dissabte, 19 de febrer de 2011

El pitjor negoci de l'"homo oeconomicus"

Durant la segona meitat del segle XVIII diversos viatgers1 van descriure el caràcter treballador del poble català, capficat en el treball i desentès dels afers públics. “Si no podem fer política, farem diners germanet, aquesta serà la nostra política” deia Ramon Cargol al seu germà Bernat2, en una representació paròdica del català que algú va presentar com a paradigma de l'homo oeconomicus definit pels economistes neoclàssics.
I és que la derrota dels austriacistes en la Guerra de Successió (1702-1715) havia suposat la pèrdua de les institucions de govern pròpies, la possibilitat de “fer política”. Havent capitulat Barcelona, de seguida es procedí a l’abolició del Consell de Cent i la seva milícia armada, la Coronela, així com de les institucions que havien governat el país fins llavors: la Generalitat, les Corts, la Reial Audiència, etc. Tal i com s’encomanà a José Patiño3, qui n’organitzà tot el desmantellament, documents, ensenyes i dependències de la Generalitat passaren a mans dels administradors de la ciutat, finiquitant així l’Estat català, que havia “cesado por la entrada de las armas del rey nuestro señor”.
Pel Decret de Nova Planta, promulgat el 1716 després d’un any llarg de treball, s’imposà tota una nova arquitectura institucional fortament militaritzada. Calia sotmetre el Principat de Catalunya al naixent Regne d’Espanya, constituït des de llavors a partir de la supremacia política de Castella.
En els municipis es substituí el sistema de govern de representació estamental per l’Ajuntament de regidors de model castellà, en el qual aquests eren nomenats a dit. D’aquesta manera, ja des de la base s’aprofundí en la divisió entre una societat cada vegada més dinàmica, la de l’homo oeconomicus, i les seves autoritats aristocratitzades. Per sobre dels municipis, el territori es dividí en dotze corregiments, al capdavant dels quals es posava un militar castellà, el Corregidor. Dalt d’aquest sistema piramidal, el Real Acuerdo governaria el país; format per una Reial Audiència fent també funcions de govern, seria presidida pel Capitán General, que era la màxima autoritat governativa i el comandant suprem de l’exèrcit.
A la fi de l’Estat català i d’una manera de fer política de base pactista, s’hi sumà la repressió com a subjectes derrotats del conflicte bèl·lic. Mitjançant el control de la Superintendència i el Reial Cadastre, s’imposà una fiscalitat desmesurada, les contribucions de la qual endeutarien rigorosament a la població, sobretot els primers anys. Les armes foren prohibides, així com també la correspondència i la sortida del Principat. Després d’anys de guerra, les tropes vencedores continuaren allotjades en un territori que s’havia mostrat tant rebel, i això era motiu d’abusos per part dels soldats i de delacions entre veïns davant d’aquests4.

Als vencedors no se’ls escapava que per consolidar el nou regne unitari no n’hi havia prou d’establir un nou sistema institucional: també calia assimilar culturalment a la població. I això volia dir introduir la llengua castellana, de manera ja directa a la documentació que generaria la Reial Audiència, i progressivament en les demés instàncies: “Pondrá mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Conscients de la contestació que podrien trobar, les instruccions per als corregidors destinats a Catalunya eren clares. A part de demanar de fer complir la prohibició d’armes i d’aquesta cautela en referència a la introducció de la llengua castellana, es posava èmfasi en parar atenció a possibles conspiracions: calia vigilar “si hacen juntas o salen a los montes”, no fos cas que “se junten gremios ni consejos sin su asistencia”.
I és que, paral·lelament a aquest desencís general encarnat en el mite de l’homo oeconomicus, també hi va haver diverses reaccions en els anys següents5; el clima de guerra i repressió no es calmà fins el 1725, amb la pau definitiva que segellarien a Viena borbons i àustries.

Però què féu que les autoritats del Principat, així com també els regnes d’Aragó, València i Mallorca apostessin per l’Arxiduc Carles d’Àustria?
Quan Carles II morí el 1700 havia testat a favor de Felip d’Anjou, nét del puixant rei francès Lluís XIV. Així ho havia preferit la cort de Madrid, que malgrat l’enemistat amb França, ja estava fatigada de la decadència en què vivia la Monarquia Hispànica dels àustries6. I així s’acceptà primerament a Catalunya, a on Felip V jurà les constitucions el 1701. Però aquell mateix any Lluís XIV envaí els Països Baixos, suscitant una reacció antiborbònica que es plasmaria amb la Gran Aliança de l’Haia7. Recelosos de l’expansionisme francès, els aliats volien com a successor a Carles d’Àustria. S’havia possibilitat una alternativa sòlida per als catalans reticents a Felip V, que féren triomfar la posició austriacista el 1705, amb la Revolta dels vigatans i l’arribada dels aliats a Barcelona i a València.

