dissabte, 19 de febrer del 2011

Un nou urbanisme per a una nova societat

Ildefons Cerdà, nascut el 1815, fou el tercer dels germans del mas Cerdà a Centelles. Pertanyent doncs a la burgesia rural, el que no era l’hereu estava encaminat a l’estudi: després d’instruir-se al seminari de Vic, féu carrera primer a Barcelona i després a Madrid, a on es titulà a l’Escola d’enginyers de camins. Posteriorment s’allistà a la Milícia Nacional i exercí d’enginyer com a funcionari de l’Estat.
Però a finals dels anys quaranta heretà el patrimoni familiar, ja que el pare i els dos germans grans havien mort, i la seva vida canvià radicalment. Ja casat i ric, s’instal·là a la ciutat de Barcelona el 1849, amb el propòsit de dedicar la major part del seu temps a l’estudi d’un tema que el capficava1: com resoldre el conflicte entre una “nova civilització” que veia néixer, “cuyo carácter distintivo son el movimiento y la comunicatividad2, amb les velles estructures urbanes que l’empresonaven, que eren “incompletas en medios, mezquinas en sus formas, restrictivas y compresoras”. D’aquesta manera, començà la seva dedicació a la teoria urbanística i a la política, en l’àmbit del Partit Progressista3.
Barcelona encara tenia en aquell moment la fesomia de la ciutat medieval, i considerada com a plaça forta per l’exèrcit, estava envoltada per muralles i per la ciutadella construïda després de la derrota de 1714. La societat que hi habitava, però, havia canviat profundament. Malgrat que en el cas de Barcelona pesava més l’activitat comercial que la industrial, milers d’obrers s’amuntegaven en condicions infrahumanes a les velles cases de cos. Ampliades en altura amb nous pisos, els carrers, ja prou estrets, encara quedaven més privats de la llum i la ventilació. Cerdà estudià a fons aquesta realitat publicant el 1856 la Monografía estadística sobre la clase obrera en Barcelona, que reblava la “vida penosa en la oscuridad” en la que vivien els obrers, que vora 54.000, representaven un terç de la població4.
L’ascendent burgesia, insatisfeta en l’estira-i-arronsa polític amb els defensors de l’Antic Règim, no patia aquestes condicions de vida però maldava per l’enderroc de les muralles. En molts casos, aquestes coartaren el creixement de les ciutats fins ben entrada la segona meitat del segle. El seu enderroc aniria acompanyat dels projectes d’Eixample, que portarien a aquestes ciutats el pas definitiu a l’època contemporània. Sabadell (1865), Lleida (1865), Elx (1865), Vilanova i la Geltrú (1876), Terrassa (1878), Mataró (1878), Tortosa (1878) o València (1887) satisferen aquells anys el creixement urbà que el desenvolupament industrial demandava5.
El projecte d’Ildefons Cerdà per a Barcelona el 1859 fou pioner i exemple per a d’altres que vingueren després, com el de València. Ja el 18556, sent regidor de l’ajuntament, aprofità l’encàrrec de topografiar la plana de Barcelona per fer una primera proposta, pagada de la seva butxaca. Degut a les exigències militars, la ciutat estava envoltada per un espai lliure no construït a on Cerdà disposà la seva quadrícula viària. Aquesta havia d’enllaçar Barcelona amb els pobles de la rodalia, que havien absorvit el creixement impedit a la ciutat emmurallada.
La primera proposta, simultània a la redacció de la Monografia Obrera, ja es desenvolupava des d’un plantejament higienista: l’aire havia de córrer i el sol havia d’il·luminar els carrers i entrar a les cases. D’aquesta manera, amb amplis vials de 35 metres, a on es segregaven els àmbits per als diferents mitjans de locomoció, els espais verds ocupaven la major part de les illes d’edificació, a fi d’evitar les constants epidèmies que assolaven7 la ciutat vella.
El viari, quadriculat i regular, homogeneïtzava les condicions per a tots els habitants tot i dissenyar habitatges diferents per a obrers i burgesos. També es preveia, però, la realització d’unes avingudes més importants (Paral·lel, Diagonal, Gran Via, Meridiana) que jerarquitzarien les circulacions i connectarien la ciutat amb el país. A la vegada, el projecte també comptava amb altres resolucions tècniques com el disseny de la xarxa ferroviària o la xarxa de desguassos.
Amb la caiguda del govern progressista i el retorn dels moderats al poder, aquesta primera versió del pla de Cerdà es va aparcar. No fou fins cinc anys després, el 1860, que Isabel II aprovà per decret el seu Projecte de Reforma i Eixample, obviant els resultats del concurs que havia promogut l’ajuntament, del qual Cerdà no en fou guanyador.
Amb aquesta segona proposta de Cerdà aprovada, es començà a construir als anys 60 el traçat ortogonal que avui coneixem, que quedà fixat amb un ample de carrers de 20 metres i en el qual s’introduí un altre dels seus trets característics: el xamfrà. El projecte no oblidava la intervenció en la ciutat antiga: a part del desitjat alliberament de les muralles, Cerdà va preveure “oxigenar”, a la manera de Georges-Eugène Haussmann a París8, el vell nucli de la ciutat amb l’obertura de tres avingudes: dues perpendiculars al mar, una a cada banda de la Rambla, i la tercera paral·lela a la costa9. Encara hi hagué una tercera versió de la proposta (1863), caracteritzada per ja introduir algunes illes tancades10 i les anomenades “illes ferroviàries”, a on el ferrocarril havia d’arribar semisoterrat fins als magatzems previstos a sota dels edificis.
Aquests primers anys d’execució s’iniciaren amb el traçat de la Gran Via, mentre Cerdà seguí treballant per l’ajuntament, a on tornà a ser regidor de 1863 a 1866. Continuà projectant i insistint en obres com el col·lector per a les aigües de Collserola o la proposta d’urbanització de la muntanya de Montjuïc, que mai es dugué a terme. Assessor tècnic de l’Estat (1860-65), també elaborà un pla de reforma interior per a la ciutat de Madrid, i al capdavant de l’empresa privada Fomento del Ensanche de Barcelona, pogué veure com s’hi anaven aixecant les primeres edificacions.
El nostre protagonista estudià també els mètodes legals i els sistemes d’expropiació i compensació necessaris per al seu desenvolupament. Aquesta activitat li generà enemics, principalment els propietaris dels terrenys, i el disgust d’anar veient com el seu projecte inicial es desvirtuava a causa de l’especulació.
Paral·lelament, i de la mà aleshores del Partit Republicà Democràtic Federal, entrà a la Diputació de Barcelona. Amb l’adveniment de la Primera República el 1873 l’arribà a presidir, però fou la fi d’aquest nou i efímer règim el que comportà la retirada de Cerdà de la vida pública.
Morí el 1876 a un balneari de Santander, en un retir no pas daurat pels honoraris que li devia el govern, i desprestigiat pels prohoms de la ciutat, que no li perdonaven l’”acte despòtic” d’haver buscat l’aprovació del seu projecte a Madrid. Aquests havien advertit reiteradament a Isabel II que el projecte d’Eixample podria incitar l’inici del socialisme a Espanya11; més aviat, el que féu Ildefons Cerdà fou entendre com era la societat del seu temps, com estava canviant, i proposar un urbanisme que s’adeqüés a les seves necessitats. I així ho havia plasmat el 1867 en la citada Teoría General de la Urbanización.


