos, 1607-1992, Madrid, Cátedra, 1996




1 Assamblea nacional reunida extraordinàriament per elaborar una constitució o modificar-la. La Convenció de l’Estat de Virgínia es reuní a la ciutat de Williamsburg del 6 de maig al 29 de juny de 1776, data en què s’aprovà finalment la Constitució.
2 Conflicte que enfrontà la Gran Bretanya i Prússia enfront França, Àustria i altres aliats en un context de rivalitat colonial.
3 Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica, amb el reconeixement del Dret a la llibertat per a tots els homes.
4 Filòsof i jurista francès, el nom real del qual era Charles-Louis de Secondat, baró de la Brède i de Montesquieu.
5 Avui hi ha jurats populars de dotze membres als EUA i Moscou (Dada treta de la recerca al Google).
6 La Reforma va ser un moviment de renovació de l’Església catòlica des del segle XV a partir de les idees de Martí Luter, del qual sorgiren les esglésies protestants.
7 Dins les esglésies reformades d’Anglaterra i Escòcia, el puritanisme sorgí a partir del s.XVI amb l’objectiu d’anar encara més enllà en les reformes, influenciat pels postulats de Joan Calví.
8 Bill of Rights (1689), Habeas Corpus Act (1679), Magna Charta Libertatum, Petition of Right (1627).
9 Jean-Jacques Rousseau, escriptor i filòsof suís en llengua francesa.
10 Ja no es parla d’Home, sinó d’humans, per evitar l’exlusió del gènere femení.