dissabte, 19 de febrer de 2011

Els judicis “contemporanis” sobre August i el seu règim

Aquest és un fragment de text dels Annals de Corneli Tàcit (55-116 dC aproximadament), una obra historiogràfica publicada cap al 115 dC que recollí la història de Roma (sobretot els successos de la casa imperial) des de la mort d’August fins a la mort de Neró, és a dir, dels anys 14 al 68 dC. Tàcit, que també féu carrera política1, s’enorgullia de practicar una historiografia volgudament imparcial, que es basava en relatar el que es rumorejava entre la ciutadania i en intentar d’entendre la psicologia dels seus protagonistes. El nostre fragment, que forma part d’una “introducció” on s’explica la vida d’August, n’és un bon exemple: “els uns deien”, “lloada pels uns i criticada pels altres”. Que busqués la imparcialitat, que mirés d’expressar les diverses opinions, no vol dir que no se’n pugui entreveure la ideologia: com era habitual en molts senadors, era hostil a la figura de l’emperador malgrat resignar-se a formar part del sistema; a la seva obra hi havia una certa nostàlgia a la llibertat republicana, i una crítica moral als seus temps. A Germània, una obra etnogeogràfica sobre els pobles germànics, es contraposava l’austeritat d’aquests a la corrupció que segons Tàcit patia la societat romana. I a Agrícola, una biografia sobre el seu sogre, l’autor s’autojustificava pel fet d’haver estat funcionari amb Domicià2.
El nostre fragment conté el judici que feien d’August els seus partidaris, que en valoren les coses positives (llunyania fronteres, solidesa territorial, embelliment de l’Urbs, etc.) i en justifiquen les negatives (“arrossegat” a les guerres civils, per venjar el pare, etc.).
Amb l’assassinat de Juli Cèsar el 44 aC, entrà en escena el joveníssim August, que havia estat adoptat com a fill pel dictador en el seu testament. Octavià (nom amb el qual es pot designar August abans de l’obtenció d’aquest títol el 27 aC) ja havia ajudat a Juli Cèsar en la Guerra Civil contra Pompeu, i amb ell la inestabilitat política continuà aquells primers anys al capdavant de la vida política romana. De primer, amb l’enfrontament amb els “republicans”, liderats per Cassi i Brut, els assassins del seu pare, que foren perseguits i vençuts a Filips el 42 aC. Amb els “cesarians” Marc Antoni i Lèpid, havia acordat l’any anterior constituir el segon Triumvirat, període que no deixà de ser convuls. Mentre Marc Antoni s’ocupava d’orient, Lèpid ho feia d’Àfrica i Octavià d’occident, a on anà forjant la seva propaganda política, que s’encarregava de recordar que era fill del divinitzat Juli Cèsar (deïficat oficialment l’any 42 aC). El 36 aC el que seria August derrotà a Sext Pompeu, que amb la seva flota dominava el mar i posava restriccions a l’aprovisionament de la península itàlica. D’aquesta manera, amb els èxits militars anà guanyant posicions respecte els altres triumvirs: Lèpid3 quedà arraconat per la seva “indolència”, la seva poca ànsia, i a Marc Antoni, de qui es féu escampar que vivia amb tota mena de luxes, propis d’un monarca oriental i no pas d’un “bon” ciutada romà, el derrotà a la batalla d’Àccium el 31 aC. Octavi retornà a Roma el 29 aC per celebrar que havia sotmès finalment Alexandria (amb la derrota dels amants Marc Antoni i la reina Cleòpatra VII) i la Dalmàcia. Així finalitzà el Triumvirat i es donà pas a la regència d’una sola persona.
Però Octavi ho féu de tal manera que s’evità formalment la monarquia, tan odiada pels romans, i també la dictadura, que segons la legalitat republicana que es volia perpetuar era de caràcter temporal. Així, a part d’estar investit d’una “missió divina” (recordem que era fill d’un déu!), es dedicà a fundar colònies de veterans per les províncies i a practicar, gràcies en bona part al botí aconseguit a Egipte, l’evergetisme, assegurant-se així la fidelitat i l’ascendència sobre el poble i els militars. Esdevingué de fet el “príncep”, el primer en donar la seva opinió al Senat4, que al 27 aC l’honorà concedint-li un nou títol inventat per a l’ocasió, el d’August. “August”, que pot significar sublim o excepcional, era un adjectiu que s’aplicava a llocs o objectes consagrats pels àugurs; aplicat a la persona d’Octavi, i a partir de llavors a la figura de tots els emperadors, en remarcava el seu caràcter diví i reforçava el culte a la seva persona.
Tres dies abans de rebre el títol d’August, Octavi, un cop assolida la pau, havia decidit retornar al Senat el govern de les províncies. Era un gest en què volia mostrar una restauració de la República. Això sí, s’havia reservat el control de la Gàl·lia, a on la frontera del riu Rin encara era feble, la Hispània, a on existien nombroses revoltes dels pobles indígenes, i Síria, que feia frontera amb l’insubmís regne dels Parts; d’aquesta manera es reservava el comandament militar i de les legions. I a més, des de l’any 31 era un dels cònsols cada any. Després del 27 marxà de Roma, per anar a pacificar la Hispània interior, i no hi tornà fins el 23 aC, quan malalt i havent detectat alguna conjura a palau, renuncià també al consolat. Però en contrapartida, assolí la potestat tribunícia, que li atorgava el dret de vetar qualsevol decisió de qualsevol magistrat, el dret a convocar el Senat, i se li concedí l’imperium militar de totes les províncies, no només les que generaven problemes. Finalment, i amb la lleialtat de la majoria de magistrats i senadors, August havia aconseguit el poder absolut, fet que Roma acceptà de bon grat després d’un segle “esquinçada en discòrdies”. I ho havia fet sense trencar amb les institucions que venien de la República, doncs el Senat i els comicis es conservaren, malgrat que dominats per un princeps guiat ni més ni menys que pels déus.