1 Extret de Fabià Estapé, “Vida y Obra de Ildefonso Cerdà”, conferència (13-X-2000) publicada a Annex de Vida y Obra de Ildefonso Cerdà, Barcelona, Ed. Península, 2001, pàgs. 327-338
2 Ildefons Cerdà (1867), “Teoría General de la Urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas en el ensanche de Barcelona”, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 1968, vol.I, “Al lector”, pàgs.5-10, i “Proemio”, pàgs.11-21
3 Cerdà havia crescut en ambients liberals: en el si de la seva família, que s’havia hagut de refugiar a Vic durant la Revolta dels Malcontents el 1827, i a l’escola d’enginyers de Madrid. Un cop a Barcelona, entrà a formar part del Partit Progressista, pel qual fou elegit diputat a Corts el 1850 i regidor de l’ajuntament durant el Bienni Progressista (1854-1856). Aquesta activitat política li costà la presó en dues ocasions.
4Genís Bardosell, “Artesans i obrers”, a P. Anguera (dir.volum), Història. Política, societat i cultura dels Països catalans, vol.6, Barcelona, Enciclopèdia catalana, 1996, pàgs.178-193
5 Jesús Mestre, “Muralles versus eixamples”, a P. Anguera (dir.volum), Història. Política, societat i cultura dels Països catalans, vol.6, Barcelona, Gran Enciclopèdia catalana SA, 1996, pàgs.210-211
6 Dades sobre el desenvolupament del projecte i construcció de l’eixample extretes de Salvador Tarragó “L’evolució d’un projecte singular”, Eva Gimeno, “La Gestació de l’eixample de Barcelona” i Eva Gimeno i Francesc Magrinyà, “La construcció de l’Eixample”, a AA.VV., Cerdà. Urbs i territori, Barcelona, Avui Premsa Catalana SA, 1994
7 El 1821 la febre groga havia causat 18.000 morts només a Barcelona, que patí brots de còlera el 1834 (4.000 morts) i el 1854, i de Grip el 1837 i el 1847 [extret de enciclopedia.cat].
8 G.-E. Haussmann (1809-1891) fou el polític i arquitecte que impulsà i dissenyà la reforma urbanística de París, caracteritzada pel trinxament de la ciutat antiga mitjançant l’obertura dels grans “boulevards”. Explica Fabià Estapé que en una trobada amb Cerdà, el francès va intentar sense èxit comprar-li els plànols per a l’eixample de Barcelona.
9 D’aquestes avingudes només s’ha executat l’actual Via Laietanta, a principis del s.XX, i parcialment i fa pocs anys l’anomenada Rambla del Raval, en un context, avui, de revalorització i respecte pels centres històrics.
10 Illes amb edificis a les quatre cares.
11 Extret de F.Estapé