a. Divinitats i cultes orientals que s’introdueixen a Roma en època republicana:
L’hel·lenització de Roma es dóna a partir del segle IV aC amb l’expansió dels dominis de la ciutat, que en aquest segle ja havia completat la dominació de la Península itàlica, i culmina definitivament el segle I aC.
La crisi dels valors tradicionals que suposà l’hel·lenització influí també en la religió, que introduí noves divinitats i els seus cultes, i en modificà d’existents que s’assimilaven figurativament als déus grecs. Com passà amb els canvis en la cultura i l’educació, els nous cultes sovint també suscitaven la reacció dels sectors més conservadors.
Amb una desigualtat creixent dins la societat, el sentiment de col·lectivitat que havia unit els romans començà a donar pas a un creixent individualisme, que trobava respostes en els nous cultes vinguts d’orient. Aquests cultes es caracteritzaven, doncs, per assegurar la salvació de l’individu més que no pas de la col·lectivitat, i honoraven a déus que morien i ressuscitaven; així, introduiren la creença en una ànima immortal que calia salvar. Anomenats cultes mistèrics, eren cultes privats que incloïen rituals d’iniciació en cerimònies secretes o poc conegudes, que podien fer-se en la nocturnitat. Es composaven també per altres litúrgies que podien representar la vida i obra de la divinitat, o la unió d’aquesta amb els seus fidels, mitjançant matrimonis sagrats, banquets o processons. Les processons, al contrari que els rituals d’iniciació, solien fer-se veure acompanyades de cants, crits i música estrident. El culte mistèric a una determinada divinitat no n’excloïa a d’altres, com tampoc no anaven dirigides a classes socials concretes, ja que tenien un caràcter universalista.
La regulació i acceptació d’aquests nous cultes anava a càrrec dels decemvirs, magistrats que en foren dos al principi (duumviris) i que a partir del 367 aC passaren a formar un col·legi sacerdotal de 10 membres (5 patricis i 5 plebeus), que s’encarregaven del culte a Apol·lo i la custòdia dels Llibres Sibil·lins1, i de controlar els sacerdots de Cíbele. L’obertura religiosa no només es feia perquè la gent anava adoptant nous cultes, sinó també per assegurar-se poders divins procedents de fora o per interessos polítics; és el cas de la introducció dels Jocs Tarentins el 249 aC, en honor als déus d’origen grec Dis Pater i Prosèrpina, per assegurar-se la fidelitat de les colònies de Magna Grècia durant la primera Guerra Púnica (264-241 aC).
D’aquesta manera, el panteó romà s’anà ampliant i modificant amb aportacions sobretot gregues, però també frígies, egípcies, síries o sicilianes. Els déus romans inicials eren el trio de déus funcionals Júpiter (màgia i ordre jurídic), Mart (guerra) i Quirinus (producció i cultura), precedits pel déu inicial Janus i per Vesta, la deessa de la llar. Ja en temps dels Tarquinis s’uniren a Júpiter les posteriorment hel·lenitzades Juno (l’esposa, assimilada a Hera, esposa de Zeus) i Minerva (filla, assimilada a Atena), que formaven la tríada capitolina, venerada al Temple del Capitoli. Els primers anys de la República s’afegí una altra tríada, la formada per Ceres (deessa agricultura, Deméter), Líber (déu terra, Ploutos, fill de Demèter) i Líbera (reina món subterrani, Coré-Persèfone, filla de Demèter), per influència dels cultes agraris de Sicília i la Magna Grècia. De la Magna Grècia també havia vingut Afrodita durant el segle VI aC, que, deessa de l’amor, la bellesa i el matrimoni, passà a dir-se Venus per als romans.
-Els bessons Càstor i Pòl·lux, els Dioscurs, el 499 aC.
-Mercuri (Hermes grec), missatger i déu del comerç el 495 aC.
-Fruit d’unes pestil·lències que patí Roma, el 431 s’introduí el metge Apol·lo, que evolucionà cap a déu del sol, la bellesa, la poesia i la música.
-El semidéu Hèrcules (Hèracles grec) el 399 aC, que es venerava a l’Ara Màxima (veure PAC 1).
-El 293 aC el fill d’Apol·lo Esculapi (Asclepi grec), déu de la medicina.
-Cíbele, “gran mare dels déus” i vinguda de la regió de Frígia, el 205 aC.
-Bacus (Dionís grec) i les polèmiques bacanals del 186 aC perseguides pel Senat.
D’altra banda, també podem citar els cultes a Éryx, rei sicilià i fill d’Afrodita que s’enfrontà a Hèrcules, o a els déus d’origen egipci Isis, Osiris i Serapis a través de l’illa de Delos, que passà sota dominació romana després d’estar-ho sota els sobirans d’Egipte (s. II aC).
b. El culte a Cíbele i Atis:
L’any 205 aC s’introduí de manera oficial el cute mistèric a la deessa d’origen frigi Cíbele, amb la portada de la pedra negra que la representava a Roma, tal i com s’havia interpretat dels Llibres Sibil·lins. El 191 aC se li construí amb tots els honors un temple propi al Palatí.
Frígia era una regió al centre de l’actual Turquia, i d’allà van venir també els primers sacerdots de Cíbele a Roma. Aquests sacerdots no podien ser ciutadans romans i s’anomenaven gals fent referència al riu Gal de Frígia, que es deia que feia perdre el senderi a qui begués de les seves aigües. El procés també va incloure altres divinitats orientals, com el seu enamorat Atis.
Cíbele era la deessa de la fertilitat i la naturalesa, i es considerava la mare dels déus, podent-se identificar amb la deessa grega Rea, esposa de Cronos (Saturn romà) i mare de Zeus (Júpiter romà). Aquesta s’enamorà d’un mortal, Atis, al qui féu guardià del seu temple a condició que es mantingués verge; però Atis s’enamorà d’una nimfa i això desencadenà la ira de Cíbele, que assassinà la nimfa. Atis embogí i s’emasculà, i a la seva mort Cíbele el convertí en déu.
El culte es feia a través dels esmentats gals, que com Atis eren eunucs (se’ls castrava) i només podien sortir del temple durant les processons de les Megalenses (4 d’abril) i la festa d’Atis (15-27 de març).
La festa de les Megalenses3, en honor a Cíbele, es va celebrar per primera vegada al 204 aC i es féren anualment a partir del 191 amb la construcció del seu temple. El 4 d’abril els gals, que tenien prohibit menjar pa i carn de porc, sortien en processó acompanyant la imatge de la deessa. Cantaven, cridaven i dansaven de manera extasiada, fent molt soroll amb flautes i tambors, i autolesionant-se amb talls, mossegades o flagel·lant-se; també demanaven caritat per al temple, i donaven el perdó pels pecats comesos. A part d’aquestes processons també s’organitzaven uns jocs al Palatí, que presidits pels edils curuls, incloïen representacions teatrals de l’arribada de la deessa a Roma i banquets en honor seu, en els quals patricis i plebeus es convidaven recíprocament.
Les festes en honor a Atis s’extenien del 15 al 27 de març en diferents fases. El primer dia es feia la processó dels portadors de canyes, que feien referència al canyissar a on s’havia amagat el déu després de castrar-se, i es sacrificava un brau “de la fertilitat”. La setmana següent havia de ser d’abstinència i continència, per arribar a la cerimònia de l’arbre el dia 23. En aquesta cerimònia es tallava un pi, que representava Atis, i es portava cobert de violetes (com es feia amb els morts) a dins del temple de Cíbele, acompanyat de lamentacions. El dia 24 era el “dia de la sang”, en què els gals feien el seu “espectacle” com en les Megalenses i es procedia a passar una nit de vetlla fúnebre; amb la sortida del sol del dia 25, el “dia de l’alegria”, el cap dels sacerdots anunciava la ressurrecció del déu i l’esperança per a la salvació dels iniciats en el culte, que esclataven de joia amb una festa desenfrenada. Després d’un dia de descans, el 27 es portava la imatge de la deessa a un torrent proper, a on es banyava per tal d’atraure la pluja i assegurar les collites de la primavera que començava.
1 Custodiats a Roma pels decemvirs, els Llibres Sibil·lins contenien les profecies de les sibil·les, les endevines encarregades de pronunciar els oracles del déu Apol·lo.
2 Veure Bibliografia.
3 Informació extreta de CONTRERAS VALVERDE, J. et alii (1992), Diccionario de la religión romana, Madrid: Ediciones Clásicas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada