El 23 d’octubre de 1977 arribava finalment a Catalunya el President de la Generalitat, Josep Tarradellas (1899-1988), després d’un exili de trenta-vuit anys. La rebuda fou triomfal: milers de persones l’acompanyaren en el trajecte, en cotxe descapotat, que féu de l’aeroport del Prat fins a la plaça Sant Jaume, seu de la institució que s’aconseguia recuperar després de la Dictadura del general Franco. Un cop arribat al Palau de la Generalitat, el President restaurat sortí al balcó i proclamà el cèlebre “Ja sóc aquí!”.
Dos anys abans, amb la mort de Franco i la successió en el rei Joan Carles I, s’havia iniciat la Transició política que havia de menar l’Estat espanyol cap a una monarquia parlamentària. Des de Catalunya, a on l’antifranquisme havia sigut molt actiu i organitzat, es reclamava, de la mà de l’Assamblea de Catalunya1, l’autonomia política que s’havia aconseguit durant la Segona República (1931-1939).
La Generalitat republicana havia continuat existint a l’exili, amb Tarradellas com a President des de 1954. A partir de llavors la Generalitat funcionà de manera unipersonal: no es formà govern ni es convocà mai més els parlamentaris que encara quedaven. Tarradellas es recluí a la seva residència de Saint-Martin-le-Beau, des d’on seguia el què passava a Catalunya tot esperant tornar-hi com a President.
Així, el procés de restitució de la Generalitat tindria el protagonisme de dos “actors”: d’una banda la figura del President a l’exili i els seus seguidors, i de l’altra les organitzacions que portaven anys treballant des de l’interior del país. A l’Assamblea de Catalunya s’hi afegí, el desembre de 1975, el Consell de Forces Polítiques, que agrupava els partits polítics, encara il·legals.
De seguida les dues organitzacions es reuniren amb Tarradellas i començaren a popularitzar el seu nom, encara molt desconegut, mitjançant les nombroses mobilitzacions socials d’aquell any 19762.
Ara bé, les relacions de Tarradellas amb els activistes de l’interior no eren sempre bones. Sobta de veure el contrast entre la visió sobre el personatge que expressaren el “tarradellista” Josep Maria Bricall3, i l’historiador i activista Josep Benet4 (1920-2008). Mentre el primer fa un retrat5 afable de la personalitat del President, el segon l’atacà durament. El 1992 publicà6 un llibre-recull de textos de Tarradellas, a on se’ns presenta un personatge fosc i manipulador.
Nogensmenys, des de l’exili el President s’havia enemistat amb moltes personalitats i organitzacions. Mitjançant nombroses cartes havia criticat ferotjament institucions com Òmnium Cultural o l’Abadia de Montserrat. Al març de 1977, Tarradellas deixava7 clar la poca confiança que tenia en els nous polítics del moment:
“si yo llego mañana mismo a Catalunya, ¿dónde está la gente para gobernar? No hay costumbre, no hay maquinaria, no hay nadie. ¿Cómo un señor que no sabe nada de todo eso piensa que se va a ir a Madrid, , y los conquista, y les toma el pelo?”
Es referia a Jordi Pujol, el qui formava part de la Comissió dels Nou creada per Adolfo Suárez, i a qui Tarradellas no havia pogut convèncer perquè se’n retirés (Bricall, 2003). Suárez, president del govern espanyol des del juliol del 1976, havia tirat endavant el Projecte de Llei de Reforma política: primer a les Corts encara franquistes i després mitjançant el referèndum del 15 de desembre. Suárez formà, després, aquesta comissió amb representants de diversos grups de l’oposició al règim. La finalitat era discutir el procés de legalització dels partits i preparar les primeres eleccions legislatives, que es celebrarien el 15 de juny de 1977.
Tarradellas temia (Bricall, 2003) la dilució de les reivindicacions catalanes dins l’oposició espanyola, cosa que podria dificultar el restabliment de la Generalitat. En aquest sentit intentà crear, sense èxit, una “Assamblea Nacional Provisional de Catalunya”, amb l’objectiu d’unificar i posar sota el seu control l’oposició catalana.
