dissabte, 19 de febrer de 2011

L'inici de la mundialització

L’escriptor francès Jules Verne (1828-1905), fascinat pels avenços tecnològics del seu temps, creà el personatge de Phileas Fogg que culminaria la juguesca de fer la volta el món en vuitanta dies. Deixant de banda l’increïble paper de visionari que jugà Verne, que anticipà invents com el submarí o el viatge a la lluna, aquest autor copsà com el procés d’industrialització que vivien molts països canviaria la visió del món: la Terra, abans tota ella inabastable, s’estava fent “petita” de la mà de la revolució dels transports. Amb la màquina de vapor aplicada als ferrocarrils i als vaixells, el temps que calia per recórrer certes distàncies es disminuí de manera espectacular; a finals del segle XIX la Terra es podia recórrer “deu vegades més ràpid que fa cent anys”.
D’aquesta manera el procés colonitzador de les potències europees s’estengué en aquells anys fins a gairebé el darrer racó del planeta, desenvolupant una “cursa” imperialista que suposà l’origen de nombrosos problemes que pateix avui la humanitat: des de conflictes armats en el si de les velles colònies africanes, fins a la desigual distribució de la riquesa.
La descoberta de nous móns per part dels europeus, i la manera com es duia a terme aquest procés, tingué dues conseqüències per a la Geografia: una d’immediata en l’auge de l’interès per a la ciència geogràfica, i una de posterior, gairebé cent anys després, en posar-se les bases per entendre el territori en base a regions nodals.

Com molt bé reflectia La volta el món en vuitanta dies, amb Phileas Fogg i els seus acompanyants viatjant per molt diversos indrets, el descobriment de noves cultures i de nous paisatges i climes suposava grans sorpreses, i incentivava la curiositat humana per estudiar-les, classificar-les i analitzar-les. Encara en aquells moments des d’un punt de vista etnocèntric, veient-se els europeus diferents i superiors, abundaren els treballs etnogràfics i geogràfics de la mà d’exploradors que s’endinsaven en els nous móns, al costat dels que hi anaven a fer negoci.
En el terreny propi, aquest interès per la Geografia es centrà en el desenvolupament i prestigi de l’Escola Regional francesa, l’iniciador de la qual fou Paul Vidal de la Blache. Identificant uns “milieux” concrets i els “genres de vie” que s’hi desenvolupaven, la Geografia Regional francesa definia uns “paysages” delimitats, uniformes i propis d’unes maneres de fer (recordem que en aquells moments s’iniciava el paradigma possibilista).

Ara bé, el que es va engendrar en aquells temps foren els funcionaments dinàmics de les societats industrials. La revolució dels transports transformà per sempre una civilització occidental que havia estat estàtica, i en la qual aviat els “paysages” concrets quedarien desdibuixats, sobretot en els indrets que deixaven de ser rurals.
Amb el desenvolupament de les ciutats es formen centres especialitzats (nodes) creant xarxes d’intercanvis de persones, de capitals, de mercaderies, etc. Aquests fluxes, que no són homogenis i creen jerarquitzacions, són l’objecte d’estudi i anàlisi quantitatiu per a la nova geografia regional que reviscolarà a partir dels anys setanta del segle XX. Malgrat aquesta jerarquització, cada un dels elements, dels nodes i les seves àreea d’influència, formen part d’un sistema que conforma la regió a identificar, els límits de la qual ja no són tant “materialment” clars. De tal manera que avui, amb la globalització, es pot arribar a entendre el món com a una sola regió nodal mundial.

Bibliografia exercici 1:
Pallarès, M., Tulla, A.F., “Criteris de regionalització a escala mundial”, a Estalella, M. i Tulla, A.F. (coord.), Geografia Regional, Barcelona, FUOC, 2008
Verne, J., La volta el món en 80 dies, Barcelona, Cruïlla, 1998