Havent aconseguit una concòrdia al voltant de la seva figura5, s’aconseguí instaurar la pau dins les fronteres de l’imperi, que amb aquesta consolidà els seus territoris i la seva pròpia cohesió. Després de l’esmentada pacificació d’Hispània el 24 aC, s’inicià, amb el simbòlic tancament de les portes del temple de Janus, la pax augustea. La guerra es traslladava a les fronteres (ara ben allunyanes, a l’oceà o als rius Danubi, Rin o Èufrates), però també amb un caire molt més pacificador. Només les fronteres de Germània i Armènia continuaren donant maldecaps, i a Orient decidí fer una política de pactes amb els parts i amb altres reis locals de la zona, renunciant en la mesura del possible a la violència. El valor que es donava a la pau quedà manifest amb la proclamació de l’esmentada pax augustea el 24 aC, i la construcció, el 13 aC i per part del Senat, de l’Ara pacis, un altar dedicat a la pau que celebrava la pacificació definitiva de les províncies occidentals.
Mentrestant, August també s’ocupà de legislar (“servint-se del dret”) per tal de reforçar la moralitat tradicional romana (senzillesa, pràctica de la virtut, etc.) entre la ciutadania. Regulà el nombre d’esclaus que es podien alliberar, i als lliberts a no tots els proporcionà el dret de ciutadania. Va afavorir els casaments, fent un decret contra l’adulteri i va prohibir el matrimoni entre vells que ja no podrien tenir descendència. D’altra banda, augmentà la renda mínima per ser senador, afavorint que només els més rics accedissin a l’ordre senatorial, i que l’ordre eqüestre ocupés tot de nous càrrecs burocràtics.
I tot plegat sense oblidar de fer contenta aquesta ciutadania i també els déus. D’una banda féu construir i reparar nombrosos temples i santuaris. De nova construcció en fou exemple el Temple d’Apol·lo al Palatí (28 aC), el déu que l’havia protegit en les seves conteses i del qui n’havia oficialitzat el culte el 36 aC (August també formava part del col·legi dels decemvirs, els que quostudiaven els Llibres Sibil·lins). De l’altra, també reparà les xarxes de clavegueram i féu construir nous aqüeductes i camins per tot l’imperi (com la cèlebre Via Augusta que des dels Pirineus es prolongà fins a Cadis). I a Roma, a la qual volia equiparar a les grans capitals hel·lenístiques, la va dotar de nous espais públics (passejos, pòrtics), destacant la intervenció al Fòrum, a on restaurà i amplià les basíliques Júlia i Emília, i la construcció adjacent de dos nous fòrums imperials: el de Cèsar i el d’August, que contenia l’imponent temple de Mart Ultor. El Camp de Mart s’establí com a zona de lleure, amb la restauració del teatre de Pompeu i la construcció del teatre de Marcel. S’imposà un nou estil arquitectònic, identificable amb el paper del poder d’August i la seva “magnificència”, que venia molt marcat per l’ús del marbre enlloc de la fins llavors utilitzada terracota; l’ordre arquitectònic més utilitzat fou el corinti.
Aquest embelliment de la ciutat, i la qualitat de vida emanada d’una època de pau, donà peu als escriptors de la cort d’August (Virgili, Horaci, Ovidi, Properci, Titus Livi) a parlar d’un retorn a l’Edat d’Or. I és que August sabé envoltar-se de literats, que no podien fer més que lloances envers la seva persona.
No és el cas de Tàcit que, com hem vist, anys després feia gala de la seva imparcialitat. Després del fragment que ens ocupa, a on s’exposa el que “deien” els seus partidaris, el text continua amb el que “deien” els seus detractors, que no se’ls escapava tota l’astúcia que August va tenir per assolir el que va assolir. Ara bé, Tàcit no jutjà el seu règim.
Notes:
1 Fill d’una família d’ordre eqüestre, arribà a senador el 78 dC, el 88 fou pretor i el 97 cònsol. Els anys 112 i 113 fou procònsol de l’Àsia Menor, època en què començà a esriure història, primer les Històries, obra que relatava el període de Neró a Domicià (69-96 dC), i després els Annals, on hi ha el fragment que ens ocupa. Com a senador, tenia fama de bon orador; de fet, va escriure l’any 80 el tractat sobre oratòria De oratoribus.
2 Domicià fou l’emperador del 81 al 96 dC. Les relacions amb el Senat, que volgué controlar nomenant-se censor perpetu (el qui en designava la composició), foren molt tibants i acabà sent víctima d’una conspiració que el dugué a la mort.
3 El 36 aC quedà exclòs del Triumvirat, per bé que Octavi li conservà el títol de Pontífex Maximus.
4 El princeps senatus era el primer dels senadors, que tradicionalment era el més vell i el que tenia dret a parlar primer.
5 Encara anà augmentant càrrecs: el 14 aC fou nomenat Pontífex Màxim, assolint també el control dels afers religiosos, i el 2 aC fou declarat Pater patriae (pare de la pàtria). La seva autoritat, doncs, no era només política sinó també moral.