A Madrid, doncs, es tenia ben present el problema catalán. Ja des de l’inici de 1976, encara sota la presidència d’Arias Navarro, el govern espanyol envià emissaris a reunir-se amb Tarradellas. Al novembre fou Suárez qui envià a França un delegat, que es sorprengué positivament de la receptivitat de Tarradellas. Mentre Benet apunta que aquesta reunió secreta ja es feia amb l’intent de marginar els qui menaven la força popular a Catalunya, Bricall explica que després d’aquest primer contacte el govern aparcà les negociacions amb Tarradellas, pensant-se que qui guanyaria les eleccions legisatives a Catalunya seria Jordi Pujol.
Una segona iniciativa de Tarradellas fou la creació, al maig de 1977, de l’Organisme Consultiu de la Generalitat. En aquest ens cada partit hi havia de nomenar els seus representants, que serien ratificats pel President. Però va néixer coix. Ni el PSUC8, ni la CDC de Pujol, ni UDC volgueren prendre-hi part, malgrat que sí hi donaren suport el PSC-C, el PSC-R i ERC.
I llavors arribaren les eleccions del 15 de juny. Setmanes abans s’havien anat legalitzant els partits, tret dels independentistes i dels republicans, i Suárez havia creat la UCD. Aquesta guanyà clarament a Espanya, però a Catalunya la tendència havia sigut molt diferent. Amb la victòria de les esquerres9 Suárez trobaria a Catalunya uns interlocutors poc còmodes per a ell. I mirà de nou cap a Saint-Martin-Le-Beau: començava l’“Operació Tarradellas10”.
Només dos dies després que els diputats catalans escollits constituïssin l’Assemblea de Parlamentaris el 25 de juny, Tarradellas fou cridat a Madrid per reunir-se amb Suárez i amb el Rei. L’estada, que durà fins el 3 de juliol, culminà amb el compromís per part del govern espanyol de restablir la Generalitat. Això sí, al mateix nivell que les autonomies que s’haurien de constituir a tot l’Estat.
Malgrat que l’Assamblea de Parlamentaris se’n felicità, de seguida afloraren les tensions per la manera en com s’havien de dur les negociacions. L’acord final fou que fos el President qui les encapçalés, però acompanyat per una comissió de sis parlamentaris11.
Al mes d’agost tingueren lloc a París diverses reunions entre Tarradellas i Salvador Sánchez-Terán, el negociador per part del govern espanyol. De seguida es veié aquest paper secundari en què quedava la comissió, fet que culminà a finals de mes amb la destitució de Josep Benet, que havia fet públiques les crítiques al procés.
Aquestes reunions portaren a uns primers documents escrits, però no encara una solució final. Mentrestant, l’espectacular manifestació “del milió” de l’Onze de Setembre a Barcelona mostrava el suport popular a recuperar la Generalitat i l’Estatut. Fou el 28 de setembre, a Perpinyà, quan es tancaren els acords definitius, amb la presència de Tarradellas, el delegat del govern espanyol, i els líders dels partits, no pas ja la defenestrada comissió. L’endemà el Consell de Ministres aprovava el retorn, que es faria l’esmentat 23 d’octubre, després del qual Tarradellas formaria un govern d’unitat.
Per deixar constància que aquest retorn era una operació d’Estat, el President féu el gest de passar abans per Madrid, a on hi havia el “veritable” poder. Aquesta importància i solemnitat que donava a les formalitats12, ha estat sovint criticada davant d’uns resultats “reals” que segons els crítics van ser minsos. Jaume Lorés esmenta13 l’“inexplicable sentit de la prudència que es concretava moltes vegades en la simple adulació al president Suárez, i fruint de la pròpia autocomplaença en el poder, no havia omplert de continguts polítics la Generalitat provisional en una conjuntura en la qual era factible aconseguir quelcom més per a Catalunya que les litúrgies i els símbols”.
