dissabte, 19 de febrer de 2011

Les teories de l'evolució de la història de Smith i Marx

Adam Smith
Així com els autors neoclàssics s'ocupaven de l'estudi de l'individu homo oeconomicus, entenent els seus comportaments de manera universal i atemporal, els autors clàssics Adam Smith (1723-1790) i Karl Marx (1818-1883) generaren unes teories d'evolució social per a emmarcar la seva economia política.
Smith volgué donar una explicació als canvis que havia experimentat la humanitat des de les societats primitives fins a la civilització contemporània al seu temps, i per fer-ho establí quatre etapes o episodis històrics, cada un dels quals caracteritzat per un tipus concret d'activitat productiva, que és la que genera, segons ell, la manera d'organitzar-se socialment (institucions, classes socials, relacions de propietat, forma de govern):
-La primera fase de civilització, que Smith pogué observar encara en els indis americans, era la “caça”. En aquest estadi els pobles viuen en petites comunitats sedentàries, que poden ser molt igualitàries i no els cal establir mecanismes de propietat.
-En l'etapa de “pastura”, els grups, nòmades, són més nombrosos i més rics, i la presència del bestiar i de qui n'és propietari genera desigualtats socials que cal regular. Apareixen, doncs, relacions d'autoritat i subordinació. Malgrat això, l'autor considera que en tenir aquest tipus de societat més “grau de civilització”, les desigualtats es poden disminuir.
-Posteriorment les comunitats es sedentaritzen amb “l'agricultura”, donant lloc a situacions com les de l'Europa feudal: la terra passa a mans privades i qui no és propietari es converteix en serf del seu senyor. La competència entre aquests genera una inestabilitat que impossiblilita les manufactures i el comerç, i per tant, també moure la riquesa que van acumulant.
-Fins que un d'aquests nobles o senyors s'imposa sobre els altres creant la figura del monarca més o menys absolut, i el que coneixem com a Estat modern. Aquesta darrera fase és la del “comerç”, en què aquest primum inter pares1 es consolida privilegiant les ciutats, font dels seus ingressos. Les urbs creixen i desenvolupen unes manufactures que permetran fomentar l'intercanvi comercial; això incita, de retruc, el consum de béns de luxe per part dels senyors, que canvien de mentalitat, i al desenvolupament agrari, doncs calia alimentar les ciutats. Aquest canvi de mentalitat dels senyors, ara més econòmica, produeix més llibertat política i fa reduir les desigualtats en una societat en la qual queden establertes tres classes socials: els que viuen de la renda de les terres, els que viuen dels salaris, i els que viuen dels beneficis.
Marx prengué, un segle més tard, el mateix esquema d'Smith aplicant a més la filosofia de Hegel2. Amb Friedrich Engels (1820-1895) desenvolupà la teoria anomenada del “materialisme històric”, en què aplicaren la dialèctica hegeliana: la realitat evoluciona a través de diferents fases que es contradiuen les unes a les altres; una idea o tesi d'un moment determinat “dialoga” amb una altra que la contradiu, i d'aquesta manera s'avança a una conclusió o síntesi, que conforma un nou moment i que és a la vegada una nova tesi a ser confrontada. Mentre Hegel entenia que tota aquesta evolució formava un part d'un “tot” o “idea”, identificable amb Déu, Marx creia que qui posava en marxa tot aquest procés no era dins el món de les idees, sinó al món material: són els modes de producció qui determinen la marxa de la història.
Seguint aquesta dialèctica, Marx creia que el capitalisme també acabaria passant, ja que les seves contradiccions (veure apartat anterior) conduïrien a una nova etapa socialista.

Bibliografia:

AA.VV., Diccionari de la Llengua Catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1994

Apunts sobre la problemàtica central dels temes”, Annex 2 del pla docent.

Barbé, Ll. (coord.), Introducció a l'economia, Barcelona, UOC, 1997

Barbé, Ll., El Curso de la economía: grandes escuelas, autores y temas del discurso económico, Barcelona, Ariel, 1996

Weate, J., Història de la filosofia per a joves, Barcelona, Blume, 2002
1 “Primer entre iguals”; dins la noblesa, el que es va posar davant.
2 Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) fou un filòsof idealista alemany