Aquesta reticència catalana a Felip V, rei francès i amb el beneplàcit de Castella, venia d’un doble sentiment antifrancès i anticastellà8. Per una banda, els francesos havien protagonitzat incursions i saquejos a Catalunya, en el marc de la guerra que la Monarquia Hispànica mantingué amb França (1689-1697). Per l’altra, la desconfiança envers Castella venia de lluny; no només per part del poble, que havia hagut de suportar l’allotjament de les tropes castellanes al llarg del segle, sinó també per part de les institucions, que amb el rei instal·lat a Madrid, havien vist com els ministres castellans havien pretès reiteradament retallar les seves atribucions.
Amb l’ascens de l’austriacisme, Carles III instal·là la seva cort a Barcelona mentre feia la guerra a Felip V. Semblava que l’aposta de l’embrionari9 Homo oeconomicus donava els seus fruits: les Constitucions foren ratificades, a Barcelona s’hi féu òpera per primera vegada i fins i tot les tropes de l’Arxiduc arribaren a ocupar Madrid l’estiu de 1706.
Ara bé, amb la derrota a la batalla d’Almansa (26 d’abril de 1707) i la subsegüent ocupació de València i Aragó, es començà a veure que si es perdia la guerra haver donat suport a l’Arxiduc podria esdevenir un “negoci” desastrós: Felip V suprimí fulminantment aquests regnes reduint-los a les lleis de Castella. No ja només perquè els considerava seus legítimament, sinó perquè a més s’havien rebel·lat i ara eren també seus per “justo derecho de conquista”.
Els catalans, doncs, no tenien més remei que guanyar la guerra per evitar el que acabaria passant aquell setembre de 1714. I la cosa es posà magra de debò quan el 1711 morí Josep I d’Àustria i Carles III en fou escollit successor. L’arxiduc marxà de Barcelona aquell mateix any per anar a ocupar el tron austríac, alhora que els interessos en el conflicte successori canviaven radicalment: ara no era Felip V l’home susceptible d’ocupar massa poder (el 1712 renuncià a la Corona francesa), sinó Carles III.
D’aquesta manera, per al Tractat d’Utrecht de 1713, els aliats, tret d’Àustria, acceptaren a Felip V. Els anglesos, que tant havien fet perquè l’austriacisme triomfés a la vella confederació catalano-aragonesa, abandonaren els catalans a la seva sort. Havent vist què havia passat a Aragó i València, les institucions catalanes decidiren resistir a ultrança.
A Utrecht hi hagué un record pel cas dels catalans, als quals Felip V asseguraria, per a atenció d’una Anna d’Anglaterra potser afligida per la mala consciència, “todos aquellos privilegios que poseen y gozan”, però que, això sí, “en adelante pueden poseer y gozar los habitadores de las dos Castillas”.
A partir d’aquí la història ja és prou coneguda: Barcelona i Cardona resistiren fins el setembre de 1714, i Mallorca i Eivissa encara aguantaren fins l’any següent. Per a aquest mal negoci, el que esdevindria l’homo oeconomicus hi perdé l’Estat propi i patí una greu repressió, però qui sap si guanyà el context social (no pas el polític) que afavoriria el seu progrés econòmic i industrial, i de retruc, un fet diferencial que seria la base de la seva supervivència com a poble.


Notes:
1 Es retratava la gran activitat comercial de Catalunya, vista com a una petita Anglaterra, i el caràcter treballador i pacient dels seus habitants, que tenien uns costums diferenciats als de la resta de la península. Francisco Nifo, Arthur Young, Alexandre Laborde, Henry Swinburne, Joseph Townsend, Christopher Hervey, Joseph Marshall o Francisco de Zamora en foren alguns noms. [extret de Joaquim Albareda, “De la Nova Planta a la crisi de l’Antic Règim (1714-1787)”, Mòdul 1 Història de Catalunya II , Barcelona, FUOC, 2010, pàgs. 19-21
2 La memòria dels Cargols”, episodi 7: El Decret de Nova Planta (1716). Aquests personatges ficticis protagonitzaven aquesta sèrie d’humor de la companyia Dagoll Dagom que parodiava, a través d’una família de pagesos, els diferents episodis de la història de Catalunya.
3 José Patiño (1666-1736) ocupà el càrrec de Superintendent creat el 1713. Per a aquest càrrec d’inspiració francesa passà a controlar tots els afers econòmics del Principat.
4 Joaquim Albareda, La Guerra de Successió i l’Onze de setembre, Barcelona, Empúries, 2000, pàgs. 115-129
5 La més destacada en aquest període fou l’alçament guerriller de Carrasclet, el 1719.
6 Antonio Espino, “Catalunya durant el regnat de Carles II”, a Alcoberro, A. (dir.), Catalunya durant la Guerra de Successió, vol. I, Badalona, Ara Llibres, 2006, pàgs. 14-25
7 Signada inicialment entre el regne d’Anglaterra, els Estats Generals de les Províncies Unides i l’Emperador austríac Leopold I, posteriorment també s’hi afegiria Portugal.
8 Joaquim Albareda, “La darrera aposta per l’autogovern”, a Albareda, J. (dir.volum), Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, vol.5, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1995, pàgs.132-134
9 El progrés econòmic del XVIII tingué les seves beceroles al segle anterior, quan uns naixents desenvolupaments manufacturers, comercials i de diversificació agrària permeteren sortir de la crisi que assolà Catalunya a mitjans de segle XVII (guerra, fam i pesta). De fet, els nuclis d’aquesta recuperació econòmica coincidiren amb els principals nuclis austriacistes: Vic, el Maresme, Valls, el Camp de Tarragona. (Extret de Joaquim Albareda)