Josep Benet criticà14 el funcionament del govern d’unitat, que durà fins a les primeres eleccions al Parlament el 1980. Primerament, la “unitat” era relativa, doncs Tarradellas marginà de determinats departaments a socialistes i comunistes; no nomenà, tal i com s’havia compromès, un conseller en cap que hauria d’haver sigut Joan Reventós, el líder de la força més votada en les legislatives de 1977; i s’oposà, també, a mancomunar les quatre diputacions. De fet, Tarradellas fou nomenat legalment no només President de la Generalitat, sinó també de la Diputació de Barcelona, d’on provenien l’estructura i els mitjans d’aquella Generalitat restaurada.
Però més enllà de les pugnes i les cartes que jugà Tarradellas, més o menys criticables, la seva figura esdevingué mítica per a un poble que en aquell episodi recuperava la Generalitat. La seva tossuderia i fidelitat a la institució que representava van permetre que aquesta sobrevisqués com a tal, amb tot el valor simbòlic que això suposava.
Notes:
1 Plataforma creada el 1971 que agrupava partits polítics clandestins i diverses organitzacions socials.
2 Manifestacions il·legals de l’1 i el 8 de febrer a Barcelona, el Congrés de Cultura Catalana, la Marxa de la Llibertat, o l’Onze de setembre multitudinari a Sant Boi.
3 Economista, fou conseller de Governació en el govern de Tarradellas un cop reestablerta la Generalitat.
4 Havent promogut nombrosos episodis de la resistència antifranquista, fou posteriorment senador per l’Entesa dels Catalans (1977) i candidat del PSUC a la presidència de la Generalitat (1980)
5 Josep M. Bricall, Memòria d’un silenci. El govern Tarradellas (1977-1980): una certa manera de fer política, Barcelona, Rosa dels Vents, 2003
7 Joaquín Soler Serrano, Conversaciones con Tarradellas, Madrid, Sedmay, 1977. Entrevista publicada en format llibre, realitzada en una estada del President a Perpinyà.
8 Sigles de partits. PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalunya. CDC: Convergència Democràtica de Catalunya. UDC: Unió Democràtica de Catalunya. PSC-C: Partit Socialista de Catalunya – Congrés. PSC-R: Partit Socialista de Catalunya – Reagrupament. ERC: Esquerra Republicana de Catalunya. UCD: Unión de Centro Democrático.
9 La victòria electoral fou per la coalició liderada per Joan Reventós, Socialistes de Catalunya (PSC-C + PSOE), 28’44%, seguida pel PSUC, 18’20%, la coalició de centre-esquerra Pacte Democràtic per Catalunya (CDC + Esquerra Democràtica + PSC-R), 16,80%, i la UCD, 16,80%. Més lluny quedaren Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya (dins la qual hi havia UDC), 5,60%, Esquerra de Catalunya – Front Electoral Democràtic (impulsada per ERC, que encara no estava legalitzada), 4,50%, i Alianza Popular, 3,50%.
10 Malgrat accedir als càrrecs públics mitjançant ERC als anys trenta, Tarradellas restaria sempre al marge dels partits.
11 Foren inicialment Josep Benet, Antoni Gutiérrez Díaz, Jordi Pujol, Joan Reventós, Carles Sentís i Josep Maria Triginer.
12 Tarradellas, que havia tastat el poder, tenia clar la importància que prenien les formes. S’exclamava en veure la falta de corbates dels parlamentaris, i demanava que se l’anomenés “President”. (Bricall, 2003).
13 Jaume Lorés, La Transició a Catalunya, 1977-1984. El pujolisme i els altres, Barcelona, Empúries, 1985, pàgs.40-43
14 a Felip Solé i Sabarís, Albert Viladot i Vicenç Relats, L’Estatut: entre el desig i la realitat, Barcelona, Edicions 62, 1989
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada