dissabte, 19 de febrer del 2011

El poblament i el model territorial catalans

Entenem el poblament com la manera en què la població s’estableix en l’espai, en un territori determinat. D’aquesta manera, es pot parlar de diferents models territorials a partir del poblament, i estudiar el que s’ha configurat a Catalunya. En l’actualitat, a més, el model s’ha de dirigir i encaminar segons unes lleis que pretenen corregir el desequilibri existent dins el país. I és que la característica principal del poblament a Catalunya és el desigual repartiment de la població entre unes comarques i unes altres, malgrat tenir uns paisatges molt humanitzats a gairebé tot arreu.
Aquest desequilibri es manifesta en la concentració de la població a tot el llarg del litoral, i sobretot a la ciutat de Barcelona i els seus entorns, amb els que forma la Regió metropolitana. I en contraposició, també en grans buits demogràfics en les zones més muntanyoses, especialment en les comarques de la meitat occidental dels Pirineus catalans. Com a dada senzillament espectacular, la comarca del Barcelonès tenia el 2005 una densitat de població de 15.309’4 habitants per quilòmetre quadrat, enfront els només 5 hab./km2 a la comarca del Pallars Sobirà. De fet, en dades de 2007, el 68% dels 7.134.697 habitants de Catalunya es concentren en les comarques incloses en l’anomenat àmbit metropolità (Barcelonès, Maresme, Vallès Or., Vallès Occ., Baix Llobregat, Alt Penedès i Garraf), i només a la ciutat de Barcelona ja són el 31,2% de la totalitat1.
La primera explicació a aquest desequilibri el trobem en el medi físic: el territori català és eminentment muntanyós (només el 28% de la superfície té menys del 10% de pendent) i bona part d’aquesta superfície muntanyosa compta amb un díficil clima d’alta muntanya.
Ja des dels primers assentaments humans, doncs, el poblament es feia a les zones litorals i a les planes interiors i prelitorals. Les primeres cultures, encasades dins la civilització íbera, es basaven en l’agricultura, la ramaderia i un inicipient comerç que seria desenvolupat plenament amb la romanització. Els romans van consolidar una xarxa de ciutats, interconnectades per nous i vells camins, que ja prefiguraven l’estructura que podem veure avui dia. I és que els corredors de comunicació no ténen més remei que establir-se allà on el medi físic, especialment el relleu, els ho permet: bona part de l’actual autopista AP-7 segueix el traçat per on l’emperador August féu prolongar la seva Via Augusta fins a Gades (l’actual Cadis).
Amb l’edat mitjana les ciutats van perdre pes i es generà, interior endins, una expansió del poblament al voltant dels feus medievals, que mantenien un cert equilibri territorial litoral-interior. Ara bé, en aquest període és quan Barcelona, de la mà del seu puixant comerç marítim, esdevé ja el centre polític i financer de Catalunya. És el moment en què apareix l’expressió de Barcelona com a “cap i casal” de Catalunya, malgrat no representar, aquest fet, ni de bon tros el desequilibri poblacional actual.
Aquest es forja amb la industrialització al segle XIX, quan Barcelona i la que esdevindrà la seva regió metropolitana en el futur, es converteixen en un pol d’atracció laboral. S’estableix llavors un “rerepaís” que, a part de perdre població, perd terres de conreu i funcionalitat; malgrat que, això sí, moltes indústries aniran a establir-se rius amunt per aprofitar l’energia hidràulica.
Si bé el gran creixement de la regió metropolitana no s’esdevé fins als anys seixanta i setanta del segle XX, quan molts pobles de la rodalia es convertiren en ciutats (Cerdanyola, Montcada, Sta. Coloma, etc.), aquest desequilibri protagonista del poblament català ja es podia identificar clarament cent anys abans, quan Barcelona començava a construir el seu pla d’Eixample (1859).
A partir de 1975 el procés s’estabilitza i comença una tendència contrària, una “metropolització del territori”. En aquests moments, la indústria s’informatitza i per augmentar la producció ja no és necessari més mà d’obra; és a dir, que l’establiment de les indústries en un lloc determinat no ha d’anar acompanyat d’un augment important de població en aquest lloc, si bé òbviament hi ajuda. I les indústries van a buscar llavors establir-se en llocs on el sòl és més barat, i a on no hi ha una legislació tant restrictiva en matèria de contaminació acústica o atmosfèrica. D’aquesta manera, i amb l’ajut d’unes xarxes de comunicació més eficients que anys enrere, les característiques de la regió metropolitana s’han anat extenent a la resta del territori.
De la mateixa manera que la indústria, també hi ha hagut, en del darrer terç del segle XX, una migració des de Barcelona cap a la primera corona de ciutats (integrants de la regió metropolitana), i posteriorment cap a la segona, en llocs com Manresa, Vic o Igualada.
Cal esmentar també, com a fenomen rellevant, la proliferació aquests mateixos anys de segones residències a la resta del territori català, o al que amb la metropolització es pot anomenar “tercera corona”. Aquest fet ha tingut conseqüències tant negatives com positives. D’una banda, la formació d’urbanitzacions de cases d’estiueig ha estat una amenaça per al medi natural, i ha pogut modificar dràsticament i en molts casos el caràcter històric i social de molts pobles. Però de l’altra, ha fomentat l’activitat econòmica en aquests “buits” demogràfics, permetent que la seva gent hi pogués continuar vivint, amb la dedicació, per exemple, al turisme rural o al negoci dels esports d’hivern.
Així doncs, malgrat haver constatat aquest desequilibri pel que fa al nombre de població que avui encara és ben evident, es parla també, gràcies a aquest procés de metropolització, que la Catalunya rural està adquirint un model territorial de “ciutat difusa”. És a dir, tot el territori s’interrelaciona, com si es tractés d’una sola ciutat, per bé que no amb una trama urbana física contínua, sinó “difusa”.
I així es preveu o es vol controlar, tal i com s’ha esmentat més amunt, a través de diversos Plans territorials. El 1995 es va aprovar el Pla Territorial General de Catalunya, per definir els objectius d’aquest reequilibri territorial. Aquest marc comú estableix els nuclis de població que han de tenir una funció impulsora d’aquest reequilibri, els espais naturals a conservar, o els usos que han de tenir determinades zones, com poden ser l’agrícola o la reserva per a equipaments o infraestructures (de comunicació, d’energia, etc.) que són d’interès general pel país. També defineix set “àmbits”, set zones de característiques homogènies, a on caldrà fer Plans Territorials Parcials, que recolliran la planificació d’aquest model d’una manera més detallada.
Donat els conflictes d’interessos que suposen, i les polèmiques que susciten, aquests Plans parcials van arribant en comptagotes i encara avui no s’han fet tots. El primer va ser el de l’àmbit de les Terres de l’Ebre el 2001, i posteriorment arribarien el de l’Alt Pirineu i Aran (2006), el de Ponent (2007), el de les comarques centrals (2008) i el de Tarragona (2010). El de l’àmbit de Girona encara s’està elaborant, i aquests darrers dies ha sorgit la notícia que el Pla Territorial Metropolità ja és a punt per aprovar-se.
Aquest darrer cas exemplifica les controvèrsies que hi ha en l’elaboració d’aquests plans: com a eina per a definir les estratègies d’ordenació del territori, de com ha de fer-se el seu poblament, les entitats ecologistes n’aplaudeixen per fi la seva aprovació. Ara bé, segons lamenten, aquest Pla de la regió metropolitana no es defineix, per exemple, en la polèmica sobre l’anomenat Quart cinturó2.
Malauradament no tot es pot planificar d’antuvi; els interessos de cada moment, o de cada protagonista, estableixen com evoluciona el procés de poblament en un territori.

Bibliografia exercici 1:
Estalella, H. i Garriga, G., “Geografia de Catalunya”, a Estalella, M. i Tulla, A.F. (coord.), Geografia Regional, Barcelona, FUOC, 2008
Sacasas, J., Geografia de Catalunya, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007

1 Totes les dades són extretes de la bibliografia esmentada, que al seu torn cita sempre l’Institut d’Estadística de Catalunya.
2 El Quart cinturó és una autovia en procés d’execució que ha d’unir els dos vallesos amb el Baix Llobregat, passant pel nord de Terrassa i Granollers. L’obra ha causat molt de rebuig en els municipis per on ha de passar.